Tradueix

«Lo dia de les Ànimes»

L’acabalada propietària na Violant Reverter va faltar el 12 d’abril de 1676. Tal com pertocava pel seu estatus al capdamunt d’aquella diàfana piràmide social de l’Alcanar del Barroc, va deixar fundades un bon grapat de misses i d’aniversaris dobles. Entre ells, un que s’havia de celebrar «lo dia de les Ànimes».


Tothom patia per les animetes. Els més rics es pagaven misses i aniversaris «sensillos» o bé «dobles». Aquests últims s’oficiaven a l’entrada de l’església parroquial de Sant Miquel.

A la centúria següent, els prestatges canareus acollirien la Novena devota de les santes ànimes del purgatori (Vic, 1775) de Josep Cardona. O bé, ignorants que ja bullia la Revolució Francesa, Als piadosos cristians: la més heroica pràctica de caritat a favor de les santes ànimes del purgatori (Vic, 1789).

Pedro Machuca (?-1550) havia pintat La Mare de Déu del Sufragi: dels seus pits raja llet sobre les animetes del Purgatori, degotall de salvació que n’alleuja les penes igual que els xiquets canareus en ballar tocant-se els nassos.... O en fer servir els gronxadors que penjaven dels cimals més catxos dels garrofers.

«TOCA’T EL NAS I BALLA... I PREGA PER LES ANIMETES!»


La nit de Tots Sants, a l’església de Sant Miquel, el novenari d’ànimes: rosari, un anguniós Requiem æternam dona eis, Domine!, meditació, sermó sobre l’Infern, absoltes... En acabar la canalla cantaria salms penitencials i, a tall de goigs, els planys de les ànimes del Purgatori.

–Toca’t el nas i balla... i prega per les animetes! –feia la cançó popular.

Heus allí el poble encarat a l’altar cridaner amb, si fa no fa, la mateixa munió d’animetes recargolant-se enmig de les flames –Dante Alighieri hi imaginà vuit cercles plens d’envejosos, rabiüts, mandrosos, agarrats i goluts– que ara contemplen la feligresia canareva des del primer altar lateral de l’església, entrant a mà dreta. Em pregunto si aquest no deu ser una mala còpia moderna de l’antic altar de les Ànimes del Purgatori d’estil renaixentista, elaborat al 1765 per encàrrec del doctor Antoni Prima.
Les cases devotes guarnirien els seus propis altars d’ànimes. I els pares de família es llevarien de matinada. A repartir faves –l’aliment preferit dels morts– pels racons, a fi de tenir contentes les ànimes... No fos que, deleroses de companyia, provoquessen una mort a la casa.

El carrer del Cementiri (avui de Felip Pedrell) circumval·lava Alcanar. Enllà esdevenia la carretera d’Ulldecona. Dones amb mantellina, endolades de dalt a baix, hi tornaven de resar i plorar al Fossar:

–Déu totpoderós, Pare de bondat i de misericòrdia! Tingueu pietat de les beneites ànimes del Purgatori ! Ajudeu als meus pares i avantpassats estimats!

M’imagino com les corglaçaria un xiuxiueig misteriós vingut de la tàpia deslluïda, molsosa i esvorancada del Verger de les Ànimes:

–Tu, que passes per la carretera,
mira qui tens al darrera!

I en estendre la roba als terrats farien per ignorar les eres del verger de les Ànimes.  Tot i haver-hi qui es desullava mirant d’entreveure, al calçobre o en qualsevol ombrívola solramada, una traça fugaç dels seus difunts.

Se sentia dir que les animetes dels pobres albats, els xiquets i xiquetes morts sense batejar, vagaven per l’hort de les Ànimes en fer-se fosc i acaçaven els vianants cridant:

–Padrí! Padrina...!

Per això tothom, atemorit, mirava de portar al damunt un crostó de pa. O un pensament de cera beneïda. O una peça de roba capgirada a l’inrevés.

No oblideu que demà és l’aniversari de na Violant Reverter. «Lo dia de les Ànimes».

Cap comentari:

Publica un comentari