La salvació de la casa O'Connor (i 3): la nit en què tot se n’anava a fer punyetes

Quan va parèixer que calia triar entre la nova Casa de la Vila i la casa O’Connor? Qui va caure en el dilema del presoner? Per què llavors ho vam veure tot perdut? 

 

Peix al cove: el 3 de febrer de 1988, el diari La Vanguardia anunciava que el rei Juan Carlos I havia acceptat, a petició de Jordi Pujol, la presidència d’honor del mil·lenari del naixement de Catalunya. Pujol, president executiu de la comissió del mil·lenari, de seguida va convidar els dirigents dels partits parlamentaris catalans per a participar en la commemoració.

L’anomenat oasi català, s’estenia també a Alcanar?

El 10 de febrer, l’Ajuntament prenia possessió d’uns terrenys expropiats per prolongar la ronda del Remei. Se n’havia parlat molt durant els mesos precedents. Dins d’aquells terrenys encara hi quedava un garrofer fabulós. També aquells fantàstics ametllers que van ser l’escenari de tantes tardes enjogassades de la nostra infantesa. Això no va obstar perquè l’alcalde, el secretari i l’aparellador municipals, el topògraf Joan Castell i la representant del propietari en signessin l’acta d’ocupació, ans que un camió hi aboqués un món de terra per deixar clar que allò ara ja era carrer i condemnés irremissiblement aquells arbres tan nostrats, que així acabaven d’assolir categoria mítica.

“La Ronda del Remei i l’Avinguda Catalunya ja estan enllaçades”, va titular en portada la revista Alcanar sense dissimular gens l’eufòria.

Cinc dies després, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb base en la Llei 31/1987, de 18 de desembre, d’ordenació de les telecomunicacions,  va enviar un requeriment al personal amateur de l’emissora Alcanar-Ràdio, que emetia des de feia un parell d’anys encapçalada pel regidor Paco Ruiz: o tancaven l’emissora municipal, o aquesta seria igualment clausurada i se’ls imposaria una multa de fins a deu milions de pessetes, amb l’advertiment de la possibilitat que fossin requisats els aparells i equip tècnic. De seguida el Ple de l’Ajuntament va pronunciar-se, per unanimitat, a favor d’una emissora local a Alcanar, mentre al carrer es recollien signatures amb la mateixa finalitat.

La casa O'Connor 33 anys després de tot allò: malgrat les dificultats, les atzagaiades i els disgustos, va valer la pena salvar-la

Aquell hivern va acollir també una festa de Carnestoltes impressionant. Qui no se’n recorda, de la colla Som i Serem? I de Paciència i Avant? I de la comparsa de la Penya Mai-Tips? D’una altra banda, trenta persones vam participar en la primera mostra fotogràfica “Un dia en la vida d’Alcanar”, inaugurada el dia 26 de febrer gràcies al renaixement d’una associació local també mítica, el Col·lectiu Fotogràfic Canareu. 

Març del 1988: un cap de motí més

Dimecres 9 de març va constituir-se al saló de Plens de l’Ajuntament d’Amposta el primer Consell Comarcal del Montsià, integrat per vint-i-cinc consellers. Després de dues votacions en va resultar elegit president l’ampostí Joan Maria Roig, el candidat presentat per Convergència i Unió (CiU).

L’endemà, 10 de març, el president de la Diputació de Tarragona, l’incombustible Josep Gomis, comunicava a l’Ajuntament d’Alcanar la concessió d’una subvenció per a l’adquisició de la finca on es troba ubicat el jaciment ibèric de la Moleta del Remei. El dia 15 l’Ajuntament rebia un altre donatiu. Aquesta vegada venia de l’entitat financera La Caixa, per a la compra d’una màquina de tallar gespa destinada al Camp Municipal d’Esports...

És fàcil que tanta generositat gratis et amore inspirés una il·lusòria confiança a qui remenava les cireres municipals.

Què se n’havia fet, mentrestant, del projecte per a la construcció d’una nova Casa de la Vila als terrenys adquirits a la família O’Connor?

L’alcalde Beltran –o les persones més pròximes a ell– tenien previst que només Francesc Cid, a qui tothom sabia que li urgia fer parròquia, dissentiria de la resta dels regidors del Consistori a l’hora d’aprovar-lo.

Al capdavall, dotze a un. Seria com bufar i fer ampolles.

Amb aquests auguris tan favorables d’un veritable oasi canareu, si molt convenia fins i tot es podien permetre que els titulars de les inofensives, irrellevants regidories de Turisme i de Cultura, outsiders i díscols, no respectéssim la disciplina dels respectius grups municipals: total, 10 a 3...

La sessió plenària del 18 de març de 1988 es va convocar amb un sol punt important a l’ordre del dia: l’aprovació del projecte tècnic per a la construcció d’una nova Casa de la Vila, redactat per l’arquitecte Xavier Climent, per tal de sol·licitar que la Generalitat l’inclogués en el Pla d’obres i serveis de Catalunya de 1988.

La reunió de treball convocada per a la vespra, en la qual el mateix Climent havia explicat el seu projecte als regidors, va anar com una bassa d’oli. Tot feia preveure que una abassegadora majoria municipal, encapçalada pel mateix alcalde, actuarà en tot moment com Déu mana.

Això va fer que Beltran es confiés fins al punt de suposar que un debat previ hi resultaria del tot inofensiu.

La nit en què tot se n’anava a pastar fang

Divendres, vespra de Sant Josep. Comença la sessió plenària. Després d’un estira i arronsa sobre l’acta de la sessió anterior, de sobte Francesc Cid es treu de la màniga una carta que a Beltran no li farà gens de gràcia:

–Vull que consti en acta que jo no estic d’acord a fer l’ajuntament nou encabit dins del nucli antic del poble.

En aquell saló de plens no se sent ni una mosca. Cid ha vingut disposat a jugar fort amb l’ajuntament nou:

–Tampoc no m’agrada gens l’estructura exterior de l’edifici que s’ha projectat –hi afegeix–. Digueu-me la veritat: no us pareix més aviat una sucursal bancària? Només quedaria bé a la zona més nova d’Alcanar. Als terrenys de l’antic camp municipal de futbol, posem per cas.

–Nosaltres sí que estem a favor del projecte bàsic de Climent –diu Xavier Ulldemolins– sempre que més endavant hi fem uns quants retocs.

Contraportada del butlletí informatiu municipal per promocionar la mostra fotogràfica "Un dia en la vida d'Alcanar", organitzada pel Col·lectiu Fotogràfic Canareu al febrer de 1988

Totes les mirades se centren en Joan A. Bòria. Somriu obertament abans d’iniciar la seva intervenció, que tothom augura cabdal:

–Mireu si és democràtic el funcionament del nostre grup municipal, que s’hi respectarà la plena llibertat de vot –la majoria del públic assistent mira Ramon Esteban, assegut al costat de Bòria–. Un vot que, en el meu cas, ja avanço que serà en contra de l’aprovació del projecte.

Un murmuri recorre la sala. Més que més quan el portaveu de CiU continua dient:

–Reconec que l’arquitecte ha demostrat molta perícia professional intentant centrar a la plaça l’edifici del futur ajuntament, mentre alhora mira de mantenir dempeus la casa O’Connor... Però, algú s’ha parat a pensar que restaurar-la costarà uns trenta milions de pessetes més? Ningú creu que aquests diners  es podrien fer servir millor en altres coses?

Visiblement sorprès, Beltran no s’adona que la sessió se li escapa de les mans fins que no escolta el dilema que li planteja qui va ser alcalde fins a l’any 1979:

–Per això el meu vot serà negatiu –insisteix Bòria–. De manera que, o bé estudiem la ubicació alternativa que acaba de proposar Francesc Cid... o bé enderroquem la casa O’Connor.

Les falles són lluny, a Benicarló, però a la sala, plena de gom a gom, s’hi albira un conat d’aplaudiment. Bòria l’aixafa estirant encara més la seva intervenció, ben conscient que la majoria de la gent ho veu com ell. I acaba amb elegància i fair play:

–En tot cas, no voldria de cap manera que el meu vot en contra fos interpretat com una intenció de paralitzar els beneficis que comporta el Pla d’obres i serveis. Tampoc no voldria que ningú pensés que desconec la necessitat real que Alcanar té de dotar-se d’una nova Casa Consistorial.

Heus-la aquí. La cirereta de l’ensucrada intervenció de Bòria torna a ser una apel·lació més a l’axioma indiscutible que en aquells dies anava a missa: a Alcanar li urgia un nou ajuntament, i punt.

Hàbilment Bòria, amb flegma britànica, ha forçat la situació in extremis. A costa, precisament, del marge de maniobra de Beltran, que es troba davant d’un terrible dilema. El portaveu del grup municipal de CiU tampoc no ha desaprofitat l’oportunitat –assabentat que Ramon Esteban votarà a favor del projecte per salvar la casa O’Connor– d’adjudicar-se el mèrit democràtic de permetre que cada regidor del seu grup voti el que consideri més convenient.

Em pregunto si pel cap de l’alcalde passen com una exhalació les falles de Benicarló. O que dimecres vinent l’expresident del Govern i líder del CDS, Adofo Suárez, té previst de visitar Alcanar.

El cas és que sia a posta, sia guiat per la pràctica forense a què estava avesat, el portaveu de CiU acabava d’emplaçar el Consistori sencer davant del famós dilema del presoner. 

 

El 5 de febrer de 1988, en presència del notari d'Alcanar, de l'alcalde i del dipositari municipal, signa l'escriptura de venda dels terrenys i l'edifici l'apoderat de la principal família canareva al llarg de cinc segles. Recordo que Lluís O'Connor Lías tenia un sentit de l'humor molt nostre (foto B.I. Alcanar)

"Enderrocar la casa O'Connor seria una autèntica aberració"

 Llavors va ser quan gairebé ho vaig veure tot perdut.

Pel posat trist i desencisat de Ramon Esteban, era evident que ell també. De tot i volta, semblava que tot s’havia capgirat. Amb un gest dissimulat, va animar-me a intervenir. A replicar. Si més no, que la nostra desfeta resultés una mica digna. I ho vaig fer.

“Ja n’hi ha prou”, em vaig dir. De cor a pensa, m’hi vaig tirar de cap:

–Al meu parer, enderrocar la casa O’Connor seria una autèntica aberració –és que l’exabrupte, que així consta a l'acta de la sessió, em va sortir de l’ànima–. Això és el que volem? Privar d’aquest edifici tan significatiu a les generacions venidores?

–Però el projecte no pot aprovar-se –va insistir amb lògica inapel·lable  Francesc Cid–. La ubicació que s’hi proposa per a la nova Casa de la Vila és inadequada.

En teoria de jocs, s’anomena dilema del presoner aquella classe de joc de suma no nul·la en el qual dos jugadors poden cooperar o trair-se. En aquest joc, igual que en totes les situacions de teoria de jocs, l’única preocupació de cada jugador individual és maximitzar els seus beneficis, independentment del benefici de l'altre jugador.

 

Un vespre de febrer del 1988 a l'antiga casa del Marquès, propietat de Caixa de Catalunya: Vicent Matamoros presenta la mostra fotogràfica Un dia en la vida d'Alcanar. L'alcalde ja n'havia pres bona nota: en un mes, la Comissió Informativa de Cultura s'havia pronunciat no una, sinó dues vegades en contra d'enderrocar la casa O'Connor (foto BI Alcanar)

Des del primer dia Esteban i jo estàvem disposats, si calia, a votar contra qualsevol projecte que suposés assolar la casa modernista, assumint l’escarni que això ens comportaria dins i fora del Consistori: per culpa nostra Alcanar es quedaria sense l’obra subvencionada que tothom tenia per més necessària i urgent, i tot per mantenir dempeus un edifici vell i malmès que costaria Déu i ajuda restaurar, etcètera.

Però, il·lusos de nosaltres, al llarg d’aquells sis mesos d’estira i arronsa no havíem contemplat mai la possibilitat que, tot i votar-hi nosaltres en contra, l’enderrocament de la casa O’Connor es pogués aprovar igualment per majoria. Perquè ara l’alcalde podia entomar la proposta de Bòria i passar-la a votació. I amb quatre vots favorables del seu grup, dos del grup de CiU i el de Sanz Fontana, un projecte modificat que contemplés l’enderrocament de la casa O’Connor seria aprovat per majoria absoluta. Podia permetre’s el luxe que el grup socialista, Cid, Esteban i jo hi votéssim en contra.

El dilema plantejat per Bòria no permet fugir d'estudi.

Si es vol salvar la casa O’Connor, llavors no hi haurà prou superfície per  ubicar-hi el nou ajuntament, de manera que caldrà construir-lo als terrenys de l’antic camp municipal de futbol (és a dir, a l’actual plaça de Lluís Companys). Si, en canvi, es vol aixecar una nova Casa de la Vila tan cèntrica com l’anterior, llavors no hi ha més remei que assolar la casa O’Connor per encabir-la-hi.

Qualsevol d’aquestes dues alternatives implicava rebutjar el projecte sotmès a votació en aquella sessió plenària de 18 de març de 1988.

Al capdavall, tot presagiava que el nostre esforç havia resultat inútil. La nostra subreptícia cadena de fets consumats a la Comissió informativa de Cultura; la seva difusió per la premsa; aquella portada i els nostres respectius escrits a la revista municipal de novembre; aquell valuós dictamen del prestigiós arquitecte tortosí... Amb això no n’hi havia prou. Hauríem d’haver-nos assegurat un suport actiu al carrer (llavors no podíem saber fins a quin punt aquesta lliçó ens resultaria útil, cinc anys després, per a salvar una altra mostra del patrimoni arquitectònic d’Alcanar, la cisterna del Vall).

Entre l’enclusa i el martell

En aquell instant definitiu de desencís sé que Ramon se sent igual que jo. Ens ha caigut la màscara i ara ens descobrim fora de joc; amb la clarividència i el realisme que fins llavors ens han faltat, som un David sense fona i tots aquells fets consumats que hem anat amuntegant amb pardals al cap no passen de ser quimeres, foc d’encenalls davant de les urgències de l’enrevessat tauler de joc municipal del qual aquella casa modernista està a punt de ser víctima.

Immers com tothom en aquell dilema del presoner plantejat per Bòria, Francesc Cid acaba la seva rèplica tibant la corda al límit:

–Proposo que es convoqui una sessió del Ple amb un sol punt a l’ordre del dia... Hi debatrem sobre una ubicació alternativa per a nova la Casa de la Vila a la zona de creixement de la ciutat.

 Tothom n’és conscient: a l’alcalde l’assumpte se n’hi va de les mans.

–Així Alcanar es podrà estalviar uns vint milions de pessetes –afegeix encara Cid apel·lant, ell també, a l’argument infal·lible de l’estalvi.

La dialèctica combinada de Bòria i Cid ha situat Beltran entre l'enclusa i el martell. De cop i volta, es veu obligat a triar entre dues opcions. I ha de fer-ho ara mateix, sense poder demanar consell a les persones que l’assessoren –que ja fa temps que no som els regidors del seu Grup municipal, el portaveu del qual (qui això escriu) acaba de cremar les naus advocant per la salvació de la casa O’Connor i no canviarà de parer.

Quan no són figues són raïms. Qui ha embolicat el credo d’aquesta manera?

El regidor Francesc (Cisco) Cid, de 29 anys, en una sessió del Ple municipal: seria ell qui, a partir de la primavera de 1988, encapçalaria la defensa d'una ubicació alternativa per al nou ajuntament (foto BI Alcanar)

 

Al fort del debat, per fas o per nefas l’alcalde intueix que la porta que han obert Cid i Bòria deixa el seu projecte a la vora de la timba. I, tot i no fer-li gens de gràcia deixar momentàniament el portaveu de CiU a l’oposició, Joan Baptista Beltran no vol córrer riscs i s’agafa a la proposta salvadora de Xavier Ulldemolins:

–Acolliré de bon grat el suggeriment del portaveu del Grup municipal del PSC sobre la possibilitat de fer alguns retocs al projecte bàsic. 

Com qui s’hi aferra d’ungla. A un ferro roent.

Xavier, tal i com va fer al novembre, ha tornat a jugar-hi astutament, desmanegant-ho tot: s’ha desmarcat de nou d'aquells que pretenien atribuir-li un interès particular a assolar la casa O'Connor pel bé de la seva farmàcia i, de retruc, s'ho ha manegat per a afeblir la posició de l’alcalde.

–Respecte a la resta d’intervencions, considero que és impossible replantejar-se la ubicació de la nova Casa de la Vila –diu Beltran dirigint-se al regidor d’ERC–. Em sorprèn d’allò més que ja portem quatre mesos tractant aquest assumpte... sense que ningú, fins al moment, hagi plantejat una altra ubicació alternativa. Per què ara sí?

Tot mirant de desacreditar la iniciativa de Francesc Cid davant de Bòria, Beltran no se’n pot estar i carrega la mà:

–Per tant, proposar alternatives que resulten inviables per moltes raons, i fer-ho justament ara... Què voleu que us digui? Em pareix una estupidesa.  

Però ara ve la bona: heus aquí que Sanz Fontana (AP) també hi fa costat a l’oposició.

–Tot i que en principi jo estava d’acord amb el projecte, ara m’abstindré en la votació –anuncia–. Perquè, la veritat, considero dignes de tenir-se en compte els suggeriments de Francesc Cid.

El que faltava per al duro. No caldria sinó! L’alcalde es queda de pasta de moniato: Ulldemolins no ha mossegat l’ham, ni al novembre ni ara; Bòria, més viu que una mostela, ha aprofitat l’avinentesa per a impartir –ell, que havia estat l’últim alcalde del règim anterior– lliçons de democràcia tan oportunistes com d’hàbil gat vell; Sanz Fontana abandona també el vaixell per esguard de la proposta de Cid... N’hi havia per a tirar el barret al foc.

I encara sort de Xavier Ulldemolins, disposat a aprovar el projecte bàsic de Climent si s’hi feien uns quants retocs!

Ramon i jo creuem una mirada de complicitat: al cap darrer, presoner d’un dilema endimoniat, potser a Beltran li ha fet respecte d’especular amb l’enderrocament de la casa O’Connor? És per això que no s’ha vist amb cor de pujar al carro de Bòria, malgrat que aquest li garantia una majoria municipal més estable que ningú altre?

Tot d’un plegat, assolar aquell edifici centenari ja no semblava una opció amb cara i ulls. Però, què hauria passat si l'alcalde hagués resolt el dilema d'una altra manera?

Va venir d’un pèl

Que Joan Baptista Beltran no es xuclava el dit va quedar palès quan va facilitar la informació d’aquella sessió plenària no pas a Marco A. Soria, sinó a un periodista local de la seva corda. Per això el Diari de Tarragona tractaria d'una manera tan eixuta aquell històric debat, sense fer cap esment de la brillant intervenció de Bòria... i tot limitant-se a sentenciar lacònicament que Francesc Cid “propuso variar el nuevo emplazamiento de la casa consistorial, a lo que el alcalde de Alcanar respondió que no existe ahora tiempo material para efectuar este cambio”.

I prou. Però la zitzània ja estava sembrada. Després d'aquella sessió del Ple, va resultar que els qui no tenien encara clara la idea de conservar la casa O'Connor es reduïen a sis regidors a tot estirar.

Com que ja n’érem almenys tres, de caps de motí, sortosament Esteban i jo podíem passar a un segon pla. En endavant, Cid hi agafaria tot el protagonisme, i això ja ens anava d’allò més bé.

Amb la sobtada abstenció de Sanz Fontana, el regidor d’ERC en solitari es permetria anar una passa més enllà: no solament acabava de treure’s de la màniga una ubicació alternativa per a la nova Casa de la Vila; sinó que més endavant, esperonat per la necessitat de guanyar popularitat o de no perdre’n, també faria bandera del jardí dels O’Connor.

Barcelona, abril de 1988: Ramon Esteban a la taula canareva del stand del Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona, al Saló Internacional de Turisme RODATUR (foto BI Alcanar)

Resulta d’allò més revelador que durant aquells sis mesos ningú n’hagués dit res, d’aquell ufanós verger interior; i més encara que només se’n comencés a parlar a partir d’un article –sorprenentment ben informat– de la revista local Lo Rafal... de desembre de 1988, al cap de més d’un any d’haver-se’n acordat l’adquisició i de sis mesos d’haver-se aprovat el projecte! Però això són figues d’un altre paner i ja en parlarem més endavant.

La situació havia esdevingut surrealista. Ulldemolins, l’alcalde sortint que no es trobava gens còmode al govern municipal, era paradoxalment qui havia hagut d’assumir el paper  d’home bo perquè Beltran pogués salvar els mobles.

La intensíssima sessió plenària del 18 de març de 1988 va finalitzar a dos quarts d’onze de la nit. En baixar les escales dobles del vell Ajuntament, algú recorda que l’endemà és festa. Quina, pregunta un altre.

–Sant Josep.

–Viva la Pepa –replica el regidor més graciós del Consistori.

Aquella nit només havia faltat un pèl perquè la casa O’Connor anés per terra. Encara no ens ho podíem creure, però ho havíem aconseguit: per primera vegada, els qui eventualment podien arribar a mostrar-se partidaris d'assolar-la s’havien quedat en minoria.

Hi va anar de ben poc. Però l’havíem salvada.