Més enllà de les 100.000 visites

Si no vaig errat, va ser al novembre de 2013 quan vam estrenar aquest blog de divulgació de la història i el medi geogràfic local i comarcal.

Cent mil. Ho torno a mirar, reüllós. ¿Es tracta d'un miratge estadístic d’aquells que et regala Google Analytics si, empentat per una barreja de tafaneria i escepticisme, hi accedeixes massa sovint?

No. La xifra no s’esvaeix: més de 100.000 visualitzacions. 

Me’n recordo, d’aquella tardor. Vaig endegar el blog d'aquella manera, tot guardant-me un roc a la faixa, diguem-ne, i amb la ingenuïtat de qui només busca explicar coses del seu tros de món, de la història i del medi geogràfic local i comarcal. Sense cap deler, per tant, d'assolir xifres rodones al cap del carrer.

La prova és que, quan al cap d’un any Costa púnica va depassar les 5.000 visualitzacions, em vaig preguntar seriosament si tot allò interessava a gaire gent.“Diuen que parlar molt i no dir res, propi d’advocats és, no?”, vaig ironitzar.

Tot un símbol: el pont dels Estretets 

El 15 de novembre de 2013 havia inaugurat el blog parlant del malaguanyat pont dels Estretets. Amb la sospita –després tristament confirmada– que l’abandó municipal d’aquest infortunat element del patrimoni arqueològic i històric d’Alcanar podia acabar esdevenint, al cap del temps, tot un símbol de la profunda decadència de la nostra ciutat al llarg de les últimes dues dècades.

Efectivament, la deixadesa ha propiciat la destrucció del pont per la riuada de setembre de 2021. Per una d'aquelles ironies del destí, aquesta valuosa peça monumental emplaçada al bell mig del riu de la Sénia va constituir fa anys –quin encert!– l'emblema que figurava a l'anagrama de la Federació de Comerç d'Alcanar (FECOAL).

El mil·lenari pont dels Estretets al riu de la Sénia,
desaparegut l'any 2021 (dibuix elaborat amb IA)

Dotze anys i mig. En dotze anys i mig hi caben moltes estones robades a la desgana i a l’ensopiment; un cabàs d’hores de revisar fotocòpies i apunts vells; de regirar una pila d’imatges, d’escanejar-ne, d’aprofitar un munt d’arxius de text escampats per l’ordinador; d’ordenar antigues notes amb dades biogràfiques, topònims, cognoms, malnoms… I ara, de sobte, més de noranta entrades que superen les 100.000 visites. 

Noranta finestres obertes a una costa púnica discreta de mena, bé que amb prou feines publicitada recentment amb algun títol tan surrealista com matusser que ni tan sols paga la pena d’esmentar.

Les xifres s’hi despleguen com un mapa mental: més de 67.000 visualitzacions des d’Espanya, la lògica majoria, el 67% que et reconcilia amb la idea que escrius des d’aquí i sobretot per a la gent d’aquí. Tot seguit, però, com una maror sobtada, més de 10.800 des dels Estats Units. Què hi busquen, a l’altra banda de l’Atlàntic, entre els carrers d’Alcanar, els racons de la serra de Montsià i les memòries de postguerra? 

Més de 4.400 des de la Federació Russa; més de 2.800 des d’Alemanya; 2.100 des de Singapur; 1.600 des de França. I després Hong Kong, Suècia, la República d’Irlanda, Canadà, el Regne Unit, els Països Baixos, Ucraïna… La xafarderia de mig món fica el nas en l'arxiu sentimental –un arxiu xicotet i alhora parcial– que a fi de comptes representa el blog?

La salvació de la casa O’Connor i els dimonis del Montsià

M’imagino algú a Moscou, o a Singapur, llegint sobre la casa O’Connor, i em ve al cap aquella entrada que ha superat les 2.700 visualitzacions: sí, la que desvetlla el desenllaç de la lluita per la salvació d’aquell element tan destacat del patrimoni arquitectònic d’Alcanar, a punt de ser enderrocat a finals dels vuitanta. 

La casa O’Connor…! Qui havia de dir-nos que aquella història de resistència, de tenacitat quasi anònima, en seria la més llegida? Tal volta perquè parla d’una cosa tan universal com la fragilitat d’allò que valorem i estimem. De la constància. De la  necessitat de plantar cara a l’oblit.

1987: al cap de dins del carrer, més enllà de l'Ajuntament vell,
la casa O'Connor (fotografia de F. Llorca colorejada amb IA) 

Acte seguit venen aquells dimonis de la serra de Montsià, amb 1.940 visualitzacions. Fas sempre un somriure en evocar aquell misteri del segle XIX arran de  presències que voltaven (amb forma de llop?) per les senderes i bancals de la serralada, aptes per a atiar la temor i la superstició de pagesos i pastors. Tan atractives resulten les històries que no acaben d’explicar-se del tot? Serà perquè deixen una mena de fil solt que el lector podrà seguir si vol?

I aquells dos canareus, Pepet de la Verda i Batiste del Farjo, deportats respectivament a Buchenwald i Mauthausen? 1.650 visites per a la primera entrada dedicada a ells. Dic la primera perquè després va haver-n'hi un parell més.

La por s'ha de tocar amb les mans. Calia recollir al blog aquella arriscada entrevista del juny de 1979, el relat en primera persona d'aquell parell de biografies truncades. Tot i el temps transcorregut en recordo la feixuga gravetat de cada paraula, de cada silenci: la inesperada sensació d’estar trepitjant un seti sagrat.

Allí, en aquella entrada, m'hi vaig fer preguntes com aquestes:

"Es pot mesurar el terror? Els científics han mirat de fer-ho controlant el ritme cardíac, la temperatura i la resposta galvànica de la pell... Però, i el terror franquista en particular? Vull dir el llarguíssim procés de violència física, econòmica, política i cultural que van patir els perdedors de la guerra civil, els qui podien donar-los suport, els denunciats a la postguerra com a antifranquistes i tots aquells que podien constituir un perill per a la dictadura de Franco.

Tot això, es pot mesurar d'alguna manera? Ni que sigui d'una faisó no gaire ortodoxa,  diguem-ne simplista, grollera i tot?" 

Juny de 1979: els protagonistes d'aquella irrepetible entrevista 
als canareus deportats als camps nazis de Buchenwald i Mauthausen
(foto publicada a la revista Alcanar, colorejada ara amb IA)

Alcanar, de cul al marge

Ha rebut 1.380 visites l’entrada més assenyalada sobre la decadència que arrossega Alcanar durant els últims quinze o vint anys. 

Pura nostàlgia? El temps passat, sempre envejat? 

Ni de bon tros: malauradament, "Un poble brut, trist i empobrit" és el resultat de saber el pa que s'hi dóna. 

Hi recollíem l'opinió, manifestada a la primavera de 2024 a través de les xarxes socials, d'un membre destacat del primer Ajuntament democràtic d'Alcanar (1979 - 1983): "Ja veieu l'ambient que hi ha, un ambient de tristor; un poble per morir, no per invertir. Els pocs gremis que hi havia, com el de la construcció i el de comerç (la FECOAL), ja han desaparegut".  

"Qui salvarà aquest poble?", es preguntava amargament l'exregidor mentre un altre ciutadà sentenciava a la mateixa xarxa: "Un poble fantasma, un poble que no té futur, i menys per als joves que han d'anar a buscar-se la vida fora". 

Finalment s'hi afegia una regidora de l'actual minoria municipal per a reblar-hi el clau amb ironia: “Que tenim el personal a les institucions ofegat, els comerços abaixant persianes, els carrers a pedaços i els polítics xuclant cadires i sous? És igual”. 

Al cap de pocs mesos, l'Agència Catalana de Notícies (ACN) comentava l'atles de distribució de la renda de les llars del 2022, publicat per l’Institut Nacional d'Estadística (INE) i consultable en aquest enllaç: un any més, Matadepera (Vallès Occidental) era el municipi amb ingressos més alts de Catalunya, amb una renda mitjana anual de 33.250 euros. 

Just a l'altre extrem –destacava l'ACN–, les poblacions de més de 5.000 habitants amb uns ingressos més baixos: Salt, Ulldecona, Lloret... i Alcanar.

Són faves comptades: Alcanar, portat a una profunda decadència, s'empobreix. 

Decadència és una paraula incòmoda que aquí, per desgràcia, toca de peus a terra.  Parlar-ne, sí que és veritat, és com obrir una finestra en un dia ventós. Tanmateix, aquest blog no s'ha estat d'enraonar-ne. De mirar de cara la realitat. Fins i tot –és l'últim que s'ha de perdre– amb una mica d'humor.

Així d'idíl·lic lluïa l'hotel Biarritz ans de la construcció
de la fàbrica de ciment, a mitjan dècada de 1960 
(dibuix generat per IA a partir d'una foto de l'època)

Per què Costa púnica?

¿I el descobriment del jaciment de Sant Jaume - Mas d’en Serrà, aquell dissabte d’agost de 1987, de la mà de l’amic Ramon Esteban, que va encetar l’etiqueta fenicis del blog? Més de 1.140 visualitzacions! 

Aquest assumpte té molt a veure amb el nom mateix del blog, Costa púnica. Fa més d’onze anys, quan s'hi acabaven de superar les 5.000 visualitzacions, miràvem d’explicar-ho així:

“Cada gota de la mar dels Alfacs és història líquida. També la d’aquell instant fugisser que ens fascina: els anys de l’última edat del Bronze quan, paradoxalment, el bronze era car i massa blan. La majoria de pagesos seguien feinejant amb eines de pedra, fusta i os, mentre la classe dominant no s’estava de malbaratar els recursos. La fe cega en costosos rituals improductius i en déus-reis magnificats pels monuments, el luxe i les rivalitats militars... tot barrava el pas a la innovació!

A la costa dels Alfacs, aquell moment coincideix amb els contactes comercials amb els navegants fenicis, sembla que delegats en la ciutadella de Sant Jaume – Mas d’en Serrà”.

Més avall escrivíem: 

“En un quants segles, amb la força imparable dels canvis a fi de bé, els fenicis van fer arribar a la nostra costa –a una terra ferma també perifèrica– una innovació revolucionària: el metall que estava destinat a conquerint el món. Més barat que el bronze, dur i a l’abast de tothom, el ferro democratitzava les eines i l’armament”.

I encara: 

“Voleu dir que la gent no se’n recordaria, de qui va importar aquell parell de recursos revolucionaris? Del ferro, tan amanós i tangible? I de l’alfabet, misteriós i inaccessible? Algú pot creure sincerament que no en quedés res o no se’n guardés memòria, del Prometeu portador d’aquell parell d’invents que van canviar el futur de la costa del Montsià i del món sencer?”

Orto del solstici d'estiu al santuari fenici de Sant Jaume d'Alcanar, 
amb presències reals i també intuïdes (dibuix fet amb IA)

Tot per a incórrer en corol·laris inquietants, especialment en aquell 2015: 

“En qualsevol cas, la primera llengua que la gent de la costa de l’Ebre va veure escrita, segurament sense entendre’n res, fou una llengua semítica: la dels seus visitants fenicis. Després els ibers ilercavons, aliats dels cartaginesos, els escoltarien parlar en púnic –és a dir, en fenici tardà. I al cap dels segles, l'Àndalus tornaria a fer servir com a llengua literària, de l’administració i del culte... l’àrab, un altre idioma semític! Ben bé com l’hebreu: fou casual que ara fa cent anys un canonge canareu, el doctor Joan Baptista Serra Queralt, ensenyés la llengua de l’Antic Testament als seminaris de Sevilla i Navarra?”

Costa púnica. Fenícia. Cananea. 

Costa dels fenicis més nòrdics de la Mediterrània, comerciants incansables, titllats alguns d'ells de “mangones qui colorem fuco inani sagina mentiuntur”…  Sigui com sigui, navegants audaços que posaven en contacte ribes llunyanes. 

De sobte, m'adono que se’n pot pouar una ironia que fa goig. 

Vull dir que un blog local, com aquells antics mariners, ha acabat connectant punts dispersos del mapa. Com dos i dos fan quatre.

Lluites, misteris i descobertes

“1979, l’estiu que ho havia de trasbalsar tot”, “Irene Tortosa, la misteriosa dama del Remei”, “La platja de Paletes o del Bou”… Totes aquestes entrades del blog han superat el miler de visites. Les segueixen, però encara no hi arriben, “Marià Aubalat, l’heroi canareu que es va fer casenc” i “La fàbrica de ciment que havia d’anar a Vinaròs”.

Pel fil es pot aclarir la troca. De fet, cada entrada és una porta que has anat obrint  sense estar al cas de qui s’hi deixaria caure rere teu. 

D'aquí que et rodi el cap davant d’aquell 11% des dels Estats Units, aquell més del 7% des d’altres estats de la Unió Europea, aquell 4,4% des de la Federació Russa, aquell 3% aproximat des de la República Popular de la Xina… 

En realitat, amb prou feines hi pretenies fixar per escrit allò que no volies que s’emportés el vent; i deixar constància que aquí –en aquest racó de món sovint oblidat dels relats globals– tampoc no hi han faltat lluites, misteris, descobertes, desfetes, èxits i il·lusions.

Gràcies a la IA s'han pogut il·lustrar el blog amb dibuixos que,
com aquest, evoquen els orígens ramaders d'Alcanar

Fa anys que tens ben inventariades les queixes i retrets que (ben segur) mereix Costa púnica. Però, sia per cortesia, sia per simple urbanitat, ningú no en fa constar de manera expressa. De manera que hauràs de posar-t'hi tu mateix:  

“Deu haver-hi qui n’hagués volgut més, d’entrades. O bé incrementar els detalls sobre els llocs visitables del terme i la comarca (algú fins i tot per a aprofitar-se’n amb menyspreu dels drets d’autor més elementals?). D’altres, tinguem-ho present, pregaran perquè pleguem veles.

Hi ha qui ens retraurà que només ens dediquem a prædicare de Remo et Romulo. A parlar de coses velles. A regirar calaixeres i prestatges. A treure’n papers, desplegar mapes i plànols cadastrals i escampar-ne la pols per tot arreu. Són fervents partidaris que els espais en blanc romanguin així, en blanc.

D’altres, ben al contrari, blasmaran que entre els fets antics s’esmunyi de tant en tant la crítica, més o menys punyent, de l’actualitat.”

A joc vist, tothom és savi. 

I si girem full?

Cent mil visualitzacions no són només un número. Són cent mil instants en què algú, en algun lloc del món, ha dedicat uns minuts a llegir sobre coses nostres. 

Al capdavall, trobo que aquest pot ser el veritable sentit de tot plegat: fer per teixir una xarxa invisible entre passat i present. Entre nosaltres i el món. Entre la memòria i el futur. 

I em dic que potser encara queden històries a manta per contar.