Tradueix

I aquell “poble de llauradors milionaris” amb “la fàbrica més bonica d’Europa”?



Diuen que va haver-hi una època en què a Alcanar es lligaven els gossos amb llonganisses, els italians hi alçaven instal·lacions que serien l’enveja del continent, tot un ministre de Franco hi venia a discursejar...


Va ser un any prodigiós. L’ONU havia declarat 1968 Any Internacional dels Drets Humans. Al gener, el Viet-cong va atacar l’ambaixada dels EUA a Saigon, mentre Txecoslovàquia veia començar la Primavera de Praga. A Barcelona, en resposta a les protestes estudiantils, el dictador Franco va tancar diverses facultats universitàries, tot avançant la repressió que intensificaria a final d’any amb segrestos de publicacions i la invasió policial de la facultat de Medicina. Al març Joan Manuel Serrat, que pretenia cantar en català a Eurovisió, hi fou substituït pel La, la, la de Massiel, que guanyaria el festival -gràcies, dirien les males llengües, als jurats que el règim franquista va comprar. 

Amb la primavera, la televisió no deixava d’empudegar la gent amb eslògans. Adés Coma patatas. Adés Contamos contigo. Adés Mantenga limpia España... Entremig ens hi assabentàvem que el 4 d’abril, a Memphis (Tennessee), havien assassinat Martin Luther King. I que al maig, a París hi esclataven la revolta estudiantil i les vagues generals que van configurar l’anomenat Maig francès.

En dictadura, els eslògans solien ser ordres ben clares. Per cert: neta... de què?

Dimecres 15 del mateix mes, però, el Diario Español de Tarragona va compartir amb els seus lectors una troballa excepcional. En un raconet d’aquell món convuls, d’aquell planeta encès per la Guerra Freda, d’aquell país doblegat per una dictadura que ara volia mantenir-lo net... el Diario hi havia descobert una Arcàdia fabulosa i feliç.

“AQUÍ TOTHOM TREBALLA I TÉ JORNAL”


Era justament la diada de Sant Isidre. Atès que Alcanar hi celebrava les seves festes de primavera, al Diario Español van dedicar-li tota una pàgina. Després de resumir-ne la història amb ben poc encert, van enumerar rutinàriament les collites d'una terra tan "fèrtil" amb un clima tan "privilegiat" (garrofes, oli, taronges, ametlles, verdures, etc.) ans de passar a definir la vila en un català rovellat: "Poble de llauradors, molt españols i molt catalans".

Darrerament, gràcies als seus planters de tarongers, d'oliveres i d'altres arbres fruiters, Alcanar havia esdevingut "uno de los pueblos más prósperos de la provincia". "Aquí tothom treballa i té jornal", subtitulava l'admirat reporter. I feia anar el carro pel pedregar a l'hora d'explicar els motius de tot plegat:

"Porque el campo y el clima dan cada día a Alcanar el milagro de una vida más próspera. Hay trabajadores por cuenta ajena, que según las épocas del año, ganan más de 300 pesetas de jornal. Sus habitantes no viven bien; viven cada día mejor. El plantel ha hecho de esta villa fidelísima una de las más prósperas de nuestra provincia. Aquí tiene ya mucha gente coche y televisión. Y quien no tiene coche, tiene moto. El progreso en estos últimos años ha sido enorme. Los terrenos de la costa se vendieron bien y dieron una buena suma de milloncejos. También se vendió bien el plantel, aunque ahora haya crisis, y muchos son los que cuentan su cuenta corriente por millones". 

Amb paraules més actuals: Alcanar, lo millor lloc on viure (?!).

Res de nou sota la capa del sol. El Diario Español fins i tot augurava que "cuando la industria esté en su pleno desarrollo y el turismo dé todo lo que aquí puede dar de sí, Alcanar serà una ciudad de muchos miles de habitantes”. S'hi empadronarien tots, però?


Un titular triomfalista i ofenedor, digne d’aquells últims anys de la dictadura franquista

Al cap dels anys hi hauria qui s'atreviria a apuntar que, comparades amb la del planter, les de Praga i París van ser revolucions de pa sucat amb oli.  "Este 'poble de llauradors' es hoy un pueblo de millonarios", sentenciava el Diario Español.

I això no obstava perquè, com avui, tot hi continués igual: "Esta singular villa de millonarios sigue honrando a San Isidro Labrador, y hoy abre sus fiestas de primavera, como antes las abrieron aquellos antepasados 'llauradors', que no sabían de tractores, de coches, de televisión y de millones. Con la misma humildad; con la misma fe y con idéntica ilusión que en aquellos tiempos".

Sí, humilitat. I fe. Les dues coses que la dictadura exigia de grat o per força.

I això que feia ben poc que n’havien segregat un tros del terme municipal per a agregar-la a la Ràpita. Però Alcanar rai: fins i tot podia permetre’s el luxe de tenir convidats.

UNS CONVIDATS D’ALACANT


Des de principis d’any ja estava funcionant, en període experimental, la fàbrica de ciment de Cementos del Mar, SA, singular exemple de cooperació econòmica internacional (d’una incipient globalització, en diríem avui): un 50 % del capital de l’empresa l’havien aportat les societats espanyoles Banesto, Bankunion i Compañía Valenciana de Asfaltos Porland; i l’altre 50 %, les italianes Montedison i Cementerie del Tirreno.

Ara que ja no havien de témer els canons i nius de metralladora de les defenses amb què la República va fortificar el litoral d’Alcanar, aquells empresaris italians ja podien venir a explotar els recursos de la costa que Galeazzo Ciano -comte de Cortellazzo i Buccari, alhora gendre del dictador feixista Benito Mussolini- no va gosar atacar durant la Guerra Civil.

Mentre els grups industrials transalpins celebraven la conquesta de les Martinenques, incruenta al capdavall, Cemenmar no s’aturava. L’empresa va demanar autorització per a construir, al port d’Alacant, unes sitges destinades a contenir ciment. I, per tal d’apaivagar l’enrenou que s’hi havia suscitat, la direcció general de Cementos del Mar, SA va convidar les autoritats i mitjans de comunicació alacantins a comprovar en persona com funcionaven les sitges instal·lades al port de Tarragona, des de les quals hom distribuïa el ciment canareu a tot Catalunya. 

La fàbrica de Cementos del Mar vista des del camí dels Bandolers, en un turó de la partida del Codonyol

Vet aquí que dissabte 5 d’octubre de 1968, després d’haver visitat pel matí la capital de la província per a contemplar-hi com descarregaven ciment d’un vaixell i com el carregaven acte seguit en camions, un seguici de més de 200 persones va emprendre el viatge cap a Alcanar. En arribar a la fàbrica, se la van passejar sense pressa, “observando, con natural complacencia, que las instalaciones son de las más modernas que existen en Europa”.

El conseller delegat de Cemenmar, Juan Eugenio Palau; el director general, Franco Salucchi; el director administratiu, Pedro Ferragut; el delegat a Tarragona, Gregorio Olmos, etcètera. Tots fent de ciceroni improvisats, escoltaven d'allò més cofois els elogis i exclamacions d’admiració dels alcaldes d’Alacant i de Tarragona, dels enginyers dels ministeris d’Indústria i d’Obres Públiques, dels representants de la premsa i la ràdio... i encara de l’enginyer cap del port de Tarragona, Eduardo Serrano Suñer, germà del cuñadísimo.

En això que una cosa va cridar poderosament l’atenció dels visitants.

LA SALA DE CONTROL, CAPELLA SIXTINA DEL DESARROLLISMO


Al llarg dels anys, n’hem sentit a parlar a tants treballadors de la fàbrica, d’aquella fabulosa sala de control...! Els periodistes de 1968 ja la qualificaven de magnífica. En aquella sala, capella sixtina del desarrollismo,  s’hi enregistraria “la más mínima avería que pudiera provocarse, tanto en el suministro de agua como en electricidad, temperatura, cojinetes, etc.”. Els visitants també es van quedar amb la boca oberta davant les dues pantalles de televisió que, en circuit tancat,  permetien observar tot allò que s’esdevenia dins dels forns.  

En sortir de la fàbrica, les cares de felicitat de totes aquelles altes autoritats civils i militars –no hi faltava el tinent coronel de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil– havien d'inspirar  al reporter del Diario el subtitular de la notícia: “Recorrieron detenidamente los silos de nuestro Puerto y la modernísima Fábrica de Alcanar, observando la singular limpieza y rapidez con que se realiza la carga y descarga de productos”.


De la serra de Puigmoltó estant: la processionària del pi i, al fons, la fàbrica de ciment, que l’any 1968 va ser escenari de processons de diverses autoritats

Tot seguit, els viatgers van ser obsequiats amb un dinar a l’hotel Carlos III, entre la fàbrica i la desembocadura del barranc de la Martinenca. A les postres, Palau va prendre la paraula per a subratllar que no hi havia cap motiu perquè les operacions de càrrega i descàrrega de ciment fessin temor a la ciutadania.

–La alarma que se ha suscitado entre el vecindario de Alicante –s’atreví a aventurar el director general, encoratjat pels aplaudiments de la gernació de  comensals que feien retronar els finestrals del gran menjador del Carlos III, no obedecerá acaso a otros intereses afectados por la competencia de Cemenmar?

Molts dels assistents van esbossar un somriure. Acompanyat, en alguns casos, de mirades d’intel·ligència. D'un tros lluny es veia que Palau anava amb la cua dreta.

El reporter del Diario Español també hi degué dinar de gust. Per a ell, la qüestió havia quedat prou clara: “Autoridades y representaciones alicantinas desvanecen ahora cualquier posible preocupación o duda”, va emfasitzar, “pues todos ellos salieron complacidísimos de la visita realizada a Tarragona y Alcanar, una vez comprobada la limpia y gran realidad de ‘Cemenmar’”. Problema resolt.

Potser ja havia arribat l’hora d’inaugurar-la oficialment. D’anunciar al món aquella neta i gran realitat.

Imatge de fa cinquanta anys de l'entrada del gran hotel Carlos III, on van ser convidats a dinar els visitants alacantins, periodistes de premsa i ràdio i la resta del seguici

 

INAUGURADA PEL MINISTRE D’INDÚSTRIA


El 26 de novembre de 1968 –el mateix dia que moria l’escriptor alemany Arnold Zweig, l’autor de El cas del sergent Grischa– el paratge del Bort va acollir un altre esdeveniment. Aquesta vegada, de transcendència internacional. Diuen que des que hi armaren cavaller el jurista botifler Jeroni Anglès, Alcanar no havia atret tant de peix gros.

Gregorio López Bravo, ministre estrella de la dictadura, va arribar a l’aeròdrom de Reus en un vol especial procedent de Madrid. Tot seguit el van dur per carretera fins a la partida canareva de la Fonda. Davant de l’entrada principal de la planta industrial va ser rebut per les primeres autoritats provincials i locals (en aquell temps formalment tan jeràrquics, s’havien d’escriure en aquest ordre: primer les provincials, després les locals).

Hi havia el governador militar de la província, general Rafael Martínez Anido, fill d’aquell militar que va dirigir la brutal repressió contra la militància obrera a la Barcelona de 1920. El governador civil, José Antonio Serrano. El coronel de la base aèria de Reus, Ramón Baldrich. Ignacio Gómez Torrente, representant de la Comandància Militar de Marina de Tarragona. Juan Amado Albouy,  president accidental de la Diputació i alcalde de Reus. El delegat provincial de Sindicats, Francisco Alomir. Els alcaldes d’Alcanar i la Ràpita, etcètera.

En representació de l’empresa, van donar la benvinguda al ministre d’Indústria els consellers Barsighelli, Martínez Almeidia i Valdés Zarracina; el conseller delegat, Juan Eugenio Palau; José Serratosa, un dels promotors de la societat; el director general, J. Félix Parera; el primer director de la fàbrica, Pedro Ferragut, i la resta d’alt personal de l’empresa, acompanyats per una nodrida representació de la indústria del ciment de Catalunya, les Illes i el País Valencià.

Amb prou feines hi havia prou esplanada per a tanta jerarquia. Fins al punt que el seguici va haver d’arrenglerar-se marcialment per a la cerimònia religiosa que obria la inauguració oficial, a càrrec del vicari capitular de la diòcesi, mossèn Joaquín Blanch.

Barranc del Lluquet, a la partida de la Fonda: imponents instal·lacions de la fàbrica de ciment, en un món travessat per línies elèctriques

Un cop beneïda la fàbrica, Juan E. Palau va aprofitar el seu discurs per a contar els antecedents de la “modernísima planta industrial”. I no ho va poder evitar. Va desembocar de seguida en la retòrica quarterera de l’època:  “Lo que sí desea ardientemente el Consejo de Administración de Cementos del Mar, SA, es que la fábrica pueda representar un estimable esfuerzo de superación de este cauce del progreso que todos los industriales españoles tenemos el deber de seguir para tratar de colocar en el plano económico a nuestra entrañable patria en ese primer puesto que ocupa de siempre en nuestros corazones, esfuerzos y trabajos que nosotros y nuestro personal, por mi pobre mediación, ofrecemos a nuestra amada patria y en este acto a su más calificado representante, el excelentísimo señor ministro de Industria”.

Deure.  Esforços i treballs. Estimada, entranyable pàtria. Excel·lentíssim senyor. Ni l’enginyer Pérez ho hagués pogut dir millor.

Però hi havia un problema i tothom n’estava al cas. Palau no el podia ignorar.

MERCAT... “LLIURE”?


La nova fàbrica no disposava d’un rerepaís en el qual vendre-hi el ciment. I si es veia obligada a treure tota la seva producció per mar, rai: precisament amb aquesta finalitat se li estava acabant de construir un port. S’hi havia aprofitat la punta del Lluquet, davant per davant de les instal·lacions. Mel de romer, no?

El cas és que aquesta privilegiada ubicació va provocar el recel de la resta d’empreses del sector. La presència de la fàbrica canareva als mercats podia resultar “indiscriminada” i, amb una pressió agressiva, podia arribar a arruïnar-los. Per això el conseller delegat de Cemenmar va haver de comprometre’s a no ser “un instrumento de perturbación de los mercados cementeros”, atès que enfonsar-los “no es tan siquiera pan para hoy, en cambio es siempre seguro hambre para mañana”. Heus aquí l’enèsima, descarada prova que el lliure mercat només és lliure quan als seus apòstols els interessa.

Palau acabà agraint “todas las colaboraciones que han hecho posible esta inauguración, desde los altos cargos de gobierno hasta el personal de la fábrica, para el cual es propósito de la empresa, tan pronto como sea posible, compensarle con las mejoras de caràcter social que merecen por el celo, la laboriosidad y el interés que han puesto y ponen al servicio de este quehacer común que es hoy una empresa y el trabajo, en la que su núcleo no puede ser otro que la íntima compenetración entre capital y trabajo”.

Tot comptat, un excel·lent full de propaganda de FET y de las JONS, el partit únic de la dictadura. El conseller delegat havia posat el llistó molt alt. Si volia superar-lo en adhesió al règim, López Bravo ho tenia ben difícil.

Després d’agrair l’exemplar col·laboració tècnica i econòmica que representava Cementos del Mar, SA, el ministre es va felicitar pel fet que aquesta renunciés a emprendre una guerra de preus, alhora que va fer un cant a l’esperit de treball i concòrdia que, al seu parer, constituïa la millor arma de què disposaria l’empresa per a assolir l’èxit. Ho havíem dit, que López Bravo era membre supernumerari de l’Opus Dei?

Tot seguit, una visita a la planta industrial, tan automatitzada que podia produir 450.000 tones de ciment només amb una plantilla d’onze treballadors. I encara unes passes més perquè el seguici s’acostés al port, unit a la fàbrica per un complex sistema de transport de ciment que travessava la CN-340 mitjançant un pas superior.

Amb l'espectacular punta de la Banya al fons, el port de la fàbrica, construït damunt de l'antiga punta del Lluquet

Aquell 26 de novembre, no va ser vist també com una diada històrica? Com una jornada important per a l’autoestima d’un poble? No l’havia volgut presidir aquell famós ministre tecnòcrata, en representació de les més altes jerarquies de l’Estat? En els respectius parlaments de Palau i López Bravo, no s’hi havien conjuminat les essències falangistes i les de l’Obra d’Escrivá de Balaguer, pilars de la dictadura en aquella saó?

Perquè a tothom li quedés ben clar, un diari de Madrid va destacar que la “nota que distingue a la fábrica de Alcanar de la mayoría que estamos acostumbrados a ver es la total ausencia de esos humos y polvo, no sólo en el proceso de fabricación, sino también en el trasvase, que tantas molestias causan a las zonas circundantes”. Tal mateix.

I GRÀCIES A LA FÀBRICA...


La llàstima va ser que es quedessin al paper aquells habitatges tan especials que s’havien projectat per als treballadors de la fàbrica. Haurien gaudit d’unes vistes tan fabuloses a la platja, al port i a la mar...! Val a dir que, amb els anys, tot i que alguns altres jocs de mans de la fàbrica farien llufa –la incineració de pneumàtics, posem per cas, que de retruc provocaria àdhuc un relleu en l’alcaldia d’Alcanar l’any 2003–, la majoria de les seves iniciatives reeixirien. Governi qui governi, en tenim testimonis ben propers.

En aquella tardor del 1968, mentre la guerra de Vietnam anava per mal –tres milions de tones de bombes sobre Laos no eren cosa de riure–, els tècnics estrangers que visitaven les instal·lacions de la Fonda no paraven d’exclamar:

–Guaiteu. No és la fàbrica més bonica d’Europa?

Potser sí. I alhora una Gòrgona gelosa que d’antuvi es cruspiria, l’un rere l’altre, el Mérida, el Sota Montsià i el Biarritz, llavors tots nous de trinca. Així que veieren el rostre de la Medusa, aquell món incipient d’hotels es va quedar petrificat en el temps. Amb prou feines se’n salvaria el Carlos III, gràcies al fet d’haver esdevingut residència d’estiu dels treballadors del Banc de València.


La Medusa, el monstre femení que convertia en pedra tot allò que mirava

Serra de la Punta enllà, tanmateix, hi sobreviu un rerepaís fabulós. A l’igual d’Àrtemis, la deessa verge i eternament jove que es va escapolir del seu pretendent empastifant-se la cara amb guix, les Coves i Masos d’en Rossico al Roxardín –amb els seus barrancs, cocons, balmes, marges ciclopis i bosquines malcriades– es van emblanquinar de ciment.

I tot sigui dit. Clapes d’un gris clar  al roquer encara ho proclamen: si bona part de l’interior de la Martinenca s’ha salvat de moment del totxo i de l’asfalt, ha estat gràcies a l’ominosa, dissuasiva presència de la fàbrica que el ministre López Bravo va inaugurar al barranc del Lluquet.

Cap comentari:

Publica un comentari