De vegades l'afortunada coincidència de persones cabudes i una mica de sort ha capgirat el destí de valuoses peces del patrimoni arquitectònic d'Alcanar: és el cas de la cisterna del Vall, però també de la casa O'Connor
La casa O’Connor és l’edifici d’estil modernista valencià on, fins a la guerra civil, va residir una de les tres famílies de terratinents més importants d’Alcanar. Situat al carrer de la Generalitat, actualment acull: el Centre d’Interpretació de la Cultura dels Ibers, amb gran quantitat de peces arqueològiques dels jaciments de la Moleta del Remei i de Sant Jaume - Mas d'en Serrà; l’Espai d’Història Contemporània d’Alcanar, amb una exposició permanent que ofereix informació sobre l'Alcanar dels segles XIX i XX; i temporalment també l’anomenat Espai Galià, mostra del llegat d’aquest pintor tortosí recentment traspassat.
El cas és que, tres dècades després d’haver estat adquirida per l’Ajuntament, la casa O’Connor es troba dedicada en bona mesura a les finalitats turístiques i culturals que Ramon Esteban Nolla i jo mateix vam imaginar per a aquest equipament municipal.
Quantes vegades en vam parlar en aquells mesos intensos i difícils de la tardor
i l’hivern de 1987! Al capdavall, el temps ens ha donat la raó. Especialment a ell, que em va fer escoltar el seu toc d'alarma quan jo, innocent i confiat, encara no podia concebre que aquell valuós casalici modernista estigués en perill de desaparèixer.
 | |
| Tardor del 1987: així lluïa la façana de la casa O'Connor ans de comprar-la l'Ajuntament |
Va ser durant la quarantena de l'any passat, en una conversa telefònica. Vaig convenir amb Jordi Sancho Parra que escau ja de deixar constància de les atzaroses vicissituds que va viure l’edifici senyorial del carrer de la Generalitat. Sobretot després d’haver llegit a la Viquipèdia un parell d’informacions errònies al respecte:
"La família propietària només hi habitava en època de vacances i la casa fou adquirida per l'Ajuntament després d'haver estat la seu de diverses associacions d'Alcanar. [...] El gran jardí que tenia al darrere fou adquirit per construir-hi el nou Ajuntament."
Ben mirat, s'hi observen dues inexactituds. L'una, temporal. L’altra, espacial.
Badades a la Viquipèdia
“Després d'haver estat la seu de diverses associacions d'Alcanar”: en realitat, les entitats van fer servir la casa O'Connor precisament perquè l'alcaldia, una vegada va prendre’n possessió, va lliurar-los provisionalment un joc de claus mentre es decidia la destinació de l’edifici. El 13 de novembre l’Ajuntament n'acordaria l’adquisició, tot i que l’escriptura corresponent no se signaria formalment fins al febrer de l’any següent.
Corregiu-me si vaig errat, però no crec que abans d'això la família O'Connor hagués cedit la seva casa per tal que fos "la seu de diverses associacions d'Alcanar".
A la sessió de la Comissió informativa municipal de Cultura d’11 de desembre de 1987, després de tractar d’assumptes de festes i de la futura ensenya d’Alcanar, i abans d’informar als assistents de les activitats de la Comissió organitzadora del 750è Aniversari de la carta de població, s’hi va parlar de locals.
–Fins que no estigui definit el paper que tindrà la casa O’Connor com a lloc d’ubicació d’entitats culturals –recordo haver-hi explicat–, malauradament l’Ajuntament no disposa de més infraestructura per a oferir a les entitats sense local.
–Llavors, què es suposa que hem de fer?
–Què trobeu si, de moment, els que tenim local el compartim?
Va ser el representant de la Penya Barcelonista d’Alcanar qui va treure’ns les castanyes del foc:
–No patiu. Així que hi acabem les obres, podeu comptar amb el nostre local.
–Qualsevol entitat?
–Sempre que no destorbi les activitats de la Penya.
Val a dir, però, que hi hagué qui va deixar-se d’històries; perquè sabia que la Comissió de Cultura podia dir missa, però qui manava de debò era l’alcalde.
D’aquí que, per decisió directa de Joan Baptista Beltran, algunes dependències de la casa O’Connor ben aviat es posessin provisionalment a disposició de les entitats que ell va tenir per convenient. Va pensar –o va pensar-hi prou– en els eventuals desperfectes que podia patir l’edifici o el seu contingut?
El cas és que, encara al desembre de 1988, la revista informativa independent Lo Rafal criticaria l’estat de “semi-abandó” de la casa O'Connor. Però això ja són figues d’un altre paner.
–Diuen que en té mig poble, de clau! –es queixarien les males llengües.
Tal volta aquest sigui l’origen del malentès a què pot induir el text de la Viquipèdia: mentre la resta d’entitats culturals no tenien més remei que acollir-se a la solidaritat de la Penya Barcelonista, a qui primer es va instal·lar a la casa O’Connor potser va semblar-li que ho feia abans que l’Ajuntament se'n plantegés l'adquisició.
D’una altra banda, a la Viquipèdia hi ha una segona errada. Perquè l'objecte de la compra va ser tota la propietat dels O'Connor, sense distingir entre la destinació de la casa i la del verger.
220 m2 de solar + 1.353,30 m2 de "terreny contigu"= superfície "mínima" per construir-hi el nou Ajuntament
Val a dir que del verger amb prou feines se’n faria esment fins que, ja a l’any següent, es succeirien ràpidament diversos fets: la frustrada i inoportuna defensa que, després d’anar-lo a veure quasi d’amagat, vam fer-ne Ramon Adell i jo dins del nostre grup municipal; l’insistent interès que la revista independent Lo Rafal va mostrar pel jardí des del seu segon número, al desembre de 1988... I especialment que, a partir d’aquell moment, Francesc Cid esgrimís intel·ligentment el futur del jardí com un dels principals arguments per demanar una altra ubicació per a l’ajuntament nou.
 |
| L'alcalde Joan Baptista Beltran Queralt a la portada del butlletí informatiu municipal de setembre de 1987: tot i faltar un parell de mesos perquè el Ple de l'Ajuntament ho acordés formalment, la decisió d'adquirir la cèntrica propietat de la família O'Connor ja venia de lluny i era àmpliament compartida a la ciutat (foto: BI Alcanar) |
Però tornem al 13 de novembre de 1987.
En els antecedents de l’acord d’adquisició que el Ple de l’Ajuntament va adoptar aquella nit, s’hi constatava “la singular necessitat d’ubicar la seu municipal en el centre de la ciutat i en terrenys amb un mínim de mil cinc-cents metres quadrats de superfície, no existint altres propietats que reuneixin aqueixos indispensables requisits”.
Un mínim de 1.500 metres quadrats de superfície. Al centre de la ciutat.
Tècnicament, diguem-ne, eren els requisits indispensables.
En l’acta de la sessió plenària hi queda ben palès que la propietat sencera –tant els 220 m2 del “solar” de la casa com els 1.353,30 m2 de “terreny contigu a l’actual edifici Ajuntament”– resultava indispensable per a construir-hi una nova Casa de la Vila; i per això s’adquiria.
Sense fer cap distinció (per tant, tampoc la que s’apunta a la Viquipèdia) entre el "solar" i el "terreny contigu". És a dir, tota la propietat objecte de compra es posava al mateix sac, a fi d'assolir la superfície mínima de 1.500 metres quadrats indispensable per a ubicar-hi una nova Casa de la Vila. Sense distingir entre el jardí i l’antiga llar dels O’Connor.
El
deler per un ajuntament nou
Les eleccions tingueren lloc el 10 de juny de 1987. La candidatura més votada va ser Iniciativa per Catalunya (IpC), encapçalada per Joan Baptista Beltran Queralt, amb cinc regidors. El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), amb Xavier Ulldemolins Reverter, va obtenir-ne tres. Els mateixos que Convergència i Unió (CiU), que va dur de cap de llista l’independent Joan Andreu Bòria Subirats. La Corporació municipal es completava amb Francesc Cid Ejarque (Esquerra Republicana de Catalunya, ERC) i Josep Ramon Sanz Fontana (Aliança Popular, AP).
Joan-Baptista Beltran va aconseguir l’alcaldia el dia 30 de juny. Com era de rigor en aquells temps d’antuvi va proposar un govern d’unitat, consistent a delegar àrees de treball a tots i cadascun dels regidors electes. Només van acceptar-les els tres regidors de CiU.
Tot i que en un primer moment els regidors Sanz Fontana (AP), Cid (ERC) i els tres del PSC van rebutjar les delegacions que l’alcaldia es havia ofert –totes d’escassa rellevància– al·legant que havien de consultar-ho amb les seves respectives forces polítiques, al cap de poques setmanes acabaren integrant-se tots al govern municipal.
A banda de diferències ideològiques (llavors n’hi havia, i bé que s’hi feien notar!), el que realment resulta significatiu era què li interessava més a cadascun dels caps de llista. Només així se n’entenen les seves respectives estratègies.
Què s’hi jugava cadascun d’ells?
El primer objectiu de Bòria havia estat, lògicament, aconseguir l’alcaldia. Un cop descartat això, el pla B era que el seu grup polític resultés determinant a Alcanar al llarg dels següents quatre anys.
Això va quedar palès en la seva intervenció a la sessió del Ple de l’Ajuntament
del 28 de juliol, acceptant per al seu grup municipal les delegacions d’Urbanisme i Obres, Turisme i
Pesca i Festes i oferint-hi “plena col·laboració”. Com a bon advocat, volgué fonamentar-ho llegint un
comunicat de set punts dirigit adreçat “a l’opinió pública d’Alcanar”.
Entre moltes altres consideracions (se’n pot trobar un resum a les pàgines
13-14 del butlletí informatiu municipal de juliol de 1987), n'hi destacava aquesta:
si l’alcalde ho era de tots i no pas sectari, ells trobaven que era millor
treballar col·laborant amb el govern que no des de l’oposició; més que més
tenint en compte que CiU ja havia demostrat la seva posició constructiva donant
suport durant tres anys a l’alcalde anterior.
 |
| Una de les primeres actuacions del consistori 1987-1991 va ser cosa de Ramon Esteban |
Per força més modestes havien de ser les aspiracions de Sanz Fontana i de Cid. Especialment aquest últim volia aprofitar al màxim cada minut al Consistori per guanyar legítimament visibilitat davant del teixit social canareu i així, sense perdre-hi volta, créixer en vots i regidors a les eleccions de 1991.
Pel que fa al PSC, Ulldemolins acabava de ser desallotjat de l’alcaldia després de vuit anys. Secundat per dos regidors ben resolutius com Paco Ruiz i Joan Ferrando i comptant amb gran presència al carrer, per capejar el temporal optaria per postures que de vegades podien semblar ambivalents, àdhuc un pèl contradictòries, però que al capdavall van revelar-se força encertades. Al cap de poc, el PSC entraria –també ho farien els regidors d’AP i d’ERC– al govern municipal... per tal de posar-ne en evidència a cada punt qualssevol badades i contradiccions, per trivials que aquestes fossin. En aquesta labor de sapa acabarien formant un excel·lent equip amb Francesc Cid, com es demostraria en el futur. Perquè Xavier Ulldemolins frisava per recuperar l’alcaldia l’any 1991, una fita quasi utòpica que acabaria aconseguint.
Finalment, Beltran (IpC) potser era qui tenia més
clar què desitjava per damunt de tot: conservar l’alcaldia, que tants d'esforços li havia costat aconseguir, durant els
quatre anys del mandat municipal. I conservar-la significava, senzillament, no
perdre-la ans d’hora. Per això la seva intenció era
nomenar Bòria primer tinent
d’alcalde per mirar d’assegurar-se’n el suport fins a les següents eleccions
municipals; tanmateix, la majoria dels simpatitzants de la candidatura s’hi va oposar
en una memorable assemblea, amb emotives intervencions recordant que el cap
de llista de CiU havia estat l’últim alcalde del règim franquista, etcètera.
No cal dir que Beltran no pairia gens bé aquest revés acordat a mà alçada. En endavant miraria d'evitar sorpreses d'aquesta mena. I ben aviat acabaria recolzant-se cada dia més, més que en el grup municipal d'IpC, en els parers i propostes de persones pròximes com ara socis, amics i parents amb interessos compartits... Però això ja són figues d'un altre paner.
En conseqüència, per òbvies raons de proximitat, tots els números els tenia la propietat de la família O'Connor al carrer de la Generalitat. Una casa i el seu verger, ambdós tocant a l’ajuntament vell.
Perquè encara que avui es pugui pensar que el més natural és que l'Ajuntament
adquirís la casa O'Connor amb la intenció de conservar-la, llavors no va ser
així.
Ni de bon tros.
 |
| Carrer llavors anomenat del general Mola, a la dècada de 1950: al fons a la dreta, pancarta enllà, l'ajuntament i la casa O'Connor |
El precedent de la Moleta
Ramon Esteban Nolla i jo ens havíem
conegut l’any 1980, quan ell presidia l’Associació
Familiar Joan Baptista Serra. Vam fer-los una entrevista per a la revista Alcanar.
He de confessar que jo hi albergava certs prejudicis: a partir de la campanya
que va endegar aquella associació per la creació d’un centre d’ensenyament
secundari a Alcanar, Ramon havia
estat força bel·ligerant en l’àmbit de l’escola local, fins al punt que una polèmica
destrempada i estrident entre l'Associació Familiar Joan Baptista Serra i el
sindicat USTEC –més ben dit, entre ell i el mestre Joan Josep Sancho– havia marcat l'estiu de 1979 al butlletí
informatiu municipal...
Suposo que per això, en aquell ajuntament tan plural en què acabàvem d’entrar tots dos com a regidors, ens va costar bastant connectar-hi. No va ser per culpa de Ramon, que insistia a proposar-me accions conjuntes de les dues regidories. Com, posem per cas, una excursió a aquell cim tocant a la partida de Sant Jaume on, al llarg de les seves recerques arqueològiques de la dècada anterior, assegurava haver trobat les millors peces de la seva col·lecció.
–Podem anar-hi amb els arqueòlegs que estan excavant aquí a la Moleta. Però et tocarà organitzar-ho a tu.
Amb un puntet d’ironia, m’ho va proposar aquell migdia d’agost que vaig acompanyar-lo a veure com treballaven els mestres margeners a qui ell havia encarregat la construcció d’unes escaletes de pedra –les mateixes que sovint demanen a crits una reparació, ja que el temps no passa debades– per tal de fer visitable el jaciment arqueològic de la Moleta del Remei. També refarien els marges de pedra seca de l’entorn de l’ermita mentre la Junta d'aquesta hi enllestia, aquell mateix estiu, la construcció d'un nou berenador al qual es podria accedir amb vehicles o bé, gràcies a unes àmplies escales, des de la mateixa plaça de l'ermita. Ramon Esteban era regidor delegat de Turisme i també s’havia acordat que gestionaria tots els assumptes relacionats amb l’ermita i el seu entorn, que ell tenia en molta estima.
Quan tornàvem amb cotxe a Alcanar em vaig assabentar per què.
Anys enrere Ramon no sols s’havia voltat les serres del terme amb la seva dèria d'arqueòleg amateur, sinó que també havia adquirit experiència en actuacions difícils i contra corrent per salvaguardar el patrimoni històric.
 |
| Els marges del Remei, iniciativa de Ramon Esteban |
Amb el referèndum per a la reforma política i les primeres eleccions generals democràtiques, el 1976 i el 1977 van ser anys incerts. Amb palesos buits de poder tant a l’esfera local com en l’administració central. No va faltar qui els intentà aprofitar per promoure in extremis iniciatives com, posem per cas, sanejar mig delta de l’Ebre per tal de construir-hi tot de blocs amb milers d’habitatges, imitant Marbella i Benidorm.
Fins i tot dalt del turó de la Moleta del Remei s'hi pretenia construir un camp de tir.
Ara no em pregunteu si municipal o de titularitat privada, si el projecte i el procediment d’autorització estaven gaire avançats o no... El cas és que va haver-hi una reacció. Alguns ciutadans, entre els quals destacaria el fuster Ramon Esteban, van posar el crit al cel per mirar d’evitat aquell disbarat.
El 18 de novembre de 1978, pocs dies abans de l’aprovació de la Constitució en referèndum, La Vanguardia es feia ressò que el Ministeri de Cultura havia incoat un expedient per a la declaració de Monument històrico-artístic d'interès nacional. Ramon de Silvestre i els seus companys de lluita van fer un sospir d’alleujament: per imperatiu de la Llei, des d’aquell mateix moment la Moleta ja gaudia de protecció.
Un cop tramitat el procediment, la declaració s’acabaria fent mitjançant un Reial decret d’11 de gener del 1979. Amb quina motivació? Doncs pel palès "estat d'indefensió" en què es trobava el jaciment, "a causa del creixement urbanístic del litoral".
Potser rere el camp de tir s’hi amagava una futura urbanització, com anys després passaria amb els anomenats eufemísticament camps de golf?
En qualsevol cas, a aquella Moleta indefensa també va anar-li d’un pèl. Però al capdavall, sortosament, van aconseguir salvar-la.
La casa que no queia en gràcia
L’antiga casa pairal dels Reverter –després Lías i de seguida O’Connor gràcies a afortunats matrimonis– ho tenia d’allò més mal parat. Aquesta família havia encapçalat, al llarg del règim de la Restauració, el famós Cossi canareu, un dels instruments principals del caciquisme a la vila.
 |
| El
nuvolall de la construcció d'un camp de tir, amb el més que probable
afegitó d'una urbanització amb vistes a la mar, va amenaçar entre 1977 i 1978 el jaciment ibèric de la Moleta del Remei. Ara les amenaces són unes altres |
En esclatar la
rebel·lió militar del juliol de 1936, les esquerres d’Alcanar van imposar-se als revoltats que havien apostat
diversos controls a les sortides del poble. Tanmateix, eren ben conscients que
ho haurien aconseguit sense l’ajut de correligionaris vinguts de la Ràpita,
Amposta i Vinaròs. Per això van comprendre que calia crear una comissió
municipal que coordinés els diversos partits i sindicats.
Estaven reunits
per mirar de fer-ho quan des de la casa consistorial van sentir-se trets.
–Vigileu, tiren des de la casa del Cono! –cridava la gent, fent servir el malnom en què s’havia convertit a Alcanar aquell exòtic cognom irlandès.
Convençuts que s’hi amagava un escamot d’alçats, els milicians van assaltar l’edifici per diversos punts alhora. Sembla que el nerviosisme i la confusió van propiciar un breu intercanvi de trets entre ells mateixos, les traces del qual encara hi perduren. De seguida van veure que només hi havia la família, que havia interromput el dinar enmig d’un gran ensurt.
Van emportar-se detingut Lluís O’Connor White qui, malalt de gota, sostindria que de cap manera no havia pogut participar activament en la conspiració contra la República.
Però la seva dona i sos fills ja no el veurien mai més. Lluís O’Connor, amb altres canareus, fou afusellat al cap d’un mes a Tarragona.
Fa anys vam escriure que és així com el destí va voler que justament allí, a la casa dels O’Connor, es representés el penúltim acte d’una tràgica confrontació: d’una banda, l’Alcanar dels terratinents i els seus incondicionals i galifardeus; i de l’altra, els jornalers, minifundistes i menestrals a qui la Història acabava de posar en primer pla en fer-los veure, de manera il·lusòria si voleu, que potser tenien l’oportunitat de ser protagonistes del seu futur.
L’edifici fou col·lectivitzat i romandria així al llarg de tota la guerra civil. A l’abril del 1938, en entrar les tropes franquistes a Alcanar, s’hi va instal·lar l’Auxilio Social ans de tornar la casa a la Maria Lías, vídua d’O’Connor.
Cinquanta anys després, seria sa filla qui la vendria a l’Ajuntament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada