Tradueix

La carta de Colom (3): la traducció de Joan Baptista Serra


L’estiu de 1892, el catedràtic canareu del seminari de Maese Rodrigo estava que no hi veia de cap ull de la feina que tenia: la traducció de la carta de Colom, els retocs finals de la ponència per al Congrés Catòlic... Tot feia feix: calia enllestir-ho per al mes d’octubre


L’últim any de la seva vida, Joan Baptista Serra deixaria constància d'eterna gratitud "a la santa memòria del Venerable Serf de Déu, el P. Antoni Maria Claret i Clarà, fundador de la Congregació dels Missioners fills de l’Immaculat Cor de Maria”. El canareu li dedicaria un poema, titulat La Calumnia, en què hi al·ludeix expressament: 

“Judíos protervos calumnian a Cristo 
Y Cristo se calla, teniendo recursos 
Con que a los malvados poder confundir. 
No pocos varones insignes se han visto, 
Que, como el buen Padre Claret calumniado, 
Las huellas de Cristo supieron seguir.”  

I això? Potser es coneixien, Serra i el Pare Claret?
 

L'exemple del Pare Claret  


El cas és que el famós capellà nascut a Sallent, adalil del clergat més ultramontà i reaccionari d’Espanya i finalment canonitzat, havia presidit el Reial Monestir de San Lorenzo del Escorial els anys en què Serra va estudiar al seminari madrileny. Va ser per això també que Serra –modestament però amb èxits prou celebrats arreu d’Espanya– faria per manera d’imitar el Pare Claret com a missioner apostòlic?

Però, i si el que més n’hagués envejat el mossèn canareu fos la proverbial fortalesa espiritual? Essent un jove estudiant de l’Escola d’Arts i Oficis de la Llotja de Barcelona, deien que Antoni Maria fou capaç de refusar l’oferta libidinosa de la dona d’un amic a qui havia trobat tota sola a casa:

–Senyora, el vostre marit està trigant i jo tinc molta feina –digué el futur Pare Claret per a allunyar la temptació i, fort com una roca, ingressar corrents al Seminari de Vic.

Façana principal i angle del seminari del monestir de El Escorial: Joan Baptista Serra hi va estudiar a l'època en què el presidia el reaccionari Pare Claret, el confessor català de la reina Isabel II que avui és venerat com sant Antoni Maria Claret

Tot un exemple a seguir. Digne de prendre’n patró, als ulls admirats de Serra. Prop de la mort, aquest escriuria un sonet titulat El pecador arrepentido a Jesús. En una primera persona que et treu de compàs, amb aquests dos quartets n’hi haurà prou:

“Basta de ingratitud, ¡Padre adorado!
Y si cual hijo pródigo he vivido,
Ya vengo a ti, ¡Dios mío!... conmovido,
Al verte cariñoso en sumo grado.

¡Ay!... Contra el cielo y ante ti he pecado,
Y tras locos fantasmas he corrido:
Indulgencia y perdón mil veces pido,
Al pie de tu gloriosa Cruz postrado.”

Potser és el mateix Serra qui, penedit, hi confessa que no sempre ha anat pel bon camí? Fill pròdig, pecador, ha fet volar coloms... I si no sempre va tenir vena de Pare Claret?

El Tercer Congrés Catòlic


Joan-Baptista Serra és coetani de Fèlix Sardà (1844-1916), el capellà i propagandista sabadellenc –fou autor de més d’un centenar de llibres i opuscles– considerat un precursor del nacional-catolicisme franquista. Entre les seves obres destaca el famós pamflet El liberalismo es pecado, que va constituir un autèntic best-seller de l’època. Es va publicar a Barcelona el 1887 quan Serra, amb quaranta-un anys, era professor al seminari cordovès de San Pelagio.

En l’extrema reacció antiliberal d’aquella generació van influir-hi els vents revolucionaris que bufaven arreu d’Europa. La revolució de 1868 (anomenada la Gloriosa o la Setembrina) representa el primer intent d'instaurar a Espanya un règim democràtic mitjançant la Constitució de 1869, que es va situar a l'avantguarda de les lleis fonamentals europees. 

Empentades pel Risorgimento que duu a la unificació italiana, l'any 1870 les tropes de Víctor Manuel II van ocupar Roma i els Estats Pontificis foren annexionats al naixent regne d’Itàlia. El fet que el Papa es quedés sense poder temporal va encendre en flama el clergat catòlic.

La catedral de Sevilla, la segona més gran del món, va acollir el III Congrés Catòlic espanyol (18-22 d'octubre de 1892), amb una participació ben destacada de Joan Baptista Serra
És aquesta Església que no s’entén de romanços la que convoca el Tercer Congrés Catòlic espanyol. L’organitza, per a finals d’abril de 1892, el valencià Benet Sanz Forés, que ha estat canonge de la catedral de Tortosa i ara és arquebisbe de Sevilla. 

El reglament del Congrés s'ha difós amb temps, a primers de novembre de 1891, juntament amb els punts que estudiarà cada secció. N’hi ha quatre i Joan Baptista Serra serà ponent de la primera.

De la secció, dedicada a assumptes de caràcter piadós, en formaran part també el seu amic Juan Crisóstomo Vacas González –catedràtic així mateix del seminari de Maese Rodrigo i, ans, professor com ell a San Pelagio–, l’arxipreste de la Catedral de Sevilla, tres canonges de diversos llocs d’Espanya, un advocat que hi farà de secretari i l’arquebisbe de Santiago de Compostel·la, que la presidirà.

Tanmateix, la gran riuada que nega Sevilla a la primavera de 1892 obliga a posposar l’inici del Congrés al 18 d’octubre, a tocar de la commemoració del Quart Centenari del descobriment d’Amèrica.

Hi ha tela per tallar. Mossèn Joan Baptista no s’acabarà la feina. Però la farà ben a gust. I mai no oblidarà aquell mes d’octubre de 1892 ni aquelles intenses jornades que la premsa local descriu així:

“Los sonoros y alegres repiques de la sin par Giralda, la esbelta torre árabe en cuyo remate campea la colosal estatua de la Fe, como numen tutelar de Sevilla, anunciaron a las doce del día 17 de Octubre la proximidad del Congreso. Ya en este día y en los anteriores los trenes conducían a esta Capital a los Reverendos Prelados de las más remotas diócesis de España y a muchos socios de sus diversas provincias. [...] Llegada la mañana del martes 18, una comunión general administrada a las siete y media por el Ilmo. Sr. Obispo de Lérida en la Capilla Real de la Santa Iglesia Metropolitana, ante el glorioso sepulcro que guarda el venerando cuerpo del insigne Conquistador de Sevilla San Fernando, inauguró la serie de actos que habían de constituir el Congreso”.

Campanes de la torre de la Giralda que, a les 12 del migdia del 17 d'octubre de 1892, van anunciar l'imminent inici del III Congrés Catòlic

El goig de tot cabiscol


En tant que catedràtic de Teologia Moral, Serra ja s’ha trobat com el peix a l’aigua en redactar les propostes ans del Congrés. Ara arriben cinc dies irrepetibles durant els quals hi seran sotmeses a debat i aprovació. Tot anirà a raig de càntir.

La ponència de què forma part el mossèn canareu s’ha ocupat de la santificació de les festes: urgeix més propaganda perquè amos i patrons es comprometin a concedir descans als seus dependents en els dies festius, i els donin exemple assistint a missa; perquè els botiguers tanquin; perquè el poble faci boicot als establiments que no les santifiquen... Convé difondre les sentències de la Bíblia que castiguen el treball en dia festiu amb mals funestos per als pobles i famílies. I que a la catequesi i a l'escola s'infongui als xiquets un pànic cerval a la profanació dels dies sants.

Aquella secció primera del Congrés ha estudiat també com mantenir la solemnitat del culte: l'ornamentació d’esglésies, altars i imatges s’ha d’adequar a l'art cristià, respectar en la restauració dels temples l'estil arquitectònic que en va presidir la construcció...

Mentre preparaven la ponència, a Serra ha degut venir-li al cap l’ampliació de l’església de Sant Miquel. A Alcanar. Encara no fa vint anys. També les dues vegades que des del 1835, tant a la primera com a la tercera guerres carlines, els voluntaris liberals canareus no han dubtat a malmetre el temple parroquial. Sense cap respecte ni mirament, l’han fet servir de fortí, i la litúrgia hagué de celebrar-se a la sala capitular municipal del carrer del Forn, al local cedit per la família Aiguavives al carrer del Mar... Sort que en acabar l’any 1874 l’enemic va fugir cametes ajudeu-me a Vinaròs i l’església, gràcies a Déu, va ser oberta definitivament i purificada d’aquella profanació republicana.

Altar major de la catedral de Sevilla a la capella Reial de la qual, dimarts 18 d'octubre pel matí, el bisbe de Lleida va administrar la comunió general amb què s'inaugurava el III Congrés Catòlic
El següent tema de la ponència li fa tant de goig, a Serra...! En començar a ensenyar Filosofia a Còrdova, va impartir-hi també Música i Cant Pla. I va trobar temps per dirigir una schola cantorum i l’orquestra que l’acompanyava. Modèstia a part, ben aviat van reconèixer-li les seves dots de compositor d’himnes.

Llavors, qui millor que un antic cabiscol per a proposar com aturar els abusos en la música de capella?

Mossèn Joan Baptista Serra hi té la mà trencada: cal triar els mètodes d'orgue d’estil més religiós i examinar amb ells tots els aspirants a organista; recopilar un repertori de música com Déu mana, eliminant-ne la de tast profà; combatre la corruptela de cantar en llengua vulgar durant la missa; reformar el cant pla, impulsar-ne l'ensenyament perquè els fidels tornin a participar-hi; triar el mètode més pròxim al cant gregorià primitiu i corregir els cantorals que no el segueixin... És a dir, ficar-hi cullerada sense embuts. I no deixar-hi canya dreta.

Enterraments, Rosari i Cor de Jesús


Però el Tercer Congrés no s’està de res i cal que la ponència proposi també els mitjans més oportuns perquè s'elimini dels enterraments qualsevol luxe com ara corones i discursos profans. Perquè es prohibeixi “l'escandalosa i impia pràctica dels enterraments civils”, recordant alhora als bons catòlics que si hi assisteixen cometran una gravíssima infracció. No afluixar mai la corda. Com a Alcanar, pensarà Serra, on fa mig segle han inaugurat a la partida de la Bamba un cementiri nou que, com dos i dos fan quatre, serà de titularitat parroquial per saecula saeculorum, amen.  

Carta d'inscripció al Congrés Catòlic de Sevilla signada pel secretari, mossèn Modesto Albín Pinedo, un bon amic de Joan Baptista Serra (havien estat companys d'estudis i al 1892 eren tots dos professors del seminari de Maese Rodrido, i vint anys després el catedràtic canareu li dedicaria el poema "El mejor antídoto del pecado" del seu llibre Ramillete de poesías)

Mentre va visitar de tant en tant Alcanar, potser mossèn Joan Baptista va preguntar-se més d’un cop si, de la mateixa manera que el carrer del Campanar es diu així pel singular element arquitectònic de l'església amb què afronta, no obeirien a la mateixa raó els noms dels carrers de Jesús i del Rosari. Tenia al cap els antics altars del temple. Segons la relació d’una visita d'inspecció de 1701, hi havia nou altars, entre els quals el de Nostra Senyora del Rosari, el del Nom de Jesús i el de Santa Anna. Per cert: un arc amb la imatge d'aquesta  donaria nom al carrer dels Arcs.

A la primitiva església, encara nova de trinca, els totpoderosos germans Jaume, Mateu i Gabriel Reverter hi havien fundat un benifet l’any 1592, sota la invocació de Nostra Senyora del Rosari. 

Així que benifet, altar –un dels primers– i carrer i tot: als canareus, de lliçons quant a la devoció del Sant Rosari, poques.

El Congrés Catòlic de Sevilla, després de reconèixer la summa importància de la devoció del Rosari, considera que resulta indispensable promoure-la cada dia més, en públic i privadament. La ponència de Serra s’ha afanyat a proposar-hi les argúcies següents: la distribució gratuïta de rosaris; la predicació freqüent sobre les excel·lències d'aquesta devoció i de la pràctica de resar-la diàriament en família; que les congregacions acompanyin amb gran solemnitat el cant del Rosari al temple, i, si pot ser, per carrers i places, molt especialment el de l'Aurora...

Espectacular volta estrellada de la catedral de Santa Maria de la Seu de Sevilla, sota la qual el canareu Joan Baptista Serra es va sentir com si fos a casa seva durant aquell memorable Congrés Catòlic de 1892

Finalment la secció de Serra i el seu col·lega Vacas ha abordat la propagació del culte del Sagrat Cor de Jesús, “regenerador de la societat”. El Congrés fa vots perquè, a més de diòcesis i pobles, tot Espanya s’hi consagri. I acorda consolidar-ne la devoció amb la difusió d'imatges, estampes, medalles i escrits favorables.

Escrits? Dit i fet. El 19 de juny de 1903, el mossèn canareu escriurà un Himno al Sagrado Corazón de Jesús, amb cor i tot:

“El orbe cristiano
Al solio fulgente
De Dios hoy presente
Humilde oración,
Y a Cristo dirija
Sublimes cantares,
Que en nuestros altares
Nos da el Corazón”.

Em jugo qualsevol cosa que a Joan Baptista Serra li hauria agradat saber que, al cap de sis dècades, el turó per on passa el camí de la Drecera que va d’Alcanar a l’ermita del Remei passaria a anomenar-se justament Cor de Jesús. Perquè al capdamunt de tot, amb diners recaptats per subscripció pública, els vencedors d’una guerra civil sagnant hi erigirien un monument –paradoxalment d’una blancor i una serenor cridaneres que conviden a aturar-s’hi i deixar-se anar– dedicat, tant si vols com si no vols, al Sagrat Cor de Jesús.

De la Drecera, iniciàtica i idolatrada, Serra se’n recordarà fins als seus últims dies. Hi fa referència en aquests versos del seu poema més personal:

“Por el atajo del monte,
Con presteza va subiendo
Una alegre romería,
Mejor diré, todo el pueblo
Católico de Alcanar”…


“¡Viva Santo Tomás, el Sol de Aquino!”


Dissabte 22 d’octubre, havent dinat, té lloc l’última sessió del Congrés.

El clergat en sortirà amb el cap calent. Esperonat, convençut que hi ha forjat les armes idònies per lliurar batalla amb èxit contra els seus enemics. Els laics, ateus, neutres, positivistes, materialistes, descreguts i indiferents en matèria de religió. La mala premsa. Les novel·les inspirades en el naturalisme. L’anarquia. La revolució social.

Llibres de la Biblioteca Colombina exposats tocant a l'entrada de la catedral de Sevilla en obres (agost de 2019)

En el terreny ideològic, el Congrés Catòlic urgeix retornar a sant Tomàs. Al neotomisme que impulsa l’arxiconegut filòsof i alhora cardenal Zeferino González, amb qui Serra té l’orgull d’haver col·laborat més d’un cop fent-li traduccions de l’alemany,  l'idioma llavors de moda a la filosofia occidental.

Urgeix retornar a la Summa Theologica enaltida pel mossèn canareu en aquells hendecasíl·labs que la premsa cordovesa, que tant se l’estimava, encara tornaria a publicar al desembre de 1924, al cap d’una dècada del seu traspàs:

“Riquísimo tesoro de enseñanza
De la fe y la razón perfecta alianza;
La verdad revelada patentizan;
Los errores y dudas desvanecen,
Y el sofisma y falacia pulverizan.
¿Dónde hallar libro humano comparable
a la célebre Suma inimitable
Por la Iglesia y el orbe saludada
Con aplauso, respeto y alegría,
Y por el mismo Cristo celebrada?
Justo es, pues, que digamos a porfía:
¡Viva Santo Tomás, el Sol de Aquino,
Que irradia ciencia, fe y amor divino!”

És Fra Zeferino en persona –així en diuen del carismàtic cardenal González– qui, abrandat, encapçala els signants de l’exposició que els bisbes reunits al Congrés elevaran al president del Consell de Ministres. No s’hi estan de res: hi demanen, entre altres coses, que s'estableixi l'assignatura obligatòria de Religió i Moral en els Instituts «i si pot ser en les Universitats». I, posats a exigir, que s'impedeixi als «professors hostils a la fe catòlica» exercir càtedres en els establiments docents sostinguts per l'Estat.

L’Església hi jugava fort. Segur que el mossèn canareu va celebrar-ho amb tot l’entusiasme de què era capaç mentre, a còpia de tants esdeveniments, Sevilla sortia de mare.
 
Final de l'exemplar de la versió de Giuliano Dati conservada a la Biblioteca Colombina, amb una nota manuscrita del fill de Colom, seguint el seu costum: "Este libro costó en Roma un quatrín por octubre de 1512..."

Amb motiu del IV Centenari del descobriment, fins i tot el papa Lleó XIII havia redactat l’encíclica Quarto abeunte saeculo per tal d’exalçar la figura de Colom. Del ventall d’actes commemoratius preparats, del 13 d’octubre al 4 de novembre a Sevilla n’hagué de presidir la regent Maria Cristina d’Àustria, atès que el rei Alfons XIII havia caigut malalt.

La ciutat era una festa. Potser per això els socis de El Archivo Hispalense no sabien on posar els peus en presentar el poema de Giuliano Dati i la traducció de Joan Baptista Serra dins de l'opuscle Curiosidades bibliográficas y documentos inéditos:

“Damos puesto de honor al raro, curiosísimo y notable folleto que guarda la Biblioteca Colombina entre los famosos libros de D. Fernando Colón.

Sabido es que de vuelta el grande Almirante de su primero y prodigioso viaje por el mes de Febrero de 1493, frontero a las costas españolas, escribió desde la carabela Niña a Rafael Sánchez, Tesorero de los Reyes Católicos, una misiva importantísima, dando cuenta del descubrimiento de las Indias; y la imprenta, que a la sazón hallábase en los albores de su vida, ennoblecióse al propagar tan peregrina carta […]; y como el asunto no podía ser ni más interesante ni que más despertara la curiosidad publica, ya en el mes de mayo hallábase traducida y reimpresa en Roma con pasmosa brevedad, primero al latín por Leandro Cosco, y en verso italiano al siguiente mes de Junio por Juliano Dati, canónigo florentino”.  

Opuscle en què l'any 1892 es va publicar a Sevilla la traducció de Joan Baptista Serra



La versió del savi canareu


"Publícase en este folleto la notable versión castellana de la célebre carta de D. Cristóbal Colón a Rafael Sánchez, Tesorero de los Reyes Católicos, por el Pro. Dr. D. Juan Serra y Queralt".

La idea de publicar l’opuscle per a les festes del Centenari va ser del bibliògraf Manuel Gómez Ímaz, directiu de la societat El Archivo Hispalense. Per això serà ell qui el 17 d’agost de 1892 dedicarà la publicació a Antonio Cánovas del Castillo, llavors president del Consell de Ministres. I hi precisarà que “esta publicación viene a ser un tributo u homenaje de nuestra Sociedad literaria al Cuarto Centenario del descubrimiento del Nuevo Mundo, para contribuir, aunque sin largueza, a enriquecer la historia de tan interesante acontecimiento, si no con datos de peregrina novedad, por lo menos curiosos e inéditos, y que algo llevan al acervo común, donde todo tiene su relativa importancia”. 

Més avall hi llegim, en referència a l’exemplar únic de la primera edició de la versió italiana de Giuliano Dati, aquesta descripció saborosa, feta fil per agulla:

“Pues bien; esta joya que posee, entre tantas, la Biblioteca Colombina, que hoy estimula la curiosidad y es de grande valor bibliográfico, y aun relativamente histórico y literario, es la que reproducimos por la fototipia, para que a placer puédase saborear por aficionados y curiosos la impresión de este peregrino folleto, su texto, la lindísima viñeta que le precede con las carabelas, indios y demás curiosos detalles, y hasta la nota que al final puso de su puño y letra el muy ilustre D. Fernando cuando lo adquirió en Roma, vulgar tal vez en aquellos días, y hoy de tan raro y excepcional mérito.”

Encapçalament de la traducció de l'italià al castellà. A l'última línia, la referència a les illes (en hebreu, אי) "que han estat descobertes"

El mossèn canareu havia agafat amb pinces aquell text gràcil i vital del florentí per a fer-ne una sòbria, valuosa versió en prosa castellana. Segur que s’hi va mirar molt. Ara i adés li havia ballat pel cap un capítol del Llibre de Nehemies: havia corregut el risc de creure-s’hi un nou Esdres a la Jerusalem retrobada, tot esmerçant-se a traduir de l'hebreu bíblic a l’arameu les sagrades escriptures al poble de Déu i explicant-les-hi les vegades que calgués, “clara i distintament” fins que les poguessin entendre.

Al capdavall, Serra se’n sortiria amb una traducció de 51 pàgines en quart. Així la ponderaven a la introducció de l’obra:

“Publicamos por vez primera la traducción en castellano, empresa no fácil, llevada a término, con prolijidad suma, por el ilustrado presbítero Dr. D. Juan Serra y Queralt, beneficiado de esta Santa Iglesia; de cuyo trabajo minucioso y detenido puede el experto lector formar juicio, toda vez que dispone a su placer de la versión castellana y del texto".

Clar i català: havia estat un encàrrec de mal pelar, però el canareu se l’havia treta del davant  amb un treball d’allò més acurat. Una feina feta amb deteniment. Punt per agulla. Digna d’un “lingüista portentós”, de la “mentalitat extraordinària” que els admirats redactors de la revista canareva Nuestra tierra havien d’atribuir a Joan Baptista Serra al seu número de 15 de setembre de 1913.

Qui hi estigui interessat no sols pot consultar la traducció de marres en diverses biblioteques públiques –segur que a la Biblioteca Trinitari Fabregat d’Alcanar us sabran indicar com accedir-hi–, sinó que per la xarxa encara n’hem localitzat també més d’un exemplar a la venda en llibreries.

Línies finals de la traducció de Joan Baptista Serra. 
Diuen que el reconegut intel·lectual canareu mai no va tornar al seu poble. Per què?

“Aquell home enciclopèdic...”


La traducció del catedràtic canareu va fer parlar arreu.

I ell també. Arreu d’Andalusia, Joan Baptista Serra passà a ser conegut entre el clergat no sols per intervenir al Congrés Catòlic i traduir la carta de Colom, sinó també per una subtilesa intel·lectual que li havia permès assolir gestes extraordinàries com a missioner apostòlic.

Se l’hi recordaria fins i tot anys després de la seva mort: quan pel 1920 Federico Roldán lliuraria a la tipografia de El Correo de Andalucía la seva monografia El vicario de Écija: bosquejo biográfico de D. Victoriano Aparicio y Marín, presbítero misionero apostólico y exarcipreste de la ciudad de Écija, a la pàgina 92 hi valoraria amb un parell de pinzellades que avui no tenen preu “aquel hombre enciclopédico, de cuerpo de fornido teutón y corazón de niño, que se llamó Don Juan Serra y Queralt”.

L’advocat, bibliògraf, historiador, lexicògraf i col·leccionista xilè José Toribio Medina (1852-1810) va reunir en una magna obra tot el material que havia recopilat al llarg de molts anys als arxius i biblioteques d’arreu d’Amèrica i d’Europa. Al volum Biblioteca hispano-americana (1493-1810), imprès i gravat a la seva pròpia casa de Santiago entre 1898 i 1907, no va ignorar la traducció del canareu:

“El texto es a dos columnas y contiene 68 octavas reales. Este opúsculo, desconocido a Harrisse, fue descrito en la página 141 del tomo II de la Biblioteca Colombina, 1891, y por D. José M. Asensio en el número XXXIV de La España Moderna, octubre de ese mismo año. En 1892 fue reproducido en facsímil en la colección intitulada Curiosidades bibliográficas y documentos inéditos.- Homenaje del Archivo Hispalense al cuarto Centenario del descubrimiento del Nuevo Mundo, Sevilla, 4º, con versión castellana de D. Juan Serra y Queralt”.

Alcanar, 2020: el col·legi públic Joan Baptista Serra, objecte de repetides ampliacions, a tocar dels tarongerars de la partida dels Campets (foto de Pau Fabregat)

En el seu estudi Henry Harrisse (1829-1910), príncipe de los americanistas: su vida, su obra: Con nuevas adiciones a la Bibliotheca Americana vetustissima, encara l’any 1958 Carlos Sanz es referirà al poema traduït per l’erudit canareu: “Reproducido en facsímil por don Juan Serra y Queralt, en Homenaje del Archivo Hispalense, Sevilla, 1892, 4ª”.

També se'n van fer ressò alguns especialistes i lletraferits estrangers. "Der sevillanische Domgeistliche Dr. D. Juan Serra y Queralt hat eine spanische Prosaübersetzung beigefügt", llegim en un estudi signat pel polígaf i hispanista alemany Johannes Fastenrath sobre el centenari del descobriment.

Potser Alcanar faria bé de mantenir la memòria d’aquell enigmàtic poliglot amb el nom del qual, en aquella dècada revolta dels 70 del segle passat, van batejar el col·legi públic on successives generacions de xiquets i xiquetes d’Alcanar han passat de llavors ençà els seus primers anys escolars.

Aquell home enciclopèdic, professor de Teologia, de Filosofia, de Música i Cant gregorià i d’un cabàs de llengües igual vives que mortes, orador excepcional i formidable missioner apostòlic, torsimany, poeta, cabiscol, director d’orquestra i reconegut compositor, canareu absent per antonomàsia, menystingut i quasi oblidat de tan discretament que va mirar d’anar passant la vida. “Aquel hombre enciclopédico de cuerpo de fornido teutón y corazón de niño, que se llamó Don Juan Serra y Queralt”.
 

Cap comentari:

Publica un comentari