De vegades l'afortunada coincidència de persones cabudes i una mica de sort ha capgirat el destí de valuoses peces del patrimoni arquitectònic d'Alcanar: és el cas de la cisterna del Vall, però també de la casa O'Connor
La casa O’Connor és l’edifici d’estil modernista valencià on, fins a la guerra civil, va residir una de les tres famílies de terratinents més importants d’Alcanar. Situat al carrer de la Generalitat, actualment acull: el Centre d’Interpretació de la Cultura dels Ibers, amb gran quantitat de peces arqueològiques dels jaciments de la Moleta del Remei i de Sant Jaume - Mas d'en Serrà; l’Espai d’Història Contemporània d’Alcanar, amb una exposició permanent que ofereix informació sobre l'Alcanar dels segles XIX i XX; i temporalment també l’anomenat Espai Galià, mostra del llegat d’aquest pintor tortosí recentment traspassat.
El cas és que, tres dècades després d’haver estat adquirida per l’Ajuntament, la casa O’Connor es troba dedicada en bona mesura a les finalitats turístiques i culturals que Ramon Esteban Nolla i jo mateix vam imaginar per a aquest equipament municipal.
Quantes vegades en vam parlar en aquells mesos intensos i difícils de la tardor
i l’hivern de 1987! Al capdavall, el temps ens ha donat la raó. Especialment a ell, que em va fer escoltar el seu toc d'alarma quan jo, innocent i confiat, encara no podia concebre que aquell valuós casalici modernista estigués en perill de desaparèixer.
 | |
| Tardor del 1987: així lluïa la façana de la casa O'Connor ans de comprar-la l'Ajuntament |
Va ser durant la quarantena de l'any passat, en una conversa telefònica. Vaig convenir amb Jordi Sancho Parra que escau ja de deixar constància de les atzaroses vicissituds que va viure l’edifici senyorial del carrer de la Generalitat. Sobretot després d’haver llegit a la Viquipèdia un parell d’informacions errònies al respecte:
"La família propietària només hi habitava en època de vacances i la casa fou adquirida per l'Ajuntament després d'haver estat la seu de diverses associacions d'Alcanar. [...] El gran jardí que tenia al darrere fou adquirit per construir-hi el nou Ajuntament."
Ben mirat, s'hi observen dues inexactituds. L'una, temporal. L’altra, espacial.
Badades a la Viquipèdia
“Després d'haver estat la seu de diverses associacions d'Alcanar”: en realitat, les entitats van fer servir la casa O'Connor precisament perquè l'alcaldia, una vegada va prendre’n possessió, va lliurar-los provisionalment un joc de claus mentre es decidia la destinació de l’edifici. El 13 de novembre l’Ajuntament n'acordaria l’adquisició, tot i que l’escriptura corresponent no se signaria formalment fins al febrer de l’any següent.
Corregiu-me si vaig errat, però no crec que abans d'això la família O'Connor hagués cedit la seva casa per tal que fos "la seu de diverses associacions d'Alcanar".
A la sessió de la Comissió informativa municipal de Cultura d’11 de desembre de 1987, després de tractar d’assumptes de festes i de la futura ensenya d’Alcanar, i abans d’informar als assistents de les activitats de la Comissió organitzadora del 750è Aniversari de la carta de població, s’hi va parlar de locals.
–Fins que no estigui definit el paper que tindrà la casa O’Connor com a lloc d’ubicació d’entitats culturals –recordo haver-hi explicat–, malauradament l’Ajuntament no disposa de més infraestructura per a oferir a les entitats sense local.
–Llavors, què es suposa que hem de fer?
–Què trobeu si, de moment, els que tenim local el compartim?
Va ser el representant de la Penya Barcelonista d’Alcanar qui va treure’ns les castanyes del foc:
–No patiu. Així que hi acabem les obres, podeu comptar amb el nostre local.
–Qualsevol entitat?
–Sempre que no destorbi les activitats de la Penya.
Val a dir, però, que hi hagué qui va deixar-se d’històries; perquè sabia que la Comissió de Cultura podia dir missa, però qui manava de debò era l’alcalde.
D’aquí que, per decisió directa de Joan Baptista Beltran, algunes dependències de la casa O’Connor ben aviat es posessin provisionalment a disposició de les entitats que ell va tenir per convenient. Va pensar –o va pensar-hi prou– en els eventuals desperfectes que podia patir l’edifici o el seu contingut?
El cas és que, encara al desembre de 1988, la revista informativa independent Lo Rafal criticaria l’estat de “semi-abandó” de la casa O'Connor. Però això ja són figues d’un altre paner.
–Diuen que en té mig poble, de clau! –es queixarien les males llengües.
Tal volta aquest sigui l’origen del malentès a què pot induir el text de la Viquipèdia: mentre la resta d’entitats culturals no tenien més remei que acollir-se a la solidaritat de la Penya Barcelonista, a qui primer es va instal·lar a la casa O’Connor potser va semblar-li que ho feia abans que l’Ajuntament se'n plantegés l'adquisició.
D’una altra banda, a la Viquipèdia hi ha una segona errada. Perquè l'objecte de la compra va ser tota la propietat dels O'Connor, sense distingir entre la destinació de la casa i la del verger.
220 m2 de solar + 1.353,30 m2 de "terreny contigu"= superfície "mínima" per construir-hi el nou Ajuntament
Val a dir que del verger amb prou feines se’n faria esment fins que, ja a l’any següent, es succeirien ràpidament diversos fets: la frustrada i inoportuna defensa que, després d’anar-lo a veure quasi d’amagat, vam fer-ne Ramon Adell i jo dins del nostre grup municipal; l’insistent interès que la revista independent Lo Rafal va mostrar pel jardí des del seu segon número, al desembre de 1988... I especialment que, a partir d’aquell moment, Francesc Cid esgrimís intel·ligentment el futur del jardí com un dels principals arguments per demanar una altra ubicació per a l’ajuntament nou.
 |
| L'alcalde Joan Baptista Beltran Queralt a la portada del butlletí informatiu municipal de setembre de 1987: tot i faltar un parell de mesos perquè el Ple de l'Ajuntament ho acordés formalment, la decisió d'adquirir la cèntrica propietat de la família O'Connor ja venia de lluny i era àmpliament compartida a la ciutat (foto: BI Alcanar) |
Però tornem al 13 de novembre de 1987.
En els antecedents de l’acord d’adquisició que el Ple de l’Ajuntament va adoptar aquella nit, s’hi constatava “la singular necessitat d’ubicar la seu municipal en el centre de la ciutat i en terrenys amb un mínim de mil cinc-cents metres quadrats de superfície, no existint altres propietats que reuneixin aqueixos indispensables requisits”.
Un mínim de 1.500 metres quadrats de superfície. Al centre de la ciutat.
Tècnicament, diguem-ne, eren els requisits indispensables.
En l’acta de la sessió plenària hi queda ben palès que la propietat sencera –tant els 220 m2 del “solar” de la casa com els 1.353,30 m2 de “terreny contigu a l’actual edifici Ajuntament”– resultava indispensable per a construir-hi una nova Casa de la Vila; i per això s’adquiria.
Sense fer cap distinció (per tant, tampoc la que s’apunta a la Viquipèdia) entre el "solar" i el "terreny contigu". És a dir, tota la propietat objecte de compra es posava al mateix sac, a fi d'assolir la superfície mínima de 1.500 metres quadrats indispensable per a ubicar-hi una nova Casa de la Vila. Sense distingir entre el jardí i l’antiga llar dels O’Connor.
El
deler per un ajuntament nou
Les eleccions tingueren lloc el 10 de juny de 1987. La candidatura més votada va ser Iniciativa per Catalunya (IpC), encapçalada per Joan Baptista Beltran Queralt, amb cinc regidors. El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), amb Xavier Ulldemolins Reverter, va obtenir-ne tres. Els mateixos que Convergència i Unió (CiU), que va dur de cap de llista l’independent Joan Andreu Bòria Subirats. La Corporació municipal es completava amb Francesc Cid Ejarque (Esquerra Republicana de Catalunya, ERC) i Josep Ramon Sanz Fontana (Aliança Popular, AP).
Joan-Baptista Beltran va aconseguir l’alcaldia el dia 30 de juny. Com era de rigor en aquells temps d’antuvi va proposar un govern d’unitat, consistent a delegar àrees de treball a tots i cadascun dels regidors electes. Només van acceptar-les els tres regidors de CiU.
Tot i que en un primer moment els regidors Sanz Fontana (AP), Cid (ERC) i els tres del PSC van rebutjar les delegacions que l’alcaldia es havia ofert –totes d’escassa rellevància– al·legant que havien de consultar-ho amb les seves respectives forces polítiques, al cap de poques setmanes acabaren integrant-se tots al govern municipal.
A banda de diferències ideològiques (llavors n’hi havia, i bé que s’hi feien notar!), el que realment resulta significatiu era què li interessava més a cadascun dels caps de llista. Només així se n’entenen les seves respectives estratègies.
Què s’hi jugava cadascun d’ells?
El primer objectiu de Bòria havia estat, lògicament, aconseguir l’alcaldia. Un cop descartat això, el pla B era que el seu grup polític resultés determinant a Alcanar al llarg dels següents quatre anys.
Això va quedar palès en la seva intervenció a la sessió del Ple de l’Ajuntament
del 28 de juliol, acceptant per al seu grup municipal les delegacions d’Urbanisme i Obres, Turisme i
Pesca i Festes i oferint-hi “plena col·laboració”. Com a bon advocat, volgué fonamentar-ho llegint un
comunicat de set punts dirigit adreçat “a l’opinió pública d’Alcanar”.
Entre moltes altres consideracions (se’n pot trobar un resum a les pàgines
13-14 del butlletí informatiu municipal de juliol de 1987), n'hi destacava aquesta:
si l’alcalde ho era de tots i no pas sectari, ells trobaven que era millor
treballar col·laborant amb el govern que no des de l’oposició; més que més
tenint en compte que CiU ja havia demostrat la seva posició constructiva donant
suport durant tres anys a l’alcalde anterior.
 |
| Una de les primeres actuacions del consistori 1987-1991 va ser cosa de Ramon Esteban |
Per força més modestes havien de ser les aspiracions de Sanz Fontana i de Cid. Especialment aquest últim volia aprofitar al màxim cada minut al Consistori per guanyar legítimament visibilitat davant del teixit social canareu i així, sense perdre-hi volta, créixer en vots i regidors a les eleccions de 1991.
Pel que fa al PSC, Ulldemolins acabava de ser desallotjat de l’alcaldia després de vuit anys. Secundat per dos regidors ben resolutius com Paco Ruiz i Joan Ferrando i comptant amb gran presència al carrer, per capejar el temporal optaria per postures que de vegades podien semblar ambivalents, àdhuc un pèl contradictòries, però que al capdavall van revelar-se força encertades. Al cap de poc, el PSC entraria –també ho farien els regidors d’AP i d’ERC– al govern municipal... per tal de posar-ne en evidència a cada punt qualssevol badades i contradiccions, per trivials que aquestes fossin. En aquesta labor de sapa acabarien formant un excel·lent equip amb Francesc Cid, com es demostraria en el futur. Perquè Xavier Ulldemolins frisava per recuperar l’alcaldia l’any 1991, una fita quasi utòpica que acabaria aconseguint.
Finalment, Beltran (IpC) potser era qui tenia més
clar què desitjava per damunt de tot: conservar l’alcaldia, que tants d'esforços li havia costat aconseguir, durant els
quatre anys del mandat municipal. I conservar-la significava, senzillament, no
perdre-la ans d’hora. Per això la seva intenció era
nomenar Bòria primer tinent
d’alcalde per mirar d’assegurar-se’n el suport fins a les següents eleccions
municipals; tanmateix, la majoria dels simpatitzants de la candidatura s’hi va oposar
en una memorable assemblea, amb emotives intervencions recordant que el cap
de llista de CiU havia estat l’últim alcalde del règim franquista, etcètera.
No cal dir que Beltran no pairia gens bé aquest revés acordat a mà alçada. En endavant miraria d'evitar sorpreses d'aquesta mena. I ben aviat acabaria recolzant-se cada dia més, més que en el grup municipal d'IpC, en els parers i propostes de persones pròximes com ara socis, amics i parents amb interessos compartits... Però això ja són figues d'un altre paner.
En conseqüència, per òbvies raons de proximitat, tots els números els tenia la propietat de la família O'Connor al carrer de la Generalitat. Una casa i el seu verger, ambdós tocant a l’ajuntament vell.
Perquè encara que avui es pugui pensar que el més natural és que l'Ajuntament
adquirís la casa O'Connor amb la intenció de conservar-la, llavors no va ser
així.
Ni de bon tros.
 |
| Carrer llavors anomenat del general Mola, a la dècada de 1950: al fons a la dreta, pancarta enllà, l'ajuntament i la casa O'Connor |
El precedent de la Moleta
Ramon Esteban Nolla i jo ens havíem
conegut l’any 1980, quan ell presidia l’Associació
Familiar Joan Baptista Serra. Vam fer-los una entrevista per a la revista Alcanar.
He de confessar que jo hi albergava certs prejudicis: a partir de la campanya
que va endegar aquella associació per la creació d’un centre d’ensenyament
secundari a Alcanar, Ramon havia
estat força bel·ligerant en l’àmbit de l’escola local, fins al punt que una polèmica
destrempada i estrident entre l'Associació Familiar Joan Baptista Serra i el
sindicat USTEC –més ben dit, entre ell i el mestre Joan Josep Sancho– havia marcat l'estiu de 1979 al butlletí
informatiu municipal...
Suposo que per això, en aquell ajuntament tan plural en què acabàvem d’entrar tots dos com a regidors, ens va costar bastant connectar-hi. No va ser per culpa de Ramon, que insistia a proposar-me accions conjuntes de les dues regidories. Com, posem per cas, una excursió a aquell cim tocant a la partida de Sant Jaume on, al llarg de les seves recerques arqueològiques de la dècada anterior, assegurava haver trobat les millors peces de la seva col·lecció.
–Podem anar-hi amb els arqueòlegs que estan excavant aquí a la Moleta. Però et tocarà organitzar-ho a tu.
Amb un puntet d’ironia, m’ho va proposar aquell migdia d’agost que vaig acompanyar-lo a veure com treballaven els mestres margeners a qui ell havia encarregat la construcció d’unes escaletes de pedra –les mateixes que sovint demanen a crits una reparació, ja que el temps no passa debades– per tal de fer visitable el jaciment arqueològic de la Moleta del Remei. També refarien els marges de pedra seca de l’entorn de l’ermita mentre la Junta d'aquesta hi enllestia, aquell mateix estiu, la construcció d'un nou berenador al qual es podria accedir amb vehicles o bé, gràcies a unes àmplies escales, des de la mateixa plaça de l'ermita. Ramon Esteban era regidor delegat de Turisme i també s’havia acordat que gestionaria tots els assumptes relacionats amb l’ermita i el seu entorn, que ell tenia en molta estima.
Quan tornàvem amb cotxe a Alcanar em vaig assabentar per què.
Anys enrere Ramon no sols s’havia voltat les serres del terme amb la seva dèria d'arqueòleg amateur, sinó que també havia adquirit experiència en actuacions difícils i contra corrent per salvaguardar el patrimoni històric.
 |
| Els marges del Remei, iniciativa de Ramon Esteban |
Amb el referèndum per a la reforma política i les primeres eleccions generals democràtiques, el 1976 i el 1977 van ser anys incerts. Amb palesos buits de poder tant a l’esfera local com en l’administració central. No va faltar qui els intentà aprofitar per promoure in extremis iniciatives com, posem per cas, sanejar mig delta de l’Ebre per tal de construir-hi tot de blocs amb milers d’habitatges, imitant Marbella i Benidorm.
Fins i tot dalt del turó de la Moleta del Remei s'hi pretenia construir un camp de tir.
Ara no em pregunteu si municipal o de titularitat privada, si el projecte i el procediment d’autorització estaven gaire avançats o no... El cas és que va haver-hi una reacció. Alguns ciutadans, entre els quals destacaria el fuster Ramon Esteban, van posar el crit al cel per mirar d’evitat aquell disbarat.
El 18 de novembre de 1978, pocs dies abans de l’aprovació de la Constitució en referèndum, La Vanguardia es feia ressò que el Ministeri de Cultura havia incoat un expedient per a la declaració de Monument històrico-artístic d'interès nacional. Ramon de Silvestre i els seus companys de lluita van fer un sospir d’alleujament: per imperatiu de la Llei, des d’aquell mateix moment la Moleta ja gaudia de protecció.
Un cop tramitat el procediment, la declaració s’acabaria fent mitjançant un Reial decret d’11 de gener del 1979. Amb quina motivació? Doncs pel palès "estat d'indefensió" en què es trobava el jaciment, "a causa del creixement urbanístic del litoral".
Potser rere el camp de tir s’hi amagava una futura urbanització, com anys després passaria amb els anomenats eufemísticament camps de golf?
En qualsevol cas, a aquella Moleta indefensa també va anar-li d’un pèl. Però al capdavall, sortosament, van aconseguir salvar-la.
La casa que no queia en gràcia
L’antiga casa pairal dels Reverter –després Lías i de seguida O’Connor gràcies a afortunats matrimonis– ho tenia d’allò més mal parat. Aquesta família havia encapçalat, al llarg del règim de la Restauració, el famós Cossi canareu, un dels instruments principals del caciquisme a la vila.
–Vigileu, tiren des de la casa del Cono! –cridava la gent, fent servir el malnom en què s’havia convertit a Alcanar aquell exòtic cognom irlandès.
Convençuts que s’hi amagava un escamot d’alçats, els milicians van assaltar l’edifici per diversos punts alhora. Sembla que el nerviosisme i la confusió van propiciar un breu intercanvi de trets entre ells mateixos, les traces del qual encara hi perduren. De seguida van veure que només hi havia la família, que havia interromput el dinar enmig d’un gran ensurt.
Van emportar-se detingut Lluís O’Connor White qui, malalt de gota, sostindria que de cap manera no havia pogut participar activament en la conspiració contra la República.
Però la seva dona i sos fills ja no el veurien mai més. Lluís O’Connor, amb altres canareus, fou afusellat al cap d’un mes a Tarragona.
Fa anys vam escriure que és així com el destí va voler que justament allí, a la casa dels O’Connor, es representés el penúltim acte d’una tràgica confrontació: d’una banda, l’Alcanar dels terratinents i els seus incondicionals i galifardeus; i de l’altra, els jornalers, minifundistes i menestrals a qui la Història acabava de posar en primer pla en fer-los veure, de manera il·lusòria si voleu, que potser tenien l’oportunitat de ser protagonistes del seu futur.
L’edifici fou col·lectivitzat i romandria així al llarg de tota la guerra civil. A l’abril del 1938, en entrar les tropes franquistes a Alcanar, s’hi va instal·lar l’Auxilio Social ans de tornar la casa a la Maria Lías, vídua d’O’Connor.
Cinquanta anys després seria sa filla qui la vendria a l’Ajuntament.
 |
| El
nuvolall de la construcció d'un camp de tir, amb el més que probable
afegitó d'una urbanització amb vistes a la mar, va amenaçar entre 1977 i
1978 el jaciment ibèric de la Moleta del Remei. Ara les amenaces són unes altres |
Una conxorxa de dos
El cas és que les famílies que havien patit la repressió del franquisme no sentien gens d’empatia pels O'Connor, de manera no mourien un dit per conservar-ne la casa pairal. D’una altra banda, entre el sector més conservador del poble s’hi havien guanyat alguns contraris, i no suscitaven gaire adhesió. A més, feia molts anys que la més poderosa família canareva al llarg del darrer mig mil·lenni amb prou feines visitava el poble durant les vacances d’estiu i per Pasqua.
Tot comptat, mala peça al teler. La casa O’Connor hi tenia totes les de perdre.
Sí, les tres o quatre famílies més distingides d’Alcanar hi venien per Pasqua... D’aquelles tardes infinites dels Dijous i Divendres Sant de la infantesa, de vint-i-un botó, i de ciris i mantellines, personalment encara en tinc un record prou vívid.
–Vinga, que sempre has de fer tard –et clamava ta mare–. Va, que hi trobarem tots els bancs plens.
No hi anava gens torta. Mitja hora abans de començar la missa, a l’església ja no hi cabia ni una agulla, tothom planxat com un cargol. L’olor de cera cremada barrejada amb colònies de tota mena et feia arrufar el nas, alçar la vista cap a les voltes de pedra, ben visibles gràcies a la llum de primavera. No faltava que s’hi havia portat la cadira de casa, així que el passadís central de la parroquial s’anava poblant, estretint... Llavors arribaven ells.
L’entrada dels O’Connor a l’església, enmig de l’expectació general, feia tant de goig que les fins i tot les comares més xafarderes acabaven la corda de sobte.
Vet aquí que la família que havia estat l’ama d’Alcanar durant mig mil·lenni recorria lentament tot el corredís central mudats i tibats, per a instal·lar-se als bancs preferents del davant. Vull dir aquells bancs amb agenolladors de vellut, veritables reclinatoris en què no calia posar-hi cap mocador per evitar embrutar-te els genolls.
Els estaven reservats a ells i a les autoritats i principals funcionaris municipals que els feien costat en la breu desfilada: alcalde, regidors, cap local del Movimiento, etcètera, i les seves dones respectives, tots tocats i posats; amb cares de prunes agres i taronges sense suc, tan solemnes que cada any semblaven més passats de moda. Sense que hi faltés mai el comandante de puesto i algun número de la Guàrdia Civil lluint, és clar, l’uniforme de gala i aquells esplèndids punys i guants tots blancs que molts de xiquets canareus envejàvem en secret.
També hi eren els Suñer i els marquesos? O aquests últims es reservaven per a la processó vespertina de divendres?
El cas és que, paradoxalment, en aquell estiu i tardor de 1987 ens pertocaria a Ramon Esteban i a mi de fer mans i mànigues per salvar la casa pairal dels O’Connor.
Ramon, assabentat millor que
jo del pa que s'hi donava, va començar proposant-me de manera insistent un
plantejament de mínims:
–I si comencem dient que se n’hauria de salvar la façana?
–Què dius, ara?
 |
| Tardor del 1987: a la dreta de casa O'Connor, l'ajuntament vell amb la façana pintada de color blanc amb franges de verd fosc (la fotografia va fer-la el famós arquitecte tortosí Frederic Llorca) |
Confesso que en un primer moment em va semblar que faríem riure. No vaig fer-li gaire cas, a Ramon. Per a mi resultava tan obvi que aquell casalici s’havia de conservar, que no veia per què calia ficar-s’hi. A qui se li podia passar pel cap d’assolar aquell edifici històric?
Tanmateix, de seguida me n’adonaria que havia estat un passerell. Que jo, ingènuament, em negava a veure l'evidència.
La casa, igual que el verger, s'havia comprat per ampliar-hi la casa de la vila.
Ramon Esteban tenia raó. Per molt que a mi em sabés mal la veritat era que, en aquell Alcanar de 1987, la casa O’Connor era prescindible.
Va ser llavors quan Ramon i jo ens
vam conxorxar. Ell, com a regidor de Turisme, encarregaria discretament un
dictamen sobre l'edifici a un especialista de renom. Mentrestant el regidor de
Cultura –és a dir, jo–, com a sotsdirector del butlletí informatiu municipal, s’ho
manegaria per a comprometre’ns clarament a les seves pàgines a favor de
conservar la casa O'Connor per treure’n un profit cultural.
–I turístic també –m'havia de corregir Ramon tantes vegades com va caldre.
Ho faríem al primer número del butlletí informatiu en què es fes públic l’acord municipal d’adquirir la casa. Sense perdre-hi gens de temps, per a evitar que abans hi diguessin la seva els partidaris d'enderrocar l'immoble. En aquell moment ens temíem que eren majoria al Consistori i estàvem segurs que també al poble.
–Una vegada més, David contra Goliat –va fer Ramon segurament pensant en la defensa de la Moleta deu anys enrere–. Ho veus o no, que gent no està per romanços? El que volen és un ajuntament nou.
I si la casa O’Connor era el preu a pagar-hi, rai.
La lliçó dels
ossos de la Bamba
La nostra prevenció no resultava infundada. Ramon i jo no deixàvem de ser dos simples regidors pertanyents a
forces polítiques diferents. I, damunt, amb els handicaps de ser ell un simple fuster i
jo el més jove del plenari municipal. Tampoc no ignoràvem que les persones que encapçalaven els nostres respectius grups municipals no es
barallarien pel destí de la casa pairal dels O'Connor...
Tot comptat, diguem-ne que no podíem confiar de rebre gaires suports.
–No res, xeic. Ja pots comptar que ens tocarà fer la guerra pel nostre compte.
–I mirant de no aixecar la llebre mentrestant.
–De moment, jo no n’hi diré res ni a la dona –Ramon va fer aquell somriure sorneguer tan seu, amb el puret entre els llavis–. Però ja t’hi pots jugar un sopar que, més aviat o més tard, ens posaran a caldo.
Els esdeveniments li van donar la raó de seguida.
No seria la primera vegada que se’ns intentaria deixar malament, al fuster i al fill de ferrer amics de les antigalles. Va ser justament una setmana o dos abans de la diada de Tots Sants. S'estaven executant les obres d’un descansador a la partida de la Bamba, a mitjan camí entre el nucli urbà i el cementiri municipal. Res de l’altre món: un senzill eixamplament de la vorera d’accés a peu al cementiri i la instal·lació d'un banc per seure-hi.
En fer-ne els fonaments, però, la Brigada municipal va trobar-hi uns ossos. Tan bon punt se’n va assabentar, Esteban va fer-me memòria de l’excursió que el 29 d’agost havíem fet amb els arqueòlegs que aquell estiu havien estat excavant a la Moleta:
–És just davant de la vil·la romana que us vaig ensenyar.
–Vols dir que podria tractar-se d’un enterrament?
–Tu ets el regidor de Cultura. No em diguis que no pots contactar amb els arqueòlegs.
Els ossos es van
recollir en una bossa perquè els examinessin els arqueòlegs de la Universitat
de Barcelona o bé els del llavors Museu Comarcal del Montsià (avui Museu de les
Terres de l’Ebre). Els vam deixar al vestíbul de l'Ajuntament perquè vinguessin a fer-hi un cop d'ull.
 |
| A la tardor d'aquell 1987, en construir aquest descansador hi van aparèixer els ossos de la discòrdia |
Falsa alarma: no van trigar gens a dir-nos que aquelles testes segurament pertanyien a un bòvid o a un càprid. Des del punt de vista arqueològic, ens van assegurar, no tenien cap interès.
Ramon i jo ens vam quedar tranquils; però Beltran i Bòria, no. Es va sentir a dir que el primer havia alçat el crit al cel: ¿qui érem nosaltres per a aturar durant vint-i-quatre hores, sense la conformitat de l’alcalde o del regidor d’Urbanisme, una obra urgent que havia d’estar enllestida per a Tots Sants?
I encara va haver-hi qui, dins del mateix Consistori, s’hi va acarnissar un pèl
més. Feren córrer que algú havia soterrat uns ossos de gos tocant a la Moleta
del Remei... amb la intenció de fer-los-hi trobar a Ramon per tal que aquest s’afigurés que se n'havia descobert la
necròpolis.
Només va ser una broma fàcil i inofensiva, però ens havien ensenyat les cartes.
–Si no ens
espavilem, ens la fotran.
Cap precaució no hi resultaria sobrera, vam pensar. I tal mateix. A la revista Alcanar del mes de setembre se li va fer
una extensa entrevista a l’alcalde: al llarg de cinc pàgines plenes de titulars
va referir-se àmpliament a l’avinguda Catalunya, a la urbanització de l’antic
camp de futbol, al poliesportiu de la Fanecada, al Pla general d’ordenació
urbana, a un centre d’investigació de cítrics, als terrenys per a les escoles
de les Cases i l’institut d’Alcanar, a la licitació de les obres del Centre de
Salut... Però em vaig ocupar personalment que no se li formulés cap pregunta
sobre el nou ajuntament.
Era un moment molt delicat. Calia evitar que,
en un rampell de populisme, la casa O’Connor quedés públicament sentenciada.
La manera més intel·ligent d’actuar, vam pensar, era mirant d’avançar-nos-hi. Amb fets consumats. Com qui no vol la cosa.
I així va ser com Ramon de Silvestre i jo vam maquinar, colze a colze i de sotamà, una portada sorprenent i un informe inesperat.
Però abans va
arribar la sessió del Ple de l’Ajuntament.
Caramboles a dues bandes
Al Consistori, les posicions de cadascú estaven més clares que l’aigua. La partida era de pòquer descobert.
D'entrada, en aquell moment a Beltran (IpC) el que més li interessava era conservar l’alcaldia, costés el que costés. I, atès el capteniment de cadascun dels grups municipals, per a aconseguir aquest objectiu en tenia prou amb el suport polític de Convergència i Unió. I Beltran suposava que Bòria no era gens partidari de conservar la casa O'Connor –era notori que entre ell i Lluís O'Connor no existia cap mena de simpatia personal, més aviat al contrari.
L’alcalde (o les persones més pròximes que l’assessoraven) també estava convençut que Xavier Ulldemolins no s'oposaria a enderrocar l'edifici històric. El més lògic era que es deixés guiar, pensava, per un lògic interès personal: si la façana de la seva farmàcia, en comptes de donar a l’estret carrer de la Generalitat, passava a obrir-se a una nova i espaiosa plaça, hi sortiria guanyant molt.
Eren faves comptades.
Finalment, davant
d'un panorama així, Sanz Fontana no
hauria de tenir cap motiu per a adoptar un paper conservacionista i enfrontar-se a la majoria del consistori.
 |
| Els regidors Joan A. Bòria (esquerra) i Ramon Esteban (dreta) en una sessió plenària de l'Ajuntament d'Alcanar d'aquella entretinguda tardor de 1987 (foto BI Alcanar) |
A més, els O'Connor vivien a Madrid. Els seus lligams amb el poble ja eren gairebé inexistents. Així que es podia descartar que entre els canareus i canareves es suscités cap moviment en defensa del casalici d'una família que havia protagonitzat, amb algunes altres, el caciquisme de la Restauració, quan el poble estava migpartit entre els seus partidaris i els del marquès de las Atalayuelas.
La votació del primer Ple que va abordar l'assumpte no va desmentir aquestes impressions. Era el
13 de novembre de 1987. Una majoria aclaparadora de dotze regidors va votar a
favor de l’adquisició de la finca dels O’Connor,
casa i terreny. Només s’hi va abstenir Joan
A. Bòria.
Val a dir que l’alcalde Beltran havia anat alterant a poc a poc –curiosament, en això només li plantaria cara Francesc Cid– un element important de les sessions plenàries. Com que no es refiava que algun regidor es veiés confós i convençut per un discurs discordant, havia suprimit el debat previ i l’havia substituït per una “explicació de vot”. Una explicació posterior a la votació.
I va ser a l’explicació de vot quan van saltar les primeres sorpreses.
–Hauríem de crear una comissió especial que estudiés com conservar i aprofitar la casa O’Connor –va dir Xavier Ulldemolins–. També la seva destinació futura, que pot estar dins de l’àmbit cultural.
“Hi he parlat, amb Xavier”, m’havia xiuxiuejat Ramon Esteban, “i la sap llarga, no pateixis”.
Efectivament, Ulldemolins no es xuclava el dit. No estava disposat que al carrer li pengessin tota la vida el capell de promotor de l'enderrocament d'un edifici històric. Més que més després que Esteban hagués fet córrer per l’Ajuntament l’informe d’un reputat arquitecte tortosí, expert en la matèria, que es decantava per la conservació de la casa O’Connor.
Per això Xavier va ser el primer a plantejar, contra tot pronòstic, la possibilitat que l’edifici es conservés.
L’alcalde no se l'esperava gens, aquesta sorpresa. On havia fet cap el suposat interès dels socialistes per millorar l'accés a la farmàcia? Així que només va respondre, sense poder amagar un cert desconcert:
–A l’ordre del dia no s’hi contempla la creació de cap comissió especial.
–La comissió que dic estaria assessorada per un facultatiu competent. Així, també podria seleccionar l’arquitecte a qui s’encarregarà la redacció del projecte de la nova Casa de la Vila –va insistir Xavier Ulldemolins.
–No caldrà. Ja hi ha diversos arquitectes estudiant-ho.
–De debò? Quants?
Hàbilment, Joan Baptista Beltran va fer l’orni:
–Presentaran avantprojectes que seran sotmesos a la consideració de l’Ajuntament a través de la comissió que pertoqui. Així podrem triar-ne el més adient.
Vaig mirar Esteban de cua d’ull. L'alcalde estava recuperant el control del debat. No ens convenia que fugissin d’estudi. Era el moment de ficar cullerada i tornar a treure-hi l’assumpte de la casa:
–Al meu parer, l’edifici que l’Ajuntament ha adquirit conté importants elements modernistes dignes de conservar-se –vaig veure que Ramon feia un somriure de complicitat–. D’una altra banda, no cal crear-hi cap comissió nova... La de Cultura és competent per a tractar aquest assumpte. Ans que s’hi pronunciï el Ple, vull dir.
Com era d’esperar, això no fou rebut amb gaire entusiasme.
–Degudament assessorada, és clar –vaig concedir com qui demana disculpes.
Silenci. I condescendència, diguem-ne. Com qui sent ploure. A Ramon i a mi no ens venia de nou. El regidor d’Urbanisme, Joan A. Bòria, devia estar pensant en la comissió informativa d’ídem; Beltran i Ulldemolins ja havien ensenyat les seves cartes i en cap d’elles no hi figurava la comissió de Cultura, així que...
En realitat, ben aviat comprovaríem que la creació o no d’una comissió era la disfressa d’una pugna soterrada per decidir qui havia de triar l’equip d’arquitectes que redactaria el projecte del nou ajuntament.
I en l’elecció de l’arquitecte a contractar, què hi hauríem pintat els romancers de la Comissió de Cultura?
 |
| A Xavier Ulldemolins feia molt de temps que li havia caigut el groc del bec i sabia el que es feia: es va mostrar d'allò més intel·ligent en aquella important sessió plenària del 13 de novembre de 1987, quan la casa O'Connor va fer les primeres, tímides passes per salvar-se (foto BI Alcanar) |
No cal dir que aquesta comparació a tres quarts de quinze tampoc no va ser aplaudida per la resta del plenari municipal. Saltava a la vista que en aquells moments el que Alcanar més necessitava i volia, per damunt de tot, no era pas un institut.
Anaven pel bon camí el centre de salut, la pista de ball coberta i les poliesportives de la Fanecada... Però hi urgia –era de calaix veient el posat de la majoria dels presents– un nou ajuntament.
Un ajuntament amb esgambi; no pas com el vell, encaixonat en un carrer que s’havia quedat estret.
En un lloc espaiós.
I cèntric, per tal que la gent gran de tot el poble, i en especial els veïns i veïnes del Rocall, pogués arribar-hi a peu com s’havia fet tota la vida.
Llevat de l’abstenció de Joan A. Bòria, que va reservar-se’n la motivació per a més endavant, tothom va votar-hi a favor.
Semblava que l’institut de batxillerat, al qual jo m’havia referit sense gaire fortuna de part de Ramon Adell, no corria pressa i podia esperar.
I la casa O'Connor rai. El seu destí final, encara incert i a mercè de qualsevol carambola inesperada en el joc d'aliances tàctiques de la política local, acabaria jugant-se a cara o creu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada