Tradueix

La salvació de la casa O'Connor (2): l’"informe Llorca" i un desvergonyit butlletí municipal

Quines van ser les claus d’aquella campanya soterrada per evitar que s’enderroqués la casa O’Connor (o que se la traslladés, pedra per pedra, a un altre lloc) a fi d’ubicar-hi la nova Casa de la Vila?

 

Fa justament una dècada, des del Museu de les Terres de l’Ebre van encarregar-me la redacció d’un seguit de textos relatius a la casa O’Connor per als panells que es poden llegir Espai d’Història Contemporània d’Alcanar. Els faré servir tot seguit per traçar algunes pinzellades sobre els orígens de l’antiga nissaga canareva dels Reverter, a qui encara pertanyia la casa a mitjan segle XIX.


Els Reverter canareus ja apareixen al fogatge del 1497. Al del 1553 el cognom ja l’hi duien 15 famílies, una de les quals va enfilar-se al capdamunt de l’oligarquia local. El 1572 un tal Baptista Reverter era veguer; Mateu, síndic el 1586, el mateix any en què mossèn Miquel Reverter promou la construcció de l’església parroquial. Entre els Reverter, que funden fins a cinc benifets entre 1562 i 1634, hi figuraran en endavant clergues, jurats, batlles, escrivans, jutges i doctors en dret.

 

Immigrants irlandesos establerts a Benicarló

 

En dictar testament al setembre de 1626, el prohom canareu Gabriel Reverter va llegar a sa filla Úrsula Reverter de Valmanya tot aquell verger “al terme d’Alcanar amb les cases i patis, el qual està al mur de la present vila, el qual afronta amb la cisterna i amb Marc Sancho de cap, i de costat amb el camí de Vinaròs”.

 

Un verger. Amb patis. I, atenció, també cases.

 

Amb base en això, a la revista Alcanar d’agost de 1991 jo gosaria plantejar la hipòtesi que el seti que ocupa la casa O’Connor probablement ja estava edificat al primer quart del segle XVII. Estem parlant de la casa pairal dels Reverter?

 

L'ajuntament vell  l'any 1987, quan gairebé tothom tenia claríssim que se n'havia de fer un de nou

Rafael Reverter de Rialla, un dels principals terratinents d’Alcanar, es casaria amb Vicenta Montes, una pubilla de Sant Mateu. Per haver estat alcalde durant el Trienni Constitucional (1820-1823), patiria més d’un trasbals a mans de reialistes i carlins.

 

Son fill Inocenci, però, puja al carro del liberalisme moderat de mitjan segle XIX i, com la resta dels grans propietaris canareus,  s’adjudica béns desamortitzats (1859) i és elegit alcalde per sufragi censatari (1866). Pare d’Innocència Reverter, aquesta es casà amb Manuel Lías Chuliá –hereu d’una de les famílies més importants de Vinaròs– qui, amb el temps, també seria titular de l’alcaldia d’Alcanar.

 

L’any 1915 sa filla Maria Lías Reverter es casaria amb Lluís O’Connor White, a qui havia conegut de la mà del canonge canareu Josep Matamoros. Va ser llavors quan, sense alterar-se’n l’estructura, la casa on viuria el matrimoni es va decorar de nou. 

 

Però, qui eren els O’Connor?

 

Originaris d’Irlanda, havien arribat a Espanya l’any 1816. Eren dos germans un dels quals, Dídac O’Connor, va establir-se com a comerciant de vi a Benicarló. Hi va contraure matrimoni amb Margarida White, descendent d’una altra família d’immigrants irlandesos. Un de sos fills, Joan Eduard, es va casar amb Concepció White d’Ellisseche. Amb ella va tenir cinc fills, entre ells Lluís O’Connor White.

 

Heus aquí com, quan hi entra a viure el matrimoni O’Connor - Lías, l’edifici el destí del qual començaríem a decidir cinquanta-dos anys després –en aquella memorable sessió del Ple de l’Ajuntament de 13 de novembre de 1987– ha estat objecte d’una remodelació arquitectònica que denota una forta influència del modernisme valencià.


L’estranya portada de la revista Alcanar


L’esborrany de l’acta d’aquella sessió plenària del 13 de novembre fou publicat al número de la revista Alcanar d’aquell mateix mes. El mateix número que et feria la vista amb aquell titular lacònic, rotund i contundent a la portada:  

 

Ja és nostra.

Ara, respectem-la


I això en aquella portada, cridanera per impossible... Ara puc confessar que la vaig confegir i confeccionar jo mateix a casa, retallant i enganxant tot seguit (Photoshop encara no existia!) un parell de fotografies en color de la façana. Ho vaig fer per un caire imaginari, com si aquella fes cantonada.

 

Ara, al cap de trenta-quatre anys, ja es pot dir: tot fet expressament. Tot plegat constituïa una clara presa de posició, en aquest cas de la regidoria de Cultura, en el debat suscitat.


Capciosa portada del butlletí informatiu Alcanar de novembre de 1987, amb la imatge impossible de la casa O'Connor que jo mateix vaig perpetrar a gratcient amb un parell de fotos, tisores i pega: la façana i les seves belleses, per partida doble! Tot fet a posta, amb la gosadia dels 26 anys. Ramon i jo trobàvem que a tot s'hi valia per tal de cridar l'atenció dels lectors en dir-ho ben fort per primera vegada: "Ara, respectem-la" (foto B.I. Alcanar)

 

Com si amb aqueixa portada encara no n’hi hagués prou, a la secció 5 cts. d’actualitat, que solia marcar la línia oficial del butlletí informatiu municipal (pàgines 4-6), vaig perpetrar un article. 

 

El vaig titular “Una bella història”.

 

Sota una citació de Gabriel García Márquez, hi vaig parlar d’Escítia, de Milèsius, del Llibre de la conquesta d’Irlanda, de l’estirp dels O’Connor, dels reis del país de James Joyce, de l’arribada dels O’Connor a Alcanar... I encara de la casa pairal de la família canareva amb qui van emparentar –els Reverter, a través dels Lías vinarossencs–, un casalici col·lectivitzat l’any 1936 i seu de l’Auxilio Social després de la guerra civil.

 

Concloïa amb quatre paràgrafs ben breus, clars i catalans, d’una exagerada solemnitat buscada a dretcient:

 

“Resultarà fàcil d’endevinar que la proposta d’un servidor, com a regidor de Cultura i com a ciutadà, és que hom respecti la casa pairal dels O’Connor.

 

Que no se’l tombi per engrandir la futura plaça, aquest òmfal modernista que pot donar cabuda a tants d’equipaments culturals.

 

Que tot i respectant la postura de qui advoqui per l’enderrocament, crec molt més encertat lluitar perquè es conservi.

 

La bella història que comença a Escítia, tindrà a Alcanar un final feliç?”.

 

Compte: es tractava només de la proposta d’un regidor. I el fet que fos formulada amb tantíssima prudència dóna la mesura exacta de l’ambient que regnava al poble, clarament partidari de l’enderrocament de l’edifici per una raó pràctica elemental: poder-ne aprofitar el seti, indispensable per construir-hi la nova Casa de la Vila.

 

A l'alcalde, aquesta presa de posició tan explícita del regidor delegat de Cultura no li va fer gens de gràcia: si no m’havien demanat oficialment el meu parer, per quins cinc sous l’havia fet públic tan inoportunament?

 

En qualsevol cas, algú s’imagina avui un cas semblant? O ara resulta impensable una iniciativa així per part d’un parell de regidors amb criteri propi?

Un inesperat argument d'autoritat: l'informe Llorca


Però no s’acabaven aquí les sorpreses d’aquell número de novembre de la revista Alcanar. A les pàgines 18 i 19, sota els titulars “La regidoria de Turisme informa”, s’hi transcrivia un informe del conegut arquitecte tortosí Federico Llorca Mestre.  


Ramon Esteban sabia el que es feia i l'elecció no fou gens improvisada. Llorca era tingut per un dels arquitectes tortosins més destacats de la segona meitat del segle XX. El 1964 no solament va redactar el Pla general urbanístic de la capital de les Terres de l’Ebre, sinó que també hi va projectar la Casa de la Cultura, refent pedra a pedra l'antic palau Oliver de Boteller. L'any següent va dissenyar un parc infantil de trànsit –més tard assolat en unes obres de reforma– al parc municipal de Teodor González. També fou autor dels projectes de l'estadi municipal i de l'hospital de la Santa Creu de Jesús. Per encàrrec de José Celma Prieto, el 1967 va fer els plànols per a consolidar el palau Capmany de Tortosa.


Alhora Llorca constituïa una de les principals autoritats en matèria de patrimoni arquitectònic i artístic a les Terres de l'Ebre: havia estat l’autor de monografies com "Agustín Querol" (dins de Un siglo de escultura catalana, Barcelona, 1975) i, molt especialment, "Estudio urbanístico de la ciudad de Tortosa" (dins de Juegos Florales 1959: certamen técnico-literario, Tortosa, 1960). Val a dir que en aquest últim ja va proposar d'enderrocar la filera de cases de davant de la catedral.


Ramon n’estava ben al corrent, del currículum de Llorca. I va pensar que si aquest, a qui no li havia tremolat la mà a l'hora de demanar la demolició d'aquelles cases a la vora del riu, emetia un dictamen professional en favor de la conservació de la casa O'Connor –si més no, de la seva valuosa façana–, qui gosaria discutir-l’hi?

 

“Artísticament, la casa dels O’Connor té caràcter modernista. Concretament la seva façana mereix ser reconstruïda i embellida, perquè quedi com quan va estrenar-se. En vista del seu interès cultural i turístic, vaig encomanar a un prestigiós arquitecte un informe sobre el particular, que reprodueixo tot seguit.

 

Crec que, ara per ara, és tasca de l’Ajuntament d’Alcanar la sensibilització popular perquè puguem recuperar una de les poques obres d’art que, vulguis no vulguis, estarà sempre –sortosament– a l’abast de tothom, a l’abast de tots els canareus i canareves amants de la bellesa, de l’art i del poble”.

 

Signava aquestes línies Ramon Esteban Nolla, regidor de Turisme. Recordo com si fos ara aquell matí a punt de sortir la revista Alcanar en què, amb presses i quasi d’amagat, les vam acabar de redactar junts –l’expressió vulguis no vulguis segur que va ser cosa meva, però la resta de l’escrit va dictar-me-la ell– al minúscul despatx que llavors compartíem els regidors. Rellegir aquestes paraules de Ramon Esteban, escrites en aquell ambient de singular, gairebé clandestina complicitat, encara m’emociona ara...

 

Vaig encomanar”, diu textualment Ramon per refermar que la iniciativa ha estat seva.



"A mi entender no es un edificio que permita su traslado a otra posición debido a las características de los materiales que forman el revestimiento de fachada": aquesta reveladora frase de Llorca, ¿no indica que algú, posat que l'objectiu era plantar-hi un nou ajuntament, contemplava fins i tot l'opció de traslladar la casa O'Connor a un altre lloc, com el palau tortosí d'Oliver de Boteller? (foto de F. Llorca)


Tot seguit venia l’informe. En forma de carta dirigida pel doctor arquitecte Federico Llorca al domicili particular de Ramon Esteban. Sí, a la plaça del Camí Ample: una mostra més de les precaucions que Ramon va adoptar per garantir la discreció de la consulta.

 

Perquè l’entorn, de moment, no s’entenia de raons. D’aquí que Ramon hi reclamés  sensibilització popular. Per a recuperar una obra d’art a l’abast de tothom.

 

“Para mí”, dictaminava Llorca, “el valor de la fachada es indudable y especialmente por lo que se refiere a los balcones de la 1ª planta, tanto en cuanto a las peanas como al diseño y ejecución depurada de la cerrajería que forman las barandillas”.

 

Més avall, després de constatar que l’edifici “en principio tiene un carácter modernista que no debe ser alterado, sino simplemente reconstruido, completando la decoración deteriorada”, el prestigiós arquitecte tortosí destacava les seves conclusions:

 

“A mi entender no es un edificio que permita su traslado a otra posición debido a las características de los materiales que forman el revestimiento de fachada, y todo ello independientemente de otros valores de tipo histórico que desconozco”.


Tot comptat, aquell número de novembre del butlletí municipal va deixar l'alcalde Beltran amb cara de prunes agres.

 

No és que ell tingués un interès especial en l’enderrocament. Al contrari: crec recordar que van impressionar-lo positivament aquell relat fantàstic sobre l’estirp dels O’Connor, l’informe de Federico Llorca relatiu a la casa i la presentació que en va fer Ramon Esteban. Però aquesta presa de posició tan inequívoca dels regidors de Turisme i de Cultura, sense avisar i a tres quarts d’onze, li restava molt de marge de maniobra. A banda que podia obrir la caixa dels trons entre la resta del consistori.

 

I això fou justament el que va passar.

 

El degoteig de fets consumats

 

A molta gent no li va agradar gens que Ramon i jo haguéssim anunciat la nostra posició comuna a la revista Alcanar. Ni que ho haguéssim fet sospitosament alhora, cremant les naus i comprometent públicament la veu de part del govern municipal sense consultar-ho als qui hi remenaven les cireres de debò

 

Però això era justament el que ens havíem proposat en improvisar aquella campanya a quatre mans. I de moment ens n’havíem sortit prou bé.  

 

Potser ben poca gent es va mirar aquell número de la revista municipal. Potser van ser encara menys els qui van llegir-se l’informe de Llorca. Però subreptíciament, tot allò feia bullir l’olla.

 

Pam a pam. De mica en mica s’omple la pica.

Aquest empriu (espai que cal deixar des de la partió del predi veí) que separava la casa O'Connor de l'ajuntament antic tampoc no va passar-li gens desapercebut a l'observador arquitecte tortosí (foto de F. Llorca)

 De moment, vam aconseguir també que el periodista de referència de la comarca, l’ampostí Marco-Antonio Soria, en un reportatge sobre la sessió plenària de novembre que signaria també el canareu Josep-Antoni Ferré, publiqués al Diari de Tarragona que respecte a l’edifici adquirit “hi ha la intenció de conservar-lo i restituir-lo mentre s’estudia la seva futura utilitat”.

 

Em sembla recordar que Marco –així li agradava que li diguessin– era fill d’un guàrdia civil que havia estat destinat a Alcanar. Per això s’estimava especialment el nostre poble. Va agafar el costum de trucar-me perquè li passés jo les notícies de l’àmbit cultural. Sovint s’hi feia pesat.

 

–Si es fa pesat, ja t’hi pots posar la mà –m’aconsellava Ramon Esteban–. Bona falta que ens farà, tenir-hi fil directe.

 

En la Comissió informativa de Cultura de l’11 de desembre de 1987, com hem vist més amunt, vam donar per fet que la casa O’Connor no s’enderrocaria.

 

Passades les festes de Nadal i Cap d’Any, dimarts 19 de gener de 1988 torna a reunir-se la mateixa Comissió informativa. En formen part Francesc Cid, Ramon Esteban, Joan Ferrando, Ramon Adell, Miquel-Agustí Fibla i jo mateix, juntament amb els representants de diverses entitats culturals d’Alcanar. Dissabte i diumenge, els aiguats havien obligat a desembassar el pantà i el riu de la Sénia baixava com mai no recordàvem que ho hagués fet. El poble estava una mica esvalotat.

 

En el primer punt de l’ordre del dia, la Comissió acorda per unanimitat urgir l’Ajuntament perquè adquireixi, al més aviat possible, els terrenys necessaris per a la construcció de l’institut d’ensenyament secundari.

 

En presència d’un alcalde incòmode que hi ha volgut assistir com a observador, al quart punt de l’ordre del dia s’acorda, també per unanimitat, ratificar “la decisió oficiosa de l’Ajuntament en el sentit de conservar i no demolir la casa recentment adquirida a la família O’Connor”.

 

Heus aquí com a mitjan gener de 1988, dos mesos després d’aprovar-se la compra de la casa O’Connor, la decisió de no enderrocar-la encara no era oficial.

 

Amb prou feines era oficiosa.

 

El titular del Diari de Tarragona

 

Però això rai. Anàvem fent feina de sotamà, sumant fets consumats a poc a poc. Aquella gèlida nit de dimarts, Ramon Esteban i jo ja havíem aconseguit que es pronunciessin formalment a favor de la conservació uns quants regidors més. I que, encara que fos a desgrat, l’alcalde ho presenciés en persona.



L'arquitecte Llorca va examinar amb detall l'edifici. Aquesta és una de les fotos que en va fer: tot i no aparèixer a la revista Alcanar per manca d'espai, en va regalar unes còpies a Ramon ja que "puede observarse que la edificación original estaba construida con sillares de piedra caliza"
Tota una fita, tal i com demostraria més endavant. Especialment tenint en compte que al cap de pocs dies Marco A. Soria ens regalava un breu reportatge al Diari de Tarragona en què, més papista que el Papa, llençava el carro pel pedregar amb aquest titular:

 

El Ayuntamiento decide no demoler el edificio de la ‘Casa O’Connor’

 

“La Comisión de Cultura del Ayuntamiento de Alcanar”, escrivia Marco, “ha decidido no demoler el edificio conocido como ‘Casa O’Connor’ dado su alto valor artístico”.

 

“La Comisión de Cultura ha acordado simplemente retocar algunas dependencias y destinarlas a servicios culturales”, hi afegia.

 

El periodista havia agafat el rave per les fulles, perquè les comissions informatives són òrgans municipals de caràcter consultiu i, per tant, no tenen capacitat legal per decidir res. Les comissions informatives emeten dictàmens o opinions sobre els temes que se’ls plantegen i prou. No poden adoptar resolucions. 

 

D’una puça, el bon jan de Marco A. Soria n’havia fet un elefant.

 

Però ja ens hi anava bé. D’allò més bé.

 

Sempre he pensat que aquell hivern Ramon i jo devíem parèixer un parell de  xiquets enjogassats. En aquella època l’Ajuntament d’Alcanar no s’assemblava gens a una empresa particular amb regidors a tall de simples llogats mirant a cada punt d’afalagar, de no contrariar mai l’amo en res, temorosos de quedar-se fora de la pròxima llista electoral i perdre així la feina.

 

En aquells temps tan remots, hi havia qui no combregava amb rodes de molí. N’hi havia que sostenien el seu criteri propi com a regidors electes que eren. Àdhuc contra corrent i allunyant-se, amb més o menys estridències, dels dictats del cap de llista o de les consignes dels seus galifardeus al carrer. En aquells temps, ser regidor significava alguna cosa.

 

Gràcies a això pel febrer de 1988, quan enfilàvem ja l’any que finalitzaria amb la celebració del 750è aniversari de la carta de població, Ramon i jo ja no descartàvem que els canareus i canareves del futur arribessin a gaudir de la casa O’Connor. Però, sense saber ben bé per què, alhora ens ensumàvem que estava més en perill que mai.

 

–N’has sentit a dir res? –no era la primera vegada que Ramon em preguntava pel projecte del nou ajuntament.

–Només un detall, i resulta preocupant...

–Quin?

–Que només és un projecte bàsic. I això no pinta bé, perquè més endavant s’hi poden fer canvis.

 

Aviat vam esbrinar que, de moment, el projecte bàsic de l’arquitecte Climent no preveia assolar la casa O’Connor... però tampoc la incloïa. Simplement la ignorava.

 

–La deixa enlaire. Fa com si no existís.

–Malament rai –es lamentava Ramon.

 

Vam aprendre a identificar aquella pregona i perllongada indiferència com el nostre pitjor enemic. Al cap de quatre mesos, totes les opcions hi seguien obertes.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada