Sant Jaume – Mas d’en Serrà, la residència anònima: de racons, barrancs, basses i valls

Em temo que vaig ser dels primers eixelebrats que temeràriament vam mirar de batejar el lloc: corria l'any 2000 quan, amb un més que agosarat si non è vero, è ben trovato, ja hi vaig aventurar un nom sense adonar-me fins a quin punt estava lluny de comptes

La toponímia és una arma que carrega el diable per tal de prodigar disbarats. I el més gros el vaig dir –més ben dit, el vaig escriure i publicar, que és pitjor– jo mateix. Mea culpa.

Mea maxima culpa. Qui sap si no vaig fer-ho a tall de contrapunt de la seriositat i el rigor que, no feia gaire, havia esmerçat el doctor Francesc Gracia en una memorable conferència a l'entresòl municipal del carrer de Miquel Figueres.

Sí, al carrer dedicat al lletrat Miquel Figueres Gil, un dels primers canareus que van interessar-se per la història de la vila. Bon coneixedor de l’arxiu municipal abans de les irreparables pèrdues documentals de les últimes guerres carlines, Figueres havia recopilat notícies esparses i conservat antics documents amb base en els quals redactaria, allà pel 1840, la nota corresponent a  Alcanar del Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz.

El canvi de segle va ser pròdig en recerca arqueològica relacionada amb Alcanar: l'any 2002 fins i tot mon pare, Agustí Bel Reverter, intervé en el vídeo Ossos mil·lenaris: document etno-arqueològic sobre una tècnica de treball mil·lenària, dirigit per Eugenio Monesma. Aquí prepara l'esmoladora amb l'ajut de Ramon Esteban, sota la mirada atenta de la filla d'aquest, Montse Esteban Nadal, a qui la Universitat Rovira i Virgili havia encarregat la investigació històrica del projecte.

Tota una novetat

El 18 d’octubre de 1999 s’havien iniciat les excavacions arqueològiques al “nou poblat ibèric de Sant Jaume – Mas d’en Serrà” que datava “del segle VII abans de Crist en el període de transició del bronze final a l’ibèric antic” al Montsià. (així ho acabàvem de llegir al número 55 de la revista local Lo Rafal). Un cop finalitzades, la xerrada del professor Gracia va impressionar de debò el públic expectant que omplia de gom a gom la sala de l’entresòl.

Ja n’hem parlat en una altra entrada d’aquest blog. Ara només caldrà fer memòria d’algunes pinzellades d’aquella conferència que ens va seduir tant.

El jaciment feia pensar en una estructura social fortament jerarquitzada, amb un grup selecte al capdamunt que, exercint el seu poder i control sobre un territori bastant ampli, es mudaria a finals del segle VII ans de la nostra era al nou recinte fortificat. Un recinte construït gràcies a abundant mà d’obra resident fora de l’oppidum, segurament habitants de nuclis anteriors i més menuts que en depenien... Consegüentment, en aquells moments inicials de les excavacions no es descartava la possibilitat que el nou assentament acabés donant lloc a l’absorció d’aquells nuclis subordinats –com el de la Ferradura, per exemple–, en un procés de concentració poblacional que potser culminaria més tard a la Moleta del Remei.

Un nou recinte fortificat? Un nou assentament que tal volta havia acollit els habitants de nuclis de població anteriors? Amb això ja en vaig tenir prou: Sant Jaume – Mas d’en Serrà havia estat, en el seu moment, nou.

Novembre del 1999: un grup d'excursionistes asseguts a la gran roca partida que, dotze anys enrere, havia servit de referència visual a Ramon Esteban en aquella ascensió de l'agost de 1987 per descubrir-nos el jaciment arqueològic de Sant Jaume. En primer terme Tere Lange, Andreu Queralt, Joana Roig, Toni Castro i son fill; en segon terme, Joan Josep Sancho, Sílvia Matamoros, Joan Miquel Gombau i Bassi Martorell

El meu nyap toponímic partiria alhora d’una altra intuïció. Una intuïció que llavors no va depassar la mera juguesca però que al cap del temps, paradoxalment, sembla que potser no resultava del tot errada: la importància del racó dels Mangotxos i de la vall de Sant Jaume de Barberà en l’antiguitat.

Però això no disculpa el nyap.

La vall de Sant Jaume, on l’aigua era vida

I si ens situem? L’assentament de la Primera Edat del Ferro de la Ferradura –els Castellets– no gaudeix d’un contacte visual directe amb el de Sant Jaume – Mas d’en Serrà. Però la Ferradura sí que afronta amb un barranc, el de les Codines, que fins i tot conserva d’un petit bosc de ribera. Aquesta llera juga un paper de pas natural –no debades esdevingué de seguida una via pecuària– entre la Foia d’Ulldecona i el cor meridional de la serra de Montsià. Allí, prop del mas de Mulet, enllaça amb un feix de barrancs: el Fondo, el de la Roca Roja, el de Libori i el de Sant Jaume, que al capdavall desembocarà a la mar.

Estem parlant d’àrees ben comunicades amb indicis de poblament del primer Ferro, que els Castellets protegirien militarment per l’interior i la ciutadella de Sant Jaume – Mas d’en Serrà per la banda costanera. En trobem a la vall de Sant Jaume de Barberà, però també al racó dels Mangotxos (així s’anomenen, a l’àmbit lingüístic del tortosí, les mànegues de vestir brutes o esquinçades).

Al fons, entre les dues serretes, el barranc Fondo, vigilat des de la Cogulla. En primer terme, el meandre del barranc de la Roca Roja ja convertit en barranc de Sant Jaume: hi travessa un paratge d'impagable valor històric per a Alcanar i Ulldecona des del Primer Ferro a l'Edat Mitjana, maltractat i recentment malmès per una descomunal, polèmica transformació agrícola que amenaça fins i tot la pervivència del jaç d'aquell riu antic que desembocava a les Cases

És menester d'insistir-hi? A cavall dels futurs termes municipals d’Ulldecona i d’Alcanar que delimiten alhora el camí del Fandango i el lligallo de la Roca Roja. Entre l'anomenada Missa Mora i el morabit i la pedrera de Sant Jaume. I si tot allò era un món d’aigua perquè hi discorria un riu?

Encara que només fos un rierol tranquil i romancer. Com ara el que comunica, a l’altra banda de la comarca, aquelles basses pàmfiles dites de la Foia que encara animen el barranc de la Galera al seu pas pel terme de Masdenverge.

Un riu? Us ho podeu creure, després que ara una transformació agrícola sense contemplacions –segurament tolerada, com les que sovintegen al terme d’Alcanar– gairebé ha anorreat el barranc?

Val a dir que el racó dels Mangotxos és el primer de la contrada en longitud i profunditat. Fa anys vaig acompanyar-hi un jove arqueòleg valencià. Estava redactant una tesi per a la UAB que després esdevindria força coneguda. En un matí de  dissabte vam voltar tot el terme d’Alcanar, del barranc del Mas del Llop al pont dels Estretets. Entre els objectius de l’incansable doctorand  figurava la sistematització del registre ceràmic de producció regional del territori entre els segles VII i X.

Vall de Sant Jaume endins, prop de la Missa Mora, Joan Negre –avui és arqueòleg municipal i director del Museu Arqueològic de Gandia– hi va observar i documentar notables indicis de poblament de l'època de l’Emirat omeia (segle VIII).

–Saps per què els pagesos andalusins s’instal·laren precisament aquí? –em va preguntar in situ.

–Per aprofitar la protecció de serres a banda i banda?

–Més aviat pel mateix motiu que hem vist al mas del Llop. L’aigua.  

L’arqueòleg gandià m’ho va explicar en quatre paraules: tocant al jaç on havia discorregut un antic riu –en el nostre cas, l’actual barranc de la Roca Roja–, la gent sabia del cert que hi tenia garantit el cabal d'un pou artesià. Aigua segura per a beure, regar i altres menesters.

Al desembre del 2019 em van arribar notícies del poderós cabal que encara és capaç de convocar el barranc de la Roca Roja. Un pagès canareu em va referir fil per randa allò que havia escoltat en boca del fill del propietari d’una finca a tocar d’aquesta llera:

–Mon pare hi estava treballant i va caure un aiguat. Et creuràs que s’hi va quedar quasi aïllat?

–Al racó dels Mangotxos?

–Allí mateix. Te n’adones? No se’n podia fer raó, de la crescuda del barranc. En va tenir un fart, per a sortir-se’n.

Amb la Selleta al fons, l'antiquíssima bassa de Sant Jaume, a tocar del barranc del mateix nom: avui lamentablement desapareguda, en aquesta foto de 2011 ens deixa endevinar com devia ser aquella pretèrita ribera dels barrancs de la Roca Roja i de Sant Jaume

L’última reminiscència: la bassa de Sant Jaume

Ho reconec: la bassa de Sant Jaume es mereixerà sempre un capítol apart. El  que no vaig encertar a reservar-li, i em pena, a la monografia Alcanar que em va encarregar Cossetània Edicions.

Perquè àdhuc havia arribat a donar nom a la contrada: partida de la Bassa de Sant Jaume. Al seu voltant, arreu de la vall, s'escampaven abundants restes arqueològiques: ruïnes  d’edificacions de pedra arrebossada en tres llocs diferents pel cap baix –actualment amb prou feines se n’ha salvat la denominada Missa Mora–; enormes sitges per al gra, excavades a la roca, que foren assolades en alçar-hi marges; almenys dues necròpolis destruïdes en transformar el secà en tarongerar; la mateixa bassa de Sant Jaume, magnífica com era...

Ramon Esteban n’estava tant, d’aquella bassa! Ell la recordava esplèndida, coronada de margallons formidables, altíssims, que es reflectien al fabulós bassal, dens i del color del bronze, ple de vida en forma de granotes, colobres d’aigua i cavalls de bruixa. L’amic Ramon en ponderava la respectable fondària on persones com ell havien endevinat fonaments bastits amb carreus, i admirat les escaletes de pedra per baixar a netejar-la o a omplir-hi càntirs i marraixes.

El 1998 a un canareu del món de la banca em va parlar d’una moneda de bronze molt ben conservada que havien trobat prop de la bassa. Ignoro què se’n va fer, de la peça numismàtica, però va posar-me al corrent de la llegenda que deien que duia: Nero Claudius Cæsar Drusus Germanicus.

¿Pot ser que aquest nom el fes servir Neró  a mitjan segle I de la nostra era quan, ans de ser emperador, fou adoptat per Claudi –que s’havia casat amb sa mare, Agripina– en un temps en què els membres de la família imperial també solien treure el cap per les monedes?

Essent així, quina persona contemporània de Jesús de Natzaret, amb el cap de tres quarts de quinze, degué extraviar la moneda tocant a la bassa? Què hi havia anat a fer? En qualsevol cas, m’imagino que la pèrdua li sabria greu.

Fa un parell d’anys, el que ens ha sabut molt greu és que la malmesa bassa de Sant Jaume, darrera romanalla d’aquell antic món d’aigua, ha desaparegut per sempre.

Sort que Ramon ja no ha pogut veure-ho. Li hauria caigut l’ànima als peus.

¿Permetran Ulldecona i Alcanar que passi el mateix amb el barranc de la Roca Roja, amb aquest sempitern fandango d’arrambar amb tot per plantar tarongerars a tot arreu?

Vistes des de la vora de la mar, les ruïnes de la ciutadella (al capdamunt del turó de l'esquerra) i la serra del Canalat coronada pel gran, espès pinar de l'antiga mina d'argila  de Plàcito Matamoros (al mig de la imatge)

Val a dir que a la serra del Canalat s’hi encara, barranc de la Roca Roja mitjançant, la serra justament dita del Fandango... Quin nom, oi? No ens esbarrem, però: Joan-Baptista Beltran ja va apuntar, en un estudi toponímic de fa molts anys, el detall revelador que l’any 1840 a la serra del Fandango hi posseïa un garroferar i una vinya precisament Francesc Reverter Fandango.

Garroferar i vinya que, tot sigui dit,  tocaven a llevant amb la finca de Pere Balada del Rufo, pare de ma rebesàvia Paula.

Anatomia d’un nyap

La majoria d’hidrònims de la contrada –el barranc de les Codines, el Fondo, el de la Roca Roja, el de Sant Jaume– s’entenien d’allò més fàcilment. T’entraven pels ulls. El de Libori, en canvi...

No cal dir que llavors jo ignorava l’existència de Martí de Lihori, el castellà d’Amposta de l’orde de Sant Joan de Jerusalem que entre 1384 i 1389 va pledejar amb els veïns d’Ulldecona. Tampoc no sabia que posteriorment aqueix cognom, aragonès o navarrès, estaria present fins i tot a Alcanar: hi ha constància que l'any 1861 Agustí Nolla de Libori posseïa un forn a la plaça del Camí Ample.

El cas és que el nom del barranc de Libori, que feia cap a la vall de Sant Jaume, semblava fora de lloc. Què devia voler dir?

I em vaig preguntar: “¿Deu constituir una mera coincidència el fet que l’accident geogràfic amb què més clarament afronta el poblat de Sant Jaume - Mas d’en Serrà s’anomeni barranc de Libori? Perquè, en un altre cas, permetria especulacions sobre el nom ibèric del poblat”. 

La pregunta vaig plantejar-me-la entre les pàgines 106 i 107 de la monografia Alcanar, publicada per Edicions Cossetània al maig de 2000. Acte seguit, el nyap. Perpetrat mercè a l’aplicació, a tort i a dret, de la famosa tesi basc-iberista quant a l'origen de la llengua ibèrica.

En aquella època vaig estar unes quantes vegades per Tarragona i la popular llibreria La Rambla hi era visita obligada. De manera que un dia en vaig tornar amb El desciframiento de la lengua ibérica en ‘La Ofrenda de los Pueblos’ (Editorial Aguaclara, Alacant, 1990) sota el braç. Al cap de tres anys repetiria l’operació, en veure que s’havia publicat El origen ibérico de la lengua vasca (según los primeros testimonios escritos en lengua ibérica de Andalucía, Aragón, Cataluña, Valencia y Portugal (Alacant, 1993). 

Publicades els anys 1990 i 1993, respectivament, aquestes dues obres de Juan L. Román del Cerro, especialista en toponomàstica prellatina, gairebé van esdevenir els meus llibres de capçalera durant una llarga temporada

Ambdues obres eren de Juan Luis Román del Cerro, professor de la Universitat d’Alacant que havia escrit nombrosos llibres i articles sobre lèxic i semàntica per a especialitzar-se en toponomàstica prellatina. Després de deu anys d’estudis, sostenia haver desxifrat el plom de la serreta d’Alcoi relacionant-ne els continguts morfemàtics amb la toponímia ibèrica.

Així, Román del Cerro afirmava haver aïllat el morfema ibèric ir (“poble, ciutat”), a partir de l’eusquera iri i d’un munt de topònims de ciutats ibèriques o de l’Edat del Bronze. Seguidament creia haver trobat el fonema /r/, present en ir, als topònims de l’Alberri (Cocentaina), Llíria (capital dels edetans), Llire (Ribagorça), Tírig (Alt Maestrat) i altres. 

D’una altra banda, com que la civilització ibèrica havia abastat fins al Roine, autors occitans atribuïen a la combinació d’iri (“ciutat”) i beri (“nova”, en eusquera berri) l’origen etimològic d’una pila de topònims: Elimberrum (actual Auch), Illiberi (avui Elna), Caucoliberri (Cotlliure)... i encara la ciutat ibèrica d’Eliberi, Iliberri, Ilíberis o Elvira, antecedent de la moderna Granada.

 “Així doncs, ¿potser que s’anomenés originàriament l’oppidum de Sant Jaume-Mas d’en Serrà també així, Iriberri o Iliberri (“ciutat nova”), fins al punt de derivar-ne l’hidrònim barranc de Libori que n’és a la vora? ¿S’avindria això amb la seva construcció ex novo a partir d’un poblament fins aleshores disseminat, a tall d’assaig primerenc d’una poderosa tendència a la concentració de l’hàbitat de la zona?”, vaig concloure’n sense encomanar-me a Déu ni al diable.

Aquesta sí que pot ser Ilíberis ("ciutat nova" en ibèric?): actualment sembla prou documentada la situació de l'antiga Elvira a l'espai que ocupa el barri de l'Albaicín de Granada (la imatge és d'agost de 2019)

Així és com va anar aquell fiasco de la “ciutat nova”.

No hi havia per on agafar-ho. Un nyap sense cap ni peus.

Encara no havíem après allò que ara solen fer avinent els arqueòlegs (sense gaire èxit, tot s’ha de dir): que Sant Jaume – Mas d’en Serrà no és cap vila ni ciutat, sinó una mena de residència fortificada.

Que tampoc no és ibèrica.

Ni tan sols és nova.

Llavors...?

Fa tot just una dècada, algú va formular-hi una hipòtesi molt més fonamentada.