La platja Romana i el destí de les Cases

Un parell de plànols antics, unes anotacions militars de després de la Guerra del Francès... Qui se’n recorda, de la platja on va decidir-se la prosperitat de les Cases?

L’estiu del 2006, un submarinista va entreveure restes arqueològiques tocant a la platja de les Cases.

En assabentar-se’n, el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) va enviar-hi el vaixell Thetis, que estava elaborant la carta arqueològica de la riquesa submergida sota les nostres aigües. Les prospeccions semblaren indicar que es tractava d’un vaixell que s’hi havia enfonsat en època clàssica (segles II a. C. – II d. C.).

Diuen, però, que després s’ha pres en consideració alguna altra possibilitat encara més engrescadora.

A l’antiguitat els moviments de tropes i el transport de mercaderies s’havien de fer per mar. Les vies terrestres hi pintaven ben poc. Els vaixells navegaven de dia, i de nit fondejaven en abrics naturals: dàrsenes i desembocadures de rius o barrancs, platges arenoses d’escassa fondària en què es van construir els primers embarcadors, aviat inutilitzats en colgar-los la sorra de temporals i barrancades.

Avui només en testimonien l’existència les troballes submarines d’àmfores, ceps d’àncores, lingots de plom... En un document de referència ambiental datat al setembre de 2007, la Generalitat va assenyalar que, segons l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya, a l’entorn de la zona en què es vol ampliar el port casenc «existeixen 11 jaciments arqueològics subaquàtics, 4 dels quals es localitzen a les Cases d’Alcanar», cosa que fa imprescindible dur-hi a terme un seguit d’actuacions. 

ENTRE EL LLUQUET I EL MUNCIANET

Del riu Sènia a la Ràpita, la costa s’alça en un penya-segat mitjà de conglomerats de còdols de vària grandària arrabassats al Cretaci, cimentats amb materials argilencs. El rosec incansable dels colls hi ha creat un rosari de cales menudes, amb platgetes encaixades de codolar i, de tant en tant, de sorra. N’hi ha que estan lligades a la xarxa hidrològica, com la platja de les Fonts, on desembocaven els barrancs del Moltó i de Donya Manuela i el 1965 s’instal·laria una fàbrica de ciment.

La platja Romana i, al fons, la punta de Muncianet, el coll de la Punta i el Puigmoltó

La punta del Lluquet separava la de les Fonts de la platja Romana. Aquesta, situada davant de la fonda d’Alcanar, s’estenia fins a la punta del Muncianet (avui anomenada del Bou perquè va haver-hi un d’aquells anuncis de brandi d’Osborne). Per què devien anomenar-la així?

Igual que de les ruïnes i monuments antics nosaltres en diem torre del Moro, cocó Morisc, gurbins del temps dels moros, etc., els moros van atribuir les construccions preislàmiques, l’origen de les quals ignoraven, a pretèrits reis llegendaris com ara Sant Batar (sant Pere) o, més vagament, als romans. Sabem, altrament, que en la navegació de cabotatge al llarg de la costa de la Frontera Superior, els andalusins van aprofitar l’existència de ports d’aturada a l’alçada de les actuals Amposta, l’Hospitalet i Tarragona; i que el port de Tortosa disposava d’una sèrie de llocs d’ancoratge, del Coll de Balaguer a Orpesa, que va enumerar el geògraf al-Idrîsî. Figurava la platja Romana d’Alcanar entre aquestes velles escales romanes?

EL PUNT D’INFLEXIÓ DEL “CASERÍO” DE LES CASES

Després de la Guerra del Francès, les revoltes independentistes d’Amèrica Llatina van estroncar les importacions d’Ultramar. Entre Sòl de Riu i la platja Romana, els vaixells anglesos feien contraban de roba i tabac. Fent d’intermediaris s’hi van omplir les butxaques alguns canareus com ara Bru Gimeno, que es faria amb la finca de la torre de Picó –també dita del Calbo o d’en Gimeno–, ben pròxima a la platja Romana.

Detall d’un mapa del 1777: la «torre de Sol del Río Cenia» (A); la «playa Romana» (B) a la vora de les Cases; i, al nord del Puigmoltó fortificat, la «torre del Codoñol» (C)

Aquell desori amoïnava les autoritats. Van establir sengles destacaments militars ja no sols a les Cases i a la torre assolada del Codonyol, sinó també a la fonda que s'ha conservat fins avui davant de la platja Romana. Alhora es plantejaren augmentar la fortificació de la costa. 

L'any 1818 va caure-hi del cel una observació. Seria la sort de les Cases:

"Caso de construirse las torres de la costa convendría que en lugar de la de las Casas se construyere una sobre el coll de la Punta, lo primero porque además de cruzar como aquella sus fuegos con la de Sol de Riu, proporcionaría la ventaja de flanquear las playas Romana y de les Fonts, y lo segundo porque toda fortaleza en poblado resulta en perjuicio del caserío."

Aquest raonament cabdal va decidir el futur de les Cases: en endavant deixarien de ser quatre habitatges encongits a recer d’una torrassa militar i podrien esdevenir, a poc a poc però ja irreversiblement, un nucli mariner dedicat a la pesca i al cabotatge de garrofes i taronges.

La platja Romana, avui dita del Maricel, des de l’espigó espuri

Tot gràcies a aquells dies incerts de contraban a les platges Romana i de les Fonts. Una llàstima que perderen després els noms que n’evocaven una història de bullidors on fer aiguada i tràfec de naus en la nit dels temps. La primera passà a dir-se platja de la Fonda. Fins que, als anys 60 del segle XX, Ramona Matamoros i Pere José van obrir-hi un hostal ran de mar, el Maricel, que la rebatejaria de nou.

I encara una enigmàtica coincidència (o potser no): quan l’any 1837 el govern va enviar un bergantí als Alfacs per a protegir la ruta marítima València–Barcelona dels atacs carlistes, va resultar que aquests havien adoptat com a bases navals justament sengles platges romanes: tenien un vaixell xicotet davant de les Cases... i dos muletes a la platja d’Alcossebre que, a rampeu de la serra d’Irta, també es diu de la Romana!