Amb professors com P. Vilanova, J. Solé Tura, J. Vintró i d’altres, fa dècades l’assignatura de Dret polític t'endinsava en els avatars constitucionals del segle XIX, alguns dels quals van viure’s intensament a la comarca del Montsià
Els últims anys del regnat d’Isabel II, Alcanar havia vist com successivament hi eren elegits alcaldes per sufragi censatari –només podien votar-hi els homes que posseïen un determinat patrimoni– el tractant Lluc Beltran Fibla l’any 1862, l’hisendat Innocenci Reverter Montes el 1866 i l’advocat Ignasi Chavalera Ibáñez el 1867. No cal dir que tots tres figuraven entre els principals propietaris de la vila i compartien rang social amb l'advocat Joaquim Costas i la seva dona, la Irene Tortosa.
El bisbe de la diòcesi, el tradicionalista Benet Vilamitjana, no en deixava passar ni una. El 26 de novembre
de 1864 va fer una visita d’inspecció a l’església parroquial. Va sortir-ne
escandalitzat:
–¡Que se retiren, por indecentes, los dos angelitos que hay en el altar de San José!
Ningú no hauria entès per què calia treure aquells angelets si acte seguit el bisbe no hi hagués afegit:
–Y cúbranse más honestamente los que hay a los lados del Sagrario Mayor.
Com que a Itàlia el Papat fins i tot havia estat privat del seu poder secular, l’estament eclesiàstic del moment se sentia amenaçat. Per això no s’estava de censurar les obres d’art sacre. Ni de coartar la religiositat popular que s’havia manifestat, posem per cas, a través dels exvots.
–Que se quiten de los altares las imágenes y los exvotos –li va manar finalment Vilamitjana al rector d’Alcanar– y no se permita poner otros.
Tot semblava rutllar com Déu mana. A toc de campana.
 |
| En
una d'aquestes primeres cases del començament del carrer de Càlig, que
llavors duia el número 5, van viure la Irene Tortosa i el seu marit
(foto de Joan Miquel Gombau) |
Però el 18 de setembre de 1868 l’esquadra espanyola es pronuncia a la badia de Cadis contra la reina, al crit de “¡Viva España con honra!”. Al cap de deu dies, el general Francisco Serrano venç l’exèrcit borbònic a la batalla d’Alcolea.
Aquell dilluns 28 de setembre, a poc a poc, esdevenindria una jornada trepidant, farcida de sorpreses a mesura que les coses s’anaven aclarint. L’alcalde i comandant militar del cantó d’Ulldecona, cap de comarca, havia de rebre no una, sinó dues cartes trameses des d’Alcanar.
La primera, enviada de bon matí, va resultar ben tranquil·litzadora. La de les autoritats canareves coincidia amb la resta de comunicacions que anaven arribant a Ulldecona des de la Ràpita, Santa Bàrbara, la Sénia, la Galera, Godall, Masdenverge i Amposta: als pobles de la comarca i als seus respectius termes municipals no passava res.
Res que pogués “perjudicar al orden público", deien, "que felizmente se disfruta”.
Però a la una del migdia va arribar-ne una altra, de carta, amb notícies d’allò més preocupants. Les autoritats d’Alcanar hi alertaven del fet que, en tornar al poble per dinar, alguns pagesos canareus procedents de Vinaròs i de Benicarló asseguraven que aquesta última vila ja es trobava afectada per l’aixecament: ja s’hi comptaven uns vuitanta sublevats capitanejats per un tal Vidal, d’Alcalà de Xivert.
L’endemà els esdeveniments es precipitarien.
“El día 29 de septiembre del 68 empuñé el fusil por amor a la libertad”
Dimarts 29, a Ulldecona, la gent d’idees més avançades com el futur advocat Ramon Adell, de vint anys, el sabater Agustí Bel, de divuit, i una bona colla d’eixelebrats vencen la por i agafen les armes com a voluntaris de la Llibertat.
Com que és difícil fer-nos avui una idea de què va representar aquella rejovenidora Revolució de 1868 que anunciava que una altra Espanya era possible –no endebades seria coneguda com la Gloriosa– i dels anys extraordinaris que van seguir-la, mirarem de copsar-ho directament a través de les paraules d’aquells dos joves lletraferits falduts, Agustí i Ramon.
“El día 29 de septiembre del 68 empuñé el fusil por amor a la libertad”, escriuria efectivament el més jove d’ells. Emulaven així la població de Madrid i Barcelona que, tal i com anota Jaume Vicens-Vives, “s’havia aixecat en armes i enmig d’un entusiasme delirant havia destruït els retrats i els símbols del règim deposat”.
–Pronunciament nacional! –proclamaven exultants Adell, Bel i els seus correligionaris pels carrers d’Ulldecona–. Fora Isabel II!
Ho feien davant dels nassos de la majoria tradicionalista de la capital comarcal.
–Visca el general Serrano! Fem costat a l’exèrcit! –cridaven sense temor–. Afegim-nos als voluntaris de la Llibertat!
Els carlistes falduts se’ls miraven amb cara de prunes agres.
–Endavant, voluntaris del Maestrat! Ja n’hi ha prou, de Borbons!
 |
| Gravat que representa la insurgència a la ciutat de Cadis (setembre de 1868) |
Dotze anys més tard, ja ben lluny d’Ulldecona, un d’aquells valents sublevats evocaria així aquells dies irrepetibles que havia tingut el goig de viure-hi amb divuit anys acabats de fer:
“Un día memorable para todos los corazones demócratas, será siempre el 29 de septiembre de 1868. Día en que el grito de ¡Viva la libertad! resonó en la bahía de Cádiz y fue a confundirse victorioso en Alcolea.
El día 29 de septiembre es el nacimiento del pueblo español a la vida pública, así como el 11 de febrero es el que entró en el pleno ejercicio de los poderes públicos.
¡Revolución de Septiembre! Yo te saludo con religioso respeto. Nacido a la vida política a tu benéfico influjo, me afilié al partido democrático, rompiendo así las tradiciones políticas de mi familia”...
“¡Viva Prim, viva Paletes...!”
I a Alcanar? Aquí el pronunciament i l’anomenat Sexenni Revolucionari que el seguiria, de la mà de joves republicans com Frederic Reverter i Miquel Queralt de Paletes, passarien a la posteritat en forma de cançó popular:
¡Viva Prim, viva Paletes,
viva el general Serrano!
¡Vivan todos los amantes
del Partido Republicano!
Finalment havia esclatat. Arreu d’Espanya. I aquí també.
La revolució que anomenarien la Setembrina.
La Gloriosa.
 |
| Publicació relativa a "La Gloriosa" (Cadis, 1868) |
Dimecres 30 de setembre, s’havia creat a Tortosa una Junta revolucionària que, després de proclamar llibertats i adoptar un seguit de mesures anticlericals, difongué un manifest arreu de les comarques ebrenques.
Alcanar n’acusa la recepció i, dies més tard, les noves autoritats municipals s’hi adheriran decididament.
El primer d’octubre l’alcalde d’Ulldecona, que és també el comandant militar de la comarca, “habiéndose dado el grito de pronunciamiento Nacional por multitud de vecinos de esta Villa, las tropas del Ejército y voluntarios del Maestrazgo”, no té més remei que claudicar. Convoca els regidors a una sessió extraordinària.
Allí, l’alcalde reconeix que ningú d’ells no combrega amb les idees que els sublevats acaben de proclamar. Conseqüent, el tradicionalista Pere Màrtir Ferrer dimiteix del seu càrrec.
–Trobo que per tal de conservar l’ordre i la seguretat públiques –proclama amb to solemne–, el govern municipal ha de passar a mans de persones addictes a la sublevació.
Amb bon criteri, els regidors segueixen el seu exemple. Pleguen i deixen el camí lliure perquè sigui proclamat alcalde el republicà Josep Ivars.
Ans d’acabar l’any també serà elegit l’Ajuntament democràtic canareu. No pas pels propietaris sinó, per primera vegada en la història, per sufragi universal masculí.
El presidirà el mariner de cinquanta-un anys Agustí Badoch, de malnom Badoquet, fill de Josep Agustí Badoch i Josefa Sanz.
Un fulletó anònim de tres pàgines publicat a Barcelona el 1869, La Gorda, satiritzaria el funcionament d'aquelles eleccions municipals, denunciant-ne una pila d’irregularitats:
“Fuera un derecho precioso
El derecho de votar.
Si no mediaran palizas
Que unos toman y otros dan;
Porque tiene poca gracia,
Porque es cosa de llorar,
Querer sacar un alcalde
Y sacar un cardenal.
España por vez primera,
Desde los tiempos de Adán,
Ha elegido sus alcaldes
Por sufragio universal”.
Malgrat tot, el país sencer veia començar amb una il·lusió mai no imaginada el Sexenni democràtic, també dit Sexenni revolucionari.
Per un detall que més endavant revelarem, estem en condicions de suposar que l’advocat Joaquim Costas, marit de la Irene Tortosa, va ser una d’aquelles persones clarament addictes a la Revolució Setembrina.
 |
| L'edifici blanc de l'esquerra ocupa el seti del molí d'oli de Joaquim Costas |
De moment, tinguem present que Joaquim era allò que avui es denomina, sovint sense gaire encert, un emprenedor. A més d’advocat i terratinent, un empresari pioner de la indústria local.
De l’any 1861 en endavant, l’Ajuntament d’Alcanar va elaborar una interessant Nota de las casas sujetas a contribución, situadas en el casco de la población y en el arrabal de las Casas Marítimas. A la “calle del Palacio” hi figuren 19 cases. Els números 1, 2 i 3, fàcilment localitzables encara avui a banda i banda del començament del carrer, són el casalici, verger, magatzems, etcètera de Joaquim-Ramon Suñer. Al número 15, carrer avall a mà esquerra, hi viu una senyora vídua, Dolors Reguant. El 17 era lo Palàcio, la descomunal residència del patriarca dels Costas canareus a la saó, Tomàs Costas Caballero...
Però entremig, al número 9 del carrer, son nebot Joaquim Costas Agramunt hi té un molí d’oli.
El domicili de Joaquim i la Irene quedava ben prop, a l’encreuament amb el carrer de Càlig. I només a quatre passes carrer avall, el sorollós molí de sang on, enganxat a un balancí que sortia de la mola vertical, un matxo donava voltes a la solera. Just allí on actualment s’hi alça el bloc d’habitatges dels números 3-5 del carrer avui dedicat al comissari canareu de la Santa Inquisició mossèn Sebastià Anglès Reverter.
Fa deu anys, M. H. Fibla, T. Forcadell i J. Arasa van seguir-ne el rastre en una comunicació presentada al III Congrés d’Història d’Alcanar: aquell molí d’oli de Joaquim Costas, amb el temps, passaria a mans de Vicent Bòria Subirats i Josep Bòria Reverter, sense que arribés a electrificar-se mai perquè va deixar de funcionar poc abans de 1930.
L’amor en els temps de la Gloriosa
Anem errats si pensem en una pagesia canareva majoritàriament carlina que es deixava dur pel clergat parroquial, enfrontada als principals terratinents liberals i els seus galifardeus? Als Suñer, als Aiguavives, als Figueres i a bona part de la resta de la incipient burgesia canareva, degué fer-los l’efecte que els esdeveniments els passaven al davant. La Setembrina semblava haver deixat les cartes de la baralla en mans dels dos extrems. D’una banda, els demòcrates i republicans que s’havien alçat; i de l’altra els carlins que, era de calaix, no trigarien gaire a reaccionar amb violència.
Al cap d’un segle, els professors Jordi Solé Tura i Eliseo Aja conclourien en aquell llibret memorable, Constituciones y períodos constituyentes en España (1808-1936), que l’èxit fulgurant de la gloriosa revolució de 1868 s’explica per la profunda crisi del règim isabelí i la conjunció alhora d’una àmplia oposició que anava des del moviment obrer fins a la mateixa burgesia. Un dels seus líders més assenyalats, el general reusenc Joan Prim, heroi de la guerra del Marroc, havia intentat tres sublevacions militars en poc temps.
 |
Des de molt abans de la Gloriosa, el canareu Frederic Reverter Subirats havia defensat amb entusiasme el lema Llibertat, Igualtat i Fraternitat. En aquell octubre revolucionari del 1868 va celebrar que l’advocat gandesà Manuel de Bes fos escollit alcalde de Tortosa. Al cap d’un any Frederic no dubtaria a posar-se a les seves ordres per participar en l’aixecament armat federal d’octubre de 1869.
A l’espiral revolucionària feia goig de veure-hi implicat el jovent més il·lustrat, romànticament orgullós d’aquella Espanya en què tot semblava possible. Fins i tot que hi rutllés la naixent monarquia parlamentària o democràtica. Aquell jovent –enquadrat a l’exèrcit, a les companyies de voluntaris o des de qualsevol altre lloc– tenia a molta honra de pertànyer al país que acabava de protagonitzar una Revolució, la Gloriosa, envejada i temuda arreu del món.
Perquè si als poderosos d’Europa van glaçar-se’ls les sangs al segle XVIII amb la Revolució Francesa i al XX amb la Russa, la més radical del segle XIX fou sens dubte la Gloriosa o Setembrina. Una revolució espanyola el principal impuls de la qual, segons Vicens-Vives, cal cercar-lo precisament a Catalunya.
“La Revolución de Septiembre, la más trascendental que había presenciado el siglo XIX”, havia de recordar Agustí Bel temps a venir, “se inmortalizó hundiendo en el abismo del no ser a un gobierno que enrojecía nuestro rostro de vergüenza, entregándonos maniatados al potro del despotismo más degradante e inhumano; al despotismo teocrático.
Ella dio vuelo al librepensamiento sofocado y adormecido.
Ella nos dio la libertad de la prensa, la institución más grande de los pueblos cultos.
A ella debemos infinidad de reformas que nos han hecho ciudadanos libres e independientes.
A ella debemos la conquista más preciada de la civilización, por la que sufrieron el tormento Campanella, Servet y Galileo. La libertad de conciencia.
[…] ¡Gloria, pues, a esta revolución inmortal, aurora de la democracia y germen de la emancipación social!
¡Gloria a Cádiz, tres veces cuna de la libertad!”
Després del triomf de la Revolució, el govern provisional de ministres progressistes, unionistes i demòcrates que presidia el general Serrano va convocar eleccions a Corts Constituents. Aquestes van reunir-se al febrer de 1869 amb la presència de quatre grans grups de diputats: a la dreta uns pocs tradicionalistes i uns quants isabelins dirigits per Cánovas del Castillo; al centre-dreta 69 unionistes encapçalats per Río Rosas; al centre, la majoria progressista de 156 diputats liderats per Prim, Sagasta, Olózaga i Ruiz Zorrilla, i una vintena de monàrquics demòcrates; i a l’esquerra, gairebé 70 republicans federals dirigits per Orense, Figueras i Castelar.
La nova Constitució fou ratificada l’1 de juny de 1869 i promulgada el dia 6.
Era la primera Constitució democràtica, la més liberal que mai havia tingut Espanya amb diferència. Fortament influïda per la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, les seves conquestes s’avançaven unes quantes dècades a qualssevol de semblants en altres països europeus.
 |
| Lectura pública de la Constitució de 1869 davant del Palau de les Corts (Madrid) |
La Constitució de 1869 proclamava la sobirania nacional i el sufragi universal masculí, recollia exhaustivament tots els drets i llibertats individuals dels ciutadans –que havien de ser garantits per l’Estat–, combatia el centralisme, consagrava la llibertat de cultes i adoptava la monarquia parlamentària com a forma de govern.
Espanya sencera era una festa. Alcanar, també.
El 8 de juny de 1869, el diari democràtic La discusión reproduïa els manifestos d’adhesió rebuts per l’assemblea que acabava de signar el Pacte federal de Tortosa, entre els quals destacava el del comitè canareu:
“El comité local republicano de Alcanar se adhiere espontánea y completamente a los acuerdos tomados en la ciudad de Tortosa por la Asamblea confederada de los estados de Cataluña, Aragón y Valencia en los días 17 y 18 de mayo, y hace suyos propios los compromisos, pactos y estipulaciones que unen en lazo federal a todas las provincias de dicha grande agrupación geográfica, de la cual se considera miembro integrante y solidario este pueblo adherido. Alcanar 3 de junio de 1869.
Por el comité republicano de Alcanar, el secretario, Miguel Valls”.
La Junta Revolucionària tortosina ja havia proclamat la llibertat de cultes, s’havia apoderat dels edificis religiosos, havia fet fora els jesuïtes... Tot plegat despertaria de seguida la reacció irada dels carlistes de les Terres de l’Ebre i del Maestrat: tot i que el desplegament de tropes n’havia impedit els aixecament preparats per al novembre de 1868 a Miravet i per al febrer de 1869 a Flix, respectivament, a l’agost la insurrecció es va escampar per Alcalà de Xivert, Sant Mateu i la Tinença de Benifassà, de manera que hagué de ser sufocada per la força.
Va ser enmig d’aquella allau de canvis radicals. D’aquell caixa o faixa. D’aquell estira-i-arronsa entre republicans que s’oposaven a la institució monàrquica, catòlics que abominaven de la llibertat religiosa, lliurepensadors a qui no feia gens de gràcia el manteniment del culte, carlistes convençuts de comptar amb el suport del Vaticà i encara del tsar de Rússia...
Va ser un d’aquells primers dies de l’estiu del 1869, un dels més apassionants del segle.
En aquell juny efervescent de la Constitució. Va ser justament llavors, , entre l’embranzida de la genteta del braç arromangat republicana i la Santa Violència carlina atiada de les trones estant, quan la Irene i Joaquim, per fas o per nefas, van concebre un nadó.
 |
| Aquest "Catecisme constitucional" per als xiquets mostra l'entusiasme per les conquestes democràtiques que es vivia l'any 1869, tan bon punt Espanya es va dotar d'una de les Constitucions més avançades del món |
“Gente labriega y poco menos que idiota, que no ha visto más cielo que el de su comarca”
El dia 22 de juliol de 1869, citant la publicació El Tribuno del Pueblo Español de València, La Correspondencia insistia a alertar sobre un imminent aixecament carlista que donaria lloc a una guerra civil:
“La alarma ha cundido en las poblaciones que durante la pasada sufrieron mayores desastres, y las emigraciones e intranquilidad se dejan notar de un modo lastimoso. Entre otras poblaciones recibimos carta de Ulldecona, en la que se nos dice que el ensañamiento es tal y los insultos por parte de los carlistas tan graves, que muchas personas afectas a la idea liberal se ven obligadas a abandonar el pueblo por temor a alguna consecuencia desagradable”.
En una ràpida rèplica a la premsa, estufat com un paó, el jove Ramon Adell Vidal ho nega. Tot i esforçar-se per resultar tranquil·litzador, no pot deixar de banda l’ambient d’extrema tensió en què viu la comarca. Heus aquí el retrat que fa d’Ulldecona el 3 d’agost de 1869 en un diari de Madrid:
“¡Pobres ilusos! La mayoría de los carlistas de este pueblo no son dignos más que de lástima. Gente labriega y poco menos que idiota, que no ha visto más cielo que el de su comarca, que sus únicas aspiraciones son el triste legado carlista de sus abuelos, se precipitan guiados por manos fariseas, en una insondable sima cuyo término fatal sería el pasar de ciudadanos libres a la desgraciada condición de ilotas, si interponiendo nosotros todas nuestras fuerzas, no procurásemos detenerlos en su segura ruina.
La presión que la teocracia de este pueblo ejerce en las conciencias de estos sencillos campesinos, lo mismo política que moral, es incalificable. Y su infernal influjo se hace sentir hasta a aquellos tímidos, pero ilustrados jóvenes, que faltos de energía, doblegan su apocado espíritu a la malicia de estos hombres que cubren sus hipócritas intenciones con el sagrado manto de la religión”.
 |
| Alegoria en una capsa de mistos sobre el paper del clergat: "–Dominus vobiscum. –Presenten... ¡armas!" |
A Alcanar, no cal dir-ho, s’hi respirava el mateix ambient.
A Alcanar, on la Irene Tortosa se’n va adonar, un d’aquells dies d’estiu, que estava en estat.
Amb gairebé trenta anys, la dona valenciana de l’advocat Joaquim Costas esperava una criatura. Justament en aquelles jornades incertes i dramàtiques.
En aquell punt d’inflexió de la història d’Espanya a ella, la distingida filla d’Onda casada a Alcanar, li pertocava de ser mare.
“Nosotros que, nacidos en este foco fanatizado…”
Amb quatre pinzellades ben triades, el jove republicà federal Ramon Adell Vidal pinta tot un fresc, escarnidor però alhora profundament revelador i actual, del pa que s’hi dóna:
“Nosotros que, nacidos en este foco fanatizado, conocemos muy bien a esta exigua y mezquina fracción política, falta hasta de sentido común, nos reímos siempre de sus pueriles alardes, y mucho más cuando vemos a alguno de ellos gritar con titánicas fuerzas, siempre que el tinto ha hecho sus efectos, ¡Viva la Religión! ¡Viva Carlos VII! Y no menos risa nos causa el ver a unos entonar sus bélicos cantos, coronarse otros con la clásica boina sus vacías testas y observar al ama de nuestro místico cura párroco, aconsejada sin duda por él, repartir con profusión y verdadera fe evangélica margaritas para adornar los pechos de las estúpidas beatas”.
La historiadora Aurora Villanueva ha mirat de sintetitzar els trets bàsics del carlisme d'una manera molt més seriosa. Configurat entorn a fidelitats personals, s’hi identificarien aquells que –en el marc de l’individualisme propi del sistema polític i la cultura liberals– compartien una visió tradicionalista de la vida i del món: una comunió de persones sobre l’eix de la lleialtat a unes idees i a una dinastia.
Molt menys indulgent, Adell blasma sarcàsticament els seus conciutadans carlins d’Ulldecona. No s’està de dir-los quatre fàstics. De penjar-los la llufa per les boines roges que porten ells i les margarites que llueixen elles en honor de Margarita de Borbó i de Borbó, esposa del pretendent Carles VII:
“Y con todo este aparato y en medio de todas sus boinas y margaritas estamos completamente tranquilos viendo su impotencia. Nosotros desearíamos vivamente verles, frenéticos, lanzarse al campo de batalla blandiendo con entusiasmo la incendiaria tea, el puñal y el trabuco, para que nos enseñasen con tan elocuentes máximas la sagrada religión del Mártir del Gólgota”.
Encegat per la passió juvenil Adell finalitza el seu escrit, datat el 28 de juliol de 1869 a Ulldecona, amb una conclusió que aviat es demostraria perillosament infundada i temerària: “Concluyo manifestándole a V. que el partido republicano está sin el menor peligro en este pueblo, y que aun cuando sea pequeño en número, es grande en sus creencias y convicciones políticas, y más teme la reaccionaria política del Gobierno y en particular la del Sr. Sagasta que la soñada reacción carlista”.
I encara rebla el clau, enardit, amb una crida inapel·lable: “¡Paso a la República!... ¡Viva la Revolución!
Salud y viva la República federal”.
 |
| L'estació d'Ulldecona, inaugurada al març de 1865: enmig d'aquesta munió de gent segur que hi reconeixeríem, encara adolescents, futurs revolucionaris de "la Gloriosa" com Ramon Adell i Agustí Bel |
Abans, pel 1870, el seu company de revolta Agustí Bel, en una multitudinària assemblea al Casino Universal barceloní –al número 31 del carrer de Canuda, en aquell saló de ball quasi quadrat amb doble galeria pintada amb gran profusió d’arabescos–, amb dinou anys seria elegit delegat de la Federació de constructors de calçat agregada a la Primera Internacional (FRE-AIT). I el mateix Ramon Adell, entre el 19 i el 26 de juny del mateix any participaria com a delegat del Centre d’Ulldecona i Picapedrers de Tortosa en el Congrés Obrer de Barcelona en què es va constituir aquella Federació Regional de l’AIT, considerat com l’acte fundacional de l’anarquisme a Espanya.
Però ben aviat els camins dels dos amics se separarien. Perquè al capdavall Ramon acabarà emulant son pare. Farà carrera política. A finals d’abril de 1872, quan el governador civil de la província destitueix l’Ajuntament conservador d’Ulldecona, en nomenarà alcalde Ramon Adell Lacruz... i ben aviat, al novembre, amb vint-i-quatre anys son fill Ramon s’espavilarà a entrar a la Diputació provincial de Tarragona, aprofitant l’elecció extraordinària per a cobrir la vacant de diputat pel districte de Pont d’Armentera.
Pel desembre de 1903 Ramon Adell Vidal acabarà daixo-daixo els seus dies a Barcelona, essent flamant senador per Tarragona i, per tant, còmodament instal·lat a l’entrellat institucional del règim de la Restauració. Mentre en canvi Agustí, el seu antic correligionari i amic, fa honor a la irreductible, insubornable cabuderia dels Bel i comença una nova vida a l’exili en una República de Cuba gairebé per estrenar.
Maria Mercè Costas Tortosa
Ha estat Jordi Sancho Parra qui va assabentar-nos-en: mentre regirava papers en algun arxiu, va entropessar amb una dada inesperada.
La inscripció del naixement d’aquell angelet.
En va donar fe Segismundo Fargas, l’inefable secretari municipal d’aquells dies convulsos: a les 8 del matí del dia 10 de març de 1870, la Irene Tortosa va donar a llum.
Una xiqueta. Va nèixer al domicili familiar, al començament del carrer de Càlig. La van batejar amb el nom de Maria Mercè. Tenia com a avis paterns el canareu Josep Ramon Costas i Narcisa Agramunt, de Sant Mateu. I materns, Bartomeu Tortosa i Catalina Peidró, ambdós d’Onda.
 |
| L'església parroquial de Sant Miquel d'Alcanar on, amb les incomoditats pròpies de les obres d'ampliació encara en marxa, fou batejada la Maria Mercè Costas Tortosa |
La Maria Mercè Costas Tortosa, filla legítima d’Irene i de Joaquim, va venir al món en un moment d’incertitud i basarda.
Mitja dotzena de vaixells de guerra patrullaven feia temps entre Borriana i la badia dels Alfacs. Corria la brama que els carlins de la comarca estaven recaptant diners per preparar un nou cop de força. Les autoritats constitucionals temien un imminent desembarcament a la Ràpita. Es parlava d’un vaixell carregat amb armes per als amotinats. D’aquí la presència, per mirar d’evitar-ho, del navili León i cinc vaixells més.
Mentrestant, els capellans de les parròquies s’abocaven a la propaganda carlista a la descarada. Feien servir els sermons dominicals per llançar consignes contra la gestió del govern i, de la trona estant, atiar el foc amb vista a l’aixecament armat.
Un dels més recalcitrants va ser precisament l’ecònom d’Alcanar, a qui li havien pujat els fums al cap perquè acabava d’enllestir l’altar major de l’església parroquial de Sant Miquel. Amb això en finalitzaven les obres d’eixample que havien durat un parell d’anys.
El futur canonge Matamoros, llavors encara un xiquet, ho recordaria així molts anys després: “En 1871, el obispo don Benito Villamitjana visitó por segunda vez esta parroquia y muy satisfecho de las mejoras realizadas colmó de aplausos al Rdo. Ecónomo don Tomás Sales y demás autoridades y de enhorabuenas al religioso vecindario de la villa, que vio por fin coronados felizmente los anhelos de tantos años”.
Aquell bisbe de Tortosa, nascut a Sant Vicenç de Torelló, havia estudiat al seminari de Vic, havia estat ajudant del Pare Claret i l’any anterior havia participat activament en el Concili Ecumènic Vaticà I. Tot comptat, ningú sap del cert què va celebrar més en aquesta nova visita a l’església d’Alcanar: si la seva ampliació i millora o bé –en compliment de les seves pròpies disposicions de la visita anterior– la desaparició dels impúdics angelets de l’altar de Sant Josep, no veure’n ja cap de despullat a banda i banda del sagrari i, sobretot, els altars nets d’aquells exvots i imatges inapropiats que la devoció popular tenia el mal costum de posar-hi.
 |
| El general Joan Prim homenatjat com a heroi de la batalla de los Castillejos (Ceuta), al capdavant dels seus voluntaris catalans |
Mentrestant el nou règim constitucional havia hagut d’enfrontar-se a problemes de molt difícil solució. D’antuvi la Guerra dels Deu Anys a Cuba, a causa de l’interès nord-americà a encendre-hi el vesper i l’oposició dels hisendats espanyols –molts d’ells catalans– a qualsevol tipus de cessió en matèria d’autonomia. En segon lloc, va costar Déu i ajuda trobar un rei que ocupés la corona espanyola fins que va acceptar-la Amadeu de Savoia, amb la mala sort que la primera cosa que el monarca hagué de fer en arribar fou vetllar el cadàver del seu principal valedor, el general Prim, mort en un atemptat encara per esclarir. Finalment, la monarquia democràtica fou també atacada pels republicans federals, que no acataven el marc constitucional, i per un moviment obrer d’allò més influït per l’anarquisme que acabava d’endegar –amb la participació de joves de la capital del Montsià com Ramon Adell i Agustí Bel– la secció espanyola de la I Internacional.
Al marit de la Irene Tortosa rai. Ell tenia altres coses al cap.
Costas, fiscal i jutge municipal gràcies a la Revolució de Setembre
La Gloriosa havia portat canvis legislatius molt importants, especialment en l’organització judicial. Pel que fa a la justícia municipal, la primera decisió que va prendre el govern provisional encapçalat pels generals Serrano i Prim fou canviar la manera de designar als jutges municipals. Va fer-ho mitjançant la promulgació del Decret de 7 de novembre de 1868.
En l’exposició de motius del decret, el ministre de Gràcia i Justícia, l’unionista Antonio Romero, denunciava la politització a què havia estat sotmesa la justícia municipal. Mancats d’equitat i de justícia, designats sense imparcialitat, els jutges de pau havien perdut prestigi i autoritat. El ministre no podia “mirar con indiferencia este gravísimo asunto, ni consentir la continuación de funcionarios cuyos nombramiento, más que de la iniciativa espontánea de los regentes de las Audiencias, a quienes la ley confía tan importante misión, han sido debidos a imposiciones ejercidas en provecho de una política intolerante”.
Per això va ordenar-se la renovació immediata de tots els jutjats de pau d’Espanya. Es van confeccionar llistes de les persones amb les qualitats requerides per a exercir el càrrec. I tot i criticar-ne la politització, un requisit implícit seria que l’aspirant acredités la seva fidelitat a la Revolució de Setembre.
La flamant Llei orgànica del poder judicial de 1870 va anar encara més enllà: va preveure l’existència de fiscals municipals. Els requisits legals exigits per a ocupar la plaça de fiscal al jutjat municipal eren els mateixos que per als jutges municipals, amb una peculiaritat: l’article 777 establia que hi tindrien preferència els advocats.
–Em va com l’anell al dit –es va dir Joaquim-Maria Costas–. Ara és la meva.
Perquè, com en el cas dels jutges, una norma no escrita limitava el concurs als addictes a la Revolució. No hi tindrien res a fer, posem per cas, cap Subirats de Regadiu ni cap Sancho del Negret.
 |
| Segell d'un testament autoritzat pel notari canareu Llorenç Figueres pocs anys després del nomenament de Joaquim Costas com a jutge municipal: parem compte com, a la banda esquerra, s'hi fa esment de l'"impost de guerra" |
Al butlletí oficial de la província de Tarragona del 28 de desembre de 1870, la Fiscalia de l’Audiència Territorial de Barcelona va fer pública la llista dels fiscals municipals nomenats per a cada poble.
No va haver-hi sorpreses: el marit de la Irene era el nou fiscal municipal d’Alcanar.
A Joaquim van prendre-li jurament solemne de complir i fer complir la Constitució de 1869 a la sala d’audiències del jutjat municipal d’Alcanar. En endavant, faria servir als actes oficials una medalla semblant a la que hi duria el jutge. Percebria els honoraris assenyalats pels aranzels judicials i el seu règim funcionarial aniria regulat supletòriament pel títol XX de la Llei orgànica.
El jurista del carrer de Càlig no trigaria gens a fer un pas més en la seva carrera professional, sempre a l’aixopluc de la Constitució democràtica emanada de la Gloriosa. Al novembre de 1871 Costas ja és jutge municipal d’Alcanar, un càrrec que acaba d’adquirir més importància i independència que mai: en privar als alcaldes de la competència per a jutjar els casos de faltes, la Llei de 1870 ha establert de manera definitiva la separació de la justícia municipal dels òrgans de l’administració local.
Als seus quaranta-un anys, Joaquim-Maria Costas ha agafat pit. Es pren tan seriosament la seva nova feina que al desembre s’afanya a convocar tal com Déu mana, per mitjà d’anuncis que encara avui podem consultar en els butlletins oficials, el concurs per a cobrir la plaça vacant de secretari del jutjat d’Alcanar.
Desafortunadament per al descendent d’aquells dos prohoms que van fundar les Cases, els cavallers Jeroni Anglès i Juan Caballero, tot se n’anirà en orris en esclatar una nova guerra civil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada