Estic d'acord que el tercer quart del segle XIX és una de les èpoques màgiques de la història d'Alcanar: canvis consistorials cada dos per tres, l'església parroquial fent de fortí, clergat i Govern a mata-degolla, carlins a sang i a foc contra republicans federalistes canareus, la Generalitat restaurada per l'aspirant a rei absolut...
A finals d’abril de 1872 el pretendent carlista, Carles de Borbó i Àustria-Este, va decidir iniciar les hostilitats. Al maig, tan bon punt aparegueren els primers nuclis rebels, les autoritats militars van decretar l’estat de guerra.
Van ser clausurats els clubs d’opinió carlista. Les tavernes van ser obligades a tancar a mitjanit.
Els principals cabdills de la insurrecció al Maestrat i a les Terres de l’Ebre seran un gaspatxer, un tortosí i el fill d’un general carlí d’Ulldecona. Pasqual Cucala (Alcalà de Xivert, 1816 – Portvendres, 1892), Francesc Vallès (Tortosa, 1820 – València, 1912) i Francesc Tallada (Alacant, 1824 – Margalef, 1873) aprofiten aquells mesos per a organitzar els seus voluntaris i impartir-los instrucció militar.
La base popular carlista: el cas de la Devesa
La gent que simpatitzava amb el carlisme n’estava convençuda: si triomfava Carles VII, recuperarien les terres familiars que havien posat en conreu i treballat durant el règim senyorial mitjançant contractes de cens emfitèutic o d’arrendaments perpetus. Ja feia anys que els terratinents liberals pretenien sotmetre aquelles terres a les regles del lliure mercat, com si es tractés d’un lloguer qualsevol.
A l’equador del segle XVIII Joaquim Anglès Grau havia concedit en arrendament perpetu unes finques incultes de l’heretat dita la Devesa, a la banda vinarossenca del Sol de Riu, a un seguit de famílies pageses d’Alcanar que van haver d’esllomar-se durant generacions per fer-les productives.
 |
| Ruïnes d'una de les sénies de la zona de la Devesa |
En virtut dels respectius contractes d’arrendament perpetu, una figura jurídica força arrelada al Regne de València –per això solen denominar-se arrendaments històrics valencians–, les finques de la Devesa anaven passant de pares a fills. El costum era que els colons en paguessin el delme corresponent; i la família arrendadora, els Anglès, les contribucions tant ordinàries com extraordinàries.
El delme consistia en un percentatge sobre les collites –inicialment havia
estat un deu per cent, d’aquí el seu nom– destinat a mantenir el clergat i els
edificis religiosos. Com que no s’hi descomptaven les inversions i les despeses
en llavors i eines a què havien de fer front els pagesos, aquest tribut els
havia esdevingut una càrrega d’allò més feixuga. Una valoració que no trobarem,
lògicament, en les ensucrades referències al delme que fa el canonge Josep Matamoros, membre ben destacat
del clergat diocesà, a les pàgines 106 i 107 de la seva Historia de mi pueblo, Alcanar.
En qualsevol cas, de conformitat amb el pacte fet, els arrendataris canareus de la Devesa van fer-se’n càrrec durant diverses generacions.
Fins que l’any 1837 el delme va ser declarat propietat de l’Estat. El seu caràcter abusiu no lligava amb els principis liberals. Així, el delme quedava abolit de dret, però es mantenia de fet: la meitat del seu producte eixugaria el dèficit de les finances públiques, mentre que l’altra meitat seguiria dedicada a sostenir bisbes i capellans.
La supressió definitiva de tots els delmes no arribaria fins a la Llei de 31 d’agost de 1841, que els va substituir per la contribució de culte i clergat.
Els colons van llançar les campanes al vol. D’antuvi semblava que aquells canvis legislatius els permetrien d’estalviar-se un bon grapat de duros. Potser la vida a la Devesa esdevindria en endavant una mica més fàcil?
Ni parlar-ne. Allò no seria com donar palla a la mula.
L’hisendat Joaquim de Suñer Anglès era un destacat liberal que sabia com es mata el peix. Va regirar-ho tot per veure com hi podia sortir guanyant. O, almenys, no sortir-hi perdent. No era de rebut que els colons deixessin de pagar el delme mentre ell continuava satisfent les contribucions.
Arribat el moment oportú tan insigne arrendador, besnét del cavaller i doctor en dret Jeroni Anglès Pastor, va jugar les seves cartes.
S’ho va compondre per acollir-se a la Llei de 23 de maig del 1845.
Denominada “de dotació del culte i manteniment del clergat”, aquesta disposició legislativa va establir les bases de l’actual sistema tributari espanyol. El sistema anterior no deixava de ser un embolic d’impostos diferents, la majoria d’origen medieval, i encara mantenia règims diferents per a l’antiga Corona catalano-aragonesa, Navarra, País Basc... Enfront de tot això, la reforma de 1845 mirava d’introduir els principis tributaris liberals: a més d’establir un sistema fiscal unificat i eliminar les traves al creixement econòmic, es van suprimir les duanes interiors i un bon feix de tributs. Entre els nous impostos adquiririen molta més importància els indirectes que els directes.
El cas és que Suñer, emparant-se en la nova Llei de dotació del culte i manteniment del clergat, va aconseguir que els seus arrendataris li haguessin de pagar anualment una bona quantitat de diners. A més de les respectives pensions, per descomptat.
–Només serà un recàrrec de vint rals de billó per cada tros convertit en sènia –els va anunciar amb condescendència–. Sempre que el govern no restableixi el delme, és clar.
Feta la llei...
Els colons de la Devesa es van quedar amb un pam de nas. Una bona colla van acudir al jutjat.
 |
| Quarter de l'antic Cos de Carrabiners al bell mig de la partida de la Devesa, prop de Sol de Riu (Vinaròs) |
Però, qui van ser aquells ferrenys canareus, aquelles abraonades canareves que van protagonitzar, des de mitjan segle XVIII i superant tota mena de dificultats i entrebancs, la proesa de convertir en munífiques les terres ermes de la desembocadura del riu de la Sénia?
Un segle més tard no ha d’estranyar gens que entre els seus descendents, nascuts i criats a les sènies de la Devesa, es trobessin d’allò més estesos tant el rebuig del liberalisme que abanderava el seu arrendador com la descarada simpatia per l’ideari carlista. Fins i tot fou fill de la Devesa aquell cap militar rebel, Xamboret, que a finals del 1836 s’allotjava a casa de l’alcalde carlí d’Alcanar i no dubtà a requisar les 132 roves de garrofes que tan ben amagades es pensava tenir el cirurgià liberal Tadeu Boix.
Les famílies que cap al 1850 van plantar-se contra els Suñer per aquells recàrrecs anuals de vint rals de billó eren les
de Baptista Reverter, Antoni Esteller,
Joan Valls, Pau Fibla, Josep Bayarri, Joan Fibla, Benet Querol, Joan i Antoni Sancho del Baladó, Francesc
Queralt, Francesc Chillida, Josepa Sancho (vídua de Baptista Reverter), Baptista
Fibla, Miquel Forcadell de José, Maria Sancho (vídua de Josep Querol), Miquel Fibla de Remiro, Maria Sancho (vídua de Vicent Geira de Barró), Antoni Sancho
de Bartolo, Josep Fibla de Papatxa, Domènec Ferrer, Vicent Martínez, Agustí
Bayarri, Manuel Adell del Rito…
La Tercera Guerra Carlina: fins a quatre consistoris en sis mesos
No cal dir que el conflicte bèl·lic pertorba greument la vida municipal.
Fins al gener de 1872 continuarà essent alcalde d’Alcanar el demòcrata Agustí Badoch Sanz, Badoquet; segon alcalde, Baptista Sancho; i regidors Agustí Reverter Ulldemolins, Andreu Rúbio, Miquel Sanz, Jacint Subirats, Antoni Sancho, Miquel Sorolla de Trabucs, Joaquim Chimeno i Llorenç Gombau.
Però el dia 6 i següents de desembre de 1871 han tingut lloc, inevitablement, les eleccions municipals en què Alcanar ha escollit per sufragi universal masculí els seus representants a l’Ajuntament. Clarament derrotats pel vot popular, els demòcrates han de donar pas a una majoria tradicionalista. Així, l’1 de febrer del 1872 cessa Agustí Badoch i pren possessió el nou consistori que presideix l’esbarter carlista Tadeu Beltran Subirats, de malnom Tadeo.
Tadeu Beltran, que llavors té uns 47 anys, de jove havia viscut amb sa mare a les Cases, fent de mariner. El seu primer tinent d’alcalde és Josep Juan Queralt; el síndic, Andreu Subirats Rúbio; i els regidors, Joan Sancho Forcadell, Josep Bayarri Sancho, Josep Queralt Balada, Agustí Vidiella Sabater, Valentí Forcadell Gras, Dídac Sancho Reverter (potser ja havia estat regidor de l’Ajuntament rebel carlí de 1836?), Antoni Sancho Gil (el més votat a les eleccions) i el jornaler Manuel Esteller, fill de l’Antònia González i el també jornaler Manuel Esteller que vivien al número 15 del carrer de Forcadells.
 |
| Tant el demòcrata Badoquet com el carlí Tadeo, que van succeir-se a l'alcaldia d'Alcanar a les primeries del Sexenni revolucionari, eren o havien estat mariners a les Cases |
A penes dos mesos després, el 26 d’abril, aquest Ajuntament és destituït per una circular del Ministeri de la Governació, i el 28 d’abril el governador civil en nomena un altre. L’encapçala, com a alcalde, Josep Folquer Romeu, i hi figuren dos tinents d’alcalde i tres regidors del consistori de Badoquet. El Govern esborra així el producte del sufragi universal acabat d’estrenar, que evidentment no li és addicte.
I ho fa a corre-cuita, sense mirar-s’hi gaire. Enmig d’una guerra civil no s’està per a romanços.
Perquè en aquells últims dies d’abril acaba d’esclatar de manera oberta la Tercera Guerra Carlina.
El primer tinent d’alcalde d’aquest Ajuntament de designació governativa és Baptista Sancho de Tòfol; el segon, Andreu Rúbio Forcadell; el síndic, Josep Balada Gil; i els regidors, Joan Antoni Sancho Gil, Joaquim Chavalera Ibáñez, Miquel Balada Gil, Joaquim Chimeno, Jacint Subirats (aviat substituït per Miquel Balagué Matamoros), Llorenç Rosselló Gimeno (substituït, en comprovar-se que s’hi troba incapacitat per ser deutor de la hisenda municipal, per Agustí Pla Fibla) i Miquel Sanz Querol (substituït de seguida per Miquel Gil Rúbio, lo Calbet).
Un nombre tan elevat de substitucions dóna idea de la improvisació dels nomenaments per part del governador civil.
Tanmateix, va ser en va. Com tirar aigua al mar.
El 8 de juliol de 1872, el governador civil acabaria reposant en els seus càrrecs Tadeu Beltran i tota la resta de membres del consistori carlí.
 |
| Gravat francès que prepresenta la marxa de la columna del general Velarde sobre Vic, en plena guerra (1873) |
Impostos de guerra, la requisa del general Sans...
Ben aviat podrà comprovar-se que la Tercera Guerra Carlina es basarà en el desgast econòmic: tots dos bàndols miraran de deixar l’enemic sense recursos. Com? Incrementant les exigències econòmiques sobre la població civil, a través de les contribucions habituals o bé establint nous impostos de guerra.
Els carlins del Maestrat solien cobrar la seva contribució en blat o civada; els de Tortosa, en garrofes. Es parlava d’immensos dipòsits a disposició dels guerrillers i de la cavalleria carlins.
L’estiu del 1872 el comandant de les forces carlistes de la província de Tarragona, el general Domènec Sans, ocupa Alcanar amb la seva partida.
Sans convoca el poble a la plaça. Exigeix a l’Ajuntament 500 pessetes en metàl·lic, 125 racions de pa i les mateixes de vi.
Els diners requisats surten dels fons de propis municipals. I les racions, dels forns de pa, tavernes i botigues de queviures de la vila.
Al cap d’uns mesos caldrà rescabalar-ne aquests establiments. El 18 d’octubre, l’Ajuntament acordarà derramar tan considerable despesa eventual entre tots els veïns. L’alcalde, el tradicionalista Tadeu Beltran, s’expressarà així:
“Que como es público y notorio y saben los señores componentes, que cuando entró el cabecilla D. Domingo Sanz con su partida a esta Villa, exigió al Ayuntamiento quinientas pesetas en metálico, y además ciento veinte y cinco raciones de pan, ciento veinte y cinco de vino. Y como las quinientas pesetas fueron satisfechas de fondos de propios y las expresadas raciones se están adeudando aún a los panaderos, tenderos y taberneros de esta Villa y reclama sean reintegradas, lo pongo en conocimiento de todos los señores presentes para que se sirvan acordar el medio de ser reintegradas.
El Ayuntamiento, después de una meditada discusión y juntamente con los mayores [contribuents], acordaron que se reintegre de las exacciones por repartimiento vecinal”.
A més dels terratinents que vivien fora del poble, com els Aiguavives i els Suñer, els principals contribuents d’Alcanar eren llavors Bru Gil, Miquel i Llorenç Figueres, Rafael Reverter i son fill Innocenci, Ignasi i Maties Chavalera, Lluc Beltran, Pere Gil, Miquel Gil Rúbio, Miquel Gil Nolla, Andreu Rúbio Sancho... i el nostre Joaquim Costas.
La sospitosa marxa de mossèn Tomàs
No cal dir que tothom va acabar-ne més que fart, d’aquelles capricioses imposicions carlistes, quan amb prou feines podien pagar les contribucions extraordinàries exigides pel govern constitucional legítim.
 |
| Un oficial de zuaus carlistes (1875) |
I com a cirereta, el clergat. El capellà tortosí Tomàs Sales Eiximeno es pensa ser qui sap qui. Alcanar és la seva primera destinació sacerdotal i no sap acabar-s’ho: no solament el posen als núvols per haver enllestit les obres d’ampliació del temple parroquial, sinó que fins i tot ha pogut salvar-hi la vida d’alguns insurrectes que estaven a punt de ser afusellats.
Tot li ve de cara. I de la mateixa manera que en el seu dia va pronunciar-se a cara descoberta contra la unificació d’Itàlia a expenses dels Estats Pontificis, ara tampoc no amaga les seves simpaties per la causa carlista.
Fins a la Reial ordre del 14 d’agost de 1872. Amadeu I s’hi fa ressò de la denúncia segons la qual mossèn Tomàs, juntament amb els rectors d’Ascó, Batea i Prat de Comte, ja no s’han estat de res i han abandonat les seves respectives parròquies per a unir-se a les tropes faccioses.
Entre el 30 d’agost i el 4 de setembre de 1872, la premsa catòlica endega una ofensiva en tota regla en defensa seva. El bisbe de Tortosa eleva un escrit al Ministeri de Gràcia i Justícia. Hi al·lega que es tracta de quatre capellans dignes i exemplars que només s’han absentat uns pocs dies de les seves respectives parròquies; i no pas per afegir-se a les partides carlistes, sinó fugint de les amenaces que han rebut de l’altre bàndol.
“¿Debían esperar a que se realizasen las amenazas y algún atolondrado jefe de columna les hiciese pegar un tiro, en pago de haber salido a recibirle, o que tuviese el antojo de hacer otro tanto uno de esos que, por llamarse asimismo los defensores de la libertad, se creen facultados para todo?”, es pregunta retòricament el bisbe Benet Vilamitjana, a qui els carlistes de Castelló havien promogut a senador.
La contumàcia de mossèn Sales no rebria cap tipus de sanció canònica. Ben al contrari: “Perseguido por la revolución, fue a predicar la palabra de Dios en Barcelona, donde tampoco le dejaron permanecer las iras de la impiedad. Después de la emigración fue enviado a Villarreal, donde también hubo de sufrir persecuciones sin cuento”.
A fi de comptes, el reconegut com a restaurador de l’església canareva traspassaria vint anys després d’aquella sospitosa absència temporal de la parròquia, essent arxipreste de la ciutat de Morella.
L’església “purificada”, Subirats de Regadiu, la violació al Remei, els refugiats a Vinaròs...
El cas és que durant la guerra el temple de Sant Miquel –aquell de l’ampliació del qual tant s’ufanejava mossèn Sales– es va fer servir de fortí. Va allotjar-s’hi una petita guarnició de voluntaris de la Llibertat canareus.
Per a disgust del capellà tortosí, això obligà a habilitar provisionalment com a església parroquial d’Alcanar la sala capitular de l’Ajuntament. Després, l’esglesiola del Calvari. Més tard, l’antic forn que els Aiguavives tenien al carrer del Mar.
El clergat local no s’ho podia acabar.
 |
| Els voluntaris de la Llibertat canareus, com els liberals del 1835, van tornar a fortificar-se a l'església parroquial, ara acabada d'ampliar |
A finals de 1872, un conflicte del govern desemboca en una crisi constitucional. Amadeu I abdica i se’n va d’Espanya.
L’11 de febrer del 1873 es proclama la República.
Aquesta República que arriba de retruc, diguem-ne, troba el republicanisme força dividit. Durant els quatre primers mesos ocupa la presidència el barceloní Estanislau Figueras, recolzat pels anomenats unitaris, que volen un sol govern per a tot el país. Al juny les Corts Constituents que elaboren una nova Constitució nomenen president un altre català, Francesc Pi i Margall, que és partidari d’una República Federal.
Aviat el govern esdevé una olla de grills i es veu sobrepassat pels esdeveniments. S’enceta així el millor any per a les armes carlistes, afavorides també per l’increment de la indisciplina a l’exèrcit.
Augmenta de manera considerable el contingent de tropes carlistes a la comarca. S’acosten a Alcanar.
Pinten bastos.
Els voluntaris de la Llibertat no se senten prou segurs a l’església i corren a refugiar-se a Vinaròs, que és plaça closa.
El 5 de novembre de 1873 és notícia que Frederic Reverter, al capdavant de l’Ajuntament republicà d’Alcanar, s’ha traslladat també a Vinaròs. Com que ho han fet sense comptar amb la preceptiva autorització de la superioritat, el governador civil ha decidit sancionar-los.
Això no impedirà que, al llarg de tota la contesa, des de Vinaròs Reverter continuï fent sortides encapçalant una companyia de republicans canareus “abandonando familia, e intereses, por combatir la reacción”.
Els carlins canareus fan festa grossa. Josep Matamoros, clar simpatitzant del tradicionalisme, havia de relatar que llavors l’església va ser de nou oberta, “purificada” –escriurà exultant el canonge a la seva Historia de mi pueblo– d’aquella profanació republicana i, finalment, dedicada al culte de nou. Alhora Andreu Subirats de Regadiu, que ja havia ocupat el càrrec de síndic de l’ajuntament presidit per Tadeu Beltran, passa a presidir un consistori favorable als insurrectes.
Conten les cròniques (“Los crímenes del carlismo”, El Motín, 24/06/1909) que pel novembre de 1873 els carlins van segrestar una xica fadrina, filla d’un liberal d’Ulldecona que també es trobava refugiat a Vinaròs. La van maltractar i ultratjar, entre insults a son pare, al recinte de l’ermita de la Mare de Déu del Remei:
“[…] salió al campo a segar hierba para las caballerías; llegaron unos carlistas, la agarraron y la condujeron a viva fuerza sin consideración alguna y a campo traviesa hasta la ermita de Alcanar; allí la ultrajaron, maltratándola además, y haciéndole oír los epítetos más denigrantes contra su padre.
La desgraciada no pudo huir de las garras de aquellos infames hasta altas horas de la noche, que se presentó en Alcanar, desde donde fue conducida en grave estado a su casa”.
 |
| Imatge de fa mig segle de l'ermita del Remei, on aquell escamot carlí va perpetrar el seu crim |
Crema del Registre Civil d’Alcanar,
caiguda de Vinaròs i suïcidi de Tadeo a les Cases
El 3 de gener de 1874 el general Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque ocupa el Congrés dels Diputats amb guàrdies civils i soldats per tal d’impedir que una moció de censura faci fora del poder Emilio Castelar. Gràcies a aquest cop d’estat, els partits contraris a la república federal acaben posant al capdavant del Govern un altre conservador, el general Francisco Serrano.
Mentrestant Benicarló, Ulldecona i Alcanar romanien ocupades pels carlins. I la nit del 17 al 18 de febrer de 1874 les forces del tortosí Francesc Vallès i el traiguerí Tomàs Segarra, després d’un combat que va deixar setze baixes mortals, entraven a Vinaròs mentre la majoria de liberals benestants –així ens ho conta Ramon Puig a la seva monografia La Restauració (volum 1): regnat d’Alfonso XII, Vinaròs 1876-1885– embarcaven aquella mateixa nit cap a Barcelona.
Els carlins tampoc no van estar-se de calar foc al Registre Civil d’Alcanar.
Per a ells constituïa un símbol de la Revolució i la impietat. Aquells llibres no eren sinó un invent malèfic dels demòcrates i ateus per pintar-los la cigonya. Amb el Registre pretenien usurpar unes funcions que sempre havia exercit en exclusiva el rector de la Parròquia. Que era com dir la Santa Mare Església.
D’aquí que hi trobem una anotació datada l’any 1895 en què es va deixar constància que el Registre «sólo funciona desde 1876 hasta la fecha, por haberse destruido los años anteriores hasta el 1870 durante la última guerra civil».
 |
| El Govern de la Primera República, amb president i diversos ministres catalans |
Tot i que la República sobreviuria nominalment un any més, amb la dictadura de Serrano havia quedat tocada de mort: el general es va dedicar a preparar la restauració de la monarquia borbònica en la persona del príncep Alfons, fill de la destronada Isabel II.
Amb tot això, a la guerra aviat s’hi girarà la truita. La moral dels carlins ja no és ben bé la mateixa: ara ja no s’enfronten a l’olla de cargols de la República, per a ells roïna com la tinya, sinó a tot un general conservador que només mira de posar les coses en ordre. Serrano aprofita l’avinentesa i endega una contraofensiva que no trigarà a fer efecte.
I això que les posicions carlines no havien perdut solidesa a les comarques del Sénia. A l’agost Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este, germà del pretendent, visita Vinaròs amb la seva dona. En una reunió amb els caps de les tropes carlistes valencianes, els anima creant la Reial Diputació del Maestrat mentre encara tenen esme d’ordir una estratègia per assaltar la ciutat de Castelló.
Però alhora i no gens lluny d’allí, a Alcanar, un fet dramàtic presagia, simbòlicament i paradoxal, el començament de la fi de la insurrecció.
És el suïcidi del capitost Tadeu Beltran, fill de l’exalcalde carlí Tadeu Beltran Subirats.
Se’n farà ressò el Boletín de Comercio del 12 d’agost de 1874: “El comandante de armas que los carlistas tenían en el pueblo de Casas de Alcanar y que era conocido por Tadeo, ha aparecido ahorcado en su propia casa. Este sujeto era el mismo que tenía organizadas las excursiones marítimas que han realizado los carlistas en persecución de las barcas de pesca y de las escampavías que se aventuraban por las costas de Vinaroz y Benicarló”.
Darrers serrells de la contesa, restauració de la Generalitat i retorn del federalista Reverter
Pel setembre els carlins encara van prohibir que els propietaris de les salines tortosines de la Ribera en traguessin ni un sol gram de sal, amb l’amenaça que els afusellarien si ans no s’havia venut tota la sal que ells obtenien a les salines dels Alfacs.
No sabem si aquells carlins de la comarca, tan zelosos del monopoli de la sal, arribaren a assabentar-se que l’1 d’octubre de 1874 el pretendent va restaurar oficialment la Diputació General de Catalunya que havia estat abolida després de la Guerra de Successió. Van ostentar-ne la presidència, de manera successiva, els generals carlins Rafael Tristany i Francesc Savalls, i va tenir la seu a Sant Joan de les Abadesses. Fins al març de 1875 s’hi publicaria el Boletín Oficial del Principado de Cataluña.
El 25 d’octubre de 1874, així que els comandaments militars carlins s’assabenten que el vapor de guerra Vulcano està desembarcant quatre canons i abundants municions a Vinaròs, ocupen els pobles del voltant. I quan el vaixell es dirigeix a la Ràpita remolcant un parell de falutxos, al llarg del litoral canareu s’escolten les canonades amb què el Vulcano respon als trets d’algunes partides carlines apostades a la costa.
Encesos, els insurrectes recluten per la força tots els joves útils dels pobles ocupats. Però aquests, que no són uns passerells i veuen com va la guerra, aprofiten la primera avinentesa per desertar i presentar-se davant les autoritats: n’hi ha de diversos llocs però en destaquen, pel seu nombre, quinze reclutes benicarlandos i molts més d’Alcanar.
Els insurrectes de les terres del Sénia no estaven per fer volar coloms: el 10 de desembre, les tropes del Govern van alliberar Vinaròs i des d’allí començaren a preparar l’atac a Morella, plaça forta carlina.
Amb el pronunciament del general Arsenio Martínez Campos a finals d’any, la Restauració acabarà de rematar la Primera República espanyola. D’una altra banda, en endavant l’avanç de les tropes governamentals ja no tindrà aturador. Entre el març i el novembre de 1875, el pretendent Carles VII contemplarà la desfeta definitiva de la insurrecció que ha encapçalat.
 |
| Súria, 10/04/1874: comunicació del tinent general Tristany des del Quarter General Carlista, 6 mesos ans de ser nomenat president de la Generalitat |
Bé que a partir de la primavera de 1875 ja solen cessar els danys a les propietats, el 20 de maig El Globo de Madrid publica que darrerament les partides carlistes de Cucala, Álvarez i Panxota havien passat per Alcalà de Xivert, Benicarló, Traiguera, Ulldecona i Alcanar per a cobrar-hi contribucions extraordinàries. També van reclutar-hi jovent i van cometre més d’un atropellament. Al cap d’uns dies, el mateix diari anuncia el resultat de l’acció: “en Alcanar se han presentado últimamente 40 carlistas y 3 caballos, los cuales exigieron 1.500 duros, pero al fin solo pudieron llevarse 900”.
Un més després, la vila torna a ser-ne víctima propiciatòria: “Anoche se presentaron en Alcanar varios carlistas”, llegim a La Época de Madrid del 12 de juny, “que se llevaron 20.000 reales”.
Els carlins practicaven la guerra de guerrilles: sabotejaven la circulació de carros i diligències, destruïen les línies telegràfiques, atacaven les estacions del ferrocarril... Aquestes accions solien emparar-se en la sorpresa, i de seguida es feien escàpols per tal d’evitar l’enfrontament directe amb les tropes governamentals.
El 8 de juny de 1875 els carlins requisen tots els carros d’Ulldecona, la Ràpita i Alcanar per tal de transportar tota la sal que sigui possible a Miravet. La guarnició governamental d’Amposta no fa res per impedir-ho. Però tan bon punt veuen sortir els cent-deu carros carregats de sal custodiats per quaranta soldats carlistes, els liberals ampostins els paren una emboscada i, després d’un viu intercanvi de trets que causa un mort i dos ferits als insurrectes, aquests es veuen obligats a fugir abandonant tots els carros, algunes armes i diversos pertrets de guerra.
Al cap de pocs dies, encapçalats per l’alcalde Frederic Reverter, tornen a Alcanar tots els membres de l’Ajuntament republicà que durant la guerra han viscut refugiats –emigrats si fem servir l’eufemisme de la premsa amiga– a Vinaròs. Pugen amb el cap ben alt: “en las cartas que de Vinaroz recibimos se nos hacen grandes elogios de los emigrados de Benicarló, Santa Magdalena, Alcalá, Cálig, Cervera, Traiguera, Rosell, Ulldecona y Alcanar, que allí residen, pues en cuanto se teme que puedan aproximarse las facciones, corren a ponerse a las órdenes de la autoridad” (El Globo, 19 de juny).
Pel camí, Reverter i els seus es troben l’administrador de les salines dels Alfacs i un delegat seu. Els arresten sense perdre-hi punt. En arribar a Alcanar els tanquen a la presó, que llavors estava al final del carrer Major a mà dreta (entre aquest i la casa dita actualment de la Palleta, tocant a la plaça).
Aviat va saber-se que al llarg de la guerra tots dos individus s’havien apoderat, a Vinaròs, de 1.200 quintars de sal propietat de particulars. L’havien venuda en diferents pobles del voltant. Amb aquesta lucrativa operació havien obtingut una important suma de diners que van lliurar als carlins.
Per als nebots?
El 13 de juliol de 1875, mentre contempla les partides carlistes derrotades que es lliuren o presenten a les autoritats, el corresponsal de El Globo a Vinaròs posa el punt i final a la guerra:
“La campaña carlista toca a su término, pues esto es una verdadera lluvia de presentaciones. Ayer se presentaron aquí 13 jefes y 16 individuos. Diez de éstos, entre ellos un cura, que vinieron acompañados de la reserva número 30, procedentes de Alcanar, se vieron en grande aprieto, pues el pueblo se indignó contra ellos y hubo necesidad de hacer grandes esfuerzos para librarles de un atropello, que es de sentir, por más que no debe extrañar si se tiene en cuenta lo mucho que aquí ha sufrido el partido liberal.
En el momento en que le estoy escribiendo entran 25 caballos con la Junta carlista de Ulldecona y el cura señor Fibla, que es uno de los que más han instado a la guerra desde el púlpito. Es hijo de Vinaroz y ha quedado arrestado en su misma casa.”
Pitjor sort van tenir alguns altres militars carlins. Com el canareu Francesc Queralt Sancho. Va ser capturat, empresonat a València i condemnat a mort. Tot i que mossèn Andreu, son germà, va tocar moltes tecles fins aconseguir que li commutessin la pena per la de desterrament a la República Dominicana, hi va morir de febre groga al cap de pocs mesos.
 |
| L'església parroquial d'Alcanar, utilitzada com a fortí durant la primera i la tercera guerres carlines, conserva a la seva façana testimonis ben palpables dels combats |
I la Maria Mercè? Què se n’ha fet mentrestant de la xiqueta dels Costas?
La veritat és que no ho sabem del cert. En qualsevol cas, sospitem que va faltar ben aviat. Probablement ans de l’any 1876: als padrons d’aquest any, segons que ha comprovat Jordi Sancho Parra, ja no hi apareix.
Així que la xiqueta, per una d’aquelles estranyes ironies del destí, no va passar del Sexenni.
A la Irene degué trencar-se-li el cor. Avui sabem que aquella tragèdia la marcaria per a la resta de la seva vida.
Quedava enrere per sempre i ben lluny la joia irrepetible d’aquells dies daurats de la Gloriosa.
En endavant la senyora de Costas s’haurà d’acontentar, les vesprades de diumenge, amb alguna soirée de pa i figa als casalicis del marquès de las Atalayuelas, dels Lías o dels Suñer. Amb tertúlies i vetllades musicals a les quals s’afegirà amb els anys alguna funció de teatre amateur en dissabte.
A banda de misses, rosaris, novenes i aniversaris. Que tot farà feix.
La Irene s’aixoplugarà en el tedi, còmode i adormidor, de l’aristocràcia rural d’una vila cada dia més servil i ensopida que –com torna a passar avui– pateix una profunda, penosa decadència.
–Aquella senyora forastera casada amb un del Palàcio?
–Això mateix. La que s’ha tornat tan beata.
–Com que viuen tocant a la plaça, té el confessionari a quatre passes.
 | |
| Després del Sexenni revolucionari i la Primera República, la grisor es va fer l'ama del país, d'Alcanar i del carrer de Càlig on vivia el matrimoni Costas-Tortosa (foto de JM Gombau) |
Al novembre de 1875 es dóna per finalitzada la Tercera Guerra Carlina a Catalunya. El general Martínez Campos és tan llarg en el donar que ofereix una plaça a l’exèrcit al cada oficial carlí que ho desitgi.
“Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”, dirà Tancred en aquella famosa novel·la ambientada en la unificació italiana, Il Gattopardo, que tothom sap que va escriure Giuseppe Tomasi di Lampedusa.
Collat i enfonsat sense miraments pel caciquisme més barroer i sectari de la Restauració, l’Alcanar atroncat, sotmès i galdós que enfila l’últim quart del XIX encara no és conscient d’haver-se condemnat a malviure durant el mig segle següent. A donar-s’hi a la briva amb romanços i cants de sirena com ara, mentre pateix una sagnia de capital humà mai no vista: rar serà el dia en què una família canareva no n’emigri –principalment cap a Badalona i les viles del voltant– en busca d’una vida millor i també més neta i més lliure.
Tot sembla indicar que el matrimoni Costas-Tortosa no va tenir-ne més, de fills.
Què se’n faria, llavors, de les nombroses propietats d’aquesta parella benestant?
–Quan falti l’últim dels dos –avança públicament Joaquim Costas més d’un cop–, la meva dona i jo hem decidit deixar les finques als nebots.
–Als nebots d’Alcanar?
–I als d’Onda també.
Ni Joaquim ni la Irene poden sospitar llavors que algú farà mans i mànigues per impedir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada