diumenge, 13 de setembre del 2020

Desembre del 1798: l’enterrament doble de Josep Forcadell


Malalt i enllitat, al pagès canareu Josep Forcadell li faltaven tot just quatre dies per fer els trenta-un anys quan va ensumar-se la mort.


Josep va fer un repàs de la seva vida. Temorós que aquell mal no se l’endugués ben aviat al sot, el 29 de novembre va decidir-se: ja tocava fer testament.

Gitat al llit, va demanar pel notari. 

En el temps de dir una avemaria va acudir Bru Figueres Subirats, escrivà reial, a qui Josep va dictar de seguida les seves últimes voluntats «en la referida Villa de Alcanar, en la casa de mi habitación, que está situada en uno de los callejones del monte Calvario que miran a la parte del mar». 
 
Llavors el Calvari d'Alcanar –un espai que es convertiria en les eres del Calvari quan en l'atac de Ramon Cabrera va resultar cremada l'esglesiola que s'hi alçava estava a la Serreta i l'actual plaça del Mirador.  
 
Això vol dir que Josep Forcadell residia en un carreró paral·lel al carrer Nou, anomenat així per ser el primer que s’havia obert fora de les muralles, i al Coll de Bonmatí. Aquest últim era una via pecuària important, ja que antigament havia constituït l’única comunicació practicable els lligallos de la plana amb el del Coll deles Forques, que travessava les comes fins arribar al lligallo del Remei.

Probablement aquell testador contemporani de la Revolució Francesa vivia, doncs, a l’actual carrer de Sant Miquel. No gaire lluny d’on, dos segles després, assajaria la banda municipal de música.


El carrer de Sant Miquel, al segle XVIII "uno de los callejones del monte Calvario que miran a la parte del mar"


Un enterrament “doble”


Al cap de setmana i mitja, Josep va empitjorar. Se sentia a les portes de la mort.

–Crideu el capellà.

Son pare va anar a buscar-lo. Al seu testament del 29 de novembre, el malalt havia tingut la previsió de llegar a mossèn Josep Guàrdia una almoina de dues lliures de plata, amb la condició que l’assistís en l’angoixa de la mort.

El prevere beneficiat de l’església parroquial s’apressà a pujar les cent vint  passes que separaven l’antiga casa abadia del domicili del moribund. El trajecte, costerut i rocallós, el va deixar aixafat. No endebades se’n deia la costa de Damunt, de l’actual carrer del Raval de Sant Isidre que forma part del barri del Rocall.

Un cop recuperat l’alè i arribat el moment suprem, el mossèn exhortà Josep a encomanar la seva ànima a Déu Nostre Senyor:

–Sí, a Déu Nostre Senyor que va criar i redimir-la amb la seva santíssima mort i passió –li repetia, veient-lo en la basca de la mort–. Perquè pels teus mèrits la vulgui salvar i col·locar a la seva santa glòria, per a la qual la va criar...

Etcètera.


Detall d'un antic exvot en què un malalt de l'Alcanar més benestant és vetllat per la família, entre mostres de la religiositat tradicional
 
Vesprejava el 13 de desembre del 1798 quan, en aquell carreró de la costa de Damunt amb vistes a la mar, Josep va fer el darrer badall.

Ningú no podria dir que el difunt no hagués pensat en el dia de demà. Pagès benestant, ell mateix s’havia curat en salut encarregant un acte d’enterrament doble.

També se’n deia missa doble amb processó.

Costa de Damunt avall


A més de la vigília l’enterrament doble de Josep Forcadell va incloure, l’endemà, dues solemnes processons. La primera va anar des de la casa del difunt fins a l’església de Sant Miquel.

Mentre la comitiva fúnebre davallava des de la costa de Damunt pel silenciós camí que duia del Raval al temple parroquial, el campanar no deixà de tocar a morts. I a Josep van cantar-se-li no pas un, sinó vuit responsos:
  
Libera me, Domine, de morte æterna,
in die illa tremenda,
quando cæli movendi sunt et terra…

Segur que mossèn Guàrdia devia traduir-se mentalment aquells llatins: “Allibereu-me, Senyor, de la mort eterna en aquell dia terrible, quan tremolaran els cels i la terra”.
 
Alcanar, fa mig segle: la serreta, amb les últimes cases del raval de Sant Isidre, ans de construir-s'hi la carretera i el mirador


El seguici va passar a tocar de les eres i després dels terrers fins al carrer Nou,  la torre, a tocar del vell palau dels cavallers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, senyors de la vila, i del l’antic portal de la muralla d’Alcanar que, encarat als últims estreps de la serra de Montsià, duia a la vila mare d’Ulldecona.

Seguien els responsos:

–Dies iræ,
dies illa calamitatis et miseriæ,
dies magna et amara valde.
Dum veneris iudicare sæculum per ignem.

Al capdavall, els mateixos responsos (“¡Oh quin dia, aquell dia d’ira, de calamitat i de misèria, dia gran i molt amarg! Quan vinguis a jutjar el món per mitjà del foc”) que encara avui ens corprenen cada cop que els escoltem en llengua vulgar enmig del dolor per la pèrdua d’algú que estimàvem.

–Requiem æternam dona ei, Domine.
Et lux perpetua luceat ei.

Pronunciada en castellà i més tard en català al llarg del segle XX, la pregària sona tan majestuosa i terrífica com en aquell vespre de les acaballes del XVIII: “¡Dóna-li, Senyor, el descans etern! I que la llum perpètua l’il·lumini”.

L'actual carrer del Raval de Sant Isidre, que a les darreries del segle XVIII els canareus i canareves anomenaven la costa de Damunt

–Kyrie eleison.
Christe eleison.

“¡Senyor, misericòrdia! ¡Crist, misericòrdia!”.

–A porta inferi erue, Domine, animam eius.

“Allibera la seva ànima, Senyor, de les portes de l’infern”.

Ja dins del temple parroquial, a Josep se li van celebrar tres misses cantades de cos present.

De l’església al fossar del Camí Ample


En acabar les tres misses, la segona processó. Aquesta discorreria de l’església fins al cementiri.

El repic de campanes va reprendre tan bon punt el dol davallà per la plaça de l’església fins al camí del Fossar (després es va dir carrer del Cementiri, i avui de Felip Pedrell), un antic barranc que durant segles havia servit de límit natural a la vila.
Campana de l'església de Sant Miquel, amb els terrats del poble al fons (foto d'Arantxa Bel)

Amb prou feines hi havia setanta passes fins al fossar de la plaça del Camí Ample. Camí del Fossar amunt, però, les campanades a morts no deixaren d’escoltar-se fins que les despulles de Josep Forcadell van travessar l'atrotinada porta del canyet.

En arribar al sot, van donar terra al cadàver i fou cantat cerimoniosament un De Profundis:

–De profundis clamavi ad te Domine:
Domine exaudi vocem meam:
Si iniquitates observaveris, Domine,
Domine, quis sustinebit?

Malgrat el De profundis sembla que, paradoxalment, al fossar del Camí Ample no solien soterrar les restes mortals en un forat gaire fondo. 

Que com ho sé?

Ossos a la ferreria dels Mingos


Mai no oblidaré allò que mon iaio, Domènec Beltran Garriga, Minguet, em va contar sobre la ferreria de son pare a la plaça del Camí Ample (avui hi ha la perruqueria de mon cosí Jaume). Va ser quan, encetat el segle XX, el xertolí Domènec Beltran Bel volgué fer un clot per plantar-hi un tronc i ficar-hi l’enclusa:

–Va tenir-ne un fart –em deia mon iaio Minguet–. De seguida li van sortir un munt d’ossos. Per tot arreu.

Probablement l'únic que ens queda, a banda dels centenars d'avantpassats que hi romanen soterrats, del cementiri del Camí Ample: una clau de volta de la seva capella (potser la compartia amb l'hospital que hi havia a tocar?) que va rescatar Ramon Esteban
 
Un segle enrere, per damunt del silenci del carrer del Fossar de tota la vida –al cap de quaranta anys en construirien un de nou al camí dels Castellans–, la feligresia encara hi escoltava la solemne veu del capellà:

–Sustinuit anima mea in verbo eius:
speravit anima mea in Domino.

I mossèn Josep Guàrdia va acabar així el llarg adéu al pagès benestant de trenta anys:

–Requiescat in pace. Amen.

Capcot, encara volgué afegir-hi l’antiga pregària:

–Oremus. Inclina, Domine, aurem tuam ad preces nostras, quibus misericordiam tuam supplices deprecamur, ut animam famuli tui Iosephi, quam de hoc sæculo migrare iusisti, in pacis ac lucis regione constituas, et sanctorum tuorum iubeas esse consortem.

I alçant el cap, mirant cap a la feligresia:

–Per Christum Dominum nostrum.

Amen! –van contestar els assistents, com si l’exclamació els alleugerés d’un pes feixuc.

Encara sort que el malaguanyat Josep Forcadell era un pagès acabalat. Per a pagar tot allò i per a diverses obres de caritat, havia hagut de consignar dels seus béns la suma de deu lliures de plata.

Tot deixant en evidència una previsió que posa els cabells de punta Josep també havia establert, fil per randa, què calia fer una vegada satisfetes totes les despeses del seu funeral i de la resta d’actes relacionats amb ell.

Amb els diners sobrers, va disposar, s’haurien de celebrar un seguit de misses resades en sufragi de la seva ànima.

De quina classe? Al fur que pertoqués. Com? De la manera que a son pare –a qui havia designat com a marmessor– ben vist li paregués.

Està vist que el difunt Josep Forcadell no feia res a la bona de Déu. Per si de cas, s’havia sagnat en salut. I amb tots els ets i uts.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entrada destacada

Sorpreses astronòmiques a la Moleta del Remei

  Alguns murs dels edificis singulars del jaciment arqueològic de la Moleta del Remei apareixen alineats a dret fil amb e...