Malalt i enllitat, al pagès canareu Josep Forcadell li faltaven tot just quatre dies per fer els trenta-un anys quan va ensumar-se la mort.
Josep va
fer un repàs de la seva vida. Temorós que aquell mal no se l’endugués ben aviat al sot, el 29 de novembre va decidir-se: ja
tocava fer testament.
Gitat al llit, va demanar pel notari.
En el temps de dir
una avemaria va acudir Bru Figueres
Subirats, escrivà reial, a qui Josep va dictar de seguida les seves últimes
voluntats «en la referida Villa de
Alcanar, en la casa de mi habitación, que está situada en uno de los callejones
del monte Calvario que miran a la parte del mar».
Llavors el Calvari d'Alcanar –un espai que es convertiria en les eres del Calvari quan en l'atac de Ramon Cabrera va resultar cremada l'esglesiola que s'hi alçava– estava a la Serreta i l'actual plaça del Mirador.
Això vol dir que Josep
Forcadell residia en un carreró paral·lel al carrer Nou, anomenat així per
ser el primer que s’havia obert fora de les muralles, i al Coll de Bonmatí.
Aquest últim era una via pecuària important, ja que antigament havia constituït
l’única comunicació practicable els lligallos de la plana amb el del Coll deles Forques, que travessava les comes fins arribar al lligallo del Remei.
Probablement aquell testador contemporani de la Revolució Francesa vivia, doncs, a l’actual carrer de
Sant Miquel. No gaire lluny d’on, dos segles després, assajaria la banda
municipal de música.
 |
| El carrer de Sant Miquel, al segle XVIII "uno de los callejones del monte Calvario que miran a la parte del mar" |
Un enterrament “doble”
Al cap de setmana i mitja, Josep va empitjorar. Se sentia a les portes de la mort.
–Crideu el capellà.
Son pare va anar a buscar-lo. Al seu testament del 29 de novembre, el malalt havia tingut la
previsió de llegar a mossèn Josep
Guàrdia una almoina de dues lliures de plata, amb la condició que
l’assistís en l’angoixa de la mort.
El prevere beneficiat de l’església parroquial s’apressà
a pujar les cent vint passes que
separaven l’antiga casa abadia del domicili del moribund. El trajecte, costerut
i rocallós, el va deixar aixafat. No endebades se’n deia la costa de Damunt, de l’actual carrer del Raval de Sant Isidre que
forma part del barri del Rocall.
Un cop recuperat l’alè i arribat el moment suprem, el
mossèn exhortà Josep a encomanar la
seva ànima a Déu Nostre Senyor:
–Sí, a Déu Nostre Senyor que va criar i redimir-la amb la
seva santíssima mort i passió –li repetia, veient-lo en la basca de la mort–.
Perquè pels teus mèrits la vulgui salvar i col·locar a la seva santa glòria,
per a la qual la va criar...
Etcètera.
 |
| Detall d'un antic exvot en què un malalt de l'Alcanar més benestant és vetllat per la família, entre mostres de la religiositat tradicional |
Vesprejava el 13 de desembre del 1798 quan, en aquell
carreró de la costa de Damunt amb vistes a la mar, Josep va fer el darrer badall.
Ningú no podria dir que el difunt no hagués pensat en el
dia de demà. Pagès benestant, ell mateix s’havia curat en salut encarregant un
acte d’enterrament doble.
També se’n deia missa
doble amb processó.
Costa de Damunt avall
A més de la vigília l’enterrament doble de Josep Forcadell va incloure, l’endemà,
dues solemnes processons. La primera va anar des de la casa del difunt fins a
l’església de Sant Miquel.
Mentre la comitiva fúnebre davallava des de la costa de Damunt
pel silenciós camí que duia del Raval al temple parroquial, el campanar no
deixà de tocar a morts. I a Josep
van cantar-se-li no pas un, sinó vuit responsos:
Libera me,
Domine, de morte æterna,
in die illa
tremenda,
quando cæli
movendi sunt et terra…
Segur que mossèn Guàrdia devia traduir-se
mentalment aquells llatins: “Allibereu-me, Senyor, de la mort eterna en aquell
dia terrible, quan tremolaran els cels i la terra”.
 |
| Alcanar, fa mig segle: la serreta, amb les últimes cases del raval de Sant Isidre, ans de construir-s'hi la carretera i el mirador |
El seguici va passar a tocar de les eres i després dels terrers
fins al carrer Nou, la torre, a tocar
del vell palau dels cavallers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, senyors de
la vila, i del l’antic portal de la muralla d’Alcanar que, encarat als últims
estreps de la serra de Montsià, duia a la vila mare d’Ulldecona.
Seguien els responsos:
–Dies iræ,
dies illa
calamitatis et miseriæ,
dies magna et
amara valde.
Dum veneris
iudicare sæculum per ignem.
Al capdavall, els mateixos responsos (“¡Oh quin dia,
aquell dia d’ira, de calamitat i de misèria, dia gran i molt amarg! Quan
vinguis a jutjar el món per mitjà del foc”) que encara avui ens corprenen cada cop
que els escoltem en llengua vulgar enmig del dolor per la pèrdua d’algú que
estimàvem.
–Requiem
æternam dona ei, Domine.
Et lux
perpetua luceat ei.
Pronunciada en castellà i més tard en català al llarg del
segle XX, la pregària sona tan majestuosa i terrífica com en aquell vespre de
les acaballes del XVIII: “¡Dóna-li, Senyor,
el descans etern! I que la llum perpètua l’il·lumini”.
 |
| L'actual carrer del Raval de Sant Isidre, que a les darreries del segle XVIII els canareus i canareves anomenaven la costa de Damunt |
–Kyrie
eleison.
Christe
eleison.
“¡Senyor, misericòrdia! ¡Crist, misericòrdia!”.
–A porta
inferi erue, Domine, animam eius.
“Allibera la seva ànima, Senyor, de les portes de l’infern”.
Ja dins del temple parroquial, a Josep se li van celebrar tres misses cantades de cos present.
De l’església al fossar del Camí Ample
En acabar les tres misses, la segona processó. Aquesta
discorreria de l’església fins al cementiri.
 |
| Campana de l'església de Sant Miquel, amb els terrats del poble al fons (foto d'Arantxa Bel) |
Amb prou feines hi havia setanta passes fins al fossar de
la plaça del Camí Ample. Camí del Fossar amunt, però, les campanades a morts no
deixaren d’escoltar-se fins que les despulles de Josep Forcadell van travessar l'atrotinada porta del canyet.
En arribar al sot, van donar terra al cadàver i fou
cantat cerimoniosament un De Profundis:
–De profundis
clamavi ad te Domine:
Domine exaudi
vocem meam:
Si
iniquitates observaveris, Domine,
Domine, quis
sustinebit?
Malgrat el De
profundis sembla que, paradoxalment, al fossar del Camí Ample no solien
soterrar les restes mortals en un forat gaire fondo.
Que com ho sé?
Ossos a la ferreria dels Mingos
Mai no oblidaré allò que mon iaio, Domènec Beltran Garriga, Minguet,
em va contar sobre la ferreria de son pare a la plaça del Camí Ample (avui hi
ha la perruqueria de mon cosí Jaume).
Va ser quan, encetat el segle XX, el xertolí Domènec Beltran Bel volgué fer un clot per plantar-hi un tronc i
ficar-hi l’enclusa:
–Va tenir-ne un fart –em deia mon iaio Minguet–. De seguida li van sortir un
munt d’ossos. Per tot arreu.
 |
| Probablement l'únic que ens queda, a banda dels centenars d'avantpassats que hi romanen soterrats, del cementiri del Camí Ample: una clau de volta de la seva capella (potser la compartia amb l'hospital que hi havia a tocar?) que va rescatar Ramon Esteban |
Un segle enrere, per damunt del silenci del carrer del
Fossar de tota la vida –al cap de quaranta anys en construirien un de nou al
camí dels Castellans–, la feligresia encara hi escoltava la solemne veu del
capellà:
–Sustinuit
anima mea in verbo eius:
speravit anima
mea in Domino.
I mossèn Josep
Guàrdia va acabar així el llarg adéu al pagès benestant de trenta anys:
–Requiescat
in pace. Amen.
Capcot, encara volgué afegir-hi l’antiga pregària:
–Oremus.
Inclina, Domine, aurem tuam ad preces nostras, quibus misericordiam tuam
supplices deprecamur, ut animam famuli tui Iosephi, quam de hoc sæculo migrare
iusisti, in pacis ac lucis regione constituas, et sanctorum tuorum iubeas esse
consortem.
I alçant el cap, mirant cap a la feligresia:
–Per Christum Dominum nostrum.
–Amen! –van
contestar els assistents, com si l’exclamació els alleugerés d’un pes feixuc.
Encara sort que el malaguanyat Josep Forcadell era un pagès acabalat. Per a pagar tot allò i per
a diverses obres de caritat, havia hagut de consignar dels seus béns la suma de
deu lliures de plata.
Tot deixant en evidència una previsió que posa els
cabells de punta Josep també havia establert,
fil per randa, què calia fer una vegada satisfetes totes les despeses del seu
funeral i de la resta d’actes relacionats amb ell.
Amb els diners sobrers, va disposar, s’haurien de
celebrar un seguit de misses resades en sufragi de la seva ànima.
De quina classe? Al fur que pertoqués. Com? De la manera que a son pare –a qui havia designat
com a marmessor– ben vist li paregués.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada