Darrerament les xarxes socials han estat un clam: cal salvar el pont dels Estretets
Tal i com s’assenyala a la Viquipèdia, en realitat
són les restes d’un antic pont que salva el riu Sénia a l’alçària de la partida
canareva de les Martorelles. Concretament, ho fa aprofitant uns estrets, un punt molt ben triat on el
corrent del riu s’estreteix en passar entre dos formacions rocoses. Diuen que el
pont devia tenir dos arcs (o potser més?), però a les coordenades 40° 31′ 41.11″ N, 0° 29′ 35.57″ E
només en queda un i l’arrencada d’un altre.
En visitar-lo el mes passat, al
canareu Joaquín Valls Balada va sobtar-lo el lamentable estat d’aquest monument
inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Les romegueres se’l
mengen. Se'l veu d'allò més atrotinat. Malgrat els seus tres metres i mig d’altura, l’herbassar amb prou feines
deixa apreciar-ne la fesomia.
 |
| La crida de Joaquín Valls Balada per a salvar el pont (foto JVB) |
Tal com ha
assenyalat també Jose Ramon Salvador Sancho, vist com s’han eixamplat els
intersticis que hi ha entre les lloses amb què el van construir, sembla que el
pont està a les últimes. A més, de les finques de dalt del
ribàs davalla una aigüera justament encarada a l’arcada que en resta dempeus...
i quan hi ha un aiguat fort hi baixa manta aigua, tanta que hi ha deixat un
reguerall ben eloqüent.
Joan Batiste Beltran Reverter ha evocat els canvis que ha patit l’entorn del pont. N’ha destacat un:
en una fotografia que allà pels anys 1921-1922 es van prendre el canonge
Matamoros i un altre capellà davant del pont, s’hi observen encara les restes de
l’estrep situat a la riba catalana del riu. “Desgraciadament aquestes parets
han desaparegut”, se'n dol, “sobretot, per la transformació de les finques
del voltant”. I aquella minúscula passarel·la de formigó que, tot un símbol,
comunicava el Principat amb el País Valencià pel punt més estret dels
Estretets? Quantes vegades hi vam passar de menuts, per aquell migrat succedani
del pont malmès! Joan també fa
memòria del magnífic toll que hi havia, fantàstic per a prendre-hi el bany.
L’aspecte
trist i xacrós del pont es pot observar a les fotografies que acompanyen
aquesta entrada. Les primeres són de Joaquín i les altres de Jose Ramon.
“El poble que perd les seues arrels perd la seua
identitat... I jo no la vull perdre”, va escriure Coqui perquè tothom ho pogués
llegir. Per això, animat per Joan-Josep Sancho, el 30 d’octubre va endegar una
recollida de firmes per la xarxa. A hores d’ara, 124 persones hi hem estampat
la nostra signatura virtual.
A la Memòria arqueològica de la intervenció d’urgència al jaciment ibèric de la Moletadel Remei (Alcanar, Montsià), encarregada per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, Mª Teresa Gilisbars de Francisco assenyalava que “el pont dels Estretets és l’únic vestigi romà que queda a Alcanar”. Seguint el parer d’autors com el canonge Josep Matamoros i el tortosí Enric Bayerri, el pont formava part d’una antiga via romana que travessava les faldes del Montsià per la banda de la mar i que comunicava Amposta amb Peníscola:
UNA CONSTRUCCIÓ D’ÈPOCA ROMANA?
A la Memòria arqueològica de la intervenció d’urgència al jaciment ibèric de la Moletadel Remei (Alcanar, Montsià), encarregada per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, Mª Teresa Gilisbars de Francisco assenyalava que “el pont dels Estretets és l’únic vestigi romà que queda a Alcanar”. Seguint el parer d’autors com el canonge Josep Matamoros i el tortosí Enric Bayerri, el pont formava part d’una antiga via romana que travessava les faldes del Montsià per la banda de la mar i que comunicava Amposta amb Peníscola:
“Aquestes restes que han resistit durant segles les
periòdiques avingudes del riu són probablement d’origen romà o inclús podria
tractar-se també d’una construcció preromana.
El pont primitiu es composava de dos arcs amb els seus
respectius estreps i les seves proporcions responien a les següents mesures:
llum d’arc 3,14 metres,
andana 3,37, altura sobre el nivell actual 3,50 i amplada de la unió entre els
dos arcs 2,50.
[...] Pel que fa a la via romana secundària i que correspon
al que avui és el terme municipal d’Alcanar, la trajectòria que podria
marcar-se al llarg de la falda del Montsià, seguint les ondulacions al llarg
del camí dels Bandolers i a partir del Mas de Rabassa, el camí devia anar pel
costat de les torres del Moro, del Calvo i del Marquès; per travessar
posteriorment la partida del Mas d’en Serrà, el barranc de les Forques, el camí
del Cementiri i a partir d’Alcanar per les Martorelles fins al pont dels
Estretets, seguint l’antic lligallo del pont fins a l’antic pont sobre el riu
Cervol de Vinaròs.”
El Mapa de recursos culturals de la Diputació de Tarragona també data el pont en època romana.
L’any 2000 ens fèiem ressò dels dubtes que ja s’hi estaven
suscitant, tot i adherir-nos encara a la
vella tesi de Matamoros:
“Sembla que a Alcanar s’adreçava, a més, la via secundària de Tortosa a València que travessava el riu Sénia per l’anomenat pont dels Estretets. Tot i que darrerament se n’ha discutit seriosament el caràcter de construcció militar romana, ningú no oblida que la majoria de ponts a la Península tenen aqueix origen, la qual cosa no obsta perquè hagin estat transformats en èpoques successives. En alguns, però, la utilització de l’arc de mig punt, el manteniment de l’horitzontalitat de la calçada i els carreus, encoixinats més o menys rústics, indiquen un origen clarament romà.”
“Sembla que a Alcanar s’adreçava, a més, la via secundària de Tortosa a València que travessava el riu Sénia per l’anomenat pont dels Estretets. Tot i que darrerament se n’ha discutit seriosament el caràcter de construcció militar romana, ningú no oblida que la majoria de ponts a la Península tenen aqueix origen, la qual cosa no obsta perquè hagin estat transformats en èpoques successives. En alguns, però, la utilització de l’arc de mig punt, el manteniment de l’horitzontalitat de la calçada i els carreus, encoixinats més o menys rústics, indiquen un origen clarament romà.”
 |
| Actualment, la vegetació es menja el pont (foto JVB) |
Deu anys més tard Ramon Járrega, en la seua
comunicació al III Congrés d’Història d’Alcanar titulada El món romà a Alcanar i al Montsià. Un exemple de poblament rural al’antic ager Dertosanus, ja considerava l’origen romà del pont dels
Estretets com una suposició:
“Possiblement hi havia un camí paral·lel a la via Augusta però seguint el litoral, que passava per la vil·la de la Carrova i Amposta i per Alcanar, on s’ha suposat que les restes de l’antic pont dels Estretets siguin d’origen romà (Bayerri, 1948, p. 565). Aquest camí seguia les faldes del Montsià i entrava al terme d’Alcanar, coincidint amb el camí dels Bandolers; a partir del Mas de Rabassa passaria pel costat de les torres del Moro, del Calvo i del Marqués; després travessararia la partida del Mas d’en Serrà i el barranc de les Forques, seguint pel camí del Cementeri fins el nucli urbà d’Alcanar, des d’on seguia per les Martorelles fins el pont dels Estretets, on creuava el Sénia i seguia cap a Vinaròs (Anònim, sense data).
Avui són encara més els arqueòlegs i historiadors que no combreguen amb el suposat origen romà del pont dels Estretets. Un d’ells és Joan Negre Pérez, de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui ha estudiat amb gran profunditat l’extrem oriental de la Frontera Superior d’al-Àndalus en el marc del procés d’islamització.
Fa un parell d’anys vaig guiar el doctor Negre fins a diversos racons del terme d’Alcanar. Va ser un matí de dissabte amunt i avall amb cotxe, a la percaça de vestigis arqueològics andalusins des de la partida del Codonyol al pont dels Estretets, passant pel barranc de Sant Jaume. I de saludable exercici: no recordo haver fet mai tants d’abdominals seguits, a còpia d’acotxar-me per a replegar testets!
A la seua tesi doctoral, l'arabista subratlla la diferència de concepte i de característiques entre els camins romans, els posteriors i els més moderns. I els ponts construïts per tècnics romans tampoc no són iguals que molts de pedra que s’han fet després.
A cavall dels segles XVI i XVII, l’arqueòleg i historiador francès Nicolas Bergier va deixar una acurada descripció de la composició dels ferms de les vies romanes. Durant segles, els autors s’han afartat de citar-lo per a identificar camins suposadament romans a través de les seues cobertes amb lloses de pedra, “tot i que aquests treballs ens informen en realitat sobre nombrosos camins medievals i moderns”, escriu Negre, “acompanyats de ponts als que se’ls ha adjudicat erròniament aquest origen antic atenent a una sèrie de tòpics entorn de la seva fàbrica”.
“Possiblement hi havia un camí paral·lel a la via Augusta però seguint el litoral, que passava per la vil·la de la Carrova i Amposta i per Alcanar, on s’ha suposat que les restes de l’antic pont dels Estretets siguin d’origen romà (Bayerri, 1948, p. 565). Aquest camí seguia les faldes del Montsià i entrava al terme d’Alcanar, coincidint amb el camí dels Bandolers; a partir del Mas de Rabassa passaria pel costat de les torres del Moro, del Calvo i del Marqués; després travessararia la partida del Mas d’en Serrà i el barranc de les Forques, seguint pel camí del Cementeri fins el nucli urbà d’Alcanar, des d’on seguia per les Martorelles fins el pont dels Estretets, on creuava el Sénia i seguia cap a Vinaròs (Anònim, sense data).
[...] Precisament aquest camí passa just pel costat deljaciment romà del Cementeri, la qual cosa referma la
probabilitat que correspongui a una via romana.”
A L’EXTREM ORIENTAL DE LA FRONTERA SUPERIOR D’AL-ÀNDALUS
Avui són encara més els arqueòlegs i historiadors que no combreguen amb el suposat origen romà del pont dels Estretets. Un d’ells és Joan Negre Pérez, de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui ha estudiat amb gran profunditat l’extrem oriental de la Frontera Superior d’al-Àndalus en el marc del procés d’islamització.
Fa un parell d’anys vaig guiar el doctor Negre fins a diversos racons del terme d’Alcanar. Va ser un matí de dissabte amunt i avall amb cotxe, a la percaça de vestigis arqueològics andalusins des de la partida del Codonyol al pont dels Estretets, passant pel barranc de Sant Jaume. I de saludable exercici: no recordo haver fet mai tants d’abdominals seguits, a còpia d’acotxar-me per a replegar testets!
A la seua tesi doctoral, l'arabista subratlla la diferència de concepte i de característiques entre els camins romans, els posteriors i els més moderns. I els ponts construïts per tècnics romans tampoc no són iguals que molts de pedra que s’han fet després.
A cavall dels segles XVI i XVII, l’arqueòleg i historiador francès Nicolas Bergier va deixar una acurada descripció de la composició dels ferms de les vies romanes. Durant segles, els autors s’han afartat de citar-lo per a identificar camins suposadament romans a través de les seues cobertes amb lloses de pedra, “tot i que aquests treballs ens informen en realitat sobre nombrosos camins medievals i moderns”, escriu Negre, “acompanyats de ponts als que se’ls ha adjudicat erròniament aquest origen antic atenent a una sèrie de tòpics entorn de la seva fàbrica”.
 |
| L'aigua passa per l'esquerra de l'arc conservat i l'arrencada d'un altre (foto JRSS) |
Joan Negre va examinar el pont dels Estretets i em va dir que, al seu parer, aquest no era de construcció romana, sinó andalusina. Fins i tot va trobar en superfície, a la riba canareva del Sénia, algunes mostres de ceràmica que no l’hi desmentien.
Un pont romà sempre havia de tenir una amplària de més de 4 metres. El dels Estretets en té 2,50 metres exactes. La mateixa amplària que el pont andalusí sobre el riu Llobregat les restes del qual s’han localitzat al Cairat, tocant a la muntanya de Montserrat (curiosament diversos historiadors locals, com O. Valls i R. Subirana, també l’hi havien considerat romà).
Els romans no tenien el costum de construir ponts encaixats en congostos, cosa que sí que veiem en ponts andalusins com el de Ronda.
El nostre pont segueix una tècnica generalitzada a al-Àndalus per a construccions d’aquest tipus: està fet de pedres travades amb un morter de calç i sorra que té l’aparença del formigó (opus caementicium). La barreja es feia a peu d’obra, alternant palades de morter amb còdols.
En tot cas, sembla que es tractaria d’una construcció anterior al segle XI. Per què? En primer lloc, per les seues característiques, pròpies d’una obra andalusina. En segon lloc, per la falta de documentació escrita sobre el pont: ni les donacions comtals de la Ràpita de l’any 1097 que vam traduir fa un parell de dècades en parlen, ni la carta de població d’Alcanar (1239), ni la de Vinaròs (1241)...
I, finalment, perquè no hi ha traces d’opus vittatum (en llatí, “obra amb vetes”). Aquesta altra tècnica de construcció d’invenció romana –generalitzada a partir del començament del segle XI en grans ponts com els que travessen el riu Llobregat– consistia a fer quadrar blocs de tova travessats per una o més filades de maons. Es caracteritza per emprar pedra de qualitat, carreus ben treballats i perfectament ajustats i arcs alts i amb molta llum. Per això el pont dels Estretets no és tampoc una construcció romànica ni gòtica.
"TOPONOMÁSTICA ALCANARENSE", LA RATLLA DEL TERME RAI
A despit de la situació administrativa de l'arc que en resta, el pont dels Estretets manté lligams molt més forts amb Alcanar que no amb Vinaròs.
De xiquets hi hem passat i repassat en aquelles llargues tardes de dissabte que dedicàvem a explorar el riu, vencent la pudor de les aigües residuals –encara faltaven molts anys perquè les depuressen.
 | ||
Detall de l'arc, tot un símbol per al poble d'Alcanar (foto JRSS) |
Als Codonyers, a tocar d'aquell barranquet amb les basses de decantació, tan fosques i pudentes (us en recordeu?), giràvem a l’esquerra per a agafar el camí dels Caminets, tot recte a través de la zona dels Campets. Recordo que no solíem agafar el de la Martorella perquè feia l'efecte de desviar-nos del nostre objectiu: el riu.
Llavors vorejàvem el jaç del Sénia en direcció a la mar per una amena sendera –avui entorpida per l’implant d’algun tarongerar– que discorria ben alta per la riba fins davant mateix del pont.
Joan-Josep Sancho m'evocaca l'altre dia les riuades d'antany. Tots enfilant el camí de la Martorella, els pares solien dur els xiquets a admirar la força de la barrancada, que en aquella gorga dels Estretets resultava francament espectacular.
Alcanar no pot desentendre's de la sort del pont dels Estretets. Per aquestes i per moltes altres raons.
Mossèn Josep Matamoros, el canonge, va incloure el pont dels Estretets com un element destacat de la toponomástica alcanarense a què va dedicar el capítol XIX de la seua Historia de mi pueblo, Alcanar (pàg. 205-206). Dècades després se n'han ocupat, entre altres aspectes de temàtica canareva -com hem vist més amunt-, l'estudi que la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat va encarregar a Mª Teresa Gilisbars i la comunicació que Ramon Járrega va presentar al III Congrés d’Història d’Alcanar. Mentrestant la Diputació de Tarragona va incorporar el pont al seu Mapa de recursos culturals. I, si a la Viquipèdia consultem la Llista de monuments del Montsià "inclosos en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català", podem comprovar que el pont dels Estretets hi figura amb el codi IPA-6216.
QUAN EL SÉNIA, EN COMPTES DE SEPARAR, VERTEBRAVA
El pont dels Estretets és també un dels pocs testimonis –si no l’únic– sobrevivent d’un temps en què el riu Sénia no dividia res. Ben al contrari, agermanava. Vertebrava territoris. Fa uns anys descrivíem així la comarca en els temps d’al-Àndalus:
“Si bé l’estructura social s’adapta als recursos naturals i a l’existència d’altres grups humans, cada poble agraeix unes condicions biològiques i ambientals determinades: el seu nínxol ecològic. Segles més tard els conreus de la pagesia canareva, estenent-se com una taca d’oli per les planes litorals (en part terme d’Amposta) i del Regne, farien reviscolar l’immemorial nínxol ecològic que va atreure aquells clans berbers criats en unes contrades semblants –les faixes entre l’Atlas i la Mediterrània.
Els Durà
L’atzarós riu de la Sénia, en comptes de separar, hauria vertebrat –a través de recursos a l’abast comú dels riberencs: aigua, séquies i almenares per a aprofitar-ne, oliverars i garroferars, molins, rajolars, lligallos, pastures, corrals, paridores i forns de calç– un espai econòmic de planes obertes amb contrapunt en la formidable espinada orogènica que avui bateja la comarca: el «Montesuyam» (Montsià) i els seus estreps meridionals.”
 | |||
| Detall del mapa del corregiment de Tortosa del comte de Darnius (1716) en el qual, lamentablement, no apareix el pont dels Estretets (font: Institut Cartogràfic de Catalunya, Cartoteca Digital) |
Més tard, amb la caiguda de Tortosa en mans del comte Ramon Berenguer IV i els seus aliats l’any 1148, arribaria la conquesta feudal. I tot seguit la divisió resultant del testament de Jaume I:
Frontera borda, amb
fites mentidores
has volgut rompre lo
que Déu juntà;
per mans de reis un
jorn marcada fores;
l’amor d’un poble un
jorn t’esborrarà.
Successives riuades del Sénia es rabejarien, encegades, en els arcs d’aquell pont dels Estretets abandonat al seu destí. Fins que només en va quedar un, testimoni solitari d’un passat esborrat per les ratlles administratives per a fer-nos-el oblidar.
Au, vinga, fem honor als cèlebres versos de
mossèn Jaume Collell. Per damunt de les ratlles fines dels termes municipals i del traç gruixut que delimita comunidades autónomas -unes línies que tan bé els van a alguns-, s'ha de salvar el pont dels Estretets.
Que qui ha de fer-ho?
Potser l’ajuntament/s del patrimoni històric del/s qual/s forme part el pont, com en el cas de la rehabilitació del Pont Vell de Castelló d'Empúries? O bé una diputació provincial, com en el cas de l’arc romà del pont del Diable de Martorell? O bé la comunitat autònoma competent, com en la restauració del pont vell d’Arcalís sobre la Noguera Pallaresa?
¿O encara l’empresa responsable del Castor, Escal UGS, mitjançant aquell conveni amb la Fundació Rey Jaime I sorgida per iniciativa de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, en què l’any 2009 preveien la completa restauració del pont dels Estretets? (!)
Ironies a part, qui protagonitzarà ara l'actuació? En realitat, tant s'hi val. Perquè el plantejament que es fa la ciutadania canareva és senzill i contundent. Cap en mitja dotzena de paraules: cal salvar el pont dels Estretets. I tant ens fa qui es vulgue apuntar el mèrit. El cas és que l’arc que en resta no s’ensorre ni se l’emporte la primera riuada que vingue... ep, ni el proper terratrèmol.
Que qui ha de fer-ho?
Potser l’ajuntament/s del patrimoni històric del/s qual/s forme part el pont, com en el cas de la rehabilitació del Pont Vell de Castelló d'Empúries? O bé una diputació provincial, com en el cas de l’arc romà del pont del Diable de Martorell? O bé la comunitat autònoma competent, com en la restauració del pont vell d’Arcalís sobre la Noguera Pallaresa?
¿O encara l’empresa responsable del Castor, Escal UGS, mitjançant aquell conveni amb la Fundació Rey Jaime I sorgida per iniciativa de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, en què l’any 2009 preveien la completa restauració del pont dels Estretets? (!)
Ironies a part, qui protagonitzarà ara l'actuació? En realitat, tant s'hi val. Perquè el plantejament que es fa la ciutadania canareva és senzill i contundent. Cap en mitja dotzena de paraules: cal salvar el pont dels Estretets. I tant ens fa qui es vulgue apuntar el mèrit. El cas és que l’arc que en resta no s’ensorre ni se l’emporte la primera riuada que vingue... ep, ni el proper terratrèmol.
Felicitats per la molt bona exposició del Pont dels Estretets, después de llegir-la, encara tinc més clar que tenim que fer el que calgui per salvar-lo, gràcies...
ResponEliminaGràcies a tu pel comenari. Si aquestes notes serveixen perquè la gent encara ho tingue més clar, ja han complert el seu objectiu amb escreix!
Elimina