Tradueix

Novembre del 1998 (i 2): de la cova Bonica a la Torreta

Inaugurant la ruta literària Trinitari Fabregat, eren les dotze tocades del migdia quan els quaranta excursionistes vam arribar a la cova Bonica


La cova Bonica. Diuen que aquestes cavitats càrstiques a la roca mare del Montsià, modelades en edats humides i fredes (potser per això guarden els records de l’era glacial, véritable deuxième naissance de l’humanité?) alberguen hòrrides bestioles. Insectes, aràcnids i esgarrifosos miriàpodes adaptats a la vida subterrània. També rates penades?


Irromp el record atàvic: de les darreries del segle XIII ençà,  l'Occident sencer –Cantigas d’Alfonso X, Apocalipsi de Canterbury– ha vist els dimonis amb ales nocturnes. Uns éssers que habiten a les roques abruptes i volen per les coves boniques. De vegades són dracs (a l’art romànic, serps sense ales o moixons amb cua de fardatxo) i, amb les seves ales de rata penada, empaiten la gent i difonen per tot arreu la foscor de les cavernes.

"Heus aquí el drac": així comença la nota amb què acompanya aquest gravat Atanasi Kircher (1602-1680)

Cal aprofitar l’avinentesa i visitar la mítica cova Bonica. Estuprada pel foc la umbràtica figuera que l’assenyalava, t’hi has d’enfilar a pols, batent les pernes –més que mai amb l’inquietant buit de l’espenyador a l’esquena, upa!–, i han de fer-t’hi ingressar a empentes, per me si va ne l’etterno dolore, entaforant-te a les dantesques tenebres, amb prou feines una gatonera, per me si va tra la perduta gente... Malviatge! 

L’espluga és tan estreta que ni el mite de Plató hi cabria. Un nínxol.

Estirat i a rossegons, a la cova Bonica els primers metres són els més claustrofòbics. Però tenen virtut. La virtut d’avançar-nos l’angoixant retorn al claustre matern en el dia en què, finida l’expansió del Big Bang primigeni, el temps –Stephen Hawking scripsit– vagi cul enrere: el regressus ad uterum de Mircea Eliade. Quan la cosa tomba per bé i per fi pots alçar-te enmig la foscor closa, a l’endeví, et trobes amb un obstacle singular.


DINS DE LA COVA BONICA


Els renecs de rigor. A aquell bony calcari aclaparador i relliscós, hom diria que una popa exorbitant, unflada de llet, que proclama fecemi la divina podestate, la somma sapïenza e’l primo amore, te’n fas un fart d’abraçar-lo per buscar-li un mugró petri on assegurar el peu. Ai las!, no en té cap. Hom diria que és més llisquívola i amorosida encara per una mà d’escalades, amb tacte diràs que de bombosí, e tanto buono ardire al cor mi corse. Al capdavall t’has d’abraonar a la massa arrodonida per enfilar-t’hi com una sargantana matussera en una abraçada delerosa, mentre un xiquet n’il·lumina a penes el capdamunt amb una minsa llanterna i t’indica el camí dissimulat per la colossal excrescència carbonatada, dinanzi a me non fuor cose create.

Tot seguit t’encofurnes en una altra gola, adés de genollons, adés de bocaterrosa, sempre ajupit, i compte amb els tossolots contra el maldentat sostre petri (i alhora amb les carícies dels carnots malreeixits que sobresurten del terra bonyegut i cotonós).

«Llum! Llum!», fa un que jo sé, com Goethe al llit de la mort, de quatre grapes i sense llàntia pel corredís final de la cova Bonica, fosc com una gola de llop. 


Mentrestant mires de romandre lluny d’aquelles parets diràs que folrades amb gasa, tal volta quatre passes et pareguin més llargues que un dejuni de terrosa (fangosa d’ignotes escorrialles?), de vegades pulverulenta quera de corcs desconeguts. I vés per on te la figures fecunda de cascàrries de rata penada, entranyes calcàries de la serra endins, I’ son Beatrice che ti faccio andare, olor de resclosit, anys i panys de terra humida… i ni raça ni pols de fauna cavernícola.

Al cap de dins, reunió a peu dret en una tètrica sala. Aparedats com el Fortunato de Poe, esmentem en la penombra les modestes llegendes de la cova: once upon a time una ovella perduda i el seu pastor qui, anant-ne a la percaça, hi entrà a la i ja no en sortí mai. 


«I què més?». No gaire: amb prou feines les evocadores taques de les teies i ciris amb que s’hi feien llum la gent d’ans. I quatre barroers recordatoris, amb pinzell i esprai, dels visitants més potiners. Ah! I qui va privar-la d’estalactites i d’estalagmites –singular bellesa d’úvula, gargamelló o campaneta del vedat– la va  condemnar a una espera de mil·lennis perquè la tornin a ornar.

Via fora. Tot suant a mars per la humitat, cal fer tanda encara davant d’un pas estret entre pilars, lasciate ogne speranza, voi ch’intrate, solitaris queixals en una bocassa esdentegada. Uix! En sortir a l’exterior quasi estalonant-nos, l’espetec de claror de la boca de la cova ens fa dolces lluernes. Dolçasses i tot.


EL TRESOR DE LA TORRETA


Vam crestejar pels volts de dos quarts de dues. Ja hi érem! Ens va rebre el lapiaz: al rocam calcari que aflora al capdamunt de la serra, l’erosió hi ha cisellat solcs profunds separats per arestes tallants. Allí el temps s’alentia, no endebades Einstein té proclamat que els rellotges agafen retard a la vora d’un cos feixuc. Feia l’efecte de l’ossada sencera d’un animal fabulós despullada de la carn. 


Nosaltres bleixàvem i no vam adonar-nos de com en fugien corrents, així que ens clissaren, els rèptils termòfils de la serra: tot d’un plegat fardatxos, sargantaners, serpetes cegues i dragons rosats deixaren d’assolellar-s’hi a pler.

Dalt a l'esquerra, el cilindre d'obra que, a la Torreta, assenyala el punt més alt de la serra de Montsià

«Ep! I això?». Del rascler calcari emergeix una singularitat geomorfològica més o menys circular i en forma d’embut. Una dolina?

Les dolines, també resultat del modelat càrstic, es formen pel col·lapse del sostre rocós subjacent per efectes de la dissolució de la roca. Al Montsià, la de Mata-redona és la més emblemàtica. Diràs que hi sobreïx la cresta de l’espinada del monstre marí. Perquè, ves per on, el Montsià és marí: els geòlegs asseguren que seus materials carbonatats són calcàries i margues les quals, dipositades en conques marines durant el trànsit del juràssic-cretaci i el cretaci inferior, emergiren després per tal que hi poguéssim pujar a dinar.

De manera que vet-nos allí, encimbellats a la Torreta. Esguard enlaire. Tots els cels hi són a tocar. Aquest és el tresor de la Torreta de Montsià. Hi feia l’efecte que el món s’hagués blegat. Sí, com si la terra i el mar fossin manegívols com una vara d’ametller i, per fatifat, els haguéssim corbat acostant-ne les puntes. 


Donava bo d’adelitar-se en el paisatge: Tortosa, les Ventalles, Ulldecona, la Foia d’Ulldecona, la plana de la Galera i els Ports de Tortosa. I després, per obra i gràcia de la gana, en el vari companatge dels entrepans i altres provisions de boca. Vam dinar-hi. Al sol: la Torreta és fresquívola.

Tothom va reviscolar. Ja estàvem a 765 metres. Havíem fet la ruta. Va pujar-hi en persona Trinitari Fabregat? O tal volta haurem de preguntar-nos si ara, des d’on estigui, no ens fa l’ullet i riu la broma, perquè va descriure l’excursió des de la plana, assegut sota un ametller de la finca de sos pares, lentus in umbra com el pastor virgilià?  


La resposta, tal i com encertadament ens ha recordat Tomàs Camacho, ens arribaria l'any 2004, en recuperar-se (extraordinària, formidable troballa!) la preciosa fotografia que va desvetllar el misteri: essent encara un xiquet, Trinitari havia fet l'excursió.

L’itinerari muntanyenc que segueixen Raül, Elena i els seus acompanyants (a les pàgines de Jardins Ignorats, però, n’hi ha un altre: es tracta d’un itinerari menys espectacular, però molt més coral: és la ruta íntima de Lena i Raül –Lena i Raül tots sols– fins als cocons i als antics gurbins andalusins de la partida vinarossenca de les Melilles, on un geni sarraí els embruixa perquè es decideixin a dir-se que s’estimen). 


Criatura marina que vaig trobar serra de Montsià amunt: aquesta Isastrea, un gènere de coralls extingit, hi vivia al Cretaci inferior

Havent dinat, en rotgles convocats i entretinguts per la llepolia dels pastissos, l’aroma familiar del cafè i l’exitosa idea d’un culet de whisky del bo que servia Tomàs, compartírem la història del bou estimbat per un cingle del Montsià que els pagesos especejaren. En el combat contra l’ensopiment, hom va xerrar dels barrancs del Fandango i del Moltó, del camí dels Bandolers... I encara de les diverses versions de la llegenda de la Cabra d’Or, solatge mític escampat arreu de la Mediterrània.

Algú romania pensívol, i algun altre encara hi va fer una becaina de panxa enlaire.

Aquella llarguíssima carena torturada, quallada de rocam punxegut i a voltes de difícil trànsit, no va ser en un temps una boscúria espessa?


I dalt de tot s’hi alçava un grèvol majestuós. Un dia en parlarem.


LA FONT DEL TEIX


Allí on ara no en trobem sinó la carcanada, la incòmoda rocalla rosegada i descarnada, traïdorament nafrada per l’aigua de les plogudes, per la gelor i per les ventades, aquell estret corredís encimat que vam haver de recórrer capcots i capcotes per por de no escuixolar-nos-hi... fa set segles acollia prou espessor de terra per sostenir tot un bosc fecund que senyorejava, omnipresent, la serra! ¿Potser ocupa avui el cridaner cilindre d’obra aixecat a tall de cresta on va enfilar-se la gent, prop de la lletja ferralla de les antenes, el lloc precís d’aquell grèvol dels dies fastos?

Llavors hom va treure el nas per la font del Teix. 


Patètica font del Teix! Pagava la pena de visitar-la per tan intricat accés? Sota els peus, ja no gens lleugers, se’ns obria el vertigen del pujolar i d’un món de bancalades. L’aclaparador impacte de l’aiguavessant interior, no menys arrufat i sacsonut que una flassada en acabat de gitar-s’hi amb son inquieta. Però la font ja fa una pila d’anys que enyora el teix airívol que va donar-li nom. I ara que el foc s’ha endut les amenes, esponeroses solramades de l’obaga, fa llàstima: l’aigua enterbolida pels flocs de cendra no s’avé amb cap dinar d’aquells que els nostres avis recordaven tota una vida. 

ELS DIMONIS DEL MONTSIÀ


Retorn a l’altívola Torreta. I avall, que fa baixada! Amb les cares mascarades i les mans que pareixen grapats d’arròs negre, carboners i carboneres (qui va explicar que, fa unes quantes dècades, les parelles pageses encara es passaven la lluna de mel fent carbó al Montsià?), els expedicionaris garlaires esmenten contalles de gambosins i saginers, criden, riuen, es queixen i àdhuc cantussegen Soy minero en esguard del sutge i dels garramanxos negres a la roba. Algú encara té temps de replegar els fòssils que la crema havia posat al descobert; un altre s’omple la butxaca de vella terrissa. Més cansats que una xufa, baixant pengim-penjam i mirant de no foraviar-se.

Els acaça cap dimoni? Un altre dia també en parlarem a bastament, dels dimonis de la serra de Montsià. Perquè n’hi havia.

De debò que n’hi havia.

Les vetes, brenys i faixes dels vionats vessants rocosos de la serra, al foscant, esmorteeixen els seus colors en burells i negrals que a poc a poc els assemblen a les plomoses ales entreviades de rates penades descomunals. Els artistes donen testimoni de casos així. 


Alguns pujols de Pieter Brueghel són monstres adormits. Al Sant Cristòfol de Winterthur (de Pieter Huys) i al de Dijon (de l’escola de Hieronymus Bosch), els tossals s’animen amb ulls i maixelles obertes de drac que intimiden el sant. Al Paradís terrestre, del mateix Bosch, els penyals tenen rostre. I, a l’Infern de Thierry Bouts que serven al Louvre, un dimoni empeny serra avall els rèprobes mentre les cares pètries se’ls miren sense gens de compassió.

Què en queda, de l'antic bosc que s'estenia per tota la carena de la serra de Montsià?

Ulls amatents a secundar el crit de protesta que Goethe va alçar contra la intolerable tirania dels matemàtics i dels òptics: «Per quins set sous els colors han de ser un fenomen purament físic? Això són fraus dels físics!». Perquè els colors són humans, batecs naturals de la vida, amb efectes sensibles com les seves tonalitats càlides i fredes.

Per això en emprendre l’últim tram de la baixada per un exigu viarany que feia mil i una giragonses, ens va fer l’efecte de capbussar-nos en una mar de verdor gairebé hostil.

A cada passa en aquell món de revirades, cada peu té el seu lloc precís: les precises petjades d’Ah’mad? Era en aquella erradívola barreja de laberint i trencaclosques on els esperaven els dimonis? O ens seguien els passos?

Potser sí que els dimonis del Montsià vigilaven la nostra reressaga. Qui sap si apostats en toscos amagatalls dins dels marges centenaris. Això sí: no pas rúfols sinó enjogassats com els follets: salvant els marges, algú –els dimonis?– havia bastit tobogans de juganera terra rossa per deixar-s’hi anar i provocar igual la sobtada i innòcua culada, que la sorollosa, còmoda davallada a la gatzoneta, que l’inflament de peus, el dolor de garrons, l’afluixament de genolls i l’encarcarament progressiu de cames.

I encara la rialla sense motiu aparent –alleujadora, com si el moro Ah’mad ens fés l’ullet–, res a veure amb el Mal Pas de Rialla, passatge perillós que vam deixar a la nostra dreta de pujada. ¿Potser el Mal Pas de Rialla duu causa del terratinent canareu Rafael Reverter de Rialla, que una nit de la tercera dècada del segle XIX va poder fugir pel terrat de casa seva mentre uns bandolers (o era una partida de rebels apostòlics?) li regiraven la casa a la recerca de l’amagatall on desava els diners?

Vet aquí com, enmig del besllum del crepuscle primerenc, quaranta dimonis malforjats i mascarats d’estalzí, al compàs rancallós dels espectres, vam eixir al racó del Llop des de les profundes i cada vegada més tenebroses escabrositats del Montsià.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada