Un calendari astronòmic serra de la Punta amunt?

26 de juny de 2022. Són les 4:30 de la matinada i el diumenge només acaba de començar. Et lleves, et dutxes i fas un cafè. A la motxilla menuda no cal ficar-hi gaire cosa: un termos amb aigua fresca, la llanterna, el telèfon mòbil i un bon bastó de senderisme per si de cas 

 

Baixes al pàrquing. Puges al cotxe. Hi deixes les curtes en sortir-ne: la nit és fosca com l’estalzí.

Un cop passats un estret caminal en estat lamentable i després l’últim tram del malmès carrer de Trafalgar, la rotonda tan sui generis t’obliga a mirar de reüll a l’esquerra perquè de la banda de Vinaròs els vehicles venen escopetejats. De seguida et sobta una carretera general insòlitament concorreguda.

 

Caram. És que avui a tothom li ha vingut la pensada d’anar a veure la sortida del sol?

Flash-forward: i així lluirà a les 6:45 h, després de fer-se de dia,  l'antiga "punta de Montsianet".

 

Llavors te n’adones: no t’estàs creuant amb gent matinera. Ni de bon tros.

 

T’hi estàs trobant els últims noctàmbuls motoritzats. Han allargat al màxim la nit de dissabte i ara tornen a casa sense gaire compte.

 

Un mas robat  

 

Les cinc ben tocades quan entres a Alcanar.  No s’hi veu ni una ànima.

Déu n’hi do. En menys de vint anys, la ciutat s’ha anat desfent com una calça.

 

Ni rastre del formidable enrenou cosmopolita d’aquelles lluminoses, inacabables matinades d’estiu dels anys 80 del segle passat.

 

Ni traça ni pols del pub La Font ple com un ou, pujant a l’esquella per aquell sorollós, enlluernador, multitudinari i gairebé intransitable carrer de Sant Carles que havia esdevingut la meca del jovent de les Terres de l’Ebre, del Maestrat i de molt més enllà. Ni senyal de la fabulosa discoteca Long-Play, amb la seva espectacular pista, llums d’última generació i una immensa terrassa caribenya al ras on podies quedar perfectament amb gent de Barcelona o de València... Res de res.

 

Tot se n’ha anat en orris. Avui sembla un miratge. Ben mirat, tot allò va existir de debò?

 

En aquella època llegies Leonardo Sciascia creient, il·lús de tu, que les seves històries s’exhaurien en el passat i el present, aspres i tràgics, de la seva illa natal. Ni de bon tros. Ara la buidor grotesca, la inútil il·luminació del camí de Vinaròs entre els carrers de Suñer i Carretera Nova et toquen la corda sensible i canvies de pensament: fa de mal dir, però novel·les com ara Todo modo no n’han perdut gens, de vigència. Més que més: de vigència universal.

 

El títol de l’obra de Sciascia al·ludeix a la definició que Íñigo de Loyola va fer dels seus exercicis espirituals: “todo modo de examinar la conciencia, de meditar, de contemplar, de orar vocal y mentalmente, y de otras espirituales operaciones…”. Todo modo es publica l’any 1974, quan operacions espirituals com la hipocresia i el cinisme faciliten que els interessos privats enterboleixin la gestió pública. L’Administració esdevé patrimoni particular d’un grapat d’aprofitats llefiscosos, capitans Aranya, caragirats d’opereta, sàtirs ressentits i galifardeus fent el ninot (o qualssevol altres espirituals operacions).

 

Ara que tant se val t’atures al mig del carrer: no hi ha ni una ànima. Baixes la finestreta. De cop i volta t’aclapara l’eixordadissa dels grills que, en absència de gent, han ocupat els carrers. A banda i banda, sengles casalicis de pedruscall i fang, un dels quals fou successivament palau, molí, escola i residència estival, fan l’homenatge més trist i patètic a un passat millor. “Corruptio optimi pessima”, va escriure sant Jeroni.

 

De seguida n’estàs fins al monyo, de tant de grill. Continues la marxa i prop de Correus veus venir una revolada de sotana de canonge i d’una hora lluny, a so de bombo i plateret, mentides cartoixanes d’aquelles que et fan treure les tripes per la boca. I vinga a passar-te pel cap el relat quasi gòtic del gran sicilià: els exercicis espirituals a l’ermita-hotel de Zafer, el pare Gaetano, un parell de cossos del delicte...

 

La frontera entre la cosa pública i els negocis personals i familiars s’ha esvaït. Ho ha fet davant de la passivitat o l’omertà de la gent benpensant, entre la qual triomfa la fórmula universal per a disculpar els podrits de la seva corda:

 

–Ma sono i nostri ragazzi!

 

Ronda amunt, el poble en profunda decadència segueix essent un mas robat. Segur que es tracta d’una matinada estival de dissabte a diumenge? De debò?

 

Aquest Alcanar, que ja fa més de quinze anys que va de baixa, es bat en retreta i queda enrere com un trist retir a quatre vents. Ni tan sols un vehicle pels revolts del Remei.

 

Al cap de cinc minuts, arribes a la plaça de l’ermita. 

 

La plaça i l'ermita del Remei, de dia.

 

La gran rabosa del Remei

 

Aparques sota un garrofer ben il·luminat per un parell de focus que esguarden  l’ermita. Confies que has deixat enrere, a mà dreta, l’enorme rabosa amb la cua estarrufada que se t’ha quedat mirant de fit a fit, amb uns ullots que et tornaven la llum dels fars del Toyota.

 

Només per un instant, penses en El gos dels Baskerville, de sir Arthur Conan Doyle. La rabosa que en fa dues t’ha semblat irreal, o com vinguda d’un altre món.

 

Convençut que aquesta presència fantasmagòrica només mira de baixar als berenadors per espigolar-hi alguna cosa, abandones el vehicle i encara és nit closa quan enfiles el viarany estret que abraça per la banda de llevant el turó de la Moleta del Remei. Enmig de la foscor, amb prou feines se’l distingeix entre la vegetació arbustiva. Ni rastre de la lluna.

 

El terra és argilenc i, per tant, traïdor. Molt de compte on trepitges.

 

T’ha precedit, casa de Tibast enllà, la llum tímida de la llanterna. També el bastó de senderisme: les astutes aranyes amb prou feines han enllestit la seva cacera nocturna, així que el bastó resulta d’allò més útil per apartar les teranyines enginyosament entravessades encara a la sendera.

 

Saps del cert un parell de coses. La primera, que falten pocs minuts perquè surti el sol.

 

I la segona i més important: per quin punt exacte de les serres de llevant ho farà.

 

Són dos quarts de sis. I van pocs dies del solstici d’estiu ençà.

 

Aixtart i Baal

 

Va ser l’any 2018 quan van descobrir una mena de capelleta al palau fortificat de la Primera Edat del Ferro de Sant Jaume – Mas d’en Serrà? En qualsevol cas, sota una llosa, l’any passat van trobar-hi un déu (Baal? Melqart?) i una deessa (Aixtart?) en forma de sengles còdols ben grossos, l’un blanc i l’altre negre.

Sant Jaume: corredís central (X. V.)

 

Baal, un déu masculí eminentment solar, i Aixtart, deessa identificada amb l’estel de la tarda (Venus), són els déus principals del panteó fenici.

 

Enguany, amb un campanya que va començar al mes de juliol i ha finalitzat a mitjan agost, hi han continuat les excavacions amb normalitat. Les han dirigit les arqueòlogues Carme Saorín i Marta Quer en absència de David Garcia Rubert... qui, no obstant, diuen que aprofundirà en l’estudi i interpretació de les troballes dels últims anys en una ponència que presentarà pròximament al Congrés d’Història d’Alcanar.

 

Fa l’efecte que la campanya de l’any vinent pot resultar decisiva. I si hi aparegués un temple o santuari? O un altar en forma de pell de bou?

L'astrònom César Esteban, de l'Institut d'Astrofísica de Canàries, i l’arqueòleg de la Universitat de Sevilla José Luis Escacena han constatat amb sorpresa que diversos santuaris del sud de la Península edificats entre el segle IX i el VI ANE –el del Carambolo, el de Coria del Río i el Saltillo a Carmona– comparteixen una mateixa orientació: devers un azimut de 55º NE. Si fa no fa, s’encaren al punt de sortida del sol al solstici d’estiu. A més, aquests santuaris protohistòrics tenen també en comú dos altars amb forma de pell de bou, que també hi podrien estar relacionats amb el culte al déu fenici Baal, parella masculina de la deessa Aixtart.

Curiosament, l’orientació del corredís principal del jaciment arqueològic de Sant Jaume – Mas d’en Serrà resulta ben semblant: segons hem pogut veure amb els mitjans al nostre abast –més aviat precaris–, un azimut de 57º NE. 

L’azimut és l'angle d'una direcció comptat en el sentit de les agulles del rellotge a partir del nord geogràfic. Aquest fenomen astronòmic tal volta va ser determinant a l’hora de dissenyar i construir aquells santuaris de la Primera Edat del Ferro contemporanis del Sant Jaume canareu.

 

Per a la nostra residència fortificada de la serra del Fandango, cal pensar en un temple d’una tipologia heretada, passant pel bressol d’Ugarit, potser fins i tot de l’època del Bronze sirià? ¿Un santuari cananeu amb els seus tres espais: vestíbul, sant i santíssim?

 

Els mateixos tres espais que, si fa no fa i salvant les distàncies, tindrà la tenda santa o “tenda de la reunió” descrita del versicle 8 al 38 del capítol 36 del Llibre de l’Èxode? Primer, un vestíbul que fins i tot podia ser un atri o un pati; després una nau central, el sant; i finalment, al cap de dins, una capella: el santíssim o sancta sanctorum.

 

El sant i el santíssim, separats en tot cas per una cortina. Perquè cal que al santíssim, situat al cor mateix del complex, hi regni una total i absoluta foscor.

 

Encarats a llevant

 

Diuen que el temple de Salomó de què es parla a l’Antic Testament constitueix un bon exemple d’aquesta arquitectura sagrada cananea. Com que en manca  una descripció completa, el capítol 6 del primer Llibre dels Reis i les visions del profeta Ezequiel ajuden a fer-nos-en una idea.

 

Representació esquemàtica del temple de Salomó.

Però la principal informació al respecte la trobarem, ves per on, en l’arquitectura fenícia dels temples. Per què? Doncs perquè Salomó, el famós rei bíblic, no va encarregar la construcció del temple de Jerusalem a cap mestre d’obres local, sinó als arquitectes i artesans del rei Hiram de Tir. Per tant, el temple de Jerusalem va ser dissenyat per arquitectes fenicis.

 

La configuració universal de l’espai sagrat demana un vestíbul d’accés, diuen, que el separa i orienta: al santuari s’hi accedirà per aquest pati, atri o vestíbul encarat a l’est.

 

A llevant.

 

Escacena recorda que existeix una llarga tradició iconogràfica fenícia que representa el sol sobre el Sapan, la muntanya sagrada.

 

És característic de la mitologia cananea que els grans déus com Baal tenen un lloc de residència propi, fora de l’abast de la gent; de manera que el santuari urbà, on l’home pot trobar-se amb la divinitat, fa de doble d’aquella morada primordial. Baal viu en una muntanya mítica, el Sapan, al nord llunyà però a la vista dels fidels. Allí, un cop vençut el déu de la mar i del caos, se li edificarà un palau.

 

Diuen que, en la llengua dels fenicis, spn significa “nord”; però això rai.

 

Tota aquesta mitologia ha estat incorporada a la teologia hebrea de Jahvè i del seu temple de Jerusalem dibuixat –igual que Sant Jaume – Mas d’en Serrà– per arquitectes fenicis. El mont Sió s’equipara al Sapan. Tot comptat, no solament l’arquitectura del famós temple és fenícia: la nova tradició hebrea de Sió recull també l’antiga tradició cananea de Safon, “el nord”.

 

Que no? Obrim la Bíblia: “El mont Sió és el més inaccessible de Safon, la vil·la del Gran Rei” (Psalms, 48:3). I encara: “Aixecaré el meu tron i em quedaré al mont de l’Assemblea, al més inaccessible  de Safon” (Isaïes, 14:13).

 

A trenc d’alba del dia del solstici d’estiu, tothom qui mirés des de l’entrada del (possible) temple o del corredís central de la residència fortificada de Sant Jaume, cap al punt de sortida del sol... observaria com aquest s’elevava just sobre l’extrem nord de la llarga serreta. Sí, una mena de coma gairebé plana que s’alça  a la banda de la Ràpita, més enllà de la sendera que duu a la cova Calitra. Llàstima que la coma de marres no es digui Sapan ni cap nom que s’hi assembli.

 

Direccions del sol durant el solstici d'estiu (21 de juny) observades des del jaciment de San Jaume (aplicació en línia sunearthtools.com). L'el·lipse indica el lloc aproximat per on apareix el sol damunt la serra.

 

No cal dir, però, que aquest lloc de la serra per on apareix el sol no és el punt per on surt l’astre rei a l'horitzó (azimut d'uns 57º). No remunta la serra fins a mitja hora més tard, si fa no fa.

 

I si el passadís central o qualsevol altra estança del recinte estan orientats simbòlicament bé cap a l'horitzó real, bé cap al punt de la serra on apareix el sol? Seria cosa de poder-ho verificar amb les eines adequades i uns càlculs més precisos.

 

Sistemes d’informació geogràfica

 

Per tot això, vint-i-cinc segles després, he pujat aquesta matinada a la falda oriental de la Moleta del Remei.

 

En un primer moment, m’havia planejat la necessitat d’anar de nou (ja ho vaig fer nou anys enrere) a veure la sortida del sol a la serreta del Fandango. Al palau fortificat de la primera Edat del Ferro de Sant Jaume – Mas d’en Serrà. Fins i tot n’havia parlat amb algú, mirant d’organitzar-hi una excursió nocturna pels volts de la diada de Sant Joan.

 

Però aquesta vegada resultava complicat: convocatòria, logística, permisos... Sort que al capdavall no va caler.

 

Per què?

 

Vaig caure-hi de sobte: pujant a la Moleta del Remei, també habitada al Primer Ferro, ja feia el fet.

 

Vaig adonar-me’n després de rebre una pista més.

 

Me la va facilitar Xavi Vicente, un enginyer barceloní amb vincles personals a Alcanar. Treballa en obra pública a l’estranger i ens coneixem de fa anys.

Parlant sobre d'història local, fa un parell d’estius Xavi va i em diu:

 

–D’un temps ençà jo també hi estic interessat. Trobo que els coneixements d'història general no permeten fer-se una idea prou precisa dels fets històrics o de la societat en àmbits locals més propers. Si volem entendre directament el que ens envolta...

–Per exemple?

–Doncs edificis, camins, regs, estructures del parcel·lari, formes i organització del paisatge... Hi ha la possibilitat d'utilitzar eines informàtiques i informació digital o digitalitzada per a incorporar en bases de dades el material i coneixements que tinguem a l’abast.

–Vols dir eines com la LiDAR? –n’he sentit a parlar molt per les xarxes socials–. Mapes topogràfics?

–Per exemple. Aquestes eines ens faciliten una visió de conjunt a diferents escales geogràfiques i temporals. I n’hi ha un bon grapat.

–A quines et refereixes en concret?

–Vull dir els sistemes d'informació geogràfica, posem per cas –precisa–. Permeten una anàlisi global de les dades i veure-hi les relacions no sols espacials, sinó també temporals, que relliguen els elements del territori amb la història.

–I si hi fem alguna prova?

–Vinga.

–El 21 de juny de fa nou anys vaig pujar de matinada al jaciment de Sant Jaume.  Em vaig trobar que el sol sortia dalt d’aquella coma plana que té a la banda de la Ràpita. Però el capdamunt de la serreta és allargassat i del punt exacte no me’n recordo, la veritat.

 

Llavors Xavi, assegut davant del seu ordinador no gaire lluny de la convergència del Roine i el Saona, mira de trobar-hi una resposta. Si de cas, porta la pregunta una mica més enllà perquè, com a mi, no li sap greu de buscar caps de fil per a poder-los estirar i relligar. Essent ell també un outsider en la matèria, les nostres respostes i comentaris sovint no van més enllà de simples temptejos o aproximacions.

 

–De vegades, però –sol dir–, el fil sí que sembla que s'estira, oi que sí?

26 de juny, 5:39 hores: des de la falda de la moleta del Remei, observo com ja comença a sortir el sol just pel punt esperat

 

 

“Forasters”

 

Podia semblar una broma. Una d’aquelles que, a còpia de reiterar-se, esdevenen cada dia més pesades.

 

I és que, del 2013 ençà, un hom hi ha anat insistint als arqueòlegs del GRAP, any rere any.

 

–Aquí hi vivien forasters –ja li deixava anar rient a la Isabel Moreno perquè ella em retragués de seguida, en to de broma, que cada any jo tornava a la càrrega amb el mateix.

 

Forasters, en aquest cas, volia dir fenicis.

 

Xerrant amb David Garcia Rubert, jo tornava a la mateixa cançó. Que es tractava d’un establiment fenici. La cançó de l’enfadós.

 

N’estava (n’estic) jo tan convençut que al novembre d’aquell 2013, en inaugurar aquest blog amb diversos continguts relatius a la història i geografia locals, vaig batejar-lo justament “Costa púnica”. Sí. Costa púnica. Que, com tothom sap, és l’adjectiu que utilitzarien els romans per a tot allò que els grecs anomenaren fenici.

 

Els fenicis, ells, n’haurien dit cananea. Costa cananea. Perquè diuen que es referien a si mateixos com a khan'ani: els cananeus que, de l’any 2013 ençà, qui això escriu ha vist sempre com a residents al palau fortificat de Sant Jaume – Mas d’en Serrà.

 

Va ser només per això? Per mera curiositat intel·lectual? Per la pruïja de saber-ne més i més? O va ser pensant en aquella tarda d’agost del 1987 quan Ramon Esteban ens hi va portar per primer cop? ¿O encara per trobar aquells moments de tranquil·litat a la serra que resulten òptims a l’hora de treure el desllorigador d’infàmies perpetrades a raig? Consultor homini tempus utilissimus, diuen.

 

El cas és que fa ja set o vuit anys que un hom va mirar d’aplicar-se en l’estudi de tot allò relatiu al palau fortificat de Sant Jaume – Mas d’en Serrà. Més ben dit, al seu rerepaís més immediat. A tall de simple outsider, no cal dir-ho. Llegint articles científics. Subratllant llibres de tota mena. Regirant papers. Mirant Google Maps amb quatre ulls. Recollint informació ça i lla. Cremant-me les celles amb mapes i plànols. Trepitjant, amb més paciència que Job, cada pam d’aquelles raconades de la serra de Montsià dalt de les Cases. 

 

Trajectòria orientativa de la sortida del sol al solstici d'estiu, des del corredís central de la residència fortificada (foto i simulació de X. V.)

 

El pa que s’hi dóna

 

Han estat un bon grapat de matins de dissabte i de diumenge trescant per aquells turons costaners. A partir de la desembocadura del barranc de Sant Jaume, s’enfilen els uns damunt els altres fins arribar al capdamunt de la serra  principal, la majestuosa Roca Roja. La major part de vegades hi pujava tot sol. D’altres, en companyia d’amics i amigues canareus, rapitencs i ampostins que hi estaven més o menys interessats: Marta Vidal, Sabela Reverter, Toni Espanya, Neus Roig, Sònia González, Nacho Llorca, Gemma Reverter, Xavi Vicente, Pau Fabregat, Núria Rochet...

 

Casualment, el proppassat 19 d’agost em vaig trobar amb una d’aquestes persones. Va ser davant del mercat municipal d’Alcanar.

 

–Ei, Agustí! Dissabte no t’hi vaig veure, a la Jornada de Portes Obertes del jaciment de Sant Jaume.

–No. Tenia un compromís.

–Llàstima. No et van xiular les orelles? És que vaig pujar-hi amb uns amics i xerrant amb ells et vaig esmentar.

–Per a bé –faig broma– o per a mal?

–Tu què trobes? –riu–. Va ser quan van recordar als participants en la Jornada  que durant la campanya de l’any passat s’hi van trobar evidències de la presència de fenicis... Bé, a l’agost de 2021 se’n va parlar a bastament a la premsa comarcal, no?

–I tant. A bombo i platerets.

–Doncs saps què els vaig dir als meus amics? Que tu ja fa quatre o cinc anys em vas assegurar que, allí dalt, per descomptat que hi vivien fenicis. No sé com però hi vas encertar, xeic.

–Sort que algú se’n recorda, no?

–Això que van descobrir l’estiu passat, que a Sant Jaume hi habitaven fenicis, tu ja fa anys que ho deies –sentencia amb fingida solemnitat–. En sóc testimoni.

 

Li prenc la paraula. Llavors, d’aquella manera com només podem fer-ho els qui sabem el pa que s’hi dóna i a més tenim sentit de l´humor, esclafim tots dos a riure.

Simulació orientativa de la trajectòria del sol durant el solstici d'estiu (Google Earth). Aparició del sol per damunt la serra vista des del jaciment de Sant Jaume.

Calendaris (o, millor, “marcadors d’horitzó”)

 

¿I si aquella dèria de buscar el punt solsticial de l’horitzó era per a determinar els dies, les festes periòdiques en què havien de celebrar-se els cultes més importants del cicle vital del déu, Baal o Melqart?

 

Anem a pams.

 

Disposar d’un calendari et permet comptar de manera sistematitzada el pas del temps i, així, organitzar cronològicament activitats i fenòmens diversos: pluges, èpoques de sembra i de collita... A la Prehistòria, els primers calendaris van basar-se en cicles lunars: encara se’n fan servir per a fixar la data d’algunes festes cristianes com ara la Setmana Santa, que sempre coincideix amb lluna plena perquè el Diumenge de Pasqua se celebra després de la primera lluna plena que segueix l’equinocci de primavera.

 

–Hi fas servir el terme calendari? –pregunta Xavi Vicente–. Ho dic perquè els especialistes en la matèria encara debaten sobre la idoneïtat del seu ús.

–I això?

–Per les implicacions que té sobre la concepció del temps. I en la cosmogonia de les cultures antigues. Un temps lineal, amb una cosmovisió evolutiva? O bé un temps circular, amb una cosmovisió estàtica?

 

Em ve al cap “El tiempo circular”, el conte que Jorge Luis Borges va incloure en la seva Historia de la eternidad... També recordo haver llegit en algun lloc que,  a les primeries del tercer mil·lenni ANE, apareix el primer calendari solar conegut de la Història: l’egipci. Sort que Xavi sembla tenir una solució per a tantes dades i rebudes en relació amb la paraula calendari.

 

–Un terme que s'utilitza per evitar aquests possibles prejudicis en la comprensió de les cultures pretèrites –diu– és el de marcadors d'horitzó.

–Quin encert, no?

 

Vet aquí que una forma tradicional d’observar i registrar el moviment cíclic del sol i la intersecció de les seves trajectòries amb l’horitzó visible és, justament,  l’anomenada astronomia d’horitzó.

26 de juny, 5:57 hores, sortida del sol des de la falda de la Moleta del Remei.

 

 

L'astronomia d'horitzó

 

L’astronomia d’horitzó es basa en principis ben senzills. Si cada matí, des d’un punt fix, mires la sortida del sol sobre un horitzó amb elements característics com ara cims i valls, veuràs que el lloc de sortida es mou diàriament al llarg de l’horitzó durant l’any. Així, si prens nota del punt a l’horitzó en què es produeix la sortida en una data determinada, o si marques aquest punt amb una construcció humana –un pilar o una torre, posem per cas–, el moviment cíclic del sol farà que aquest mateix alineament es repeteixi al mateix lloc i data cada any. Això permet disposar d’un calendari.

 

–O, si t’ho estimes més així, d'una segmentació del temps que es reprodueix de manera cíclica –sosté Xavi.

–I què més?

–Només un parell de precisions si ens remuntem a la Primera Edat del Ferro. Perquè, segons els astrònoms, tant la configuració com el moviment del Cosmos que contemplem a l'esfera celeste no han estat sempre com els veiem avui.

 

M’explica que hi ha un cicle d’uns 25.000 anys; de manera que, a causa del moviment de precessió de l'eix de la Terra i d’altres fenòmens, la sortida i la posta de sol durant els solsticis no es produeixen exactament al mateix lloc ara que fa dos mil·lennis i mig.

 

Llavors no sé qui dels dos porta a col·lació el complex arqueo-astronòmic de  Chanquillo. 

 

Direccions de la sortida (groc) i posta (vermell) del sol durant el solstici d'estiu (21 de juny) observades des del jaciment de San Jaume (aplicació en línia suncalc.org)

  

Ubicat a la vall peruana de Casma, Chanquillo és considerat l'observatori solar més amtic d'Amèrica. Es tracta d'un temple fortificat dalt d'un turó, protegit per muralles, accessos semi-laberíntics i dues torres, l'una al nord i l'altra al sud. D'allí estant, cap a llevant veus tretze torres alineades que representen un horitzó artificial.

 

Cada matí a sol ixent, els astrònoms registraven la sortida del sol per a dur el compte del calendari, que permetria marcar el ritme del temps i dividir-lo en segments. En determinades dates festives s’hi practicava el culte al sol, i feien cerimònies per a millorar les seves collites.

 

D’aquesta manera, a Chanquillo s’hi va construir un calendari astronòmic natural que ordenava la vida econòmica, social i religiosa. La facció de la classe dominant que monopolitzava els coneixements astronòmics i gaudia d’accés als espais sagrats degué ser, sens dubte, la gran benefactora als àpats públics orquestrats pel moviment del sol. Només ells eren capaços de regular el temps i els rituals propis del calendari en un imponent escenari cerimonial que accentuava les desigualtats socials, en la mesura que aquells individus afirmaven tenir una relació especial amb el sol. 

 

Direccions de la sortida (groc) i posta (vermell) del sol durant el solstici d'hivern (21 de desembre) observades des del jaciment de San Jaume (aplicació en línia suncalc.org).

 

Una altra manera de llegir el nostre paisatge

 

De fet, en la majoria de casos no en calen, de torres com les de Chanquillo. Les observacions astronòmiques també poden efectuar-se fent servir punts d’observació i marcadors d’horitzó molt més senzills. D’exemples de la pràctica d’astronomia d’horitzó n’hi ha per dar i per vendre a les societats tradicionals. Com? Utilitzant un horitzó natural amb elements distintius, com ara cims, vessants, roquers...

 

Més enllà de les dades arqueològiques, imaginem-nos una nova manera de llegir el paisatge. No pas des de la perspectiva habitual, sinó com una aproximació a la mentalitat de la societat d’aquella Primera Edat del Ferro.

 

Mirem de bandejar, per un instant, la visió racional del paisatge que se’ns ha anat imposant al llarg dels darrers trenta segles, gràcies a l’avenç dels nostres coneixements en tots els àmbits. Fem volar coloms i traslladem-nos als dies remots en què es feien servir un calendari solar i un de lunar alhora per a determinar amb exactitud les estacions, els cicles agrícoles, les festivitats, les dates d’equinoccis i solsticis. Aquesta visió ens ajuda a conèixer l’imaginari, la religió i la cosmovisió de la gent d’aquella època, a partir d’una mena de paisatge sacre relacionat amb alineacions entre els astres i diversos elements topogràfics significatius.

 

Simulació orientativa de la sortida del sol als equinoccis (20 de març i 23 de setembre) vista des del jaciment de Sant Jaume.

 

–Compte, però, amb el concepte d’equinocci –hi fica cullerada Xavi– referit a l'est i l’oest geogràfics. Diuen que el seu ús no seria d'aplicació en cultures prèvies a la Grècia clàssica, que és on va originar-se.

–Llavors, com hem d’anomenar-lo?

–Després de molts debats i estudis astronòmics de jaciments arqueològics, els estudiosos de la matèria s’estimen més fer servir el concepte de punt mitjà temporal entre dos solsticis.

–Alça. És que és precisament això, no?

–A ull, sí... Tot i que s'hi aproxima, ben bé no acaba de coincidir en el temps i en la posició amb l'equinocci. Però fa el fet.

 

Ara imaginem-nos, posem per cas, que per a la gent de la residència fortificada de Sant Jaume, les dates més importants de l’any –com els solsticis i equinoccis– estiguessin marcades mitjançant alineaments respectius entre el sol i el paisatge oriental que va de la Moleta (ep, ara vull dir la Moleta de les Cases!) fins a la serra de la Punta, passant pel Puigmoltó.

 

26 de juny, 6:19 hores: des de la falda de la moleta del Remei.

Aquest nou tipus de paisatge és un concepte cultural. No és el paisatge físic. Tampoc no es limita a la ubicació de llocs rellevants en el paisatge. El paisatge sacre està integrat per serres, roques, coves, fonts, rius, avencs, barrancs, estanys i basses, la mar, els boscos... i també fenòmens meteorològics com el vent, els aiguats i tempestes, i els astres com el sol, la lluna, els estels i planetes com Venus, etcètera, i encara uns altres elements naturals extraordinaris, de forma o dimensions inusuals, que la gent d’aquella època no podia explicar-se amb els coneixements llavors a l’abast.

 

“Així, tot el paisatge està animat, els seus petits detalls tenen significat”, escrigué Mircea Eliade. I hi afegí: “la natura va carregada d’història humana”.

 

Moleta del Remei, pedrera de Sant Jaume i jaciment arqueològic, tots tres alineats?

 

Malauradament, l’eventual passat fenici d’Alcanar no sembla haver estat gaire valorat en el marc de la convocatòria de concurs públic, efectuada per la Direcció General del Patrimoni Cultural, per a l’aprovació de projectes quadriennals de recerca en matèria d’arqueologia i paleontologia per al període 2022-2025. El projecte de la Universitat de Barcelona titulat Indígenes i fenicis. Tot calibrant l’impacte de la presència fenícia a les terres del Sènia no ha rebut, en l’avaluació conjunta, més que 7,41 punts. Diuen que ha quedat l’avant-penúltim entre un total de 81 projectes presentats. Quina llàstima.

 

–I si provem de fer-hi una empenteta? –ens vam dir Xavi i jo.

 

Que no haurem descobert, dalt mateix de les Cases, un paisatge astronòmic encara viu que també forma part del nostre patrimoni cultural? N'hi hauria per a sucar-hi pa.

 

Direccions del sol durant el solstici d'estiu (21 de juny) observades des del jaciment de la Moleta del Remei (aplicació en línia sunearthtools.com). Possible alineació  dels dos jaciments i la pedrera amb el punt d'aparició de sol per damunt de la serra. Perfil del terreny segons l'alineació dels dos jaciments i el punt per on apareix el sol damunt la serra.

Dos mil cinc-cents anys després, jo mateix he gaudit del privilegi de contemplar, de la Moleta del Remei estant, la sortida del sol al solstici d’estiu.

 

Per on ho fa?

 

He fet la primera foto (l'heu pogut veure més amunt) a les 5:39 hores.

 

Vist des d’un punt d’observació situat a l’oest, durant el solstici de juny el sol surt a l’extrem septentrional d’una coma singular, allargassada i de llom gairebé pla. El punt està just a rampeu (i a tocar) de la serreta veïna: de l’altra Moleta, la Moleta casenca que hi ha dalt de la partida de la Fonda. De Moleta a Moleta: feliç casualitat toponímica?

 

Però encara n’hi ha més. Gràcies a les estimacions que ha fet Xavi, ara sabem que es mostren alineades, poc ençà poc enllà: primer, la Moleta del Remei; segon, la pedrera de Sant Jaume (des de fa tres o quatre anys estranyament plantada de tarongers); tercer, el jaciment arqueològic de Sant Jaume – Mas d’en Serrà; i quart, el punt concret de la coma que aquest té a llevant, per on surt el sol al solstici d’estiu.

 

Vet aquí allò que un hom hi havia anat a comprovar. Vet aquí el motiu de la matinada.

 

Simulació orientativa de la trajectòria de la sortida del sol el solstici d'estiu per damunt la serra (programari QGIS)

 

Al solstici d’estiu de cada any (21 de juny), la gent de la Primera Edat del Ferro veia sortir el sol gairebé alhora, primer des de la Moleta del Remei i molt poc després des de la residència  fortificada de Sant Jaume – Mas d’en Serrà, sí... però a més  el veien aparèixer, ai cabàs, si fa no fa pel mateix punt de l’horitzó!

 

Per a llogar-hi cadires.

 

Paisatge astronòmic que és patrimoni cultural

 

Tornem-hi: respecte a la sortida del sol al solstici d’estiu, sempre per damunt de la mateixa serreta, el poblat de la Moleta del Remei i la residència fortificada de Sant Jaume – Mas d’en Serrà semblen (un si és no és) alineats. La pedrera de Sant Jaume –en parlarem un altre dia–, també.

 

Quod erat demonstrandum. Heus aquí la màgia de la fascinant astronomia d’horitzó de la Primera Edat del Ferro canareva. 

 

Llavors va Xavi i es fa una pregunta encara més coent:

 

–Si el passadís principal del jaciment de Sant Jaume està orientat cap al solstici d'estiu... 

–O cap al punt de sortida del sol per damunt la serra de llevant. 

–Això mateix. Llavors, ¿potser també van estudiar l'emplaçament de la residència fortificada prenent-hi com a referència l'alineació amb el punt de sortida del sol per damunt de la serra que té a llevant, d'una banda, i el poblat de la Moleta del Remei d'una altra? 

–Ja pots comptar.

 

 

Posició i trajectòria orientativa de la sortida del sol durant el solstici d'estiu per damunt de la serra, vista des del jaciment de la Moleta del Remei.

 

En qualsevol cas, aquest paisatge astronòmic carregat d’història humana, no mereix ser conservat?

 

No forma part, amb els seus detalls plens de significat, del patrimoni cultural d’Alcanar? No caldria protegir-lo, per tal que no li passi allò que va estar a punt de passar amb Chanquillo?

 

¿Per tal que no segueixi el trist destí que els espera a la majoria de les torres de defensa del segle XVI i a les fortificacions de la Guerra Civil escampades per la costa canareva, totes elles abandonades de la mà de Déu o en risc de ser assolades?

 

¿Per tal que aquest paisatge astronòmic animat que l’amic Xavier Vicente i jo proposem ara, amb la resta del potent rerepaís de Sant Jaume – Mas d’en Serrà, no es perdin per a sempre a causa de la desídia mai no vista d’avui?

 

¿Per tal que no pateixin el mateix destí –la destrucció, clar i ras– que malauradament han sofert el camí vell d’Ulldecona, el molí medieval de les Canals, els dos solemnes edificis amb carreus del racó dels Mangotxos, l’espectacular bassa de Sant Jaume, el pont andalusí dels Estretets, etcètera?

 

¿Perquè aquest paisatge astronòmic no acabi, davant del silenci vergonyant d’administradors i administrats, fet malbé per les excavadores o trinxat per camins asfaltats i cobert d'una mar de plàstic, com la falda canareva del turó al capdamunt del qual s’alça la residència fortificada de Sant Jaume – Mas d’en Serrà? 

Diu que ben aviat s´hi podrà pujar amb cotxe, al jaciment de Sant Jaume?

A les 6:22 hores del matí faig l’última foto i avall. Rere meu la Moleta del Remei s’il·lumina, es muda per al diumenge d’estiu.

 

Toquen dos quarts quan, per la banda de fora de la tanca de filferro, m’acomiado de l’anomenada casa de Tibast.

 

Però aquest fil continuarà ben aviat. Encara ens hem deixat un grapat de coses al tinter.