Fet i fet, els que van del 1868 al 1876 foren uns anys d’allò més incerts: una revolució, una Constitució progressista, un efímer canvi de dinastia, una República, un cop d’estat, la Restauració borbònica, una nova Constitució conservadora... i el caciquisme, que ja no pararia mai de tornar
Diumenge 2 de gener de 1876 una colla carlins ben avinguts
van reunir-se a Alcanar. N’hi havia de Sant Jordi del Maestrat, de la Sénia i d’altres
pobles.
–Quin compte feu?
–Muts i a la gàbia.
–I ara!
–No hi ha res a fer. Que no veieu que encara te’n trobes
per tot arreu, de cipayos?
Era cert. El Govern no estava amb una mà sobre l’altra. Mantenia
el desplegament dissuasori de tropes. Despectivament, els carlins de la comarca
en deien cipayos, igual que dels hindús
que servien a l’exèrcit britànic. A la Primera Guerra els havien anomenat peseteros.
S’entén que al cap d’un mes, el 4 de febrer, la publicació
El Cronista assegurés que el
corresponsal a Vinaròs de Las Provincias
de València deia “que tan pronto como el
gobernador militar de aquella plaza tuvo noticia de que en Alcanar se habían
dado vivas a Carlos VII, salió hacia aquel punto, logrando calmar la alarma”.
Al capdavall, de l’aplec d’Alcanar els conspiradors no en
van treure res en net.
 |
| L'actual plaça Major d'Alcanar en acabar el primer terç del segle passat, quan es deia plaça de la República |
El “soldado de la patria” canareu a qui Espartero volia nomenar oficial
El 3 de març de 1876, la premsa informava que a Benicarló,
Ulldecona i Alcanar s’havien fer correbous per celebrar la fi de la guerra.
Segons les cròniques publicades al cap de tres setmanes, a
Alcanar la festa havia inclòs, a més de bous, focs d’artifici, recapte per als
pobres i un solemne funeral per les víctimes de la contesa.
N’hi va haver més, però.
A la tardor la desconsolada Irene Tortosa i el seu marit tindrien ocasió d’assistir a un acte patriòtic
corprenedor. Un homenatge local carregat del romanticisme propi del segle.
Així
va narrar el Diario de Tarragona, el
27 d’octubre de 1876, aquella emotiva pregària pública pels canareus morts a la
Tercera Guerra Carlina que tot just acabava de finalitzar:
“En la
oración fúnebre que se celebró hace pocos días en Alcanar, en memoria de las
víctimas de aquel pueblo, llamó la atención de los concurrentes un pobre
anciano de ochenta y siete años que, arrodillado al lado del féretro, dejaba
rodar por sus mejillas continuas lágrimas.
Es aquel
respetable anciano uno de los pocos restos que aún quedan de la enérgica
generación que sostuvo la Guerra de la Independencia. Soldado de la patria en
aquella epopeya, fue hecho prisionero por los franceses el año ocho; el año
veintidós fue perseguido por sus ideas liberales; el treinta y cinco se
encontró en Alcanar, donde sólo una serenidad y un valor a toda prueba pudieron
sacarle libre de la persecución de la caballería carlista, y cuando el año
cuarenta y dos el regente del Reino le nombró oficial, en premio de sus
servicios, renunció tal merced, creyéndose pagado suficientemente con haber
servido a su patria”.
Amb un nus a la gola, els presents s’imaginarien tot un
regent del Regne, el general Baldomero
Espartero –el mateix que el 3 de desembre d’aquell dramàtic 1842 havia
ordenat bombardejar Barcelona– amb
el cor tocat. Admirat. Impressionat pel capteniment del militar canareu: tot un
veterà que havia lluitat contra Napoleó
l’any 1808; defensant la llibertat i la Constitució, contra l’absolutisme de Fernando VII al 1822; i encara, a la
Serreta i l’esglesiola del Calvari vell d’Alcanar, contra la cavalleria
carlista de Ramon Cabrera en aquell
infaust dia d’octubre de 1835.
Un constitucionalista de soca-rel adobat en mil batalles. Que mai no
havia temut Déu ni el diable.
No trigarà més d’un any a ser notícia un altre canareu. Un que
no sols no tem al dimoni, sinó que àdhuc s’hi encara de la trona estant.
¿Potser ha passat tota la guerra civil lluny d’Alcanar,
adés al seminari, adés visitant les parròquies la rectoria de les quals va
ocupant el seu oncle a la Palma del Condado (Huelva), a Jerez de la Frontera
(Cadis)...? O bé ha tornat sovint al poble?
Estem parlant d’un capellà escolàstic
i ultramontà, presumiblement pròxim a l’ideari dels carlins que durant més de
tres anys han campat per la comarca encoratjats pel clergat.
Estem parlant de Joan Baptista Serra Queralt.
L’eixerit capellà de les Esclaves
Al setempre de 1877 a mossèn Serra li falta un mes per a fer trenta-un anys. L’eixerit prevere criat
al carrer Major està posant la cirereta a la seva sòlida formació
intel·lectual. Ja no és a El Escorial sinó a Còrdova. Al seminari conciliar de
San Pelagio, on aviat obtindrà una càtedra i impartirà diverses assignatures.
 | ||
|
Tot emulant mossèn Joaquim,
el seu oncle faldut, Joan Baptista aspira
a ser missioner apostòlic. Tot donant endreça a la seva carrera eclesiàstica,
ja comença a adquirir fama com a predicador:
“Hoy y
mañana, cuarto y último día del quinario que la Congregación de Esclavas del
Dulce Nombre de María consagra a María Santísima en la iglesia de la Trinidad,
dando principio a las cinco de la tarde, predicarán respectivamente el Sr. D.
Juan Bautista Serra y el Sr. Lic. D. Miguel Moreno”.
Així se’n fa ressò el Diario
de Córdoba del 8 de setembre de 1877.
Llavors mossèn Serra
ja sap –el seminari en va ple– que la monja reparadora de vint-i-set anys sor Rafaela María del Sagrado Corazón de Jesús (Pedro Abad,
Còrdova, 1850 – Roma, 1925) acaba de rebre a Madrid l’aprovació
diocesana de l’Institut d’Adoratrius del Santíssim Sacrament i Filles de Maria
Immaculada, que ella i sa germana
havien fundat. Aquest serà l’origen de la Congregació d’Esclaves del Sagrat Cor
de Jesús, auspiciada pel cèlebre bisbe i filòsof Zeferino González y Díaz Tuñón.
El que el capellà canareu no pot saber és que al cap de
poc, quan l’any 1880 la congregació
s’implanti a Còrdova, la futura santa
Rafaela l’escollirà justament a ell perquè sigui el capellà de les noves
Esclaves del Sagrat Cor de Jesús.
Heus aquí, tot just superada la Tercera Guerra Carlina, el
jove predicador que es rifen les congregacions d’Esclaves i el vell soldat que
va lluitar a la Guerra del Francès, a la Guerra Reialista i a la Primera Guerra
Carlina.
Dos canareus. L’un davant l’altre. L’Alcanar tradicionalista i el liberal,
respectivament.
De la nit al dia. L’un, cansat i anònim, amb cicatrius de
tres guerres als seus vuitanta-set anys, plora pels amics i camarades morts encara
en una quarta.
L’altre, adalill entusiasta de l’Església militant contra les
idees liberals i secularitzadores, aspirant a missioner apostòlic com el seu
admirat Pare Claret, amb prou feines
trenteja quan s’estrena predicant a les Esclaves del Dolç Nom de Maria i tot
seguit –sense moure’s del perfum emblanquinat de les placetes i carrerons
florits i acollidors de Còrdova que festegen el Guadalquivir– en un tres i no
res és escollit capellà d’unes altres Esclaves, les del Sagrat Cor de Jesús.
Front a front. Tots dos amb la cara ben alta.
Res a veure amb la falsia de l’autoanomenat Partit Honrat que –tot presagiant
capteniments actuals– retratarà d’allò més bé l’Alcanar decadent, sovint
patètic i tot, del règim de la Restauració.
“En Alcanar, que es uno de los puntos donde en España más impera el caciquismo...”
El Partit Honrat?
Feia poc que havia faltat la Francesca Costas quan hi hagué moviments polítics importants a
Alcanar.
L’aliança del partit conservador amb els carlins havia
posat en alerta els constitucionalistes de Práxedes Mateo Sagasta
i els possibilistes de Segismundo Moret,
que s’agruparen en una coalició diguem-ne liberal.
A Alcanar ells mateixos s’hi van batejar a la descarada:
es feien dir el partit honrat.
No us
balla res pel cap?
 | ||
|
El tradicionalisme carlí estava força arrelat entre els
canareus i canareves. Seria un os de mal rosegar a les eleccions de 1881. Fins
i tot la premsa de Madrid (El Globo,
5 de juny de 1881) n’havia pres esment: el “partido honrado ha cometido tal género de coacciones y arbitrariedades para lograr el
triunfo, que nos resistimos a ponerlas en conocimiento de nuestros lectores”.
Val a dir que en aquest partit honrat canareu, manifestació local de la coalició liberal de
Sagasta i Moret, hem de veure-hi els grans terratinents de la vila. És a dir,
els Suñer i companyia. Quina en van
fer?
“Básteles
saber que las mujeres e hijas de este partido
honrado eran las encargadas de obtener
voto, y muchos medieros, colonos y jornaleros se han visto privados de su
trabajo por negarse a emitir su sufragio y cooperar en su favor”, diu El Globo.
Es va prestar la Irene
a aquella patètica campanya electoral?
La veritat és que no ho sabem. En qualsevol cas, sembla improbable. Altra feina
tenia ella: buscar el consol que no trobava enlloc per la pèrdua de la petita Maria Mercè.
El que no ignorem és a qui s’està referint el diari
madrileny: principalment, als colons canareus de la Devesa, arrendataris
perpetus de l’extensa finca dels Suñer
al terme de Vinaròs. Ja sabem que molts d’ells, enfrontats al seu arrendador, havien
esdevingut carlins irreductibles. No els calia llegir Karl Marx –de fet no els hi calia ni saber llegir tampoc– per tenir
ben clar qui era el seu enemic de classe: l’arrendador liberal que, per no
rebaixar-s’hi ell, acabava d’enviar les dones de la família a demanar-los amablement el vot. Ja ho havia dit anys enrere
el ministre Tadeo Calomarde: “Manos blancas no ofenden”.
Això passava, escrivien els xicots de El Globo, “en Alcanar, que és
uno de los puntos donde en España más impera el caciquismo”. En què
consistia aquest honor més que dubtós? Com entendre’l amb els ulls d’avui?
Diuen que seria com si avui, a pocs dies d’unes eleccions,
l’alcalde (o el cacic, o l’alcalde cacic) enviés a cada casa d’Alcanar una
carta. Una carta en la qual –amb el pretext d’encoratjar-los a sobreposar-se a
una mala collita, a la fil·loxera o a qualsevol altra corrença– els animés a
sortir de casa per anar a votar... ¿Sense cap intenció, segur, de recordar-los
implícitament que, de passada, no hi havia res més fàcil
que triar, posem per cas, la papereta del Partit
Honrat?
Del partit de l’alcalde o del cacic, s’entén.
O de
l’alcalde cacic.
L'hort dels Adell a les Cases
Tot això “en Alcanar,
que és uno de los puntos donde en España más impera el caciquismo”. Però
Ulldecona, la Ulldecona dels Adell,
no s’hi quedava enrere.
Jo penso en Ramon
Adell Vidal cada vegada que, a les Cases, passo per on s’alçava el popular Hort Adell. Us en recordeu?
L’Hort Adell abastava del número 8 al 16 del carrer de
Lepant per la banda de la mar, i duia el número 2 del carrer d’Isaac Peral per
la de la serra. Amb prou feines ens en queda la sort de poder llegir encara la
descripció que trenta anys enrere, al Catàleg de Patrimoni Arquitectònic d’Alcanar,
va fer la historiadora senienca V.
Almuni Balada d’aquest element urbà d’estil popular-eclèctic tan
genuïnament casenc, de maçoneria i maó arrebossat i emblanquinat:
 |
| El rei Alfonso XII, protagonista de la Restauració |
“Conjunt format per la vivenda pròpiament i un gran jardí
al davant tancat per un mur de maçoneria d’uns 3 m d’alçada. L’edifici
principal es troba a l’extrem E del recinte, mirant directament al passeig
marítim, al qual obre vàries portes i finestres; a més d’aquestes, el recinte
consta de dues entrades més. La principal és la del c/ Isaac Peral, que té
gravada sobre l’arc de la porta la data de 1876.
La vivenda consta d’un cos central de planta i un pis i
dos de laterals només amb el nivell de planta i a sobre terrassa. A la banda
exterior, la part central del 1r cos sobresurt respecte a la línia del carrer,
i s’obre a aquest en el 1r pis mitjançant una arqueria de finestres de ½ punt
tancades. A la part superior un plafó dissimula en part la teulada a doble
vessant, tant en aquesta banda com a la interior.
Les obertures, excepte per a l’esmentada arqueria, són
allindades o amb arc escarser. L’arrebossat és totalment llis, remarcant només
els emmarcaments d’algunes obertures. Es troba en tota la superfície
emblanquinat.”
Malauradament l’Hort Adell ja no existeix.
A principis de segle van enderrocar-lo. Uns dies abans
vaig poder-lo visitar. Amb prou feines en recordo l’orgullós portal de bat a
bat, un rafal més trist que l’hivern i la melangia del tarongerar desangelat,
tots enyorant dies millors.
S’hi executava un ambiciós polígon d’actuació urbanística;
bona part del qual, però, encara no s’ha edificat avui. De l’Hort Adell ben
just si se’n va salvar la façana encarada al port, que actualment aprofita un
conegut restaurant.
L’arc del desaparegut portal de l’hort es va datar el 1876.
Quatre anys després que el jove polític
i antic sindicalista Ramon Adell Vidal,
fill del llavors alcalde d’Ulldecona Ramon
Adell Lacruz, entrés a la Diputació provincial de Tarragona per la porta
gran.
Martingales a Ulldecona, tupinades a Alcanar
A la sessió del Congrés del 31 de gener de 1883, el
diputat pel districte de Roquetes Bosch
i Fustegueras va interpel·lar el Govern alçant el crit al cel per la famosa
martingala que, segons ell, va cometre’s a Ulldecona amb vista a les eleccions
municipals de 1881:
–En las
listas de Ulldecona no fue incluido porque no debía serlo, pues hacía más de 10
años que no era vecino de aquella población, un sujeto llamado Ramón Adell, en
cuyo nombre deseo que se fije la Cámara porque es mi protagonista.
 |
| Aquí, al bell mig de les Cases, s'estenia el famós hort dels Adell |
Però va passar el temps, el partit d’Adell va pujar al
poder i, en arribar la renovació parcial dels ajuntaments, es va fixar
l’objectiu de fer-se amb el d’Ulldecona
costés el que costés. De manera que el Govern va suspendre l’Ajuntament i en va
nomenar un altre d’interí per a presidir les eleccions.
–Celebráronse
las elecciones –continuà relatant Bosch–.
Aquel famoso Ramón Adell quería ser
concejal y el Ayuntamiento interino aspiraba a incluirle en las listas electorales.
Para ello vio que enfrente del número 17 había el nombre de Joaquín Adell,
raspó este nombre y puso en su lugar el de Ramón.
Imaginem remor de comentaris a la Cambra. Bosch s’adona que, dels dels escons de
la majoria, el diputat Torres Jordi
ha estat a punt de demanar la paraula. Però encara no ho ha fet. De manera que
ell segueix explicant amb pèls i senyals les males arts dels Adell a Ulldecona:
–Por este
procedimiento, la persona que no podía ser elector ni elegible fue elegida y
nombrada presidente de aquel Ayuntamiento. Hubo gran empeño en que esto se
verificase, pues se trataba de hacer alcalde al padre del que iba a ser
candidato ministerial a la Diputación a Cortes por aquel distrito.
Es referia, no cal dir-ho, a Ramon Adell Vidal i a son pare, Ramon Adell Lacruz.
–Y este padre
cariñoso, arrastrado por la virtud de la paternidad, la más fácil de todas las
virtudes –afegí Bosch
amb fina, maliciosa ironia–, al contrario
de Guzmán el Bueno, estaba dispuesto a sacrificar la patria a su hijo. Pues
bien: elegido alcalde, esperó tranquilamente a que llegaran las elecciones de
Diputados a Cortes y entonces, valiéndose de su autoridad de alcalde, arrojó
por medio de la Guardia Civil y a culatazos del colegio electoral a los
interventores que no pensaban como él respecto a las dotes de su hijo para
representar el distrito de Roquetas.
Ens estalviarem l’extensa rèplica del diputat liberal Torres Jordi, que de seguida va
clavar-li a Bosch per la cara els
nombrosos abusos del partit conservador, encapçalat per l’alcalde de Tortosa Teodor González, arreu de les Terres de
l’Ebre. N’anava cega la terra i ses senyories no s’hi van avorrir gens,
especialment en escoltar el relat d'allò que havia passat a Alcanar:
–En las
últimas elecciones han ocurrido cosas curiosas –aquí Torres degué recrear-se, volia engegar-ne
una de fresca–. Nuestros amigos de
Alcanar mandaron un comisionado a Tortosa con objeto de recoger las listas de
interventores. Allí se le entregó un sobre, dentro del cual se le dijo que iban
las listas. Llegó el comisionado a Alcanar, entregó el sobre al alcalde, que es
amigo del señor González, se abrió y se vio que dentro no iban más que pliegos
de papel en blanco.
No costa d’imaginar el silenci de la Cambra dels Diputats esperant
el resultat de l’enganyifa amb què els conservadors tortosins havien aixecat la
camisa als liberals canareus. Torres
va sentenciar sense embuts, a boca plena:
–De manera
que nuestros amigos se quedaron sin interventores, y todo el censo electoral de
Alcanar fue a la urna, y apareció con una votación numerosa don Teodoro González,
que sin este recurso no habría tenido más que media docena de votos.
Per regla de tres, la d’Alcanar va ser una tupinada
fenomenal.
 |
| L'estació d'Ulldecona, capital històrica de la comarca, a finals del segle XIX (postal de Fototipia Thomas) |
A despit d’aquest rosari de martingales, abusos i
tupinades, des del confí septentrional de Catalunya Agustí Bel, l’antic correligionari i company d’armes de Ramon Adell Vidal, recordava amb
nostàlgia la Gloriosa –“¡Loor eterno a los preclaros varones que
la iniciaron y no han renegado de ella!”– i blasmava fastiguejat tota
aquella càfila de vividors i caragirats que amb el temps se n’estaven
aprofitant per al seu interès personal:
“Los hombres
que esta revolución elevó al poder para desenvolverla, ¡quién lo dijera!, son
los mismos que nos gobiernan, reconstituyendo hoy lo que ayer destruyeron.
Los mismos
que al estruendo de los cañones de la acorazada Zaragoza, hicieron rodar por el abismo el trono de
una dinastía secular en medio de las mayores execraciones, han galvanizado con
inaudita sans façon lo que creían
putrefacto y cadavérico.
Pero
dejémonos de evocar históricos recuerdos y de hacer estériles recriminaciones,
harto castigo llevarán con el juicio que mañana haga la historia”.
Lliçó per als temps presents en què qui no pot segar,
espigola. O no n’hi ha més que un foc no en cremaria, d’escolans d’amèn sense
ofici ni benefici que es dediquen als assumptes públics? Després d’haver
plantat cara a tant d’aprofitat i a tant de rebordonit, Bel es veuria obligat a descobrir nous, llunyans horitzons “siendo
siempre soldado de una gran idea que acepto como medio, no como fin”,
escriuria amb menys modèstia que ingenuïtat, “de mis aspiraciones, que son el mejoramiento constante de mi querida
clase trabajadora, la cual tuve el honor de representar y por la que trabajaré
hasta llegar a su regeneración política, económica y social”.
Un destí ben diferent el d’aquest parell de joves, Ramon i Agustí, que havien compartit com a voluntaris de la Llibertat aquelles jornades glorioses de la
Revolució Setembrina.
Martínez-Aguado i Costas
A l’abril de 1878, cal suposar que a la seva residència
del Palàcio, va traspassar Tomàs Costas, l’hisendat canareu que
havia estat batlle i milicià nacional en la seva joventut. El dia 18 una
publicació política madrilenya d’orientació liberal i progressista, La Iberia, anunciava que “nuestro querido amigo y correligionario don
Isidro Aguado y Mora ha tenido la desgracia de perder a su padre político don
Tomás Costas y Caballero, persona por todos conceptos apreciadísima”.
Sa germana Francesca
Costas Caballero, a qui tant s’estimava la Irene Tortosa, faltaria tres anys més tard. En quedaria aquella
làpida que del 26 de gener de 1881 ençà han vist al cementiri almenys sis
generacions de canareus i canareves:
“Su sobrina Irene
le dedica este recuerdo”
És lícit pensar, fins i tot, que si hagués parit un xiquet
–amb Joaquim només van tenir la infortunada Maria Mercè–, potser la Irene
li hauria posat de nom Francesc. En
record de la seva tia política. Més que res perquè així no hauria estat només
aquella làpida humil del cementiri la que en guardés memòria, de l’ànima
auxiliadora que havia tingut la sort de trobar a Alcanar.
 |
| Signatura del terratinent canareu Tomàs Costas Caballero, oncle polític de la Irene Tortosa, al costat de les de Tadeu Boix i Joaquim Reverter |
Al cap de mig segle, la premsa també es faria ressò del
nomenament de Tomàs Martínez-Aguado Costas,
secretari de l’Ajuntament d’Alcanar, com a representant a la vila de la Sociedad de Autores Españoles (Diario de Tarragona, 21 de juliol de
1927). A la següent generació pertanyen Isidre
Martínez-Aguado Guerra –traspassat a Barcelona les darreries d’octubre de
1968, pocs mesos després d’haver reingressat al servei actiu com a secretari de
jutjat–, sa germana Josefina –la
poetessa Fina Mar–...
Heus aquí com els Martínez-Aguado
canareus d’avui també són descendents directes dels Costas juristes; dels Caballero
militars; del lletrat i cavaller del Principat de Catalunya –i regidor primer
d’Alcanar i fundador de les Cases– Jeroni
Anglès Pastor; i encara del doctor utriusque
iuris, totpoderós i sempitern alcalde major de Tortosa Benet Prima Vinyals... i per tant del pare d’aquest, Carles Prima, que havia exercit amb
força èxit l’advocacia arreu de Catalunya al llarg de la segona meitat del
segle XVII.
 |
| L'amic Alfons Martínez -Aguado |
Ara penso en el nostre estimat i respectat amic Alfons Martínez-Aguado Sancho, regidor i corresponsal local de més d'un mitjà de comunicació, que em
deixà escriure cada mes a la revista Alcanar
quan jo ben just si havia fet setze anys.
Al cap de molt, molt de temps, una
tarda que me’l vaig trobar a l’avinguda de Catalunya –a l’altura de l’Esplai
que ell havia presidit o presidia encara–, se’m va acudir fer-n’hi cinc
cèntims, del seu pedigrí.
Va ser només un moment, però n’hi vaig parlar. Dels Prima i dels Anglès. Dels Caballero.
Dels Costas.
–Ah, sí? –va fer servir aquell somriure d'amable ironia amb què solia mirar-te de reüll–. Ara que ho dius, alguna cosa n’havia sentit
a dir, d’una família vinguda a menys...
Llàstima que faci tants anys que Alfons Martínez-Aguado ja no és entre nosaltres. M’hauria agradat
tant parlar-ne amb ell, de la Irene
Tortosa...! Fet i fet la vídua de Costas
era, tot i que de lluny, una il·lustre parenta seva.
Una manera més de ser infeliç?
“Totes les famílies felices s’assemblen; cada família
infeliç ho és a la seva manera”.
Heus aquí la primera frase de la immortal novel·la Anna Karènina, de Lev Tolstoi.
Anna Arkàdievna Karenin –de fadrina, princesa Oblonski– és, en paraules de Vladímir Nabokov, “una de les heroïnes
més atractives de la narrativa de tots els països”. És “una dona jove, bonica i
bàsicament bona, i és una dona bàsicament condemnada”. Casada amb un alt
funcionari, s’enamora d’un jove militar i decideix deixar-ho tot per ell,
desafiant així les rígides convencions socials de l’època. No se’n surt: sentenciada
per la societat, Anna Karènina es
llença a la via al pas d’un tren de rodalies.
Ho fa en una assolellada tarda de diumenge de maig de 1876. En aquella primavera esbojarrada d’alegres correbous amb què Benicarló, Ulldecona i Alcanar celebren la fi
de la Tercera Guerra Carlina. L’any en què un vell soldat canareu,
veterà de la Guerra del Francès, no s’avergonyeix de plorar davant de tothom
pels seus camarades morts en les tres guerres civils que han assolat el segle.
En què els puixants Adell
d’Ulldecona, pare i fill, es vanten de l’arc fundacional que han erigit damunt
del portal del seu hort de les Cases.
“Quaranta-cinc anys després”, precisa Nabokov, “de la mort d’Emma Bovary”.
La història d’Anna
i Vronski no podrà limitar-se a un
idili clandestí, subratlla l’escriptor rus exiliat als Estats Units: la
naturalesa d’ella “fa impossibles el dissimul i el secret. Ella no és Emma
Bovary, una provinciana somniadora, una bagassa lírica”. Nabokov encara afegirà, entre parèntesis, aquesta comparació:
“D’alguna manera pot dir-se que Anna fa realitat el somni d’Emma de fugir amb
Rodolphe, però Emma no hagués patit cap esquinçament per separar-se de sa
filla”.
Si la Irene Tortosa
Peidró també hagués estat un personatge de ficció, segurament la pèrdua de
sa filla ompliria la mesura d’un capítol que s’hauria encetat anys enrere. Amb
l’arribada a Alcanar d’una dona fràgil i de la primera volada, la núvia ondera
que amb prou feines havia caigut del niu, collada per les regles no escrites
que la duien a casar-se amb l’home que tocava. Unes noces, podem suposar, no
menys celebrades pels Costas
d’Alcanar que pels Tortosa d’Onda...
Al capdavall, el matrimoni no era més que un contracte
econòmic perquè la dona s’incorporés a l’esfera patrimonial del marit. Per això
l’adulteri depassaria de bon tros la simple ofensa personal: atemptava contra
els valors ètics, econòmics i polítics de la societat.
El nou Codi Penal de 1870, aprovat durant el Sexenni i tan blasmat per l’Església,
va introduir canvis importants. Però va mantenir el tradicional tractament
diferenciat, per a homes i dones, del delicte d’adulteri. Així, per a ser
considerada adúltera només calia que una
dona se n’anés al llit amb qualsevol home que no fos el seu marit. En
canvi, la condició de l’adúlter restava limitada a determinats llocs i
circumstàncies que, pel seu fort simbolisme, fessin trontollar públicament la
unitat familiar: l’home només cometia adulteri si es podia provar que sabia del
cert que ho feia amb una casada; i, a més, se’l castigava si mantenia relació
amb una “manceba” dins de la llar
conjugal o el fet causés “escándalo
público”.
 |
| Lev Tolstoi, l'autor d'Anna Karènina |
La més beata de les beates
La vida a pagès d’una casada benestant podia ser força monòtona.
Entre quatre parets, a casa i al poble, en un ambient de vegades hostil a causa
de l’aire de frustració universal que per als uns hi havia deixat la caiguda de
la República i, per als altres, la derrota a la recent guerra civil. Tothora
amb parents del seu marit entre peus, envoltada de Costas per totes bandes com una illa. Encerclada per la mediocritat
i el tedi de províncies.
Avorrida, amb un marit tal volta eixut i distant; tan
ocupat amb el jutjat, el molí d’oli i l’administració de les finques que mai no
sabria on girar-se... Un Joaquim desencisat
així que va hagué comprovat, al cap dels anys, fins a quin punt la Gloriosa i
la República només havien estat foc d’encenalls en aquella Catalunya rural que
ara li seguia la veta tan de grat a Alfonso
XII.
Al seu davant m’imagino una Irene sensible, propensa a l’ansietat i a amoïnar-se. Sovint es
prendria les coses a la valenta. Me la imagino tota sola ara i adés, refugiada
en la intimitat de la llar per descarregar el cor d’aquells llargs tardets canareus que les mestresses esmerçaven fent
safareig.
I allí, del rebost al terrat, sempre anava amunt i avall
la frescor juvenil de la Francesca
Castelló: l’espaviladíssima criada xertolina era vint anys més jove que
ella.
–Per Xert, passa-hi despert! –se sentia a dir.
De portes enfora. Dins d’un cercle tancat de compliments
socials. Un peix que es mossegava la cua: visites per tractar amb dames,
senyors i capellans; les revetlles musicals; el passeig dels diumenges; balls i
teatre molt de tant en tant... Tot plegat fins i tot la feia semblar un pèl
maldestra i encara ignorant, perquè de comèdia no sabia fer-ne i detestava xafardejar.
Acabaria refugiada al confessionari?
Com deslliurar-te’n, d’una immensa gàbia rural que et fa
passar per un cós d’agulla?
Cas que la Irene
fos un personatge de ficció segurament ens preguntaríem, també, si a la seva
biografia canareva arribà a haver-hi escenes novel·lesques; posem per cas, com
les que ineluctablement, l’una rere l’altra, marquen el destí del comte Aleksei Kirílitx Vronski i Anna Karènina des
del capítol XVIII al XXXI de la primera part de l’obra immortal de Tolstoi.
És lícit fer-se comptes que ella es busqués un puntal en
aquell nus opressiu de l’Alcanar benestant. Qui sap si no l’hi anguniejava fins
i tot la mateixa ubicació de la llar familiar: justament entremig dels
casalicis dels marquesos i dels Costas
d’una banda, i el dels Suñer de
l’altra; en aquell colze ombrívol on l’antiga plaça dels Oms davalla cap a la
dreta per damunt de l’estantís, fondo barranc medieval que ve de la Rasa, i la
malenconia s’hi estreteix i esdevé carrer i després camí de Càlig.
 |
| Una recent sèrie televisiva russa ha donat vida novament a Aleksei K. Vronski i Anna A. Karenin, els protagonistes de la immortal novel·la Anna Karènina |
En un poble que no resultava gens acollidor, una forastera
com la Irene Tortosa amb prou feines
podia sortir-se’n disfressada d’ànima de càntir. Convertida en una mena de col·legiala mística (i si no que l’hi
preguntin a la poetessa Fina Mar, i
això que ella era descendent alhora dels Prima,
Anglès, Costa i Caballero!).
A les palpentes, la Irene
Tortosa haurà descobert la seva pròpia manera de ser infeliç.
Però ella no es penjarà com Tadeo, el comandant carlí. Ni s’enverinarà amb arsènic com Emma Bovary. Ni acabarà a la via del tren igual que la dona d’Aleksei Aleksàndrovitx Karenin. Ni
haurà cregut “sentir sobre su boca el
vientre viscoso y frío de un sapo” igual que Ana Ozores a les últimes línies de La Regenta. La Irene
buscarà –i sembla que hi trobarà– una altra sortida.
Però a costa de passar per curta de gambals. Per fanàtica
i forassenyada.
Per la més beata de les beates.
“Certs remordiments de consciència”
Però tornem a la novel·la de Tolstoi. Al capítol X de la primera part, Liovin cita un parell de versos d’un cèlebre poema d’Aleksandr S. Puixkin que ens arriba a
l’ànima. Tradueixo sabent que traeixo la màgia inimitable del poeta que va morir
jove en un duel i té un monument als jardins de Tsàrskoie Seló:
“El record, davant meu, en
silenci
desplega el seu pergamí de llarg
a llarg;
i en llegir-hi, fastiguejat, la
meva vida,
jo m’esgarrifo i cargolo un
renec,
amb queixes amargues com les llàgrimes
que ploro,
però els rengs malenconiosos no
s’esvairan.”
El poeta moscovita l’havia compost mig segle abans. M’afiguro
que la Irene Tortosa hauria pogut
subscriure’l fil per randa.
 |
| Hi ha qui sosté que aquest àngel de l'ermita de la Mare de Déu del Remei és el que millor personifica el pas de la Irene Tortosa Peidró per la vila d'Alcanar... Una apreciació que, si voleu que us digui la veritat, no em sembla gens desencaminada |
Al Curs de
literatura russa en què recull els apunts per a les classes que ha
d’impartir a les universitats nord-americanes de Wellesley i Cornell, Vladímir Nabokov es pregunta per què els
diversos temes desplegats al llarg de les pàgines d’Anna Karènina tenen desenllaços tan dissemblants. Per què?
Doncs “perquè Tolstoi considera que dues persones casades
i amb fills estan lligades per la llei divina per a sempre”, diu l’autor de Lolita.
Per bé que... I si compleixen alguna d’aquestes dues
condicions? I si no en tenen, de fills? O bé n’han tingut però se’ls han mort?
Com ara la petita, malaurada Maria Mercè
Costas Tortosa, posem per cas?
Acceptada la premisa de Tolstoi, hi sembla d’aplicació aquell raonament jurídic a contrario que tant Joaquim Costas com jo vam aprendre al
primer curs de Dret: a contrario sensu, llavors dues persones
casades però sense fills no estaran
lligades per la llei divina in aeternum.
Fou precisament això? Fou això mateix el que van pensar Joaquim i la Irene?
Per això al capdavall costaria Déu i ajuda lliurar-lo a
ell “de las penas eternas”, com va
publicar la premsa anticlerical de València?
Per això ella se’n faria l’estella, mirant d’alleujar-se d’aquell
rau-rau al cor?
Del pes “de ciertos
remordimientos de conciencia”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada