Tradueix

Novembre del 1998 (1): del camí del Mas del Llop a la cova Bonica


Diumenge 15 de novembre de 1998 quaranta persones, d'edats que anaven dels vuit als cinquanta anys, vam pujar a la Torreta del Montsià seguint la “ruta literària Trinitari Fabregat”


A Alcanar, la tardor venia carregada d’esdeveniments. Entre el 20 i el 22 d’octubre, un incendi va cremar bona part de la serra de Montsià. La part interior va resultar afectada des de les basses de Panxablanca fins a la font del Teix. A la vessant marítima, de les Faixes Tancades a la cova Bonica. Sembla que el causant del desastre va ser un gavell mal apagat.

D’una altra banda, la vespra de Tots Sants el poble es va abocar a la carretera per a manifestar-se a Alcanar-Platja en defensa de la integritat del terme municipal. Ho va fer davant la iniciativa de segregació i agregació d’un terç de la seva superfície al municipi de la Ràpita. Al tard, en haver tornat a Alcanar la caravana de vehicles, en una cafeteria Catalunya plena de gom a gom hi sonava la música d’aquell any: Nada que perder, d’Amistades Peligrosas, Céline Dion amb My Heart Will Go On, Cher amb Believe, Rosana amb Contigo, Aerosmith amb I Don’t Want To Miss A Thing... L’ambient, entre canyes i cava, era triomfal.

Heus aquí la primera part de la crònica personal que en vaig escriure, d’aquella pujada a la serra de Montsià cremada. 


No feia ni un mes de l’infortuni. Aquest relat de l’ascensió es va publicar al número de novembre-desembre de 1998 de la revista Alcanar. Mantindré aquí l’estil original, triat expressament a fi de donar-li un to singular... que algun lector força llegit, no tant per les citacions com per l'abundància de concessions en ales del ritme, titllaria després de florentí. Déu n’hi do.


La punta de la Banya vista des de la serra de Montsià


LA MAR DEL CORSARI SCHARRINCHO


Vam arranjar el sarró al camí del Mas del Llop. A rampeu de la muntanya, no gaire lluny d’un mas que ja habitaren els ibers. Tot seguit, amunt a cavall de cames. Quina albaïna! Al quart d’hora de marxa a bon pas, ja podíem veure la serra d’Irta, sortosament encara neta de ciment. Les puntes de la ferradura del Columbret Gran sobreeixint d’escorpins i colobres a la ratlla de l’horitzó. I al lluny del lluny el cap de Salou, emblanquinat de façanes horroroses que Déu no vulgui mai per al Montsià. I el Galatxo i la punta de la Banya en primer pla. I l’estret istme del Trabucador, ham on pica la dilatada plana deltaica.

Heus aquí un dels trets de la canarevitat del Delta: una sentència de la Reial Audiència de 19 de febrer del 1629 va ratificar el dret dels canareus, que havia estat discutit pels síndics tortosins, de pesca –en els estanys de l’Algadir, el Canal Vell, el Pantar i la platja d’en Carrasca, en el riu Ebre i en la gaia costanera del mar dels Alfacs–, pastura, aprofitament de boscos, caça i recollida de palmes i sal de ventura en els termes de Tortosa.

I enllà l’evanescent illa de Buda, l’Illa Extrema que es recrea tota sola un i altre cop al llarg dels segles. Tota la immensitat d’una Mediterrània com una bassa d’argent viu es resol, a vista d’ocell, en la mar dels Alfacs: la mar familiar de les ràtzies del barbaresc i del turc, del rebel Sentantí i d’aquell pirata italià, Scarrincho, corsari enemich de la nostra nació la galera del qual va prodigar-hi malifetes l’any 1459 a la percaça d’indefensos llaguts des dels Alfacs al Sol de Riu.

El Montsià fixa des de sempre la formidable línia del cel que identifica el nostre litoral. Tant és així que –com algú recordà haver vist al film La ciutat cremada– els atrotinats veterans de la Guerra de Cuba ja celebraven l’arribada a casa, a Catalunya, en albirar darrera la boira, del vaixell estant, la característica silueta de la nostra serra.



EL RACÓ DEL FUMAT I LA BASSA DE L'ARGILER


Ja estàvem avisats: «A qui s’enfili pel vessant marítim prop de les Faixes Tancades, li plantaran cara els pendents més acinglats i feréstecs de la serra». I així va ser. Érem uns quaranta. Quasi tants com els mítics Argonautes (Apol·lodor i Apol·loni de Rodes en referirien l’expedició a la recerca del famós velló d’or, precisant que entre ells hi havia, vés per on, un músic, herois, endevins i alguna divinitat i tot). I tants com els oponents d’Alí Babà en el Kitab alf layla wa-layla, vull dir El Llibre de les Mil i Una Nits). A nosaltres, però, el tresor de la cova rai. I de pillar-hi, amb prou feines si en robaríem el perfum del romaní i les carícies de les argelagues més intransigents. Que no trescàvem pel racó del Fumat? Per una de les immemorials propietats del Comú dels veïns d’Alcanar fins a l’any 1872?


Part de la portada del número de la revista Alcanar en què es va publicar la crònica

I així la nostra corrua canareva, braç a braç, només feia els cims amb els cuers. Hom esperava sempre l’expedicionari més endarrerit. L’esforç i les peripècies són anònims com tots els grans reeiximents, ja ho va demostrar Bertolt Brecht en memorables versos.

Així va haver-hi temps de parlar de les Ferreries, l’oblidada partida canareva que dóna fe d’antigues i esforçades indústries. D’endevinar antics marjals i fredes quicksands dins de la mar, l’eterna agonia dels quals és ignorada per l’atrafegat formigueig de la carretera estatal i pel coleòpter més lleig i espaventós: la fàbrica de ciment. I temps encara d’amarar-nos de fragàncies de la serra matinera, mentre a banda i banda del viarany angost t’acaronen les mil agulles familiars de les argelagues (amb la seguretat que quan, de tornada a casa, et dutxaràs, la coïssor te’n farà present les fiblades!).

Cada panteixant aturada mereixia el passatge de la novel·la de Trinitari que feia al cas: la diàfana i reposada lectura del rapsode, Tomàs Camacho, i els consells de Joan Bta. Beltran que ens feia de  guia, succeïts per l’escoltívola barreja de l’accent dolç de les Illes i del franc parlar estrident dels canareus i canareves expansius que va posar en vers Trinitari.

Guaita l’atrotinada bassa de l’Argiler. Si un argiler és un lloc de terra argilosa apta per a la fabricació de rajoles, terrissa, etcétera... sembla que ja fa molts anys que aquest ha anat dissolent les seues humils i tendres parets. Ha esdevingut una déu d’argila relliscosa que regalima pel vessant i ens trairà a la baixada. Malfieu-vos-en, de la terra rossa!

En arribar a la cruïlla amb la sendera que ens hauria dut a la cova de l’Hedra, ui, un dirigible ingressa al cel des de darrera d’un penyal sobreplomat.

Un dirigible! Mentre amb els prismàtics hi llegim “Goodyear”, Vladímir Propp ens diu a cau d’orella: «Que us falta res, per a ser un conte?».
 

NI LA FONDÀRIA DE L’INFERN


Resulta que fem un revolt i, de bursada, el flaire fresc del matí se’l cruspeix –l’aliteració crema i esvera– l’orca sentor d’una esgarriada de cremalls. Vexilla regis prodeunt inferni: arriben les banderes del rei de l’infern. Arriben al racó del Fumat.

Al camp del silenci. Amb la gerda levitat dels espais oberts.

Cap a la Torreta, sortejant l'esgarriada de cremalls: m'hi reconec, en primer terme, el braç dret; més avall Maria Jesús Reverter, potser Pietat Subirats i, segur, Joan Astàsio i el seu bàcul proverbial (foto: butlletí informatiu Alcanar)

Ens hi enfrontem a un paisatge insòlit. A una majúscula artiga, per lo cammino alto e silvestro on les tiges albecoses del matossar cremat, nues i corbes com llargs dits ungulats delerosos d’arrapar l’airecel, diràs que revinclades pel foc, alfangiformes, garrallargues, mig carbonitzades, t'empaiten amb maliciosa avidesa: en passar-hi, cenyeixen les còrpores i en busquen amb gosadia els peus i les cames. Has d’obrir-t’hi call. Afuades punxes d’eriçó? Potes d’atzabeja de cent miriàpodes cap per avall? Qui-sap-lo! Al racó del Fumat s’hi ha fet realitat la vegetació fantàstica dels antics manuscrits àrabs: sobresurten, al llarg dels marges, excrescències de fines agulles imitant les vorades de les catifes d’Orient, a Occident puntes i randes. Des de la tomba sense aixovar on segueix mirant cap a l’orient, l’amo més distingit que ha sofert mai el racó del Fumat devia celebrar tan caligràfica comparança.

Va ser ell, un terratinent musulmà que es deia Ah’mad, qui va donar nom al racó? L’investigador rapitenc Paco Carles va apuntar amb convicció l’origen àrab del nom de lloc Fumat, encara que ell el referia a un altre antropònim, Muh’àmmad (com la Pobla de Mafumet, posem per cas): Fumat no va més enllà de la catalanització d’Ah’mad.

I encara em pregunto si no es tracta d’un vell conegut.


UN ANGLÈS I TRES SARRAÏNS RAPITENCS


El dia de Cap d’Any del 1151, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va donar a un anglès anomenat Geoffrey i a sa mare totes les propietats que havien posseït al regne islàmic de Tortosa el sarraí Aben Comprad i sos fills Muh’àmmad i Ah’mad. Entre elles, una gran finca plantada d’oliveres i d’altres arbres al Cascall (dins del domini jurisdiccional de l’antiga fortalesa islàmica de la Ràpita del Cascall). La qual, com escau a tots els racons de la serra de Montsià, afrontava amb l’erm a llevant, a mestral i a ponent. Justa la fusta! Em dóna de parer que són els antics oliverars del racó del Fumat els que se li espoliaren a Ah’mad per dret de conquesta: la mateixa heretat de roques i pastura de què, set segles d’ironies del destí després, es veuria privat el Comú dels canareus en ser desamortitzada i malvenuda en pública subhasta.

I ara s’ha fet a la brasa. Per sort, de la cendrada ja n’emergeix escadusserament la vida. Nicolau de Cusa ja parlà del pèl de la Terra: al racó del Fumat són els tímids renous de les primeres carrasques després del desastre.



L'escenari d'aquella excursió de la tardor de 1998: la font del Fumat; l'Ereta; més amunt a la dreta, l'eixaragall de la Cova Bonica; i dalt de tot, la Torreta

Voregem la pobra i eixuta font del Recreo, amb la seva rústica pica de maons inútil, cendrosa, una trista mostra dels efectes d’un incendi que les administracions miren d’apoquir. Poc recreo, poc esbarjo s’hi troba ara. I esmorzem amb gana a la font del Fumat. El foc va rabejar-s’hi. Segueix brollant-ne, però, l’imperturbable rajolí que n’hi descrigué Trinitari i potser degué tastar el mateix Ah’mad. Un glop: aigua fresca, de la millor, un dels prodigis artesians del Montsià lloats per Florián de Ocampo ja fa quatre segles.

Als seus bassiols enterbolits per la terregada, senyals que la nit ans encara s’hi havien rebolcat i fotjat amb no gaire fortuna els senglars més fidels als ritus nocturns de la serra. Consumits pel foc tant els que ahir imaginàrem solregats i per ço preciosos estels de margallons, com les clenxes d’exòtiques atzavares, només en recorden la presència les insinuacions de soques avui socarradíssimes, corsecades, trist rast cacofònic de monyons sutjosos que sorgeixen ça i lla del terròs escàs en la grisor calcària. Grisor a la vora de la sendera que cercola la serra com les llenques de ferro una bóta de vi, amunt cap a l’esgambi de l’Ereta. Semblen carúncules de la terra que posa el crit al cel pel recent malastre. Quan rellucarà el matossar en aquell sòcol furgat pel morro del senglar?


EL REPLÀ DELS DOTZE APÒSTOLS


"Solregats"? Solregar (“regar amb excés”), solramada i escuixolar són mots bellíssims de la terra. Tots tres ben canareus. I clars i catalans. Tots tres, sortosament, encara vius. Quant als dos últims, Francesc Mestre i Noé va escriure’n (Del llenguatge i de la unitat, Impremta d’Algueró i Baiges, Tortosa, 1915, p. 25-28): “Jo sempre he sentit impulsivament aquest Ideal, fins al punt d’haver estudiat amorosament, en tots els llocs aont hi he estat, apart de la fonética, totes aquelles paraules que tenen un sentit propi i recte, sense cap mena de circunloquis: (…) a Alcanar lo de solramada que’m priva ja d’escriure, baix d’un arbre i escuixolar en compte de trencar la cuixa.”

Un ciclista solitari i impossible, que hi reprenia la davallada inversemblant a tomba oberta, ens va retornar de sobte a les coses de la plana. Fou l’hora de preguntar-s’ho: «Ens haurà tocat la loteria primitiva?». Només una trucada de mòbil ens separava de la certesa. Valia més, però, mantenir la il·lusió. I, si molt convé, fer-hi volar coloms com en els contes fantàstics de V. Propp i en les històries inadmissibles d’Ildefons Reverter.



A l'eixaragall de la Cova Bonica, grimpant perquè el riu de pedra no ens arrossegui (foto: butlletí informatiu Alcanar)

Adés tocant cingles, adés vorejant estimballs, horror infiniti, la filera s’endinsa per llunyedars que no deixen res a l’albir del caminant. Hom va per on cal: em pregunto si el prohom canareu Andreu Rubio de Andrés no va ordenar silenci perpetu sobre les antigues senderes per a traçar-ne de noves –no fos que els tafaners hi badessin, veiessin i xerressin– sense que la ploma circumspecta del notari Llorenç Figueres en pogués donar fe, ai las, en aquell paper d’ofici tan sofert que sostenia encara el nom del tirà: Ferdinandus VII, Hispaniarum et Indiarum Rex. A nosaltres rai. Seguim serrejant.

De l’Ereta estant, meravellós mirador molt prop del cel –a la novel·la, replà dels Dotze Apòstols–, redescobrim astorats alguns disbarats que s’amaguen a les profunditats dels racons del Codonyol: xalets, piscines, camins asfaltats com un pegat en un banc. Ofenen el paisatge. Nuclis de població en embrió que un dia no gaire llunyà, esdevinguts maldecaps afegits per a Alcanar, exigiran als lletraferits de la contrada una ràpida relectura de L’especulazione edilizia del nostre admirat Italo Calvino.
 

EL GRAN DRAC ESTIRAT AL SOL


Davant per davant del cingle Blanc –de debò que és blanc com una satalia–, l’ombriu ans ufanós i ara carbonissa amb randes de rocalla s’encara amb un solell d’escarpaments i cingleres pelats (llevat, tot s’ha de dir, de minses celles d’herbei en els prisats inexpugnables de la serra rasclada per l’orogènesi alpina). Devíem estar entre els dos-cents i cinc-cents metres d’altura. Tothom sap que allí, per sota de les cornises rocoses, s’emblanquinen els cons d’esbaldregalls o tarteres que nosaltres anomenem eixaragalls.

Als capitells de la catedral de Girona hi ha cisellada una dona –l’antiga Terra Mare nutrícia, la serra genitora d’una comarca– als altíssims pits de la qual s’aferren serps com a eixaragalls. Igualment els del Montsià fan l’efecte de dracs colossals que, enrinxats als espadats, s’estiren al sol a l’aiguavessant de la serra. Quan t’enfiles per la seua espinada, el monstre es mou. És bellugadís. Isard.

Al drac dels Bestiaris gòtics no li falta la cresta dentada: aquestes són les bèsties que es debatran sota la llança de sant Miquel o de sant Jordi, i que representen el drac de santa Margarida i aquell ésser fabulós que acoltellaren fa cinc segles prop de Bonn. Si la cresta guarneix l’espinada, els braços i les cames dels dimonis, les tiges de la vegetació manuscrita s’animen com a dracs, i el mateix fan les volutes dels bàculs dels bisbes, i les armadures dels cavallers s’engranallen d’excrescències dentades, i els arreus dels cavalls es blinden amb escates de monstres infernals. Fins i tot l’elm de Jaume I el Conqueridor esdevé un drac amb ales de rata penada.

A l’eixaragall de la cova Bonica, camí de mala petja –més que més amb rampa a les cuixes–, ens hi vam veure en un bull: un inacabable pendent que fa feredat; rocs solts, amenaçadors en somoure’ls; el risc de petits esllavissaments a cada gambada; compte de no davallar-hi a rodolons… Mirant que el riu de pedra alba no t’arrossegui, gatejant de gaidó per la cucanya ciclòpia i díscola i tan paradoxal –«pujo o baixo?»– com els números irracionals, que no poden escriure’s com a seqüència finita de xifres i s’assemblen (esquívola relació entre el costat i la diagonal de qualsevol quadrat) a la pura impossibilitat de la màgia.

Ai, l’eixaragall de la cova Bonica! A la seva blancor èpica, tres són curtes i quatre són llargues i després, feliçment superat l’obstacle, anirem a pams, amansits per la serra.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada