La platja dels Tontos, sense atzavares

Diuen que la van batejar “platja dels Tontos” per una raó que avui ens escandalitza, però aquest Nadal la gent que passejava pel lligallo de la Mar es posava les mans al cap per un altre motiu

Es veu que, fa més de mig segle, un matrimoni rapitenc tenia uns xiquets que patien una discapacitat psíquica. Quina? Ves a saber. El cas és que, al poble, la canalla se’n rifava. Els prenia de cap d’esquila i en feia escarni. Vinga a amargar-los la vida i, nyic-nyic, fer-los plorar... I sempre, pobrets, a llengües de la gent.

Faltaven encara molts anys perquè s’encunyés l’anglicisme bulling. Igualment perquè es fes servir elterme “discapacitats”. Ni tan sols s’havia popularitzat allò de “subnormals” que hi hauria entremig. En aquell temps la neurodiversitat significava una desgràcia sense pal·liatius. De manera que la gent en deia, senzillament i atroç, “tontos”.

Sí, “tontos”: babaus. Un barbarisme inclement. Brutal. Bàrbar.

Els pares se’n van afartar, de pregar i pagar. L'assetjament continuava. Els altres xiquets no els deixaven de petja, als “tontos”, sempre buscant-los les puces. La família va pensar que evitaria aquells maltractes si se n’anava a viure fora vila, cap a garbí. I així va ser com es van mudar a aquella cala àmplia i hospitalària que, vers Alcanar, s’estén entre la caseta dels carrabiners de la punta de Codonyol i el promontori que amb els anys seria el càmping Noya (avui abandonat). La família es va instal·lar en una caseta que hi tenien. O que s’hi van fer, tant s’hi val.

Heus aquí l'indret de la costa canareva on es va instal·lar aquella família els xiquets de la qual, diuen, eren assetjats per causa de la seva discapacitat (la fotografia és de l'any 2009)

PLATJA “DELS TONTOS”

D’aquí el nom de lloc, cruel i sense misericòrdia, de platja dels Tontos. El barbarisme despietat va fer fortuna per a designar la platja on feien vida aquells xiquets. El topònim fins i tot va perdurar a l’anvers desvergonyit de les postals que, en successives edicions al llarg dels anys, mostraven la bellesa d’aquella cala única de la partida del Codonyol.

Remuntem-nos als temps anteriors a la Segona República. Som a les darreries de juliol de 1930. Venim de la Ràpita. Pel lligallo de la Mar arribem al punt on, al cap de pocs anys, la contesa civil requeriria construir un impressionant niu de metralladores per a defensar la costa catalana d'un possible atac dels italians, aliats de l'exèrcit sublevat. 

A setanta-cinc passes de la partició de Micaela Farga i Josep Bòria (és l’amo del terreny on mig segle després s’alçaria el càmping Noya?), hi comença “un entrant pronunciat de la costa”, llegim a la descripció d’aquell camí ramader. És la nostra cala.

Fa ben poc, l'Ajuntament d'Alcanar ha situat la platja dels Tontos en un plànol titulat Toponímia de les platges i cales del T. M. d'Alcanar. Pel que es veu i sabem (no pas de manera oficial, és estrany), ho ha fet a partir dels noms que vam recuperar en aquell treball que ens va encarregar el Consorci del Museu de les Terres de l'Ebre sobre la toponímia costanera, al qual ens referíem en una entrada d'aquest bloc de 25 de setembre de 2014.

La cala i platja dels Tontos, l'any 1964. A l'esquerra es pot observar la massa d'atzavares que la separava del lligallo de la Mar. Dalt, amb una fletxa hi hem assenyalat, a tall de punt de referència, el niu de metralladores que encara existeix

Seguim cap a ponent, encara vorejant més terres de Bòria. Estan cultivades. Per això allí el lligallo “davalla a un plànol inferior” (així ho farà encara avui, de punta a punta de la cala). Només al cap de cent passes recupera l’altura del tram precedent per a finalitzar la pujada just ans del següent revolt, a la partició de Josep Bòria i Carme Martí.

Ho fa “davant per davant d’una caseta del Cos de Carrabiners”.

LA CASETA DELS CARRABINERS

La caseta dels carrabiners existeix encara, atrotinadíssima. Si no vaig errat, és l’única que en queda al terme municipal. El solar (potser algú el va adquirir  després de la Guerra Civil en una subhasta de propietats de l’Estat?) està en venda. L'edificació, que no crec que figuri al catàleg de patrimoni arquitectònic annex al Pla general d’ordenació urbanística vigent, qualsevol dia l’assolaran. Una veritable llàstima perquè, desaparegudes les de la punta de l’Estanyet i de les Cases, és l’última caseta de carrabiners que li queda a Alcanar.

Què hi farem! Val a dir que encara està per fer el treball de recerca de batxillerat que estudiï de quina manera han fet cap a mans privades, de la Guerra Civil ençà, tantes instal·lacions militars com hi ha a la costa canareva.

La caseta dels carrabiners del Codonyol, avui en venda tot i el seu estat precari, a poques passes de la platja dels Tontos. L'ajuntament, amb les eines urbanístiques que la Llei posa al seu abast, s'hi podria plantejar algun tipus d'actuació per a salvar-la

En aquella contrada no se’n troba cap de més gran, de cala. La migparteix una roca punxeguda que recorda vagament el casc d’un navili petrificat. Dues escales de formigó més o menys empinades hi faciliten, a banda i banda de cada mitja platja, l’accés des del lligallo de la Mar.

En total, quatre escales. I ben lletges. No trobeu que n’hi ha prou?

LA TALA D'AQUEST NADAL

El ribàs, guarnit d'una massa d'atzavares que feia goig de veure, feia un temps que estava ben brut. Ningú no ho pot negar. El vent i la gent hi havien abocat brutícia (per cert, la mateixa brutícia que t’aclapara al pinar de l’antic càmping que hi ha dalt). Però per a solucionar-ho només calia netejar-ne la brossa i enretirar les bosses, paperam, plàstics... Calia talar les atzavares?

De debò que calia? A ningú no se li va acudir cap més solució?

Detall d'una postal amb una panoràmica de la platja dels Tontos l'any 1969. S'hi pot admirar l'espectacular parada d'atzavares a rampeu del marge i (ja amb prou feines) el niu de metralladores que ens serveix de punt de referència

L’entrant de mar que un dia va aixoplugar la infantesa i adolescència d’aquells xiquets va esdevenir, amb el temps, una cala àmplia, acollidora i, per tant, concorreguda. En tres instantànies de l’any 1964 ençà la veiem plena d’activitat a l’estiu: banyistes, tovalloles, flotadors, hamaques, para-sols, barques de pesca, llanxes...

Heus aquí mig segle de vida de la platja dels Tontos. Invariablement, mai no hi va faltar la tanca d’atzavares que separava el lligallo de la platja. Antany s'hi baixava per viaranys empinats. Més tard, per aquelles quatre escales de formigó que hem esmentat més amunt.

Als anys 70 del segle passat, la platja dels Tontos seguia plena de vida

De tant en tant, els banyistes podien entrar a l’aigua trepitjant-hi arena fina i, en sortir-ne, prendre el sol a l’estreta llenca de codolar arrimada al ribàs. Tothora resguardats per aquelles atzavares fortuïtes. Amb la discreció sense artificis, espontània, no buscada, que proporciona la cortina natural. Només cal veure els posats tranquils i relaxats de la gent, al seu aire amunt i avall, gaudint fins i tot de la joia que l’any 1964 hi representava un ombrívol garrofer quasi arran de mar, idoni per a cuinar-hi la paelleta dominical damunt d'uns fèrrens.

En aquesta fotografia, que data de l'any 2008, es pot apreciar fins a quin punt l'indret havia esdevingut domini de les atzavares

Ara aquelles atzavares, llevat de quatre que n'hi han deixat de mostra, han estat talades. Amb això, igual la platja que el lligallo de la Mar (els lligallos inclouen també la vegetació que els voreja, on els ramats pasturaven sobre la marxa) han perdut en aquell indret els seus trets d’identitat. I sense atzavares, el talús nu patirà aviat esllavissaments i tota aquella terra fosca, humida, pudenta i feraç pot fer cap a la mar.

Hi vaig passar diumenge 14 de desembre, ben de matí. L’escenari convidava al testimoni gràfic: enmig del desmunt, tristos monyons blancs anunciaven la matadissa d’atzavares (al mig ribàs de llevant n’han deixat les menudetes, i al de ponent amb prou feines se n’han salvat mitja dotzena, que hi fan companyia a margallons escadussers).

Perspectiva desoladora del ribàs de la platja dels Tontos a mitjan desembre de 2014, després de la tala d'atzavares. La línia roja discontínua n'assenyala l'abast

Més avall, les fulles carnoses serrades sense contemplacions anunciaven que ni la seva grossor, ni les espines de les vores, ni els mucrons afuats els havien fet cap servei en el combat desigual contra la serra mecànica. A la platja, ça i lla, com en un camp de batalla, la resta de les despulles de les amaril·lidàcies abatudes es barrejaven amb les dels llentiscles.

Més enllà dels monyons d'atzavares que han quedat al talús, una de les escaletes que faciliten l'accés a la platja. Al fons, la fortificació avançada de què parlarem més avall

Dalt, dins de l’antic càmping Noya, algú hi anava emmagatzemant la singular collita: un munt d’1,5 x 25 x 1,5 m de brancam principalment de llentiscle o matissa, però també de pi, palmera, ficus, olivera borda, pitòspor, algun margalló potser... Tot comptat, una massa allargassada de més de 55 metres cúbics que permet fer-se una idea de la magnitud de la neteja. O hecatombe.

Branques de llentiscle i penques d'atzavara, resultat de la tala a la platja dels Tontos

L’ATZAVARA, METL O MAGUEY

“En cuanto al aspecto del paisaje, dijérase que habíamos entrado en territorio africano. Pitas e higueras chumbas mostraban sus feroces pencas en los barrancos expuestos al Mediodía […]”, escrivia Pedro Antonio de Alarcón en un passatge dels seus Últimos escritos.

Està molt estesa la creença que van ser els àrabs els qui van portar a la península ibèrica l’atzavara i la figuera de pala o de moro. Però no és així. En realitat l’Agave americana, com ben bé indica el seu nom científic, és originària de l’Amèrica central. De manera que va arribar aquí quan al-Àndalus havia deixat d’existir.

A la seva Leyenda de las plantas, Carlos Mendoza (pseudònim del tarragoní Alfred Opisso i Viñas) cita Gonzalo Fernández de Oviedo:

“Unos árboles hay en la isla Española espinosos, que, al parecer, ningún árbol ni planta se podría ver de más salvajes ni tan feo y, según la manera de ellos, yo no me sabría determinar ni decir si son árboles o plantas. Hacen unas ramas llenas de unas pencas anchas y disformes, o de muy mal parecer, las cuales ramas primero fue cada una una penca como las otras, y de aquellas endureciéndose y alongándose, salen las otras pencas.”

Restes d'atzavares tallades i cremades en una foguera ran de mar, a la banda de ponent de la cala (desembre de 2014)

Fernández de Oviedo va esplaiar-se amb les utilitats de l'atzavara:

“Para lo que es bueno este árbol o planta es, que mojando las dichas pencas mucho, y tendido aquello a manera de emplasto en un paño, y ligando una pierna o brazo con ello, aunque esté quebrada en muchos pedazos, en espacio de quince días lo suelda y junta como si nunca se quebrara, y hasta que haya hecho su operación está tan aferrada y asida esta medicina con la carne, que es muy dificultosa de despegar; pero así como ha curado el mal y hecho su operación, luego ella por sí misma se aparta y despega de aquel lugar donde la habían puesto”.

Mendoza fa avinent que l’atzavara era anomenada metl pels antics mexicans. Uns altres en deien maguey. “Su altura en aquel país alcanza dos estaturas hombre, y su tronco tiene el grosor de un muslo”. I cita Francisco López de Gómara: “Tiene hasta cuarenta hojas, cuya hechura parece de teja, ca son anchas y acanaladas, gruesas al cimiento y fenecen en punta. Tienen uno como espinazo, gordo en la comba, y van adelgazando la halda. Hay tantos árboles de éstos, que son allá como aquí las viñas. Plántanlo, echa espiga, flor y simiente. El tronco sirve de madera y las hojas de tejas. Hacen lumbre y muy buena ceniza para lejía.”

Les despulles de les atzavares ran de mar, a la platja de llevant de la cala

UN DESTÍ BEN POBRE: FER DE TANCA

Gómara explica que els mexicans el tallaven ans que cresqués gaire, per tal que el cep augmentés de gruix. Llavors l’excavaven per dins, “donde se recoge lo que llora y destila, y aquel licor es luego como arrope. Si lo cuecen algo es miel; si lo purifican es azúcar; si lo destemplan es vinagre, y si le echa la ocpatli (cierta raíz) es vino”.

“De los cogollos y hojas tiernas hacen conserva. El zumo de las pencas asadas, caliente o exprimido sobre llaga o herida fresca, sana y encorece presto. El zumo de los cogollitos y raíces, revuelto con zumo de ajenjos de aquella tierra, guarece la picadura de víbora. De las hojas de este metl hacen papel, que corre por todas partes para medicinas y pintores. Hacen asimismo alpargatas, esteras, mantas de vestir, cinchas, jáquimas, cabestros y finalmente son cáñamo y se hilan”.

L'estranya bellesa del tall d'una de les atzavares que hi havia a la cala, alb i daurat al sol del matí hivernal

“Las púas son tan recias, que las hincan en otra madera; y tan agudas que cosen con ellas como con agujas cualquier cuero, y para coser sacan con la púa la veta, o hacen como con lezna o punzón. Con estas púas se punzan los que se sacrifican, porque no se quiebran y despuntan en la carne, y porque sin hacer gran agujero, entran cuanto es menester. ¡Buena planta, que de tantas cosas sirve y aprovecha al hombre!”, conclou Gómara.

Aquí han fet de tanca de les finques, reforçant-ne els marges de pedra més catxos. I encara hem vist els casenques i casencs cosir les xarxes de pesca fent servir d’agulla els mucrons o punxes d’atzavara. En paraules de Mendoza/Opisso: “Trasplantado el metl a la costa mediterránea es lo que llamamos pita o áloes, de poco empleo en la industria, si bien se usa como textil y como hilo para enhebrar. Su principal destino, sin embargo, es servir de cercado”.

D'una altra banda, un lector empedreït que viu a les Cases, Artur Segarra, ens ha fet avinent a tots que la coneguda editorial catalana Quaderns Crema va adoptar el perfil d’una atzavara com a emblema

Les atzavares, plantes grasses per excel·lència, fan de tanca d'una finca en un camí al peu de la serra de la Punta, dalt de les Cases d'Alcanar

DE LA CASETA DELS CARRABINERS AL NIU DE METRALLADORES

El cas és que les grans penques d’atzavara, un cop tallades, s'han esmunyit (o les han llençat) talús avall. Allí, a la platja, n’hi han apilat la resta. A tocar dels colls més agosarats. Quina llàstima, en una raconada tan carregada de vida i d’història!

Al cap de ponent de la cala, la tala ha deixat al descobert una mena de llarga visera al capdamunt del roquer, just per sota de la sendera o viarany en què s’ha convertit allí, per causa de les intrusions, l’ampli lligallo de la Mar. La visera és sostinguda de tant en tant per bigues verticals de formigó armat que hi fan de pilars improvisats . N’hem vist almenys vuit. 

Detall de la visera que ha quedat al descobert, recolzada en un seguit de biguetes de formigó, a l'extrem de ponent de la platja dels Tontos

Potser formen part d’un corredís destinat a protegir-se del foc enemic? Un passadís camuflat per a anar de la caseta dels carrabiners, tocant a la carretera, fins al solitari niu de metralladores que s’endinsa a la mar?

MEMÒRIA HISTÒRICA REPUBLICANA EN PERILL

Què se’n farà, d’això que constitueix molt probablement un exemple més de l’enginyeria bèl·lica de la Segona República? El formigó dels pilars ha patit el rosec del temps i del salobre marí. En un indret que estigué farcit de construccions militars –sobretot, de l’última guerra civil, tot i que n’hi ha restes que es remunten al segle XVI i potser a abans i tot–, aquest singular tram de passadís amb prou feines ha sobreviscut a la deixadesa oficial i als estralls de la construcció desfermada de xalets arran de mar. I ho ha fet només gràcies a la cortina vegetal d’atzavares, llentiscle i altres arbustos que l’amagava. I ara?

Val a dir que bona part d’aquesta massa arbustiva no era autòctona. El vent la hi havia sembrat arrossegant llavors dels jardins de les segones residències de la vora on, fa uns anys, deien que hi passava llargues temporades un futbolista emblemàtic de l’Atlètic de Bilbao.

La fortificació solitària que s'endinsa a la mar entre la platja dels Tontos i la punta de Codonyol. S'hi pot distingir el possible passadís que la comunicaria amb la caseta dels carrabiners

En recte de la platja dels Tontos, a l’altra banda de les construccions, hi ha la mínima parada d’autobús. Sense il·luminació pròpia. Amb la marquesina malmesa. D’allí estant pots contemplar l’excepció a la blancor dels edificis d’apartaments, és a saber: l’obra vista rogenca de sis apartaments embastats, sis (“3 dormitoris, 1 i 2 banys, terrassa i piscina”, proclamava  el rètol). Es van quedar a mig fer quan els va encalçar l’esclat de la bombolla immobiliària.

Una sòlida tanca d’obra i un focus previsor –que roman encès tota la nit– protegeixen l’ampli aparcament privat a peu de carretera. Cal suposar que alhora miren d’evitar temptacions a eventuals ocupes i als rodamóns que hi passen tots els dies.

La mar a punt d'emportar-se una de les atzavares tallades, a la banda de llevant de la platja dels Tontos

SENYALS DE LA COSTA CANAREVA

La incúria institucional ha ha deixat la caseta dels carrabiners del Codonyolen estat ruïnós. Aquest element arquitectònic tan característic (qui no recorda el de les Cases, que gaudia d’idèntica fesomia?) només espera, pobret, que el compren per a enderrocar-lo de seguida i abocar-lo a l’oblit.

Antany se n’alçaven, pel cap baix, a l’Estanyet, a les Cases i al Codonyol. Però en endavant serà com si a la costa canarevano n’hi hagués existit mai cap, de caseta de carrabiners. De retruc, una victòria més del general Franco, el dictador colpista que va suprimir el Cos de carrabiners de costes i fronteres per haver-se mantingut fidel a la legitimitat republicana.

Em conten que enguany s’ha estès la moda d’arrencar tiges d’atzavara per a fer-les servir d’arbres nadalencs. Essent així, a la majoria de les que creixien al ribàs de la platja dels Tontos ja els ha arribat el seu Nadal. A les atzavares, signes d’identitat –com els garrofers les planes i les faldes de les serres que miren a la mar, com les carrasques els racons més rebecs del Montsià– que, a despit de tot, encara senyalen la nostra costa.

Atzavares de Sòl de Riu, veritables emblemes de la costa canareva

Ja no parlem de la recuperació dels 20 metres d’amplària del lligallo de la Mar (se’n va menjar uns quants la intrusió d’una “platja privada”?). Només preguem al cel perquè al barbarisme atroç que es va apoderar del nom de la platja, a la bàrbara usurpació dels lligallos més emblemàtics dels pastors canareus i rapitencs, a la matussera tala d’atzavares, no s’hi afegeixi ara un altre bunyol.

Quin? Que a la platja dels Tontos s’aprofiti l’avinentesa per a perpetrar-hi (o tolerar que s’hi perpetri, que seria el mateix) una ofenedora escalinata de formigó pitjor encara que la que han fet platja del Canó enllà, a les Cases, a tall de baixador ostentós... Per si de cas s’hi consumés també aquest disbarat, almenys que tothom n’estigui al cas, que la barrabassada es podia evitar.