Tradueix

La carta de Colom (2): Joan Baptista Serra a la Biblioteca Colombina



M’ho he entès malament o de debò també volien rebatejar-lo, el col·legi d’ensenyament primari d’Alcanar? Si de cas aquest altre disbarat prospera, heus aquí i de franc un grapat de raons espaioses per a abonar-lo fàcilment


Pel que hem pogut esbrinar, Joan Baptista Serra Queralt, el mossèn que aquell matí estival de 1892 anava a cremar-se els ulls a la Biblioteca Colombina de la catedral de Sevilla, havia nascut a Alcanar no gaires dies després de la diada de la Mare de Déu del Remei. És a saber, a les dues de la matinada del dimecres 14 d’octubre de 1846.

Aquell xiquet rosset d’aparença saludable fou batejat el mateix dia 14 pel vicari de la parròquia de Sant Miquel, mossèn Josep Figueres –de la família d’origen tortosí dita dels Notaris–, fent-hi de padrins dos joves que vivien a tocar, al carrer dels Arcs (avui dit d’Hug de Folcalquer): Maria Sancho i Josep Bielsa (diem joves perquè aquest últim, fill de la tortosina Maria Subirats i l’espardenyer Carles Bielsa, ben just si havia fet els catorze anys).

Llufa dinàstica i guerra dels matiners


Joan Baptista era el tercer fill del matrimoni format pel Joan Baptista, un sabater faldut fill de Joan Baptista Serra i la tortosina Antònia Albesa, i Manuela, filla de Manuel Queralt i Maria Sanz, ambdós d’Alcanar.

Seria l’any 1840 quan, tot just acabada la primera guerra carlina i després de casar-se amb Manuela, de vint-i-un anys, un Joan Baptista Serra Albesa que llavors en tenia vint-i-dos hauria baixat d’Ulldecona per a instal·lar-se a la casa número 2-4 del carrer Major d’Alcanar. El 21 de juny de 1841 hi havien batejat la primera filla de la parella, Mariana Antònia.
 

El carrer Major d'Alcanar, on va néixer Joan Baptista Serra (foto de J. M. Gombau)


El segle sencer havia d’anar ben revolt. Un parell de setmanes ans del naixement de Joan Baptista, el pretendent Carles Lluís de Borbó publicava un manifest apel·lant a la rebel·lió. I així, en haver fracassat el projecte de mossèn Jaume Balmes de casar-lo amb sa cosina Isabel II, el 30 de setembre de 1846 s’encetava oficialment la segona guerra carlina o guerra dels matiners, que ja comptava amb un primer aixecament protagonitzat per mossèn Benet Tristany a Solsona. El conflicte armat es perllongaria fins al maig de 1849, quan els últims revoltats fugirien travessant la frontera francesa.

De ben xicotet, Joan Baptista veuria passar la postguerra dels matiners aprenent a córrer i jugar pel carrers Major, de la Claveguera, del Forn i dels Arcs, tothora al recer de l’església parroquial de Sant Miquel que s’hi endevinava al capdamunt. Llavors la criatura no podia imaginar-se que el 25 de juny de 1890 La Unión Católica de Madrid –el diari més conservador del canovisme– publicaria en segona pàgina que, després de superar amb èxit l’oposició pertinent, se’l nomenava beneficiat de la Santa Església Metropolitana de Sevilla.

Tampoc no podia passar-li pel cap la tasca de gran cas que, per esguard de la seva reputació com a traductor, se li encarregaria uns mesos abans de fer els quaranta-quatre anys, essent catedràtic de Teologia Moral al seminari de Maese Rodrigo. Amb vista a la commemoració del IV centenari del descobriment d’Amèrica, s’havia decidit publicar per primer cop la traducció de l’italià d’una de les joies bibliogràfiques que encara atresorava la Biblioteca Colombina. I la hi van donar a fer a ell.

A l’”ilustrado presbítero Dr. D. Juan Serra y Queralt”.

El nostre enigmàtic capellà canareu, Joan Baptista Serra Queralt
(Alcanar, 14 d'octubre de 1846 - Pamplona, 25 de març de 1914)



La Biblioteca Colombina


Hernando Colom va guardar com si fossin tresors diverses edicions de la carta amb què son pare havia anunciat al món el seu gran descobriment. Impreses per primer cop a Barcelona i de seguida objecte d’àvida lectura arreu d’Europa, aquelles còpies barates havien de constituir el nucli, el pal de paller d’una fabulosa biblioteca.

Al llarg de tota una vida d’adquisicions per tota Europa, el fill menut de Cristòfor Colom faria l’impossible per crear una biblioteca que ho abastés tot. Va començar l’any 1512, aprofitant una llarga estada a Roma, amb visites quotidianes a les cartolai, als encants de llibres del barri de Parione, a la percaça de manuscrits, estampes, fulletons, partitures, pasquins i tota mena d’impresos sense mirar-ne el preu.

Tres cebes tenia al cap: col·leccionar, fer llistes i classificar, perquè una biblioteca no existeix fins que els seus llibres estan relacionats entre si. I en aquell Renaixement miraculós Hernando començà a organitzar-los inspirant-se en fra Luca Pacioli, amic de Leonardo Da Vinci i inventor genial de la comptabilitat de partida doble que feien servir els espavilats comerciants de Venècia. Em corre pel cap per què: de xiquets, a la mítica Academia Almi esmerçàrem infinites hores en aquell món astoradorament fascinant del deure i haver creat pel franciscà de la Toscana en inventaris i balanços, eines de pensament potencialment tan creatives que fins i tot permeten descobrir si algú n’ha fet una de grossa, perquè la infàmia sol ser directament proporcional a la malvestat que busca amagar. Tot comptat, suma zero.

Estiu de 2019: el Guadalquivir i Sevilla des del pont que duu al barri de Triana

Tinc a mà el recent, meravellós Memorial de los libros naufragados: Hernando Colón y la búsqueda de una biblioteca universal, d’Edward Wilson-Lee (Planeta, Barcelona, 2019). La seva contraportada resulta prou eloqüent: “l’esbalaïdora història de la primera biblioteca moderna, que va organitzar el coneixement al millor estil de la revolució digital”. I més encara el titular de The Guardian de l’11 de maig de 2018: “Com el fill de Cristòfor Colom va crear el primer motor de cerca de la història”.

El somni d’Hernando va morir amb ell un 12 de juliol de 1539. Havia designat hereu universal de tots els seus béns son nebot Luis, que ben aviat va demostrar el seu desinterès per la biblioteca. Després de cinc anys d’abandonament, el 1544 María de Toledo va traslladar els llibres al convent dominicà de San Pablo. Contra aquesta disposició, amb base en el testament del gran bibliòfil i humanista, va presentar amb èxit una reclamació el capítol de la catedral de Sevilla, i finalment hi van portar la biblioteca l’any 1552. Així va ser com van fondre’s les dues biblioteques, la Capitular i la Colombina. Però al capdavall es va imposar el nom d’aquesta última.

Els Reials Alcàssers, la catedral, Sevilla i el Guadalquivir vistos des de la Giralda (agost del 2019)

La biblioteca se’n va veure de tots els colors. Una part dels llibres van ser proscrits per la Inquisició. D’altres anaren desapareixent a partir de 1577, quan Felip II va ordenar endur-se’n molts que farien cap a El Escorial. El 1592 un historiador es planyia que els llibres de Colom “están encarzelados en una sala alta a la Nave de el Lagarto no siendo a nadie de provecho lo que se dexó para acrecentamiento y estudio de los ingenios”. Fou com lladrar a la lluna: durant quasi tot el segle XVII va continuar la sagnia de llibres i l’abandonament més atroç se’n va ensenyorir a la primera meitat de la centúria següent, quan els escombriaires de la catedral hi fan de bibliotecaris, les goteres malmeten els llibres i els xiquets juguen amb els antics, valuosos volums il·luminats, quan no en retallen les estampes...

L’interès per la Colombina no va revifar fins que, a punt de finalitzar  el segle XIX, diverses institucions sevillanes començaren a preparar la commemoració del quart centenari del descobriment d’Amèrica. Llavors, com qui desperta d’un malson, van comprovar més morts que vius que dels 15.000 a 20.000 volums que hi havia inicialment només n’hi quedaven 4.000, pel cap alt.

Aquesta és la Biblioteca amb què es va trobar Joan Baptista Serra, allotjada des del 1562 en aquelles sales decorades pel pintor Luis de Vargas a l’angle del pati de los Naranjos, damunt de la nau anomenada del Lagarto.

Patio de los Naranjos de la catedral de Sevilla, que tan familiar va ser-li al mossèn canareu que hi visitava la Biblioteca Colombina, vist des de les rampes que pugen a torre de la Giralda (estiu de 2019)

En aquella solemnitat de marbre s’hi hauria sentit volar una mosca. Les prestatgeries de la sala de lectura, tan grandiosa com glacial en aquell hivern de 1891, eren de fusta ben bonica. Algú va assegurar-li que es tractava les primeres prestatgeries de llibres modernes, fabricades segons el model inventat per Hernando per a dipositar-hi tots els coneixements escrits del món... però no pas de qualsevol manera, sinó mirant que, classificats els llibres d’acord amb criteris diversos, se’ls hi pogués buscar a través d'una mena de paraules clau que esdevenien així com a fórmules màgiques. 

Si mai van posar-l’en al corrent, Serra degué fer uns ulls com unes taronges en sentir a parlar del passat portentós de la Colombina. Algú deixà anar que el fill de Colom havia reduït el contingut de cadascun dels milers de llibres de la seva biblioteca a un mínim resum, destriant-ne el gra de la palla, i havia recopilat aquestes ressenyes en un Libro de los Epítomes. Que tot seguit n’havia confegit un índex universal en un Libro de las materias per a buscar-hi les paraules clau. I que encara havia estat capaç de concebre un darrer projecte, la portentosa Tabla de autores y ciencias: amb prou feines deu mil trossos de paper amb anotacions, una mena de catàleg o fitxer infinit eternament renovable al gust del lector... Segur que al lletraferit canareu li van fer pampallugues els ulls.

Però altra feina hi havia que regirar la prodigiosa Biblioteca Colombina i perdre-s’hi per treure’n l’entrellat. No era el moment de tenir el cap a tres quarts de quinze. Calia posar mà a la carta de Colom.

I prou. I passar via.

No li podia tornar a ficar la pota com un parell d’anys enrere, quan havia fet salat amb aquella traducció del Pentateuc que s’havia compromès a revisar i havia quedat tan malament amb una de les persones que ell, Joan Baptista Serra, més admirava en aquest món des dels seus anys al seminari de San Pelagio: fra Ceferino González y Díaz Tuñón, cardenal primat d’Espanya i arquebisbe de Sevilla i Toledo, un dels filòsofs espanyols més importants del segle.

Saló d'entrada de la Biblioteca Colombina a cavall dels segles XIX i XX, quan la visitava Joan Baptista Serra. Com degué xalar enmig d'aquests 4.000 llibres!


La carta de Colom a Gabriel Sánchez (o Sanxis)


Cristòfor Colom va escriure una primera carta anunciant el seu descobriment a bord de la Niña, durant una tempesta a les illes Açores que va comprometre  el seu retorn a Europa. In extremis, convençut que no hi sobreviurien, va submergir la carta en cera i va ficar-la dins d’un barral que va llençar a la mar. Probablement aquest document de valor incalculable ha fet cap al fons de l’Atlàntic.

Tan bon punt va desembarcar a Lisboa el 4 de març de 1493, Colom es va afanyar a enviar tres cartes més de redactat força semblant: una als reis Ferran i Isabel, que llavors es trobaven a Barcelona; una altra a Gabriel (o Rafael, segons uns altres) Sánchez (o Sanxis), tresorer d’Aragó; i una tercera a l’escrivà de ració Lluís de Santàngel. Aquesta última fou probablement la primera a imprimir-se a primers d’abril, en castellà –o en català, segons l’Institut Nova Història–, al taller barceloní de Pere Posa.


Sepulcre de Cristòfor Colom en bronze policromat: Arturo Mélida el va dissenyar l'any 1891 per a la catedral de l'Havana, però el 1902 es va instal·lar al creuer de la de Sevilla

La carta dirigida a Sánchez va ser impresa per primera vegada el 30 de maig a Roma, en llatí, la llengua que dominaven les persones cultes del moment. Aquesta versió en llatí de l’humanista noguerenc Leander de Coscó es va convertir de seguida en una mena de best-seller. Reeditada diverses vegades (tres edicions a Roma, tres a París, dues a Basilea, una a Amberes...), va protagonitzar la difusió més ràpida i universal d’una notícia de tot el segle XV i part del XVI. Comptat i debatut, la recent invenció de la impremta de tipus mòbils va fer possible una de les primeres grans operacions de propaganda mediàtica a gran escala.

Vet aquí que el públic docte ja podia fer festa grossa. Tenien a l’abast la traducció al llatí de Coscó. Però, i la resta de lectors?

Va ser mossèn Giuliano Dati, canonge de Florència, qui en un sol mes va enllestir una versió italiana de la carta a Sánchez perquè també la pogués llegir la gent que no sabia llatí. Va compondre’n un cant de 68 octaves que va titular Storia della inventione delle nuove insule de Cannaria indiane.

L’octava reial, també dita ottava rima, és una de les estrofes més utilitzades. Consta de decasíl·labs amb la mateixa mesura sil·làbica i el mateix repartiment dels accents, els sis primers versos de rima encadenada i els dos últims apariats.

L’any 1892 se’n coneixien tres edicions, de la versió de Dati. De les dues impreses a Florència a l’octubre de 1493 se’n conservaven sengles exemplars  al Museu Britànic de Londres. De l’altra edició, la més important ja que es va imprimir abans, el 18 de juny de 1493 a Roma, només en restava un sol exemplar: el que Hernando Colom havia comprat a la mateixa Ciutat Eterna l’any 1512.

Aquest exemplar, de quatre fulls en quart, ja mai no va moure’s de la Biblioteca Colombina.

Començament del poema de Giuliano Dati, publicat a Roma al juny de 1493, amb el qual  s'havia d'enfrontar Joan Baptista Serra

El poema de Dati va aconseguir tanta difusió, amb cinc tirades, que fins i tot va jugar un paper important en l’evolució de la llengua italiana. Perquè ell s’hi havia plantejat una tasca més ambiciosa, que depassava la mera traducció en versos vulgars de la intractable versió llatina de Coscó. Així, a còpia de recursos orals propis de les cançons populars –freqüents reiteracions, reclams de l’atenció del lector, etcètera–, el canonge de Florència sabé modificar l’estructura narrativa de l’original llatí i convertir-lo en d’allò més llegívol per a la gent del carrer.

Quatre-cents anys més tard, mossèn Joan Baptista Serra prou que se’n va fer càrrec en haver de traduir totes aquelles octaves reials, que en moltes ciutats italianes fins i tot s’havien recitat o cantat durant les festes populars, a la prosa castellana d’un canareu que havia passat per alguns dels millors seminaris d’Espanya. Al cap i a l’últim segur que el fill del sabater del carrer Major va sorprendre’s a si mateix entaulant-hi una mena de diàleg, amb preguntes retòriques i tot: “Mas, ¿quién pudiera leer en el porvenir la historia del gran papa Alejandro VI [...]? Y ¿quién leyera después la historia del rey Fernando [...]?”).

O suposicions fines com la satalia en presentar Ferran el Catòlic: “se apellida rey de Córdoba y de Murcia”. I més avall: “se me figura que es conde de Barcelona”. I encara: “parece ser conde de Rosellón; también lo tengo por rey de Mallorca y Menorca”. I això només per començar. 

De debò era Joan Baptista Serra, sever catedràtic de Teologia Moral del seminari i discret beneficiat de la catedral de Sevilla, qui s’abocava a traduir així? Sembla mentida però resulta que sí, que era el mossèn canareu qui xalava amb aquestes figuracions, no pas cap precursor de la literatura fantàstica d’un Borges o un Calvino

El catàleg dels fons de la Biblioteca Colombina (Sevilla, 1891), que degué utilitzar el mossèn canareu, ja que el doctor Simón de la Rosa hi havia inclòs una descripció detallada de la carta de Colom

Exemplar únic de la primera edició


A La España Moderna, revista ibero-americana d’octubre de 1891, José María Asensio havia deixat escrit que “la edición primera de las conocidas hasta ahora, y cuyo ejemplar único se guarda en la Biblioteca Colombina de Sevilla, es una preciosidad bibliográfica, curiosísima bajo más de un concepto”. I el bibliòfil hi havia precisat: “Más detallada descripción de este rarísimo opúsculo, con inserción de algunas de sus octavas, puede verse en el Catálogo de la Biblioteca Colombina (tomo II, pág. 141), minuciosamente hecha por el doctor D. Simón de la Rosa”.    

El traductor canareu decidí seguir la recomanació d’Asensio i, ans d’enfilar l’agulla, consultar aquell catàleg anotat per De la Rosa. Així podria començar a treballar amb meticulositat, com a ell li agradava. Amb els trumfos a la mà. No comptava, però, amb la precàries condicions de la sala de lectura de la Biblioteca.
 
Expirava l’any 1891 i en aquella gèlida sala destinada al públic el mossèn canareu va guanyar-se la glòria del cel. Ja li havia xocat de trobar-hi tants pocs lectors! La sala es comunicava directament amb la resta d’estances, totes d’allò més grans, de manera que els corrents d’aire eren esfereïdors. A mesura que avançava el dia hi augmentava la gelor: en estar situada a la banda de ponent de l’edifici, durant l’horari d’obertura de la sala no hi tocava mai el sol. Serra es va afegir a les queixes dels usuaris, que demanaven un mínim sistema de calefacció, o si més no que en cadascun dels dos arcs d’accés als altres departaments s’hi col·loqués una vidriera...

Per això la primera vegada que va examinar els quatre fulls en quart del poema de Dati la va passar magra. En aquella sala de lectura feia un fred que gelava el pensament. Hagué de fer el cor fort i, malgrat tot, mirar de posar els cinc sentits en aquelles deu octaves disposades en les dues columnes de cada full.

Enigmàtic primer full de la versió italiana de la carta de Colom

El gravat que ocupava el centre del primer full estava envoltat per una orla en què ressaltaven diverses figures en blanc sobre un fons negre: dalt, un llebrer acaçava un parell de llebres enmig del brancatge; als costats, sengles pilastres amb ornaments; i a la banda de baix de la làmina un escut amb quatre àngels, al bell mig dels quals s’hi veia una regla estriada i tres caparrons posats en diagonal.

A la banda esquerra del gravat una figura seia en un tron, en el sòcol del qual es llegia una abreviatura que semblava dir Ferdinandus Rex. En primer terme, la costa on havia embarcat (a un Serra nostàlgic li recordaria  inevitablement l’enyorada silueta de les Cases), i més enllà la mar amb tres caravel·les. A la popa de la més gran s’hi veia una figureta que al mossèn canareu li va semblar Colom rebent ordres del rei Ferran d’Aragó. Al fons a la dreta, una colla d’indis despullats fugint cap a un bosc.

Per què hi fugien? No s’hi albirava cap resposta en els primers versos del canonge florentí:

Omnipotente Idio che tucto regge
donami gratia ch’io possa cantare
a·llaude tua et di tua sancta legge
cosa che piaccia a chi starà ascoltare...

De manera que va encongir-se d’espatlles i s’hi va posar. Sabia que seria un treball de benedictí. Traduttore, traditore? Hi hauria de fer més hores que un rellotge si volia enllestir la feina a hora.

Heus aquí com va anar naixent de la ploma d’un savi canareu, a passes comptades en aquella gèlida sala de la Biblioteca Colombina de Sevilla, la Versión castellana de la célebre carta de Don Cristóbal Colón a Rafael Sánchez, tesorero de los Reyes Católicos.


Cap comentari:

Publica un comentari