La salvació de la casa O'Connor (2): una conxorxa de dos

A la tardor de l'any 1987, en haver-se plantejat la construcció d'un ajuntament nou, la casa O'Connor semblava condemnada a desaparèixer 

La veritat és que les famílies canareves que havien patit la repressió del franquisme no sentien gaire empatia pels O'Connor, de manera no mourien un dit per conservar-ne la casa pairal. D’una altra banda, entre el sector més conservador del poble s’hi havien guanyat alguns contraris, i no suscitaven gaire adhesió. A més, feia molts anys que la més poderosa família canareva al llarg del darrer mig mil·lenni amb prou feines visitava el poble durant les vacances d’estiu i per Pasqua.

 

Tot comptat, mala peça al teler. La casa O’Connor hi tenia totes les de perdre.

 

Sí, les tres o quatre famílies més distingides d’Alcanar hi venien per Pasqua... D’aquelles tardes infinites dels Dijous i Divendres Sant de la infantesa, de vint-i-un botó, i de ciris i mantellines, personalment encara en tinc un record prou vívid.

 

–Vinga, que sempre has de fer tard –et clamava ta mare–. Va, que hi trobarem tots els bancs plens.

 

No hi anava gens torta. Mitja hora abans de començar la missa, a l’església ja no hi cabia ni una agulla, tothom planxat com un cargol. L’olor de cera cremada barrejada amb colònies de tota mena et feia arrufar el nas, alçar la vista cap a les voltes de pedra, ben visibles gràcies a la llum de primavera. No faltava que s’hi havia portat la cadira de casa, així que el passadís central de la parroquial s’anava poblant, estretint... Llavors arribaven ells.

 

L’entrada dels O’Connor a l’església, enmig de l’expectació general, feia tant de goig que les fins i tot les comares més xafarderes acabaven la corda de sobte.

 

Vet aquí que la família que havia estat l’ama d’Alcanar durant mig mil·lenni recorria lentament tot el corredís central mudats i tibats, per a instal·lar-se als bancs preferents del davant. Vull dir aquells bancs amb agenolladors de vellut, veritables reclinatoris en què no calia posar-hi cap mocador per evitar embrutar-te els genolls.

 

Els estaven reservats a ells i a les autoritats i principals funcionaris municipals que els feien costat en la breu desfilada: alcalde, regidors, cap local del Movimiento, etcètera, i les seves dones respectives, tots tocats i posats; amb cares de prunes agres i taronges sense suc, tan  solemnes que cada any semblaven més passats de moda. Sense que hi faltés mai el comandante de puesto i algun número de la Guàrdia Civil lluint, és clar, l’uniforme de gala i aquells esplèndids punys i guants tots blancs que molts de xiquets canareus envejàvem en secret.

 

També hi eren els Suñer i els marquesos? O aquests últims es reservaven per a la processó vespertina de divendres?

"Anem-hi a pams, o perdrem bous i esquelles" 

El cas és que, paradoxalment, en aquell estiu i tardor de 1987 ens pertocaria a Ramon Esteban i a mi de fer mans i mànigues per salvar la casa pairal dels O’Connor.

Ramon, assabentat millor que jo del pa que s'hi donava, va començar proposant-me de manera insistent un plantejament de mínims:

 

–I si comencem dient que se n’hauria de salvar la façana?

–Què dius, ara?

Tardor del 1987: a la dreta de casa O'Connor, l'ajuntament vell
(gràcies a la IA, que ara ens permet acolorir aquesta fotografia
del famós arquitecte tortosí Frederic Llorca, podem apreciar-ne
aquella singular façana blanca amb franges de color verd fosc) 

Confesso que en un primer moment em va semblar que faríem riure. 

–Sí, home –insistia ell–. Anem-hi a pams, o perdrem bous i esquelles.

D'antuvi no vaig fer-li gaire cas. Com havia de fer-n'hi? Per a mi resultava  tan obvi que aquell casalici s’havia de conservar, que no veia per què calia ficar-s’hi. 

A qui se li podia passar pel cap d’assolar aquell edifici històric? 

Tanmateix, aviat me n’adonaria que havia estat un passerell. Que jo, ingènuament, em negava a veure l'evidència. 

Que la casa, igual que el verger, s'havia comprat per ampliar-hi la casa de la vila. 

 

I que Ramon Esteban tenia raó. 

Per molt que a mi em sabés mal la veritat era que, en aquell Alcanar de 1987, la casa O’Connor era prescindible.

Va ser llavors quan Ramon i jo ens vam conxorxar. Ell, com a regidor de Turisme, encarregaria discretament un dictamen sobre l'edifici a un especialista de renom. Mentrestant el regidor de Cultura –és a dir, jo–, com a sotsdirector del butlletí informatiu municipal, s’ho manegaria per a comprometre’ns clarament a les seves pàgines a favor de conservar la casa O'Connor per treure’n un profit cultural.

 

–I turístic també –m'havia de corregir Ramon tantes vegades com va caldre.

 

Ho faríem al primer número del butlletí informatiu en què es fes públic l’acord municipal d’adquirir la casa. Sense perdre-hi gens de temps, per a evitar que abans hi diguessin la seva els partidaris d'enderrocar l'immoble. En aquell moment ens temíem que eren majoria al Consistori i estàvem segurs que també al poble.

 

–Una vegada més, David contra Goliat –va fer Ramon segurament pensant en la defensa de la Moleta deu anys enrere–. Ho veus o no, que gent no està per romanços? El que volen és un ajuntament nou.

 

I si la casa O’Connor era el preu a pagar-hi, rai.

La lliçó dels ossos de la Bamba

La nostra prevenció no resultava infundada. Ramon i jo no deixàvem de ser dos simples regidors pertanyents a forces polítiques diferents. I, damunt, amb els handicaps de ser ell un simple fuster i jo el més jove del plenari municipal. Tampoc no ignoràvem que les persones que encapçalaven els nostres respectius grups municipals no es barallarien pel destí de la casa pairal dels O'Connor...

 

Tot comptat, diguem-ne que no podíem confiar de rebre gaires suports.

 

–No res, xeic. Ja pots comptar que ens tocarà fer la guerra pel nostre compte.

–I mirant de no aixecar la llebre mentrestant.

–De moment, jo no n’hi diré res ni a la dona –Ramon va fer aquell somriure sorneguer tan seu, amb el puret entre els llavis–. Però ja t’hi pots jugar un sopar que, més aviat o més tard, ens posaran a caldo.

Els esdeveniments li van donar la raó de seguida.

 

No seria la primera vegada que se’ns intentaria deixar malament, al fuster i al fill de ferrer amics de les antigalles. Va ser justament una setmana o dos abans de la diada de Tots Sants. S'estaven executant les obres d’un descansador a la partida de la Bamba, a mitjan camí entre el nucli urbà i el cementiri municipal. Res de l’altre món: un senzill eixamplament de la vorera d’accés a peu al cementiri i la instal·lació d'un banc per seure-hi.

 

En fer-ne els fonaments, però, la Brigada municipal va trobar-hi uns ossos. Tan bon punt se’n va assabentar, Esteban va fer-me memòria de l’excursió que el 29 d’agost havíem fet amb els arqueòlegs que aquell estiu havien estat excavant a la Moleta:

 

–És just davant de la vil·la romana que us vaig ensenyar.

–Vols dir que podria tractar-se d’un enterrament?

–Tu ets el regidor de Cultura. No em diguis que no pots contactar amb els arqueòlegs.

 

Els ossos es van recollir en una bossa perquè els examinessin els arqueòlegs de la Universitat de Barcelona o bé els del llavors Museu Comarcal del Montsià (avui Museu de les Terres de l’Ebre). Els vam deixar al vestíbul de l'Ajuntament perquè vinguessin a fer-hi un cop d'ull.

 

A la tardor d'aquell 1987, en construir aquest descansador hi van aparèixer els ossos de la discòrdia 

Falsa alarma: no van trigar gens a dir-nos que aquelles testes segurament pertanyien a un bòvid o a un càprid. Des del punt de vista arqueològic, ens van assegurar, no tenien cap interès.

 

Ramon i jo ens vam quedar tranquils; però Beltran i Bòria, no. Es va sentir a dir que el primer havia alçat el crit al cel: ¿qui érem nosaltres per a aturar durant vint-i-quatre hores, sense la conformitat de l’alcalde o del regidor d’Urbanisme, una obra urgent que havia d’estar enllestida per a Tots Sants?

I encara va haver-hi qui, dins del mateix Consistori, s’hi va acarnissar un pèl més. Feren córrer que algú havia soterrat uns ossos de gos tocant a la Moleta del Remei... amb la intenció de fer-los-hi trobar a Ramon per tal que aquest s’afigurés que se n'havia descobert la necròpolis. 

 

Només va ser una broma fàcil i inofensiva, però ens havien ensenyat les cartes.

 

–Si no ens espavilem, ens la fotran.

Cap precaució no hi resultaria sobrera, vam pensar. I tal mateix. A la revista Alcanar del mes de setembre se li va fer una extensa entrevista a l’alcalde: al llarg de cinc pàgines plenes de titulars va referir-se àmpliament a l’avinguda Catalunya, a la urbanització de l’antic camp de futbol, al poliesportiu de la Fanecada, al Pla general d’ordenació urbana, a un centre d’investigació de cítrics, als terrenys per a les escoles de les Cases i l’institut d’Alcanar, a la licitació de les obres del Centre de Salut... Però em vaig ocupar personalment que no se li formulés cap pregunta sobre el nou ajuntament.

 

Era un moment molt delicat. Calia evitar que, en un rampell de populisme, la casa O’Connor quedés públicament sentenciada.

 

La manera més intel·ligent d’actuar, vam pensar, era mirant d’avançar-nos-hi. Amb fets consumats. Com qui no vol la cosa.

 

I així va ser com Ramon de Silvestre i jo vam maquinar, colze a colze i de sotamà, una portada sorprenent i un informe inesperat.

Però abans va arribar la sessió del Ple de l’Ajuntament.

Faves comptades?

 

Al Consistori, les posicions de cadascú estaven més clares que l’aigua. La partida era de pòquer descobert.

 

D'entrada, en aquell moment a Beltran (IpC) el que més li interessava era conservar l’alcaldia, costés el que costés. I, atès el capteniment de cadascun dels grups municipals, per a aconseguir aquest objectiu en tenia prou amb el suport  polític de Convergència i Unió. I Beltran suposava que Bòria no era gens partidari de conservar la casa O'Connor –era notori que entre ell i Lluís O'Connor no existia cap mena de simpatia personal, més aviat al contrari.

 

L’alcalde (o les persones més pròximes que l’assessoraven) també estava convençut que Xavier Ulldemolins no s'oposaria a enderrocar l'edifici històric. El més lògic era que es deixés guiar, pensava, per un lògic interès personal: si la façana de la seva farmàcia, en comptes de donar a l’estret carrer de la Generalitat, passava a obrir-se a una nova i espaiosa plaça, hi sortiria guanyant molt.

 

Eren faves comptades.

 

Finalment, davant d'un panorama així, Sanz Fontana no hauria de tenir cap motiu per a adoptar un paper conservacionista i enfrontar-se a la majoria del consistori.

Els regidors Joan A. Bòria (esquerra) i Ramon Esteban (dreta)
en una sessió plenària de l'Ajuntament d'Alcanar 
d'aquella entretinguda tardor de 1987
(foto BI Alcanar)

A més, els O'Connor vivien a Madrid. Els seus lligams amb el poble ja eren gairebé inexistents. Així que es podia descartar que entre els canareus i canareves es suscités cap moviment en defensa del casalici d'una família que havia protagonitzat, amb algunes altres, el caciquisme de la Restauració, quan el poble estava migpartit entre els seus partidaris i els del marquès de las Atalayuelas.

Caramboles a dues bandes

La votació del primer Ple que va abordar l'assumpte no va desmentir aquestes impressions. Era el 13 de novembre de 1987. Una majoria aclaparadora de dotze regidors va votar a favor de l’adquisició de la finca dels O’Connor, casa i terreny. Només s’hi va abstenir Joan A. Bòria.

 

Val a dir que l’alcalde Beltran havia anat alterant a poc a poc –curiosament, en això només li plantaria cara Francesc Cid– un element important de les sessions plenàries. Com que no es refiava que algun regidor es veiés confós i convençut per un discurs discordant, havia suprimit el debat previ i l’havia substituït per una “explicació de vot”. Una explicació posterior a la votació. 

 

I va ser a l’explicació de vot quan van saltar les primeres sorpreses.

 

–Hauríem de crear una comissió especial que estudiés com conservar i aprofitar la casa O’Connor –va dir Xavier Ulldemolins–. També la seva destinació futura, que pot estar dins de l’àmbit cultural.

 

“Hi he parlat, amb Xavier”, m’havia xiuxiuejat Ramon Esteban, “i la sap llarga, no pateixis”.

 

Efectivament, Ulldemolins no es xuclava el dit. No estava disposat que al carrer li pengessin tota la vida el capell de promotor de l'enderrocament d'un edifici històric. Més que més després que Esteban hagués fet córrer per l’Ajuntament l’informe d’un reputat arquitecte tortosí, expert en la matèria, que es decantava per la conservació de la casa O’Connor.

Per això Xavier va ser el primer a plantejar, contra tot pronòstic, la possibilitat que l’edifici es conservés.

 

L’alcalde no se l'esperava gens, aquesta sorpresa. On havia fet cap el suposat interès dels socialistes per millorar l'accés a la farmàcia? Així que només va respondre, sense poder amagar un cert desconcert:

 

–A l’ordre del dia no s’hi contempla la creació de cap comissió especial.

–La comissió que dic estaria assessorada per un facultatiu competent. Així, també podria seleccionar l’arquitecte a qui s’encarregarà la redacció del projecte de la nova Casa de la Vila –va insistir Xavier Ulldemolins.

–No caldrà. Ja hi ha diversos arquitectes estudiant-ho.

–De debò? Quants?

 

Hàbilment, Joan Baptista Beltran va fer l’orni:

 

–Presentaran avantprojectes que seran sotmesos a la consideració de l’Ajuntament a través de la comissió que pertoqui. Així podrem triar-ne el més adient.

 

Vaig mirar Esteban de cua d’ull. L'alcalde estava recuperant el control del debat. No ens convenia que fugissin d’estudi. Era el moment de ficar cullerada i tornar a treure-hi l’assumpte de la casa:

 

–Al meu parer, l’edifici que l’Ajuntament ha adquirit conté importants elements modernistes dignes de conservar-se –vaig veure que Ramon feia un somriure de complicitat–. D’una altra banda, no cal crear-hi cap comissió nova... La de Cultura és competent per a tractar aquest assumpte. Ans que s’hi pronunciï el Ple, vull dir.

 

Com era d’esperar, això no fou rebut amb gaire entusiasme.

 

–Degudament assessorada, és clar –vaig concedir com qui demana disculpes.

 

Silenci. I condescendència, diguem-ne. Com qui sent ploure. A Ramon i a mi no ens venia de nou. El regidor d’Urbanisme, Joan A. Bòria, devia estar pensant en la comissió informativa d’ídem; Beltran i Ulldemolins ja havien ensenyat les seves cartes i en cap d’elles no hi figurava la comissió de Cultura, així que... 

 

En realitat, ben aviat comprovaríem que la creació o no d’una comissió era la disfressa d’una pugna soterrada per decidir qui havia de triar l’equip d’arquitectes que redactaria el projecte del nou ajuntament.

 

I en l’elecció de l’arquitecte a contractar, què hi hauríem pintat els romancers de la Comissió de Cultura?

 

A Xavier Ulldemolins feia molt de temps que li havia caigut el groc del bec i sabia el que es feia: es va mostrar d'allò més intel·ligent en aquella important sessió plenària del 13 de novembre de 1987, quan la casa O'Connor va fer les primeres, tímides passes per salvar-se (foto BI Alcanar)

Llavors vaig recordar que havia quedat en una cosa amb Ramon Adell, regidor d’Ensenyament. Així que encara vaig preguntar-me en veu alta si, de la mateixa manera que es compraven terrenys per a fer-hi un nou ajuntament, potser no s’hauria d’agilitar també l’adquisició dels necessaris per a construir-hi el nou institut d’ensenyament secundari.

 

No cal dir que aquesta comparació a tres quarts de quinze tampoc no va ser aplaudida per la resta del plenari municipal. Saltava a la vista que en aquells moments el que Alcanar més necessitava i volia, per damunt de tot, no era pas un institut.

 

Anaven pel bon camí el centre de salut, la pista de ball coberta i les poliesportives de la Fanecada... Però hi urgia –era de calaix veient el posat de la majoria dels presents– un nou ajuntament.

 

Un ajuntament amb esgambi; no pas com el vell, encaixonat en un carrer que s’havia quedat estret.

 

En un lloc espaiós.

 

I cèntric, per tal que la gent gran de tot el poble, i en especial els veïns i veïnes del Rocall, pogués arribar-hi a peu com s’havia fet tota la vida.

 

Llevat de l’abstenció de Joan A. Bòria, que va reservar-se’n la motivació per a més endavant, tothom va votar-hi a favor.

 

Semblava que l’institut de batxillerat, al qual jo m’havia referit sense gaire fortuna de part de Ramon Adell, no corria pressa i podia esperar.

 

I la casa O'Connor rai. El seu destí final, encara incert i a mercè de qualsevol carambola inesperada en el joc d'aliances tàctiques de la política local, acabaria jugant-se a cara o creu.

Màgia al clot de les Cases

La ciència està a punt de reconèixer (a contracor?) les inesperades arrels orientals que potser obliguin a reescriure la història de Catalunya, i qualsevol ajut hi serà benvingut

Si fins al segle XIV a Alcanar va existir-hi un call, Vives de Carcassona i la resta de jueus que l’habitaven haurien xalat de saber-ho: dalt de la vall de Sant Jaume de Barberà, al capdamunt d’una serreta en recte de les Cases, romanien soterrades les restes d’un temple dissenyat com el del mític rei Salomó, només que bastant més menut.

El recinte de culte canareu o casenc (àmbit A25) i les seves capelles adjacents (si no hi vaig errat, A7 i A11)  tenen tots els números per a formar part d’un santuari fenici. Cremat i assolat, ves per on, entre les èpoques de la destrucció del primer temple de Jerusalem, l’any 586 aC, i la construcció del segon feta a partir del 537 aC al dictat del profeta Ezequiel, en haver tornat els hebreus del desterrament a Babilònia.

Dibuix (obtingut amb IA a partir d'una antiga foto en BiN)
d'una tarda de bous a la plaça de Sant Pere de les Cases.

Com que la poesia fa servir el llenguatge d’una faisó creativa, el filòsof alemany Martin Heidegger (1889-1976) la veu capaç de revelar la veritat i posar-la en dansa, cosa que no es troba a l’abast del llenguatge quotidià. Al seu parer, la poesia no es limita a la creació artística. També esdevé una manera de revelar allò que romania amagat: la veritat del món i de l’existència humana.

Una manera singular d’obrir nous horitzons.

El per què de “Costa púnica” (de 2013 ençà)

Per això i per raons que ara no venen al cas (si les volgués exposar, ja ho hauria fet), un hom ha anat maldant-hi durant els últims 12 anys com un corcó: allò que Ramon Esteban ens va descobrir a l’agost de 1987 no era ben bé la residència fortificada d’un poderós cabdill local que hauria gaudit d’una relació preferent amb els comerciants fenicis, sinó que allí dalt hi vivia gent forastera.

D’aquí que al novembre de 2013, en inaugurar aquest blog localista, jo el bategés Costa púnica. 

Vaig partir d’una intuïció poètica. Bo i imitant Robert Graves, vam fer els deures a còpia de lectures, recerca i cops de mà d’una bona colla d’amics (Xavi, Joan-Manuel, Eli, Sabela, Núria…). Així que, nyic-nyic, torno a insistir-hi: Sant Jaume ja fa tard a ser reconegut, de totes totes, com l’assentament fenici permanent situat més al nord de la Mediterrània.

Conferència del Dr. D. Garcia Rubert a l'auditori d'Alcanar (22/09/2024):
delimitació del temple excavat al jaciment de Sant Jaume (àmbit A25)

El prestigiós arqueòleg Miquel Tarradell (1920-1995) ha gaudit d’una profunda i merescuda influència en els seus col·legues. Amb les dades i coneixements a l'abast durant la segona meitat del segle passat, va sostenir a grans trets que, des de temps pretèrits, haurien existit ja marcades diferències culturals entre les diferents parts de la península ibèrica: mentre que el nord-est arrelaria en la colonització grega d’Empúries, la resta s’hauria caracteritzat pels seus orígens fenicis al sud –compartits amb el nord d’Àfrica–, i cèltics al nord-oest i centre; unes singularitats que, conservades al llarg dels segles, haurien acabat donant lloc a nacionalitats diferents.

Però, i si el bressol del Principat no fos Empúries, sinó aquella serreta que s’alça dalt de les Cases, a la partida de Sant Jaume de Barberà?

Una pàtria ordenada de la mar estant

Aviat els científics s’atreviran a reconèixer-hi un país protohistòric amb nom (bonic) d’aigua salada, salobre o millor dolça; tota ben ensinistrada com en aquell fascinant Waterland de la cèlebre novel·la de Swift gràcies a una portentosa cadena de marjals, llacunes i rius, adés pacífica —estanys fondos hi farien de port—, adés tempestuosa: l’1 de setembre de 2021 vam tenir-ne la prova.

Una pàtria concebuda i ordenada de la mar estant. Amb l’Óssa Menor, dita l’Estel Fenici, de testimoni. Xicoteta. Coronada per un santuari on dipositar-hi exvots, ofrenes i tributs, i fer-hi tractes: diadema encarada a la Mediterrània, amb un parell de torrasses a l’aguait d’un rerepaís de pastors, teixidores, mariners i pagesos fidels al calendari cananeu de feines del camp —segues de l’ordi i del blat, verema i collita— fins al mes (𐤁𐤋, bul) dels Barrancs i les Plogudes.

Antic esbós d'un vaixell fenici

Un país orientat de dreta a esquerra. Vertebrat per una genuïna xarxa d’alineacions astronòmiques. On l’aigualera (així en diem aquí de l’aiguatge), la llum i la revinguda dels rius tenien descendència al cel nocturn. Tot a compte de la Noble i Esplèndida, habitada per prínceps de la Mediterrània que lluïen mercaderies i traça al teler mai no vistes, mentre els indígenes en flairaven de lluny rostits de peix sense precedents en un món de graelles ceràmiques i forns tannur (fixos o portàtils) tan enrevessat com la resta d’aquell fabulós espai colonial, batejat fil per agulla en la prístina llengua pròpia del Montsià: amb mots, tant sí com no, semítics.

Tot comptat, el “pla B” de l’Acadèmia. El que, ja des de l’any 2013, per a un servidor ha estat sempre el pla A.

El “pla B”?

D’ençà que l’estiu de 2021 van trobar aquell parell de betils sota una llosa feliç (els déus Aixtart i Baal?), el Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona (GRAP) ha començat a anar a la nostra. Amb peus de plom: al cabàs d’indicis en matèria d’arquitectura, infraestructura, poliorcètica, ceràmica, objectes de prestigi, creences i metal·lúrgia s’hi afegia, el passat 27 de maig de 2025, la identificació de “pràctiques culinàries pròpies del món fenici, fins ara absents al registre indígena del nord-est de la península Ibèrica”. 

No feia gaire que l’equip del professor Garcia Rubert havia anunciat a la revista Saguntum que, arran de les últimes investigacions en els assentaments del Complex Sant Jaume, cal valorar una hipòtesi alternativa —el “pla B”, en diuen—  i plantejar-se que Sant Jaume fos en realitat un enclavament o factoria comercial fenícia.

Al setembre de 2025 el director de les excavacions, per les xarxes socials, anunciava la preparació d’un article –“està costant Déu i ajuda, però penso que serà molt interessant”, en deia– titulat “Els fenicis a Catalunya: ni tan tardans en arribar, ni tan escassos, ni tan fugaços”.

Després que la premsa afirmés al mateix mes de setembre, a pit descobert, que les troballes hi “apunten que els fenicis van establir un assentament a Catalunya ans que els grecs”, des del GRAP se’ns ha consultat a diverses persones sobre l’evolució de la línia de costa canareva. I sembla que les dades històriques al nostre abast, que parlen de marjals del segle XVII ençà (i d’estanys des del XIII), han estat corroborades pels primers resultats de la segona campanya de sondejos entre les Cases i l’Estanyet.

En efecte, gràcies a set perforacions de fins a 4,5 metres per mitjà d’una aparatosa barrina manual —de bo que exigia als arqueòleg repenjar-s’hi i tot— s’hi ha constatat l’existència d’un parell de llacunes costaneres a l’antiguitat, una de les quals sorprenentment profunda. Si el laboratori en confirma una datació de fa 2.700 o 2.800 anys, això obrirà pas a una visió renovada sobre el paisatge canareu i les activitats de les comunitats que hi vivien durant la Primera Edat del Ferro: amb una fondària superior als 2 metres, embarcacions menudes haurien pogut navegar per aquell espai i utilitzar-lo com a punt d’amarratge o discret port natural; i, per tant, el santuari de Sant Jaume s’hauria trobat molt més prop de la mar.

24/08/2025: diada de portes obertes al jaciment arqueològic de Sant Jaume

Un “sondeig” de 900 m2 al cor de les Cases?

Res de nou: un litoral de Peníscola ençà que el 1984 l’enyorat Ramon Miravall ja ens va descriure farcit d’un seguit de maresmes i estanys. Jo hi afegiria algun lluent: aquella albufera “d’una brillantor nítida i dura, d’espill”, en paraules de Joan Fuster.

De ponent a llevant, al llarg de la costa canareva me’n sé tres pel cap baix, d’antigues llacunes: l’Estanyet, assecat només fa un parell de segles; l’extens Bassal Gran fins al fondo de Jan, que amb quatre gotes encara es nega; la que ocuparia l’actual Marjal fins a l’Hort Adell, on ja comencen la conca i estuari del barranc de les Cases…

Just allí, a la cantonada dels carrers de Josep Esteller i d’Hernan Cortés, fa uns deu anys que s’hi havia perpetrat –i perpetuat– un enorme clot trapezoidal que depassava de llarg els 900 m2 de superfície per 5 m de fondària. Un estropell com una catedral.

Estat ben perillós de l'esvoranc el 2/11/2024

Per a més inri, els aiguats de Tots Sants de 2024 van enfonsar la tanca que afrontava al Josep Esteller. La Llei obliga l’autoritat local a ordenar a la propietat que realitzi les obres necessàries per garantir-hi la seguretat (amb la imposició, si escau, de successives multes coercitives fins que acompleixi el requeriment) i, en cas de no fer-ho, a executar-les subsidiàriament l’Ajuntament a càrrec del propietari. 

Tot i això, al juliol de 2025, set mesos després, l’estropell persistia. A la vista de tothom. Amb el risc que en aquell forat hi caiguessin vehicles i persones, incrementat per llargues esquerdes a l’asfalt del carrer sense vorera: avisos que l’esvoranc es perllongava sota els peus dels vianants més confiats. 

En deu anys el clot havia covat un món interior digne de Viatge al centre de la terra de Verne (o encara de l’horror còsmic de Lovecraft): rates, serps, aranyes, caparres, mosques i mosquits es disputaven cada pam d’eixa fondària de pilars de formigó amb urpes rovellades, fortor d’herbassar i romegueres, acàcies roses, pins espuris, moreres de paper, oliveres, avets i xipresos, bàlsam emparrador, margallons protegits i espinada del diable. Un assumpte ben pelut.

Redimir el clot i elevar-lo al Saló de la Fama

Va treure’n l’entrellat un jove cuiner. “Este clot”, va exclamar, “fes-te compte que és com un brou”.

Un “caldo base”. 

Ves si no. Què millor que disposar d’un clot base previ per a fer-hi després sondejos més fondos? 

"Si les patates ja t’arriben pelades, això que t’estalvies", postil·laven la lògica culinària i potser també la municipal de no fer-hi res. 

Amb 5 metres de profunditat ja guanyats, urgia maximitzar els avantatges de la desídia governativa i posar l’esvoranc a disposició de la ciència. ¿Qui et deia que, ara que finalment l’Acadèmia anava entrant al solc d’aquell “pla B”, un vuitè sondeig arqueològic in situ (5 + 4,5 = 9,5 metres!) no podria treure'n l’aigua clara, redimir el clot i elevar-lo, gloriós, al Saló de la Fama?

Ben cert que més val pedaç que forat. I riure, que fer riure. 

Panoràmica del clot de les Cases el 23 de maig de 2025

Però fa molts anys que anem de cantó. D’un passat protohistòric esplendorós a clot de brutícia. A l’esvoranc que és caldo, més que no “base”, de pudenta malesa urbana. 

La ironia? Que el clot, a la manera d’una cassola de brou base abandonada al fons de la nevera, s’havia acabat convertint en caldo de cultiu per a males herbes i què sap què més.

El presentisme en voga es mirava el passat amb condescendència. Una herència victimista més per a la presumpta col·lecció. I qui dia passa, any empeny.

Per això vam dedicar-hi les pàgines 28 i 29 del número de Lo Rafal de l’estiu passat.

I vam avançar-hi la sospita que d’aquesta malesa, en un cor de les Cases deixat de la mà de Déu, el primer fenici canareu (o casenc) se’n devia fer creus.

Imatge per a il·lustrar l'article de la revista Lo Rafal,
número de l'estiu de 2025 (IA)

Fer en quinze dies allò que les queixes veïnals no han aconseguit en deu anys

Perquè, a l’espera que finalment els arqueòlegs acabin de decantar-se pel seu “pla B”, fa l’efecte que els fenicis de Sant Jaume no han parat mai quiets.

Durant deu llargs anys, el clot de la cantonada dels carrers de Josep Esteller i d’Hernan Cortés va constituir un monument a la desídia. Una piscina municipal sense aigua, però a vessar de desinterès en forma de matollar i brossa: el lloc idoni perquè els veïns hi veiessin reflectit l’abandó de l’autoritat local, en cinc metres de profunditat de pura procrastinació urbanística.

 

Les queixes ciutadanes es perdien en aquella freixura de formigó, runa, brancam i fullaraca, sense resposta de la indiferència governativa. El cràter de més de 900 metres quadrats, beceroles del pàrquing fantasma d’un edifici frustrat, s'havia naturalitzat al paisatge urbà de les Cases a tall de malaltia geològica crònica.

Fins que va sortir al número d'estiu de la revista local Lo Rafal. 

Llavors va ser quan va sobrevenir la màgia. La màgia ancestral, la que fa més de dos mil·lennis i mig que fermenta al subsòl de la costa mediterrània.

3 d'agost de 2025: després de deu anys, hi arriba la màgia!

Cosa de màgia (fenícia)?

En menys de quinze dies, les màquines van irrompre a l’àrea urbana on fa vint-i-cinc anys encara hi havia l’Hort Adell. Les excavadores van posar-hi mà. El forat –que havia desafiat una dècada de reclamacions i queixes veïnals– va començar a desaparèixer davant el poderós encanteri d'una sola paraula: fenicis.

Heus aquí un miracle d’eficàcia. Com qui posa oli en un llum: la terra, que durant tant de temps havia semblat repelosa a tornar al seu lloc, va acudir-hi sol·lícita en camions, convocada per l’esperit d’aquella mil·lenària civilització de navegants i comerciants.

L'excavadora, al cap de tants d'anys,
va colgant de terra el gran clot urbà de les Cases.

Ha estat un cas com un cabàs: la força dels vius no va poder amb un esvoranc que ja s’eternitzava, però la mera ombra dels morts il·lustres l’ha esborrat del mapa en un tres i no res. L’esperit fenici, aquest gran incomprès, ha resultar ser el millor aliat de la ciutadania.

Per tant, cridem laus. Cantem al·leluia. Llancem les campanes al vol a la salut dels fenicis, els autèntics solucionadors d’aquell descomunal clot urbà. L’espectre immemorial dels inventors de l’alfabet que també van portar el vi i l'oli, evocat en una imatge (xicoteta) a la part inferior dreta de la pàgina 29 d’aquell número d’estiu de Lo Rafal, ha enllestit en quinze dies allò que la incúria municipal no havia encertat a resoldre en deu anys.

L'ancestral esperit fenici, tot celebrant la seva victòria ciutadana
(dibuix obtingut amb IA).

Ha demostrat que, de vegades, per a fer avançar un poble només cal furgar, si res més no retòricament, en un passat prou llunyà i memorable per espantar la mandra i fer-los tapar el clot.