Sabíeu que, fins a la dècada de 1840, el terme d’Amposta començava a la serra de la Punta o, més ben dit, al barranc (i el lligallo, i la vall) de Sant Jaume?
L’ú de setembre de 2025, puntualment –no fos cas, ateses les dates de les barrancades de 2021 i 2023–, el llavors alcalde d’Alcanar anunciava mesures a so de tabals.
D’una banda, tallar de seguida el parc litoral del Marjal (“passeig”, se’n deia, i això que Alcanar no en té cap, de “passeig marítim”) a la zona del fondo de Jan.
De l’altra, suprimir la plaça i el parc infantil de la desembocadura del barranc de les Cases per a “renaturalitzar-lo”.
“Farem tornar a l’aigua l’espai que era seu”, era la consigna per a quedar bé.
 |
| Restauració idealitzada, generada amb IA, de l’antiga zàuiya islàmica (la imaginem emblanquinada) de la vall de Barberà: reconvertida en ermita de Sant Jaume, acabaria batejant la partida. |
El dia 21 de setembre, tement-se la imminència d’aiguats, l’Ajuntament ja li conferia abast planetari a l’afront de la Providència. Ho feia a còpia de titulars del Diari de Tarragona:
“No hay lugar más golpeado por los temporales que Alcanar”, “el pueblo hipotecado por el cambio climático” que “se adapta a base de sacrificio y de dedicar todos sus proyectos de gobierno en una década a adaptarse a los fenómenos extremos”.
El 25 esclata la botifarra: emfarfegat de victimisme, hi ha qui puja de to i s’apunta fins i tot a “traspassar la titularitat de les vies pecuàries a l’Ajuntament per poder millorar-ne l’estat”. No vols brou? Tassa i mitja.
–Tant deu haver costat, l’obra del fondo de Jan? –es pregunta la gent.
Ja m’ho diràs demà.
La solució “definitiva” que apareix cada any, cap al setembre
Però serà amb la nefasta tempesta del 12 d’octubre quan revindrà la recatòlica, la “solució definitiva” de cada any. Aquesta vegada tocarà estirar com un xiclet el concepte de “refugiat climàtic” i enderrocar cases “situades enmig del barranc del Llop”, diuen.
Dins de la mateixa riera que ha tornat a arrasar, en desembocar-hi, bona part del càmping Alfacs? Dins mateix del barranc?
 |
| 2/09/2021: la barrancada va devastar les Cases |
–Enmig del barranc? Segur? Enmig mateix? Això voldria dir en domini públic. Perquè els barrancs són domini públic.
–Dins de la mateixa riera que ha tornat a arrasar, en desembocar-hi, bona part del càmping Alfacs?
–I si les cases es troben “enmig” del barranc… Això vol dir que van construir-se en terrenys que no eren privats sinó de tothom?
–Com si et fessis una casa al mig de la plaça Major?
–I ara que hi penso –salta Jordi–. Des de quan l’Administració expropia béns que ja són de domini públic?
Vuits, nous i cartes que no lliguen.
Potser la “solució definitiva” d’enguany consisteix a dir-les pels descosits sobre uns quants habitatges d’Alcanar-Platja… per a així passar de puntetes sobre la greu problemàtica que afecta el nucli urbà de les Cases?
 |
| 1/03/2026: durant la sortida organitzada per Lo Rafal, Jordi Sancho Parra i un servidor vam referir-nos a les restes de l'ermita de Sant Jaume que apareixen al fons (dibuix generat amb IA) |
Basses de laminació: necessàries, però ignorades
Perquè a les Cases no hi ha més cera que la que crema. Tothom sap que, per a protegir-les, cal fer basses de laminació a la vall de Barberà, barranc de Sant Jaume amunt.
Les basses de laminació són estructures hidràuliques dissenyades per a controlar el flux d’aigua en situacions de de pluges torrencials. Així pot reduir-se el risc de barrancades catastròfiques en àrees vulnerables com ara el nucli urbà casenc.
D’antuvi, aquestes basses permeten emmagatzemar temporalment l’excés d’aigua produït per pluges intenses, per tal d’alliberar-lo més tard de manera controlada cap a la llera del barranc. Això evita els pics de cabal que poden causar-ne el desbordament.
Així ho han entès perfectament els ajuntaments de la Ràpita i de Santa Bàrbara. El passat 19 de maig, l’Agència Catalana de Notícies titulava que “ACA i ajuntaments ebrencs acceleren la construcció de basses de laminació per esmorteir la virulència dels aiguats”: a Santa Bàrbara n’han previst una al barranc del Pelós; i la Ràpita treballa per construir-ne una altra en una antiga pedrera al barranc del Solito, del moment que “l’ACA estudia a fons la seva utilitat com a sistema prioritari per reduir la velocitat dels cursos d’aigua desbordats”.
Cau pel seu propi pes que, també en el cas de les Cases, les basses de laminació resulten de primera necessitat.
Qualsevol altre pedaç per a cobrir l’expedient a tombollons és fer i desfer, la feina del matalasser. Així ho vam emfasitzar a les pàgines 28, 29 i 30 del número de tardor de 2025 de la revista informativa Lo Rafal, amb l’article de la secció “De cul al marge” que ha donat peu a aquesta entrada del blog.
 |
| La foto és del 2/09/2021, l'endemà del desastre. Què s'ha fet per tal que el barranc de Sant Jaume no torni a arrasar el nucli urbà de les Cases? |
La donació de Ramon Berenguer III el Gran
Valia la pena ficar-hi cullerada? No pertanys al gremi dels hidròlegs ni al dels historiadors. Ni tan sols al dels empresaris de comunicació amb convenis amb els ajuntaments.
Així que tot et convida al ja s’ho faran. A no badar boca, vista la reacció desfermada arran de la intervenció d’aquell visitant que el 24 d’agost de 2025, durant l’última jornada de portes obertes del jaciment arqueològic de Sant Jaume, va citar Plató i va sortir-ne escaldat a les xarxes socials.
Ben mirat, però…
Si fa trenta-vuit anys l’amic Ramon Esteban també hagués temut de posar-se en ridícul en portar-nos-hi, ni tan sols hauríem sabut mai que el jaciment existia.
A més, potser aquest cop els juristes també hi tinguem coses a dir.
De fet, un hom ja va parlar-ne just fa trenta anys al número de juliol-agost de 1997 de la revista Alcanar, en publicar-hi la traducció catalana d’aquella famosa donació del 6 de maig de 1097 –confirmada el 2 de juny següent– en què el comte de Barcelona Ramon Berenguer III el Gran va donar al monestir de Sant Cugat del Vallès no sols l’església del Sant Sepulcre d’Amposta, sinó també la Ràpita del Cascall amb totes les seves pertinences.
Per a traduir-la del llatí, al llarg de l’estiu de 1996 hi vaig utilitzar tant la transcripció del frare agustí Enrique Flórez (España Sagrada, s. XVIII) com la que Joan Bover, arxiver municipal de Vinaròs, havia fet a Bordón (Terol) l’agost de 1987.
Bover va transcriure aquests i alguns altres documents per encàrrec de Valeri Boet –qui suposava que estaven escrits en castellà antic–, a partir d’unes fotocòpies obtingudes per Jordi Dassoy del còdex 662-B de l’Arxiu Històric Nacional de Madrid.
En fer esment d’aquests dos rapitencs i del vinarossenc, tots tres coneguts meus i desapareguts ja fa temps, no puc evitar una fiblada de nostàlgia… El temps passat, sempre envejat!
 |
| 24 d'agost de 2025: escoltant l'arqueòleg David G. Rubert a la jornada de portes obertes del jaciment de Sant Jaume (foto d'Anna Fabregat Ulldemolins, detall) |
Bé, el cas és que per a la traducció també m’hi va anar d’allò més bé una còpia de la donació datada el 24 d’octubre de 1572, que l’investigador rapitenc Paco Carles m’havia facilitat feia anys. Procedia, em va dir, d’un arxiu santjoanista. D’aquest últim trasllat vaig destacar-ne un encapçalament força interessant:
“Això ha estat ben i fidelment copiat a la vila d’Ulldecona, castellania d’Amposta, el dia […] 24 del mes d’octubre de l’any de la nativitat del Senyor 1572, d’una escriptura pública atorgada pel senyor Ramon Berenguer, comte de Barcelona d’augusta memòria, en favor del monestir i del convent de Sant Cugat, sota el govern i autoritat del reverend Berenguer, abat d’aqueix convent, de la donació de la Ràpita i de l’estany d’Algadir i d’altres alqueries i estanys.
I s’ha descobert escrit i registrat en un llibre antic que conté, a tall de registre, els privilegis i documents en favor de la batllia de la vila d’Ulldecona; llibre que s’ha trobat amagat, arxivat a l’arxiu comú de l’esmentada batllia d’Ulldecona, el text del qual document és aquest: […]”.
Passem comptes, però. Què hi pinta una donació de Ramon Berenguer III datada l’any 1097, si les comarques de l’Ebre no havien de ser conquerides fins al 1148 per son fill, Ramon Berenguer IV?
Què va ser-hi ans, l’ou o la gallina?
Un escampatall d’alqueries andalusines
L’última dècada del segle XI va resultar tràgica per a les terres d’aquesta banda de l’Ebre, que formaven part de la frontera oriental d’al-Àndalus.
El regne taifa de Turtuixa (Tortosa), cada dia més feble, patia la inseguretat pròpia dels territoris fronterers. El mercenari castellà Rodrigo Díaz de Vivar, anomenat el Cid, cobrava en or per la seva protecció i es llogava al rei que li oferia més, fos cristià o musulmà. El 1084, al servei del taifa de Saragossa, va atacar Tortosa per Morella. Poc temps després, la ciutat fou assetjada pel comte de Barcelona i el rei d’Aragó. Pel 1089 el Cid va devastar els camps del Montsià, passant-hi a sang i foc –masos cremats, massacres, violacions, pillatge– i talant-ne els conreus; amb la qual cosa el comte Ramon Berenguer II hagué de cedir-li el seu protectorat sobre Tortosa, que es va fer tributària del Cid l’any següent.
 |
| Així veu la IA el comte Gran |
Havent marxat ja el seu oncle a Terra Santa, l'any 1097 comença el seu govern personal Ramon Berenguer III, que havia de ser comte de Barcelona, Girona i Osona, de Besalú, de Provença i de Cerdanya. Conscient de la debilitat de la ciutat i el territori de Tortosa, estableix un conjunt d’aliances a fi d’aconseguir tropes i diners per a emprendre-hi una nova campanya militar. De les primeres n’hi posa Artau I, comte de Pallars, i el monestir de Sant Cugat del Vallès aporta recursos econòmics que el comte de Barcelona agrairà no sols mitjançant la donació de la fortalesa de la Ràpita i els seus termes, sinó també encarregant la restauració de Tortosa a Sant Cugat.
En arribar la primavera, les tropes feudals assetgen el castell islàmic d’Amposta, tocant a l’Ebre. A despit dels atacs per terra i pel riu, la fortalesa i la ciutat de Tortosa resisteixen, de manera que aquesta nova temptativa de conquesta també se’n va en fum.
Ramon Berenguer III hagué de deixar-ho estar: el 1098 –l’any en què ell va contraure matrimoni amb Maria Rodrigo, filla del Cid– els exèrcits almoràvits van ocupar la taifa de Tortosa.
Malgrat el fracàs de les campanyes esmentades, aquestes havien servit perquè els estols catalans anessin amunt i avall per les terres del Montsià, saquejant i fent mal… mentre alhora reconeixien un territori fins llavors desconegut que, al capdavall, quedaria reflectit fil per randa en aquells documents del 6 de maig i el 2 de juny de 1997.
Així és com, gràcies a aquell reconeixement del terreny per part de la milícia comtal agressora, avui estem assabentats de l’existència de prop d’una trentena de villulæ (literalment, “vil·letes”), alqueries o masos que s’estenien «des de l’aigua d’Ulldecona [el riu de la Sénia, o bé el Cervol?] fins a l’extrema vil·la del Cascall [dalt de la Ràpita] i Codair [a la partida rapitenca de la Rajoleria?], tal i com les aigües s’escolen del Montsià fins a la mar».
 |
| Al mig d'aquesta antiga imatge de la Ràpita hi veiem encara el descampat que acollia les restes del ribàt, la fortalesa islàmica, ans de ser dinamitades per a construir-hi el mercat municipal (detall d'una postal acolorida amb IA) |
Baf, Benialem, Benialcale…
Al llarg de l’últim segle, aquell seguit d’alqueries andalusines ha merescut l’atenció no sols d’autors de les Terres de l’Ebre com mossèn Josep Matamoros, Enric Bayerri i Albert Ferré, sinó també d’arabistes de talla internacional com F. Hernández Giménez (1936), Asín Palacios, Lévi-Provençal, J. Oliver Asín, Julián Ribera, Maria Jesús Rubiera, Míkel de Epalza, Miquel Barceló i Helena Kirchner (1992); antropòlegs com Pierre Guichard (1976); etnòlegs com Julio Caro Baroja…
Per la meva part, durant els estius de 1996 i 1997 vaig mirar de contrastar les respectives transcripcions dels noms de les villulæ que tenia a l’abast: les còpies del segle XIV de la donació de Ramon Berenguer el Gran i de la seva confirmació, ambdues a l’Arxiu Històric Nacional; la de Flórez (España sagrada, volum XLII, pàgines 279-283); i la còpia de 1572 que Paco Carles havia obtingut feia un parell d’anys de l’arxiu santjoanista del Real de Gandia.
Agafem-ne la primera. Hi llegim: Baf, Benialem, Benialcale, Pinos, Benidurames, Mellella, Benimantell, Benimoren, Benitraculi, Benibaça, Benialeix, Benimorzoch, Benimarnua, Barbeyra, Beniabdulbar, Benialima, Peçol, Benitiba, Benimutela, Benifegia, Caumaru, Codayr, Beniathip, Benijolima…
Els topònims gentilicis que presenten el prefix àrab Beni-, utilitzat per a designar la descendència, han estat identificats tradicionalment amb assentaments clànics berebers, és a dir, alqueries que haurien constituït unitats d’explotació col·lectiva (M. Barceló).
Pierre Guichard sostenia que devien remuntar-se a l’emirat omeia (segle VIII): “si poseen, lo que postulamos como hipótesis inicial, una procedencia no-hispánica, tendremos que buscar ésta en la primera aportación étnica extranjera: la de la época de la conquista”.
En commemoració del mil·lenari d’uns documents de tan gran cas per a la història local, vaig atrevir-me a perpetrar dos extensos articles en aquell número estiuenc de la revista Alcanar de 1997: “Montsià, any mil” (dedicat a la memòria de Frederic, el fill de Trinitari Fabregat que ens acabava de deixar) i “6 de maig de 1997: el canvi de món”. M’hi vaig veure amb cor d’aventurar-hi diverses identificacions i localitzacions per a algunes de les villulæ, ben conscient que, en una qüestió tan poc pacífica, amb prou feines hi mirava de quin costat bufa el vent.
Uns anys més tard, l’historiador Josep Pitarch, de l’Institut d’Estudis Rapitencs, hi dedicaria un breu però imprescindible treball diguem-ne panoràmic, “Alguns aspectes sobre el territori de la ràpita del Castall al voltant de l’any mil” dins de La rábita en el islam, estudios interdisciplinares (Ajuntament de la Ràpita i Universitat d’Alacant, 2004).
Em semblen singularment interessants, com a mínim per a les línies que seguiran més avall en aquesta entrada, les observacions de l’amic Pitarch –encara recordo la seva admiració quan el vaig dur a veure les ruïnes de la partida de Sant Jaume– sobre l’activitat econòmica de “les viles situades ‘a les muntanyes’ com ara Sitilles i Aquaviva”: ell troba que “probablement es dedicarien a l’aprofitament dels boscos (alzines, carrasques, margallons, arboç, farigola…), a la caça (conills o aus) o a la ramaderia ovina transhumant a través dels lligallos”.
Prenguem-ne bona nota, d’aquests topònims muntanyencs: espais destinats a aprofitaments forestals, cacera i ramaderia transhumant. Ull al mabre!
“Villam [o bé vallem?] de Barbarano”
Va ser al I Congrés de les Ràpites de l’Estat Espanyol, que va tenir lloc a la Ràpita l’any 1989, quan vaig llegir-hi una comunicació sobre les alqueries de marres? O va ser més aviat al segon congrés, que tingué lloc el 1997? El cas és que, malgrat la insistència de l’editor de les actes, el professor Míkel de Epalza, al capdavall no vaig lliurar el text corresponent per a la seva publicació.
Paco Carles sí que va publicar un exhaustiu treball al respecte, titulat “La toponímia i els espais d’època àrab a l’àmbit territorial de la Ràpita del delta de l’Ebre en el segle XI”, dins de La rábita en el islam, estudios interdisciplinares. He d’agrair-li que, en una amable nota, deixés constància d’haver-hi fet servir la meva traducció.
Val a dir que jo havia de tornar a referir-me amb cert detall a les villulæ a la monografia Alcanar (Cossetània Edicions, 2000). Entre altres coses, hi emfasitzaria que, al meu parer –reconec que la qüestió no és gens pacífica–, aquests masos devien estar escampats pels actuals termes municipals d’Alcanar, la Ràpita, Ulldecona, Vinaròs, Sant Jordi del Maestrat i tal volta també de Traiguera. Però potser la principal aportació d’un servidor, tant al llibre esmentat com en aquells dos articles de 1997 que l’havien precedit, ragui en la meva proposta al voltant de l’interessant problema jurídic plantejat pel fet que els escrivans barcelonins hi classifiquin les alqueries en setze «pertinentes ad Rabitam» (“pertanyents a la Ràpita”) i deu «propriæ de Rabita» (“pròpies de la Ràpita”).
Tanmateix, ara això no ve al cas. Un dia serà bon dia.
El que sí que ens cau del cel, a partir d’aquells documents de l’any 1097, és el nom d’una d’aquelles villulæ. En concret, crida l’atenció el transcrit adés Barbeyra, adés Barbayra, adés Barbeira… En qualsevol cas, segurament pronunciat Barbeirà.
Fa molts anys que ho defensem a peu i a cavall: ens trobem davant de l’alqueria andalusina que donaria nom a la vall de Barberà.
«Usque in rivum Uldicone et villam [manta gent hi llegeix vallem] de Barbarano»: vet aquí una de les afrontacions consignades a la carta de població que Ramon de Montcada concedeix a Ulldecona l’any 1222.
És a dir, “fins al riu d’Ulldecona i la vila [o la vall] de Barberà”.
El 1583, per la subsegüent “partida de Barberà” del terme d’Ulldecona encara hi passaria el baciner a fer la capta. I, ben entrat el segle XVIII, els canareus pagesos hi mantindrien algun povet; i els pastors, mallades per a tancar-hi el bestiar.
Cent anys després, per bé que hi abundaven les terres ermes, la partida de Barberà serà esmentada en un acord municipal de 10 de febrer de 1861: l’Ajuntament d’Alcanar hi deixarà constància que el popular camí de les Calafes no solament porta a les finques de la partida del mateix nom, sinó també “a las fábricas de ladrillos que hay en la partida de Barberá, y a más se pasa por el mismo para ir al monte comunal y conducir la leña, hierba, carbón y palmas que los vecinos menesterosos hacen en dichos comunes”.
 |
| Tardor de 2008: dalt a l'esquerra, el jaciment arqueològic de Sant Jaume vigila un dels masos medievals de la partida de Barberà, ans de ser assolat per plantar-hi algun reng més de tarongers (imatge restaurada amb IA) |
La “Missa Mora” convertida en ermita
La vall de Barberà s’estén a rampeu de serres al capdamunt de les quals el Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona (GRAP) duu a terme sengles campanyes anuals d’excavacions, és a saber: el turó dels Castellets (malanomenat “la Ferradura”), la serra de la Cogulla (ja habitada a l’Edat del Bronze) i la serra del Fandango, que acull el famós jaciment arqueològic de la Primera Edat del Ferro de Sant Jaume.
No ha de sobtar, per tant, que arreu de la vall hi hagués escampada una veritable exposició de restes arqueològiques de primer nivell.
Hi recapitulem?
Prop d’una murada de considerables dimensions i antigor immemorial que segueix dempeus de miracle, mossèn Josep Matamoros va documentar-hi diverses sitges per a guardar gra, totes excavades a la roca. Sembla que van destrossar-les a consciència en construir-hi grans marges formigonats a les darreries de la dècada de 1980.
A la mateixa època també hi van ser destruïdes almenys dues necròpolis per a transformar sengles finques d’oliveres en tarongerars –un dels quals seria més endavant l’escenari d’un tràgic accident.
Un inoblidable diumenge de la primavera de 1984, havent dinat, els amics Agustí Grau i Benjamí Prades em van portar per primera vegada a la partida de Barberà. M’hi van ensenyar alguna de les antigues sitges, les restes d’una construcció circular amb volta –en parlarem a bastament més avall– i les de dos o tres edificis alts també de pedra arrebossada, amb muntants ben treballats. Aquelles ruïnes imponents, un tros lluny l’una de l’altra, feien pensar en les alqueries dels documents comtals de l’any 1097.
 |
| Primavera de 1984: amb Benjamí Prades i Agustí Grau a les alqueries medievals de Sant Jaume de Barberà (imatge acolorida amb IA) |
Jo tornaria a visitar aquelles restes arqueològiques de la vall de Barberà un dissabte d’agost de 1987, la tarda en què Ramon Esteban va descobrir-nos generosament el jaciment de Sant Jaume, i encara a la tardor de 2008 –quan ja només en quedava una, perquè n’havien assolat les altres– amb els companys de la revista informativa Lo Rafal. No les podré veure mai més: fa uns quants anys, la transformació de la finca de secà en un tarongerar no hi ha deixat pedra sobre pedra.
Finalment, l’antiquíssima bassa de Sant Jaume –l’amic Esteban se l’estimava amb delit i encara en recordava la respectable fondària, amb escaletes de carreus de pedra per a netejar-ne l’interior– també se n’ha fet un claper no fa gaires anys.
 |
| Bassa de Sant Jaume (dibuix amb IA) |
Heus aquí com, malauradament, quasi tots aquests testimonis arqueològics de la vall han estat destruïts durant les últimes dècades en transformar antigues finques d’oliveres en explotacions de cítrics. Hi pagava la pena, per plantar-hi un parell de tarongers més?
Amb prou feines i pels pèls se n’han salvat (parcialment) les venerables restes d’aquella eixerida construcció amb volta rodona i parets arrebossades. La que s’assembla a una zàuiya i sempre he imaginat emblanquinada.
Una zàuiya (o zàwiya) era una institució religiosa del món islàmic –pròpia, en concret, del sufisme del Magreb– que feia alhora d’escola alcorànica, de lloc de pregària, d’hostaleria i, sovint, acollia també la tomba d’un santó o morabit.
Al seu famós Muqtabis (“Llibre de la història real d’al-Àndalus”), monumental obra històrica en deu volums, el funcionari amirita Abu-Marwan Hayyan ibn Khàlaf ibn Hussayn ibn Hayyan ibn Mùhammad ibn Wahb ibn Hayyan al-Qurtubí (Còrdova, 987-1075) va deixar-hi constància que l’any 850 existien diversos morabits a la costa de Tortosa. Va comptar-hi també Ibn Hayyan el de la vall de Barberà? En cas afirmatiu, això donaria idea de la seva antiguitat.
En qualsevol cas, amb la conquesta feudal l’oratori musulmà de la vall de Barberà seria reaprofitat: acabaria convertint-se en una ermita cristiana dedicada a Sant Jaume.
Per a l’historiador ulldeconenc Joan Roig Vidal, estaríem segurament davant de l’ermita més antiga de la comarca. Ell va ser qui va donar notícia, fa uns quinze anys, del testament en què l’any 1436 la seva convilatana Violant Prades va atorgar deixes a algunes ermites, entre elles a la de Sant Jaume de Barberà. I el 2 de setembre següent son fill, Berenguer Forcadell Prades, llegaria encara dues lliures per a la lluminària del mateix ermitori de Sant Jaume.
Al respecte comparteixo la tesi recent de l’historiador Jordi Sancho Parra, que amb base en testimonis recollits de pagesos canareus amb propietats en aquella partida, identifica allò que ells segueixen anomenant la Missa Mora amb les malmeses ruïnes de l’ermita de Sant Jaume. Ho fa en una sèrie de tres articles imprescindibles que tornarem a esmentar, publicats en aquests últims anys a Lo Rafal, en els quals no dissimula professar per la vall de Barberà la mateixa fascinació que un servidor hi sent de molts anys ençà.
 |
| Les restes de la zàuiya andalusina o "Missa Mora", després convertida en ermita de Sant Jaume (dibuix generat amb IA a partir d'una fotografia de fa uns 15 anys) |
Heus aquí com el reaprofitament de l’antic edifici sagrat va acabar batejant la partida, els camins, el barranc, la bassa i el lligallo de Sant Jaume.
El Boveral i les garrigues comunals de la vall de Barberà
Tot regirant capbreus dels segles XVI i XVII, un incansable Joan Roig Vidal hi ha trobat diverses referències a la vall i partida de Barberà: la travessaven el lligallo d’Ulldecona i els camins de la Talaia, de Barberà i de la Roca Roja; i s’hi alçaven les serres del Boveral i de Barberà –on podem sospitar que degué alçar-se l’antiga alqueria andalusina–, diverses cases i corrals, i el mas que avui anomenem mas de Mulet.
Aquest mas el manifesten, precisa l’amic Joan, els germans Agustí i Bertomeu Mulet en declarar les propietats que tenen sota el domini directe de la comanda d’Ulldecona, de l’orde de Sant Joan de Jerusalem.
I no gaire lluny del mateix mas de Mulet, posteriorment l’historiador ulldeconenc ha localitzat –també apareixen capbrevades a la “partida de la vall de Barberà”– “les garrigues comunals”.
Les “garrigues comunes anomenades lo Boveral” .
Un boveral, originàriament reservat al bestiar de labor i per al consum humà (Ferrer i Mallol, 1990), era com una devesa menuda.
Devesa? La paraula prové del verb llatí defendere (“protegir”). Designava zones tancades per a protegir els ramats, la fusta i la caça d’usos no autoritzats. Històricament, es refereix a una extensió de terra acotada, amb zones arbrades i prats destinats al pasturatge i a l’aprofitament forestal.
Es tractava que, gràcies a la petita devesa que era el Boveral, als veïns mai no els faltés llenya, fusta, carbó, pasturatge ni cacera per a casa. Especialment en moments de necessitat. Recordem que l’any 1861 l’Ajuntament d’Alcanar encara tenia ben present que el camí de les Calafes també conduïa a la partida de Barberà “y a más se pasa por el mismo para ir al monte comunal y conducir la leña, hierba, carbón y palmas que los vecinos menesterosos hacen en dichos comunes”.
 |
La vall de Barberà, espectacular vista dels Castellets estant, amb el mas de Mulet al fons. |
D’una altra banda, d’acord amb els Costums de Tortosa, a l’Edat Mitjana les garrigues fornien a uns peculiars professionals –els muntaners– d’herbes i arbustos com ara roldó per a adobar les pells, margalló per a fabricar graneres i cistelleria, coscoll per a extreure’n un colorant roig de tintoreria, herbes remeieres i aromàtiques per a cuinar. I espart per a fer cordes, cabassos, serons, espardenyes, estores, etc.
En l’avinentesa de fer unes Breus reflexions sobre els béns comunals a la Catalunya moderna al Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya (1984), Josep Maria Bringué va posar el dit a la llaga:
«La consideració històrica dels béns comunals sembla que no té molt èxit entre nosaltres. Poques anàlisis contemplen la seva existència, la seva extensió, l’entramat dels drets i obligacions comunals en el si d’una organització pagesa, o la seva evolució a la Catalunya moderna. És un d’aquells temes marginals que es passen per alt o es diu alguna cosa per a omplir l’expedient».
“Una sort comuna de bestiar”, límit entre Amposta i Alcanar
Ben mirat, era aquella garriga del Boveral l’única propietat comunal de la vall de Barberà?
Ni de bon tros: a la seva vessant marítima n’existia una altra de ben gran.
Segons Rogelio López Perales a la seva Historia de Amposta, la trobem en una solemne declaració de 20 d’abril de 1689 en què els representants d’Amposta, els jurats Pere Torta i Joan Matamoros, reconeixen públicament els drets i rendes que l’orde de Sant Joan de Jerusalem té a la vila i els seus termes.
Un reconeixement que van reiterar el 24 de setembre de 1765, a l’ermita de la Pietat d’Ulldecona, el batlle ampostí Feliu Morales, els regidors Domènec Cavaller i Tomàs Ferrer i el síndic Josep Pascual: van confessar-hi que el terme d’Amposta confrontava a ponent amb el d’Ulldecona, aigües vessants de la serra de Montsià fins a la mar; i “en el término de la Villa de Alcanar a la Punta mediante una suerte común de bestiar, o ganado”.
Tot seguit s’hi concretava que tot allò pertanyia a l’orde hospitalera i al seu comanador d’Ulldecona, “por el título, y derecho de donación y cesión hecha por el Iltrmo. Sr. Dn. Raimundo Berenguer Conde de Barzelona dado en Lérida en el sexto día de los idus de enero del año de la Encarnación del Señor mil ciento quarenta y ocho…”.
Que Amposta afrontava amb Alcanar a la serra de la Punta, dalt de les Cases, és cosa sabuda –no pas per tothom, això sí– de molts anys ençà.
Més reveladora, però, resulta la precisió del límit.
D’allò que separa els termes canareu i ampostí: “mediante una suerte común de bestiar, o ganado”.
 |
| Fins al 1840 si fa no fa, límit històric entre Amposta i Alcanar "mediante una suerte común de bestiar o ganado" |
Sort? Segons el DCVB, aquí sort vol dir “tros de terra, generalment de bosc, que hom té enclavat dins de la propietat d’altri i serveix principalment per a pasturatge”.
És a dir, una gran sort de propietat comunal dedicada al pasturatge.
Una “suerte común de bestiar, o ganado” tan extensa, assenyalada i notòria –en el sentit de públicament coneguda– que resultava idònia per a delimitar territoris, al costat d’accidents orogràfics com les serres de Montsià i de la Punta.
Justament allí, tocant a la llera del barranc de Sant Jaume, és on ara hi cabrien basses de laminació. Basses de laminació com les que projecten, als seus respectius termes municipals, els ajuntaments de la Ràpita i de Santa Bàrbara.
Aquestes infraestructures hidràuliques han demostrat ser una eina fonamental per a fer front al desafiament de les barrancades i prevenir inundacions catastròfiques com la que va devastar les Cases al setembre de 2021. A més d’oferir beneficis immediats en termes de seguretat, contribueixen no sols a una gestió de l’aigua més equilibrada i sostenible, sinó també a fomentar una ciutadania més resilient.
“Farem tornar a l’aigua l’espai que era seu”, o només eren romanços per a sortir del pas?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada