Tradueix

L’atac a la torre dels Anglès

Avui que la cisterna del Vall acollirà l’espectacle Victus, del mal que van fer aquells soldats per a commemorar el Tricentenari, potser va bé de recordar l’extraordinària aventura –molt més propera–  d’una família canareva en plena Guerra de Successió


La campanya del 1707 va ser favorable a l’exèrcit borbònic. El desenllaç de la batalla d’Almansa va permetre que el duc de Berwick esclafés la resistència dels fusellers i de les forces populars i ocupés el País Valencià, mentre el duc d’Orleans avançava per Aragó i arribava fins a Cervera.

L’ordre constitucional del regne de València fou liquidat. La repressió brutal, l’ocupació i explotació del territori contribuïren a encunyar aquella dita popular que diu: “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”. Per a les comarques meridionals de Catalunya, pintaven bastos.

LA “GUERRA MENUDA” A LES COMARQUES DE L’EBRE


En aquella difícil avinentesa, el front sud català estava defensat per les forces del brigadier britànic John Jones, de guarnició a Tortosa, amb l’ajut de diverses partides de miquelets com les que manaven els capitans Josep Pedrol, Francesc Arbó Barquer i Pere Vidal. Els miquelets es movien amb facilitat pel territori que tan bé coneixien i, en els seus constants atacs als combois borbònics, ni un bàndol ni l’altre solien conservar vius els presoners que hi feien.

Van ser aquelles tropes auxiliars de miquelets i sometents les que mantingueren la pressió sobre l’enemic al voltant de la Tortosa assetjada. Aquell estiu de 1707 naixeria un nou tipus de guerra: a les accions bèl·liques habituals dels exèrcits regulars s’hi afegirien nombroses operacions de control del territori i de desgast de l’exèrcit filipista, protagonitzades per companyies de miquelets i per civils enquadrats en forma de sometents.

Seria l’anomenada guerra menuda”, a la qual s’incorporarien ben aviat els voluntaris de cavalleria i d’infanteria, les noves forces que s’estaven constituint i que incloïen algunes tropes regulars i tot.

Aquella guerra de guerrilles i alhora de frontera, amb el riu al mig, s’encendria en flama a mesura que arribaven a les Terres de l’Ebre les notícies dels excessos dels soldats borbònics a l’Aragó i al País Valencià: viles com Xàtiva o Vila-real havien estat cremades després de patir degolladisses; i la repressió hi seguia essent esgarrifosa i indiscriminada.

Notre-Dame, catedral de l'arxidiòcesi de París: bona part dels fets de la Guerra de Successió a les nostres terres eren resultat de decisions que s'havien adoptat allí, a la capital de França 

A la franja de la ruralia que feia de frontera entre els dos exèrcits –una terra de ningú que per terres catalanes s’estendria progressivament a partir del maig de l’any següent–, els comandaments filipistes hi començaren a aplicar, a partir de 1707, una política d’extorsions, represàlies i fins i tot segrestos d’hostatges. No sols volien obtenir contribucions de guerra, sinó també difondre temor i inseguretat entre la pagesia. A aquest esforç intimidatori hi contribuïa la presència d’espies i agents provocadors –sembla que algun distingit botifler canareu va destacar en aquesta tasca–, alguns dels quals amenaçaven els pagesos i els sotmetien a diversos abusos. Tot això encara augmentava més el tràngol de la senzilla gent del camp, cada dia més indecisa respecte a quina causa abraçar.

Les batudes dels miquelets i dels civils armats que s’hi afegien –molts d’ells desplaçats de les seves terres– van incrementar-se també gràcies a l’ajut que els prestava el governador de Tortosa. El general Jones va adonar-se de la importància d’aquella manera de combatre. Per això va proporcionar als miquelets i voluntaris civils totes les municions que haguessin de menester, i els va encarregar totes les empreses de captura.

La documentació canareva de l’època blasma les accions d’aquelles partides austriacistes. Els botiflers locals solen denominar-los malcontents i sediciosos. A l’àrea del Montsià hi destaquen els set germans Vidal, de la Sénia, que amb els quaranta homes de la seva partida potser no serien del tot aliens a l’atac a la torre dels Anglès.

Casa de camp abandonada a la partida del Codonyol, molt prop del camí dels Bandolers

LA GUARNICIÓ DE LLEIDA, A TORTOSA


A mitjan juny de 1707, els borbònics van aturar la seva ofensiva perquè van haver d’enviar tropes a socórrer el port de Toló, assetjat pels estols aliats. Però la van reprendre a finals d’agost i de seguida van ocupar Balaguer. Lleida, que disposava  d’una guarnició de 2.500 soldats, va resistir fins al mes d’octubre. Llavors la guarnició va haver de retirar-se a la ciutadella mentre els invasors perpetraven una nova matança i un brutal saqueig a la ciutat.

La ciutadella lleidatana va pactar la capitulació i les restes de l’exèrcit aliat del general Galway en pogueren sortir el 10 de novembre. Llavors van replegar-se cap a Tortosa, que romania encerclada per les tropes de Felip V.

En assabentar-se que s’acostava aquell important contingent de tropes imperials, les forces filipistes van veure’s obligades a aturar la seva ofensiva. De seguida van aixecar el blogueig de la ciutat de l’Ebre i, com que l’hivern ja era a tocar, van enretirar-se al País Valencià.

Amb l’arrivada d’aquells refugiats, Tortosa va veure com augmentava el pes de les tropes regulars rere les seves muralles. Això explica que el seu setge hagués de trigar  encara un any a culminar i confirma el parer del marquès de San Felipe, segons el qual des de l’estiu de 1707 «prevenía ya su rendición Tortosa, pero se confirmó en el dominio del rey Carlos porque Galloway metió en ella las reliquias del ejército [aliado]».

Anualment, les operacions militars a gran escala es duien a terme amb les ofensives estacionals de primavera i estiu. Així, ajornada l’ofensiva borbònica fins a la primavera següent, Alcanar es trobarà al punt de mira de les represàlies aliades.

Esclata el pànic a la vila. A mitjan novembre s’hi produeix un èxode massiu. Durant set mesos, al poble només hi restà una dotzena de famílies i sis capellans, probablement els simpatitzants austriacistes més significats... que, anys més tard, en canviar la truita, s’haurien d’exiliar per a segurament no tornar mai més.

«Por las extorsiones que cada día experimentaban de los sediciosos por su fidelidad», explicaria més tard al costat d’altres botiflers d’Alcanar, el metge Ignasi Anglès també va fugir del poble. Però no pas a Peníscola com la majoria de canareus. Ell portava de cap uns altres plans.

Façana de la casa pairal dels Anglès al camí (avui carrer) de Càlig

L’ANTIGA TORRE DELS REVERTER, DESPRÉS DELS ANGLÈS (I EN ACABAT DE SUÑER)


Acompanyat de sos fills i d’altres parents, i de criats armats amb fusells i mosquets, el doctor Anglès es va lligar la manta al coll i es va refugiar a la «torre pròpia i forta que tenia immediata a la Marina». Aquesta construcció militar senyorejava el «garroferar, masia, senieta i mas de Rabassa, a la partida Codonyol», finca de 62 jornals que, anys a venir, figuraria al cadastre de 1861 a nom del seu descendent Joaquim Ramon de Suñer.

La cronologia d’aquestes torres no és pacífica del tot. Des del procés de fortificació endegat pel rei Pere el Cerimoniós, el litoral català comptava amb una notable xarxa de torres de guaita, dotades amb sistemes de senyalització que sembla que van continuar en ús en els segles posteriors. Però els atacs de la pirateria i la incapacitat de les institucions per garantir la seguretat de les costes mitjançant una marina de guerra estable van propiciar processos de fortificació d’iniciativa privada. Els masos costaners es van dotar de torres on la gent podia refugiar-se i defensar-se en cas d’agressió provinent de la mar.

Justament hom pensa que el grup de les torres de la línia de resguard (les que avui els rapitencs denominen del Moro), entre les quals figura la dels Anglès, van ser aixecades el darrer terç del segle XVI com a mesura de seguretat, davant l’increment de les accions de depredació que sobre les costes tortosines duien a terme els pirates algerians i turcs. Lladres i saltejadors de camins campaven per tot arreu. Les goles de l’Ebre eren un niu de pirates i corsaris.

Per això la ciutat de Tortosa féu construir defenses a la mar dels Alfacs, on a finals del segle XVI mantenia guarnicions d’entre cent cinquanta i tres-cents combatents. I més tard, l’any 1627, la Generalitat legalitzaria allò que ja devia ser un fet des de feia temps: la construcció de fortificacions a les finques particulars.

Porta d'una antiga casa en ruïnes encarada al camí dels Bandolers

Les torres de finals del segle XV o de principis del XVI i lligades a masos particulars solien construir-se amb criteris de tradició medieval. La tipologia és vària: n’hi ha de quadrades, emmerletades i amb matacans; però dominen les torres cilíndriques amb entrades al primer pis, o mitjançant ponts de comunicació amb la masia. Aquestes fortificacions tenien dos o tres pisos i solien disposar d’equipaments permanents d’aliments, aigua, armes i llenya per a fer senyals. En cas d’atac la gent s’hi podia refugiar i aguantar durant unes quantes hores o dies, fins que arribés ajuda. Amb unes hores o dies n’hi havia prou, perquè els pirates i corsaris sempre anaven amb presses i, sense mitjans de setge i amb un equipament d’atac limitat, difícilment podien plantejar-se assaltar torres... o esglésies fortificades com la de Sant Miquel d’Alcanar.

Però durant la segona meitat del segle XVI apareix una tipologia de torres costaneres de nova generació, impulsades per la Corona, que depassen els models medievals. En destaca l’aspecte robust, amb murs d'allò més gruixuts, per fer front als trets de l’artilleria. Molt més amples i més baixes que les medievals, presenten talussos considerables a l’entorn de la base, o bé adopten forma troncocònica. Tenen només un primer pis, que fa de magatzem i d’habitatge. A la planta baixa sovint hi havia un aljub. L’entrada se situava al primer pis, de manera que per a pujar-hi calia utilitzar una escala de corda o de fusta. De vegades tenien troneres, llars de foc... L’accés al terrat és per una escala encastada a l’interior del mur o bé directament per una escala de fusta. El terrat, sobre una volta molt gruixuda, fa de plataforma de foc. També solen tenir matacans més o menys complexos, sobre la porta principal o cobrint el conjunt.

TOCANT AL CAMÍ DELS BANDOLERS


Jo, la veritat, de poliorcètica no n’entenc gaire. Però, a banda de la seva data de construcció, la torre en què es van fer forts els Anglès sembla incloure trets propis de totes dues èpoques. És a la vessant marítima de la serra de Montsià, dalt dels barrancs de la Granja i de l’Aiguassera (al segle XVIII «barranco del Augaser o Penjats», potser de l’àrab al-Qusàir, “alcàsser xicotet, torreta”, diminutiu d’al-qàsr). Tocant a l’ancestral camí dels Bandolers, la torre sembla destinada a protegir-lo.

El camí dels Bandolers corona un turó al Codonyol, abans d'arribar a la torre dels Anglès

Avui s’utilitza com a segona residència per la família que n’és propietària després d’haver-la adquirit dels Suñer. Són una gent força amable. L’agost de 2013 ens la van mostrar per dins, de manera espontània, a tots els participants en la ruta de les torres de guaita i defensa de la nostra costa, dins dels Itineraris per les Terres de Cruïlla.

La torre emmerletada és de planta rectangular, amb murs de reble i carreus de pedra picada als angles. Fins a 1,70 metres d’altura té forma atalussada. La porta, en forma d’arcada adovellada, s’obre al mur que mira a la mar. Conserva un parell de matacans: l’un, decapitat, protegeix la porta; l’altre, més menut, és al mur que mira cap a Alcanar (SO). Hi ha espitlleres al mur frontal i dorsal, i dues finestres posteriors al frontal i a l’orientat al SO.

Algun sector de la construcció ha estat arrebossat amb posterioritat. Dins se’n conserva el sostre original en forma de volta de mig punt a la planta. La teulada (primer pis) és de teules àrabs i de doble vessant, refeta posteriorment. També s’hi van afegir més tard tres murs de maçoneria al mur de la façana, per tal de protegir l’entrada a la torre.

Imatge de la torre dels Anglès a partir d'una antiga carta postal

MIQUELETS CONTRA BOTIFLERS CANAREUS


Vist que el metge botifler es feia el valent a la torre, una partida de miquelets s’hi va acostar pel camí dels Bandolers i el barranc de l’Aiguassera.

Els miquelets havien esdevingut una força auxiliar imprescindible en les guerres que en aquell temps van tenir lloc a Catalunya. Es tractava de gent del camp, destres en l’art de l’emboscada i els atacs per sorpresa a la rereguarda. No eren soldats, sinó pagesos de la comarca contractats per a lluitar en una campanya militar. Els miquelets que van atacar la torre dels Anglès segurament coneixien molt bé totes aquelles contrades i es movien amb agilitat per totes les senderes. I encara més pel famós camí dels Bandolers, llavors la via de comunicació costanera per excel·lència entre la serra de Montsià i la mar.

Homes rústecs i forts, capaços de suportar el fred i la gana, els miquelets dormien on podien. Es comunicaven fent sonar corns o caragoles marines. Solien ser bons tiradors i duien unes motxilles feixugues amb pólvora, projectils i alguna cosa per a menjar. Al llarg de la Guerra de Successió, tal i com sostenen Carla Galisteo i Àngel Casals, els miquelets “van contribuir enormement a la defensa de tots els fronts del territori català i van endarrerir el control total per part de les tropes borbòniques, fins al setge final de Barcelona. De fet, si la ciutat va aguantar fins a l’11 de setembre de 1714 va ser, en part, perquè Felip V va gastar molt temps i tropes a empaitar les partides de miquelets que es mantenien amb força a l’interior de Catalunya, resistint i endarrerint l’imminent final”.

Després de requisar totes les escales que van trobar al llogarret de la Ràpita i arreu de la partida del Codonyol, a entrada de fosc els miquelets s’emboscarien a la distància d’un tret de fusell de la torre, mentre el seu capità feia els seus càlculs per mirar de sorprendre els Anglès.

No cal dir que el setge de la torre dels Anglès és a un tros lluny dels de Jericó (1500 ane), Troia (1200 ane), Sagunt (219 ane), Constantinoble (1453)... Però un setge és un setge. La paraula deriva del llatí obsessio (“obsessió”), per això algú ha escrit que cada setge no deixa de consistir en una doble obsessió: la de l’assetjador, que en aquest cas vol prendre la torre al preu que sigui; i la de l’assetjat, obsessionat a treure’s del damunt la pressió dels atacants, sovint atuït per l’experiència amarga i desesperant que suposa la irrupció violenta d’uns estranys que venen a fer mal.

Els miquelets van emparar-se en la foscor per a amuntegar un munt de palla sota la porta de la torre. Després li van calar calar foc. Confiaven que, a més de malmetre la porta de fusta, el fum tocaria el voraviu als defensors i, amb una mica de sort, acabaria sufocant-los.

Tot en va. La construcció era alta i estava situada en camp obert.

Llavors vingueren les amenaces. De confiscació de béns. D’empresonament de la família Anglès i de tots els seus galifardeus. Fins i tot d’afusellar-los si no deposaven les armes. Però com si assotessin l’aire. Ni així van arronsar-se els botiflers.

Després, tota mena d’airats requeriments de rendició, cada vegada més comminatoris.

I, al capdavall, el so del corn (o era una caragola?) que ordenava l’atac.


La torre dels Anglès que l’any 1707 va ser escenari d’aquell episodi bèl·lic (i que el seu propietari actual ha restaurat), vista des del camí dels Bandolers

TRES HORES D’INTERCANVI DE TRETS


Els miquelets, protegits rere els arbres i els marges, van obrir foc des de tot arreu. En successius escamots es van arrimar al peu dels murs per plantar-hi les escales, però foren rebutjats pels trets i les pedres que els Anglès deixaven caure a plom des de la lladronera –aquell voladís amb el sòl orbert que empara la porta dovellada de la torre– i des de l’altre matacà més menut del mur de garbí.

Els atacants, contra vent i marea, van tornar a la càrrega una i altra vegada. Però els canareus també disparaven per tres espitlleres i des de dalt, entre els merlets.

Després de tres hores llargues d’intercanvi de trets, l’escomesa definitiva. Els miquelets s’hi van tirar de cap.

–Avant!

–Sense quarter!

El capità austriacista ja s’enfilava a la torre al capdavant dels seus homes.

I en això que va relliscar. Va caure daltabaix. Des del terrat de la torre, al metge canareu ja va fer-li l’efecte que havia pres mal de valent.

Els miquelets van recollir del terra el cos exànime de l’oficial. Se’l van emportar a l’aixopluc del boscatge. Segurament van mirar de reanimar-lo. Però no va haver-hi res a fer. «Después de tres horas de fuego que le hicieron, tuvo la fortuna que de la torre se mató un Capitán de Miqueletes», hom faria constar a la documentació de l’època, que amb el temps faria cap als arxius històrics.

Els atacants van girar cua. La mala fortuna del capità havia capgirat els seus plans. En no ser militars professionals, sense ningú que els manés no es veien gaire capaços d’assaltar de nou la torre amb garanties d’èxit.

–Ai quan tornem! –cridaven.

Els Anglès pogueren respirar alleujats. Però Ignasi no les tenia totes. Els miquelets tenien fama de saquejadors –la vila d’Alcanar no trigaria a comprovar-ho– i, encesos com estaven, si se’ls tornaven a presentar allí no tindrien escrúpols. Què se’n faria, de la seva família?

–O ens espavilem, o aquí ens pelaran a tots.

De manera que el doctor Anglès, així que s’hagué assabentat que «venían en más crecido número para rendirle y apresarle, con toda su familia se pasó a guarecer a la ciudad de Peñíscola, abandonando toda su hacienda, casa y bienes».

Les Cases d'Alcanar, on la família Anglès tenia diverses propietats -la famosa "botiga de les Cases"- abans de la Guerra de Successió

LA TORRE CANAREVA DE LES CASES, DITA DE SANT PERE


Un dels fills d’Ignasi, Jeroni Anglès Pastor, no oblidaria mai aquell episodi bèl·lic en què els va anar d’un pèl. Al capdavall en guardaria molt bon record, de l’afortunada peripècia que va viure a la torre familiar, a tocar del camí dels Bandolers.

Al cap dels anys, convertit en un acabalat doctor en dret, ben casat amb una aristòcrata ulldeconenca, en una posició preeminent entre els guanyadors de la guerra contra Catalunya, flamant regidor primer d’Alcanar... més ample que llarg, Jeroni se la pintava d’allò més. Tant, que va trobar que n’havia de fer una de grossa.

I si creava una nova població? I si ho feia al «parage llamado la Torre de las Casas o San Pedro de Alcanar»? I si embarcava Alcanar en l’aventura de crear un poble nou en aquelles cases on son pare tenia oberta una botiga per a servir a la gent de mar?

Torre de les Cases, torre de Sant Pere... Tant s’hi valia. D’una torre estant, ningú no podia negar que ell sempre se n’havia sortit prou bé.

Cap comentari:

Publica un comentari