La salvació de la casa O'Connor (2): una conxorxa de dos

A la tardor de l'any 1987, en haver-se plantejat la construcció d'un ajuntament nou, la casa O'Connor semblava condemnada a desaparèixer 

La veritat és que les famílies canareves que havien patit la repressió del franquisme no sentien gaire empatia pels O'Connor, de manera no mourien un dit per conservar-ne la casa pairal. D’una altra banda, entre el sector més conservador del poble s’hi havien guanyat alguns contraris, i no suscitaven gaire adhesió. A més, feia molts anys que la més poderosa família canareva al llarg del darrer mig mil·lenni amb prou feines visitava el poble durant les vacances d’estiu i per Pasqua.

 

Tot comptat, mala peça al teler. La casa O’Connor hi tenia totes les de perdre.

 

Sí, les tres o quatre famílies més distingides d’Alcanar hi venien per Pasqua... D’aquelles tardes infinites dels Dijous i Divendres Sant de la infantesa, de vint-i-un botó, i de ciris i mantellines, personalment encara en tinc un record prou vívid.

 

–Vinga, que sempre has de fer tard –et clamava ta mare–. Va, que hi trobarem tots els bancs plens.

 

No hi anava gens torta. Mitja hora abans de començar la missa, a l’església ja no hi cabia ni una agulla, tothom planxat com un cargol. L’olor de cera cremada barrejada amb colònies de tota mena et feia arrufar el nas, alçar la vista cap a les voltes de pedra, ben visibles gràcies a la llum de primavera. No faltava que s’hi havia portat la cadira de casa, així que el passadís central de la parroquial s’anava poblant, estretint... Llavors arribaven ells.

 

L’entrada dels O’Connor a l’església, enmig de l’expectació general, feia tant de goig que les fins i tot les comares més xafarderes acabaven la corda de sobte.

 

Vet aquí que la família que havia estat l’ama d’Alcanar durant mig mil·lenni recorria lentament tot el corredís central mudats i tibats, per a instal·lar-se als bancs preferents del davant. Vull dir aquells bancs amb agenolladors de vellut, veritables reclinatoris en què no calia posar-hi cap mocador per evitar embrutar-te els genolls.

 

Els estaven reservats a ells i a les autoritats i principals funcionaris municipals que els feien costat en la breu desfilada: alcalde, regidors, cap local del Movimiento, etcètera, i les seves dones respectives, tots tocats i posats; amb cares de prunes agres i taronges sense suc, tan  solemnes que cada any semblaven més passats de moda. Sense que hi faltés mai el comandante de puesto i algun número de la Guàrdia Civil lluint, és clar, l’uniforme de gala i aquells esplèndids punys i guants tots blancs que molts de xiquets canareus envejàvem en secret.

 

També hi eren els Suñer i els marquesos? O aquests últims es reservaven per a la processó vespertina de divendres?

"Anem-hi a pams, o perdrem bous i esquelles" 

El cas és que, paradoxalment, en aquell estiu i tardor de 1987 ens pertocaria a Ramon Esteban i a mi de fer mans i mànigues per salvar la casa pairal dels O’Connor.

Ramon, assabentat millor que jo del pa que s'hi donava, va començar proposant-me de manera insistent un plantejament de mínims:

 

–I si comencem dient que se n’hauria de salvar la façana?

–Què dius, ara?

Tardor del 1987: a la dreta de casa O'Connor, l'ajuntament vell
(gràcies a la IA, que ara ens permet acolorir aquesta fotografia
del famós arquitecte tortosí Frederic Llorca, podem apreciar-ne
aquella singular façana blanca amb franges de color verd fosc) 

Confesso que en un primer moment em va semblar que faríem riure. 

–Sí, home –insistia ell–. Anem-hi a pams, o perdrem bous i esquelles.

D'antuvi no vaig fer-li gaire cas. Com havia de fer-n'hi? Per a mi resultava  tan obvi que aquell casalici s’havia de conservar, que no veia per què calia ficar-s’hi. 

A qui se li podia passar pel cap d’assolar aquell edifici històric? 

Tanmateix, aviat me n’adonaria que havia estat un passerell. Que jo, ingènuament, em negava a veure l'evidència. 

Que la casa, igual que el verger, s'havia comprat per ampliar-hi la casa de la vila. 

 

I que Ramon Esteban tenia raó. 

Per molt que a mi em sabés mal la veritat era que, en aquell Alcanar de 1987, la casa O’Connor era prescindible.

Va ser llavors quan Ramon i jo ens vam conxorxar. Ell, com a regidor de Turisme, encarregaria discretament un dictamen sobre l'edifici a un especialista de renom. Mentrestant el regidor de Cultura –és a dir, jo–, com a sotsdirector del butlletí informatiu municipal, s’ho manegaria per a comprometre’ns clarament a les seves pàgines a favor de conservar la casa O'Connor per treure’n un profit cultural.

 

–I turístic també –m'havia de corregir Ramon tantes vegades com va caldre.

 

Ho faríem al primer número del butlletí informatiu en què es fes públic l’acord municipal d’adquirir la casa. Sense perdre-hi gens de temps, per a evitar que abans hi diguessin la seva els partidaris d'enderrocar l'immoble. En aquell moment ens temíem que eren majoria al Consistori i estàvem segurs que també al poble.

 

–Una vegada més, David contra Goliat –va fer Ramon segurament pensant en la defensa de la Moleta deu anys enrere–. Ho veus o no, que gent no està per romanços? El que volen és un ajuntament nou.

 

I si la casa O’Connor era el preu a pagar-hi, rai.

La lliçó dels ossos de la Bamba

La nostra prevenció no resultava infundada. Ramon i jo no deixàvem de ser dos simples regidors pertanyents a forces polítiques diferents. I, damunt, amb els handicaps de ser ell un simple fuster i jo el més jove del plenari municipal. Tampoc no ignoràvem que les persones que encapçalaven els nostres respectius grups municipals no es barallarien pel destí de la casa pairal dels O'Connor...

 

Tot comptat, diguem-ne que no podíem confiar de rebre gaires suports.

 

–No res, xeic. Ja pots comptar que ens tocarà fer la guerra pel nostre compte.

–I mirant de no aixecar la llebre mentrestant.

–De moment, jo no n’hi diré res ni a la dona –Ramon va fer aquell somriure sorneguer tan seu, amb el puret entre els llavis–. Però ja t’hi pots jugar un sopar que, més aviat o més tard, ens posaran a caldo.

Els esdeveniments li van donar la raó de seguida.

 

No seria la primera vegada que se’ns intentaria deixar malament, al fuster i al fill de ferrer amics de les antigalles. Va ser justament una setmana o dos abans de la diada de Tots Sants. S'estaven executant les obres d’un descansador a la partida de la Bamba, a mitjan camí entre el nucli urbà i el cementiri municipal. Res de l’altre món: un senzill eixamplament de la vorera d’accés a peu al cementiri i la instal·lació d'un banc per seure-hi.

 

En fer-ne els fonaments, però, la Brigada municipal va trobar-hi uns ossos. Tan bon punt se’n va assabentar, Esteban va fer-me memòria de l’excursió que el 29 d’agost havíem fet amb els arqueòlegs que aquell estiu havien estat excavant a la Moleta:

 

–És just davant de la vil·la romana que us vaig ensenyar.

–Vols dir que podria tractar-se d’un enterrament?

–Tu ets el regidor de Cultura. No em diguis que no pots contactar amb els arqueòlegs.

 

Els ossos es van recollir en una bossa perquè els examinessin els arqueòlegs de la Universitat de Barcelona o bé els del llavors Museu Comarcal del Montsià (avui Museu de les Terres de l’Ebre). Els vam deixar al vestíbul de l'Ajuntament perquè vinguessin a fer-hi un cop d'ull.

 

A la tardor d'aquell 1987, en construir aquest descansador hi van aparèixer els ossos de la discòrdia 

Falsa alarma: no van trigar gens a dir-nos que aquelles testes segurament pertanyien a un bòvid o a un càprid. Des del punt de vista arqueològic, ens van assegurar, no tenien cap interès.

 

Ramon i jo ens vam quedar tranquils; però Beltran i Bòria, no. Es va sentir a dir que el primer havia alçat el crit al cel: ¿qui érem nosaltres per a aturar durant vint-i-quatre hores, sense la conformitat de l’alcalde o del regidor d’Urbanisme, una obra urgent que havia d’estar enllestida per a Tots Sants?

I encara va haver-hi qui, dins del mateix Consistori, s’hi va acarnissar un pèl més. Feren córrer que algú havia soterrat uns ossos de gos tocant a la Moleta del Remei... amb la intenció de fer-los-hi trobar a Ramon per tal que aquest s’afigurés que se n'havia descobert la necròpolis. 

 

Només va ser una broma fàcil i inofensiva, però ens havien ensenyat les cartes.

 

–Si no ens espavilem, ens la fotran.

Cap precaució no hi resultaria sobrera, vam pensar. I tal mateix. A la revista Alcanar del mes de setembre se li va fer una extensa entrevista a l’alcalde: al llarg de cinc pàgines plenes de titulars va referir-se àmpliament a l’avinguda Catalunya, a la urbanització de l’antic camp de futbol, al poliesportiu de la Fanecada, al Pla general d’ordenació urbana, a un centre d’investigació de cítrics, als terrenys per a les escoles de les Cases i l’institut d’Alcanar, a la licitació de les obres del Centre de Salut... Però em vaig ocupar personalment que no se li formulés cap pregunta sobre el nou ajuntament.

 

Era un moment molt delicat. Calia evitar que, en un rampell de populisme, la casa O’Connor quedés públicament sentenciada.

 

La manera més intel·ligent d’actuar, vam pensar, era mirant d’avançar-nos-hi. Amb fets consumats. Com qui no vol la cosa.

 

I així va ser com Ramon de Silvestre i jo vam maquinar, colze a colze i de sotamà, una portada sorprenent i un informe inesperat.

Però abans va arribar la sessió del Ple de l’Ajuntament.

Faves comptades?

 

Al Consistori, les posicions de cadascú estaven més clares que l’aigua. La partida era de pòquer descobert.

 

D'entrada, en aquell moment a Beltran (IpC) el que més li interessava era conservar l’alcaldia, costés el que costés. I, atès el capteniment de cadascun dels grups municipals, per a aconseguir aquest objectiu en tenia prou amb el suport  polític de Convergència i Unió. I Beltran suposava que Bòria no era gens partidari de conservar la casa O'Connor –era notori que entre ell i Lluís O'Connor no existia cap mena de simpatia personal, més aviat al contrari.

 

L’alcalde (o les persones més pròximes que l’assessoraven) també estava convençut que Xavier Ulldemolins no s'oposaria a enderrocar l'edifici històric. El més lògic era que es deixés guiar, pensava, per un lògic interès personal: si la façana de la seva farmàcia, en comptes de donar a l’estret carrer de la Generalitat, passava a obrir-se a una nova i espaiosa plaça, hi sortiria guanyant molt.

 

Eren faves comptades.

 

Finalment, davant d'un panorama així, Sanz Fontana no hauria de tenir cap motiu per a adoptar un paper conservacionista i enfrontar-se a la majoria del consistori.

Els regidors Joan A. Bòria (esquerra) i Ramon Esteban (dreta)
en una sessió plenària de l'Ajuntament d'Alcanar 
d'aquella entretinguda tardor de 1987
(foto BI Alcanar)

A més, els O'Connor vivien a Madrid. Els seus lligams amb el poble ja eren gairebé inexistents. Així que es podia descartar que entre els canareus i canareves es suscités cap moviment en defensa del casalici d'una família que havia protagonitzat, amb algunes altres, el caciquisme de la Restauració, quan el poble estava migpartit entre els seus partidaris i els del marquès de las Atalayuelas.

Caramboles a dues bandes

La votació del primer Ple que va abordar l'assumpte no va desmentir aquestes impressions. Era el 13 de novembre de 1987. Una majoria aclaparadora de dotze regidors va votar a favor de l’adquisició de la finca dels O’Connor, casa i terreny. Només s’hi va abstenir Joan A. Bòria.

 

Val a dir que l’alcalde Beltran havia anat alterant a poc a poc –curiosament, en això només li plantaria cara Francesc Cid– un element important de les sessions plenàries. Com que no es refiava que algun regidor es veiés confós i convençut per un discurs discordant, havia suprimit el debat previ i l’havia substituït per una “explicació de vot”. Una explicació posterior a la votació. 

 

I va ser a l’explicació de vot quan van saltar les primeres sorpreses.

 

–Hauríem de crear una comissió especial que estudiés com conservar i aprofitar la casa O’Connor –va dir Xavier Ulldemolins–. També la seva destinació futura, que pot estar dins de l’àmbit cultural.

 

“Hi he parlat, amb Xavier”, m’havia xiuxiuejat Ramon Esteban, “i la sap llarga, no pateixis”.

 

Efectivament, Ulldemolins no es xuclava el dit. No estava disposat que al carrer li pengessin tota la vida el capell de promotor de l'enderrocament d'un edifici històric. Més que més després que Esteban hagués fet córrer per l’Ajuntament l’informe d’un reputat arquitecte tortosí, expert en la matèria, que es decantava per la conservació de la casa O’Connor.

Per això Xavier va ser el primer a plantejar, contra tot pronòstic, la possibilitat que l’edifici es conservés.

 

L’alcalde no se l'esperava gens, aquesta sorpresa. On havia fet cap el suposat interès dels socialistes per millorar l'accés a la farmàcia? Així que només va respondre, sense poder amagar un cert desconcert:

 

–A l’ordre del dia no s’hi contempla la creació de cap comissió especial.

–La comissió que dic estaria assessorada per un facultatiu competent. Així, també podria seleccionar l’arquitecte a qui s’encarregarà la redacció del projecte de la nova Casa de la Vila –va insistir Xavier Ulldemolins.

–No caldrà. Ja hi ha diversos arquitectes estudiant-ho.

–De debò? Quants?

 

Hàbilment, Joan Baptista Beltran va fer l’orni:

 

–Presentaran avantprojectes que seran sotmesos a la consideració de l’Ajuntament a través de la comissió que pertoqui. Així podrem triar-ne el més adient.

 

Vaig mirar Esteban de cua d’ull. L'alcalde estava recuperant el control del debat. No ens convenia que fugissin d’estudi. Era el moment de ficar cullerada i tornar a treure-hi l’assumpte de la casa:

 

–Al meu parer, l’edifici que l’Ajuntament ha adquirit conté importants elements modernistes dignes de conservar-se –vaig veure que Ramon feia un somriure de complicitat–. D’una altra banda, no cal crear-hi cap comissió nova... La de Cultura és competent per a tractar aquest assumpte. Ans que s’hi pronunciï el Ple, vull dir.

 

Com era d’esperar, això no fou rebut amb gaire entusiasme.

 

–Degudament assessorada, és clar –vaig concedir com qui demana disculpes.

 

Silenci. I condescendència, diguem-ne. Com qui sent ploure. A Ramon i a mi no ens venia de nou. El regidor d’Urbanisme, Joan A. Bòria, devia estar pensant en la comissió informativa d’ídem; Beltran i Ulldemolins ja havien ensenyat les seves cartes i en cap d’elles no hi figurava la comissió de Cultura, així que... 

 

En realitat, ben aviat comprovaríem que la creació o no d’una comissió era la disfressa d’una pugna soterrada per decidir qui havia de triar l’equip d’arquitectes que redactaria el projecte del nou ajuntament.

 

I en l’elecció de l’arquitecte a contractar, què hi hauríem pintat els romancers de la Comissió de Cultura?

 

A Xavier Ulldemolins feia molt de temps que li havia caigut el groc del bec i sabia el que es feia: es va mostrar d'allò més intel·ligent en aquella important sessió plenària del 13 de novembre de 1987, quan la casa O'Connor va fer les primeres, tímides passes per salvar-se (foto BI Alcanar)

Llavors vaig recordar que havia quedat en una cosa amb Ramon Adell, regidor d’Ensenyament. Així que encara vaig preguntar-me en veu alta si, de la mateixa manera que es compraven terrenys per a fer-hi un nou ajuntament, potser no s’hauria d’agilitar també l’adquisició dels necessaris per a construir-hi el nou institut d’ensenyament secundari.

 

No cal dir que aquesta comparació a tres quarts de quinze tampoc no va ser aplaudida per la resta del plenari municipal. Saltava a la vista que en aquells moments el que Alcanar més necessitava i volia, per damunt de tot, no era pas un institut.

 

Anaven pel bon camí el centre de salut, la pista de ball coberta i les poliesportives de la Fanecada... Però hi urgia –era de calaix veient el posat de la majoria dels presents– un nou ajuntament.

 

Un ajuntament amb esgambi; no pas com el vell, encaixonat en un carrer que s’havia quedat estret.

 

En un lloc espaiós.

 

I cèntric, per tal que la gent gran de tot el poble, i en especial els veïns i veïnes del Rocall, pogués arribar-hi a peu com s’havia fet tota la vida.

 

Llevat de l’abstenció de Joan A. Bòria, que va reservar-se’n la motivació per a més endavant, tothom va votar-hi a favor.

 

Semblava que l’institut de batxillerat, al qual jo m’havia referit sense gaire fortuna de part de Ramon Adell, no corria pressa i podia esperar.

 

I la casa O'Connor rai. El seu destí final, encara incert i a mercè de qualsevol carambola inesperada en el joc d'aliances tàctiques de la política local, acabaria jugant-se a cara o creu.