El Cabrit (o Cabreta) d’Or (1): la llegenda canareva per antonomàsia

Només era un xiquet quan mon iaio matern, Mingo Beltran lo Ferrer, em va parlar per primer cop, com aquell qui no diu res, del Cabrit d’Or

Llavors jo no podia saber que durant la dècada següent, la dels 70 del segle passat, mentre se n’anava en fum la nostra circumspecta temptativa de muntar un equip de Misión rescate a l’Academia Almi, encara hi hauria alguns joves canareus de més edat –més d’un amb titulació universitària– prou inquiets per a esmerçar temps i esforços en la recerca de l’efígie del fabulós mamífer artiodàctil. 

El mític Cabrit d'Or dels nostres ancestres
(recreació amb IA)

Me’n recordo de tres, d’aquells romàntics, que després van passar tots per la política local, cadascun en una candidatura diferent.

Aquell jovent aventurer i contestatari no hauria suportat la majoria de les actuacions i situacions que en els darrers vint anys han desembocat en el trist Alcanar d'avui. 

Tot i que deixariem manta gent amb la boca oberta, no direm qui van ser aquells entusiastes buscadors del Cabrit d’Or, jovent obstinat d’aquell temps (de la mort de Franco i de la Bohemian Rhapsody de Queen) en què tot era possible. Per discreció. I perquè la pregunta cabdal ara és una altra.

La pregunta és on.

Marges, amagatalls, avencs, coves, sitges…

Onsevulga que romangui ocult, el Cabrit d’Or ha estat buscat sense sort durant segles arreu del terme d’Alcanar.

Uns confiaven trobar el Cabrit d’Or dalt mateix de les Cases, entaforat en una bòfia de la serra de Puigmoltó, més enllà de la Punta de Benifallim. Sí, dins d’una dolina, un d’aquells estranys clots naturals del terreny que es formen per l’esfondrament de roques calcàries…

Uns altres van regirar a consciència la Cova Grossa. O fins i tot, una mica més enllà, van atrevir-se a fer d’espeleòlegs a la serra de l’Avenc.

La recerca d'un Cabrit d'Or llegendari ha fascinat generacions
de canareus i canareves (imatge generada amb IA) 

Al llarg dels segles, els pagesos l'havien buscat en va dins dels marges de la Moleta del Remei… Marges que ja fa quaranta anys que ja no existeixen: els arqueòlegs van haver de llevar-los en iniciar-hi les excavacions i, quina llàstima, no hi van trobar el Cabrit d’Or.

¿I els qui sospitaven que el tresor estava en un amagatall subterrani entre els gurbins de la partida vinarossenca de les Mellilles, aquelles antiges cabanes de pedra seca que apareixen al final de la novel·la Jardins ignorats? 

No hi faltava qui imaginava el Cabrit d’Or soterrat en una de les sitges de la vall de Sant Jaume de Barberà que va esmentar mossèn Josep Matamoros, o bé tocant a les ruïnes d’una de les seves alqueries –avui tristament totes arrasades i desaparegudes.

Mingo el Ferrer 
(foto acolorida amb IA)

Posat que, d’acord amb el refrany, “la cabra sempre tira a la muntanya”… Per què no al cap de dins de la cova Bonica, en plena serra de Montsià?

O bé en la immensa cavitat subterrània que fa més de vint anys, en l’avinentesa de visitar l’última planta de la Casa de la Vila, va descriure’ns amb pèls i senyals un dels seus esfereïts descobridors? El bo de Benjamí Prades ens va deixar sense resposta quan fins i tot ens en va revelar aquella entrada inversemblant que a mi ja m’ha caigut de la memòria. Potser calia retirar unes roques inusuals en un marge de l’any de la picor? En una finca del Bort a peu pla, a llevant de la fàbrica de ciment?

I si el Cabrit d’Or s’amagués en qualsevol altra espluga remota entre la font del Bassiol i el racó del Llop? ¿Com ara aquella al sostre de la qual alguns membres de l’Agrupació Excursionista d’Amposta, tots aprofitant la diada del diumenge de Rams, van deixar-hi constància escrita d’una efímera estada el 18 de març de 1951? 

O pels volts de la serra de la Selleta, en una cova –em contaria amb moltes reserves Francesc Cid al cap dels anys– que es distingia perquè els pagesos més vells hi havien vist, cisellada al dintell de la seva entrada, una enigmàtica inscripció en un alfabet desconegut.

¿I què me’n dieu, de la gent que s’ho va prendre al peu de la lletra i es va fer un fart de trescar racó del Moltó amunt, qui sap si a la descoberta de la cova del Valent, mentre a la seva esquena els italians hi anaven construint la fàbrica de ciment de la Boquera?

–La cabra avesada a saltar –exclamaven els amics de les dites– salta i saltarà.

Diumenge de Rams de 1951: l'Agrupació Excursionista d'Amposta 
deixa constància escrita del seu pas per una cova de la Martinenca 

La misteriosa estàtua del pont dels Estretets

Fa més de cinquanta anys, un xiquet d’Alcanar va fer una trobada sensacional. Va ser al riu de la Sénia. 

A l’indret conegut com els Estretets. 

Sí, allí on el riu es fa més estret. Tocant al pont ancestral que s’anomenava, justament per això, dels Estretets.

El pont abandonat per la desídia municipal, cosa que ja vam denunciar l’any 2013 en la primera i la segona entrades d’aquest blog.

Detall de l'arc del pont dels Estretets, desaparegut per a sempre

Aquest pont mil·lenari, emblema del comerç canareu, era deixat de la mà de Déu. L’Ajuntament s’hi va fer l’orni.

Hi vam insistir l’any 2014. Les autoritats locals, però, com si tal cosa. 

No va haver-hi res a fer. 

I el pont dels Estretets se’l va endur la riuada de setembre de 2021.

N’hem parlat també en aquesta entrada de 2024. I encara en aquesta altra d’enguany.

Al llarg dels anys 70 del segle passat, entre els més joves era bastant comú d’anar passejant fins al riu els diumenges en sortir de missa; o millor, fer-hi un vol dissabte a la tarda, ribera amunt o ribera avall. 

Sitja a la partida de Sant Jaume –foto de
Historia de mi pueblo, Alcanar (1922)
de J. Matamoros, acolorida amb IA 

De cognom, aquell xiquet es deia Rojas. Allí, al pont dels Estretets, va trobar-hi una efígie  de pedra –si la memòria no em traeix, no estava sencera– i va portar-la a l’escola.

La hi va ensenyar a Eloy Rueda, un carismàtic professor que deixaria molt bon record en la majoria dels seus alumnes. Don Eloy va examinar la troballa i, ateses les seves característiques, va aventurar que semblava una estàtua romana (o grega).

Aquella mostra de l’art clàssic va romandre exposada durant bastant temps a l’entrada de l’antic col·legi Joan Baptista Serra. Allí, al carrer de Càlig, recordo haver-la vist jo també. Posteriorment, segons el mateix Rojas, va ser traslladada a Amposta, al Museu de les Terres de l’Ebre.

Val a dir que una de les llegendàries localitzacions del Cabrit d’Or ha estat també, ves per on, la llera rocallosa del riu de la Sénia. O bé les balmes, túnels i molins en ruïnes de les seves ribes.

Tot comptat, igual que buscar una agulla en un paller.

Els argonautes en cerca del Velló d’Or

Fa un quart de segle ja vaig apuntar que aquesta llegenda local podia sortir d’un entrellat de mites antiquíssims. 

Per als grecs, el cabrit (i la cabra) simbolitzen el llampec. L’estel de la Cabra anuncia el mal oratge i la pluja, igual que la nimfa-cabra Amaltea (“tendra”), dida de Zeus. 

D’una altra banda algú va escriure que, a les Terres de l’Ebre, el culte de la cabra consagrada al déu de la vegetació i del vi, Dionís Zagreu, ja era ben arrelat al s. VI aC. 

El viatge mític de Jàson i els seus argonautes, des de Grècia fins a la remota Còlquida (actual Geòrgia) a bord del vaixell Argo, té com a objectiu recuperar el Velló d’Or. Ens el descriu Robert Graves a la seva novel·la The Golden Fleece, en contar-hi com Atamant, rei mitològic d’Orcomen, va traslladar un objecte particularment sagrat fins al santuari del mont Pèlion, recentment dedicat al Zeus de les pluges:

“Es tractava d’una efígie del déu Moltó tallada en una arrel de roure, sobre la qual penjava un velló de xai tenyit de porpra de mar perquè el color fos similar al de núvols de pluja que podia aparèixer màgicament, fins i tot en ple estiu”. 

El déu Moltó? Ai cabàs. 

Quin encert, oi? No us balla pel cap aquella bòfia del nostre Puigmoltó? I en un nucli d'origen ramader –no em canso d'insistir-hi–, en un poble de pastors com Alcanar...

Recreació amb IA que, a partir de la imatge d'una balma existent 
dalt de les Cases, evoca el passat ramader d'aquestes i d'Alcanar

Però seguim llegint l’escriptor establert a Deià:

“Arran del refrany ‘la pluja és or’ i també a causa del pol·len daurat que dona color als vellons de les ovelles d’Ida, on se suposa que Zeus va ser criat per uns pastors, per tota la vora del velló s’hi havia cosit un preciós serrell de finíssims fils d’or que formaven bucles com la llana; per això va arribar a conèixer-se com ‘el velló d’or’. Unes banyes daurades, enormes i corbades, estaven subjectes al capdavant del velló, encaixat en la fusta que formava el cap de l’efígie. Aquest velló d’or era una cosa que meravellava a qui la veia, i sempre aconseguia fer ploure si se li oferia al déu el sacrifici adient”.

Molt més endavant, Graves encara proporciona més informació (queda al parer de cadascú si aquesta també pot resultar útil per a trobar el Cabrit d’Or) sobre l’objecte sagrat de marres:

“El velló era meravellosament feixuc a causa de les enormes banyes corbes i el serrell d’or”.

Mas en ruïnes a la partida de la Martinenca (2013)

El Vedell d’Or (o el resultat de fondre un tresor)

En l’àmbit semita, l’Antic Testament i l’Alcorà tampoc no en fan curt. Ben al contrari: n’hi ha per a frares i capellans.

Jahvè es revela a Moisès al desert del Sinaí entre llamps i trons. En record d’això, es determinaria que el cobertor del tabernacle havia de ser de pèls de cabra.

I el Vedell d’Or? Llegim als versicles 1-4 del capítol XXXII del llibre de l’Èxode: 

“El poble, veient que Moisès trigava a baixar de la muntanya, es va aplegar al voltant d’Aaron i li digué:

—Fes-nos uns déus que vagin davant nostre, perquè d’aquest Moisès que ens ha tret del país d’Egipte no sabem què se n’ha fet.

Aaron els respongué:

—Traieu les arracades d’or de les orelles de les vostres dones, dels vostres fills i de les vostres filles i porteu-me-les.

Aleshores tot el poble es va treure les arracades d’or de les orelles i les van portar a Aaron.

Ell va recollir l’or que li presentaven i en va fer un vedell de fosa, que modelà amb el cisell. Ells exclamaren:

—Aquests són els teus déus, Israel, que t’han tret del país d’Egipte!”

L’Alcorà recollirà també, a l’aleia 90 de la seva sura XX, les paraules del profeta Harún (Aarón) tot advertint el seu poble de l’error d’adorar el vedell d’or abans que torni Musa (Moisès).

Vet aquí com tots dos textos religiosos comparteixen la mateixa imatge. Punyent, esbalaïdora i llaminera alhora: el vedell d’or com a producte immediat de la fosa dels joiells i riqueses més preuades d’una comunitat. 

El nostre Cabrit d’Or, deu ser també el resultat d'amuntegar les diverses porcions d'un tresor col·lectiu per a fondre-les tot seguit? 

Tot el tresor en una sola peça?

Que no ens pugin els fums al cap de tanta llepolia. Perquè –de debò que em sap greu dir-ho– la xarxa guarda notícies pertorbadores que ben bé poden aigualir-nos la festa.

La Selleta vista des de la vall de Barberà (2021)

La cabra d’or del Moianès

Sabíeu que, de 2010 ençà, la segona setmana d’agost el municipi de Moià celebra una festa medieval… dedicada a la seva cabra d’or?

S’hi organitza un ampli ventall d’activitats com ara jocs, tallers, danses, concerts, cercaviles, àpats medievals, etc. Tanmateix, l’acte principal és la representació teatral de la llegenda que inspira la festa.

Informem-nos-en llegint Aida Pla i la Viquipèdia: la llegenda del Moianès conta que des de la dècada de 820 existeix, al castell de Clarà, una cabra d’or que atorga una virilitat fora mida a qui la posseeix. El 1381 en Bernat de Prat Sobirà, un dels pocs pagesos lliures que queda a Moià, decideix casar-se amb una donzella que es diu Dolça de Casals. Però hi ha un inconvenient: en Guil·larà de Planella, senyor de la vila, hi té el dret de cuixa feudal; és a dir, el dret de passar la nit de noces amb la núvia. 

En Bernat i el pare de la Dolça s’hi oposen, perquè aquest dret està en desús pel greuge que representa per les famílies. Guil·larà va embalat i no vol deixar escapar l’avinentesa de passar una nit amb la noia més bonica de la contornada; però, per tal d’evitar un conflicte més que probable, ofereix una sortida al promès de la noia: si en Bernat li porta la cabra d’or, ell renunciarà al seu dret de cuixa. Mentrestant, la noia romandrà presonera a Castellnou. 

Així que en Bernat tira pel dret i es dirigeix, acompanyat pels vilatans, a la percaça de la cabra d’or que diuen que s’amaga al castell de Clarà…

Ai, las. Què en farem, d’això? 

Ara resultarà que la cabra d’or era el preu del filet de la Dolça de Casals?

No en traurem ni un cap de virot.

El barranc de la Martinenca i, ben amunt, la font del Bassiol (2013)

Hi anem més perduts que un garrofí a la mar. Encara sort que la Viquipèdia ens fa costat: ens hi assabentem, per fatifat, que amb aquella cabra d’or al castell de Clarà van soterrar-hi també el fabulós tresor –hom parla de monedes d’or a cabassos– que l’emir de Còrdova Abderraman II havia enviat l’any 829 per a finançar una revolta al capdavall destinada al fracàs.    

Així que ja se’ns pot eixamplar el pit. Perquè la cabra d’or de Moià rai: també ella té a veure amb un tresor de cal déu.

La Moleta i Sant Jaume, feliçment descartats 

I el nostre Cabrit d’Or? On trobar-ne més pistes, a falta de mapes o plànols dibuixats? 

No es pot confiar en registres parroquials, ja llargament regirats. Tampoc no hi té gaire sentit de comparar ortofotos de 1956 –el famós vol americà– amb les d’avui.

Diuen que aquell jovent cercador de tresors de la dècada de 1970 va partir sobretot de la llegenda local en boca de la gent gran del poble. Però sense depurar-la tot seguit buscant el denominador comú de les diferents versions que n’escoltaven. D’aquí tantes possibles localitzacions: el Puigmoltó; les Mellilles; la Cova Grossa; la Moleta; la serra de l’Avenc; la partida de Sant Jaume; la Selleta; el Bort; el racó del Moltó; la Martinenca; la cova Bonica; els Estretets i les caves i molins de les ribes del riu…

La serra de Puigmoltó vista des de la Punta

Per sort ara, al 2026, sabem més coses. Gràcies a les campanyes d'excavacions arqueològiques dels últims quaranta anys, s'ha pogut esbrinar del cert on no és el Cabrit d'Or: ni a la Moleta del Remei ni al jaciment de Sant Jaume. Per què?

Perquè l'arqueologia ha permès comprovar que, després que el santuari fenici de Sant Jaume i el poblat indígena de la Moleta –igual que la resta d'assentaments de l'anomenat Complex Sant Jaume– fossin atacats, cremats i destruïts alhora allà pel segle VII aC, durant molts anys la seves runes serien escorcollades minuciosament, remenades i espoliades per la gent de la contornada: la gent de diverses generacions va anar furgant enmig d'aquells murs assolats per a endur-se'n fins a la més insignificat peça de metall.

A partir d'aquí, hi ha raons de pes per a suposar que, si existeix, el nostre Cabrit d'Or deu amagar-se segurament més al nord-est, ben endins del terme antic d'Amposta... però d'això en parlarem, si Déu vol, en una pròxima entrada.

A falta de mapes del tresor...

I si rastregem la microtoponímia, que mai no diu mentida? O la cartografia històrica? 

O les traces de donacions i amagatalls durant guerres com la dels Segadors i de Successió, en què tantes famílies canareves van exilar-se a Peníscola? O els testaments i inventaris post mortem d’aquells qui van morir sense arribar a revelar el secret? 

Que jo sàpiga, encara no s'ha trobat cap mapa antic
que pugui guiar-nos fins al Cabrit d'Or 
(imatge generada amb IA)

¿Segur que no coneixem cap llibre de viatges del segle XIX en què un explorador romàntic descrigués per ventura, entre el riu de la Sénia i el barranc de la Granja (ans dit de l’Aiguamoll), coves de bandolers, cabanes de pastor amb falses dovelles, masos de pedra seca amb llars de foc inversemblants, pous o cisternes en ruïnes on toca l’ombra de la muntanya a punta de dia per Nadal o per Sant Joan…? 

Un eclipsi de sol?

Dimecres vinent al tardet tothom romandrà pendent d’allò que, des del punt de vista de l’etnologia, no és un simple fenomen astronòmic sinó un esdeveniment de ruptura que, en algunes cultures, transforma l’espai-temps sagrat. 

Moltes societats antigues tenien els eclipsis per moments de crisi còsmica en què el món dels vius i el dels morts prenien contacte. Això generava una temor, una reverència col·lectiva que desembocaven en comportaments inusuals: temerosa que el sol desaparegués per a sempre, la gent es refugiava de pressa i corrents en espais ja considerats límits –en coves i balmes, a l’aixopluc de grans roques, o sota l’ombra projectada per una serra– i buscava precipitadament algun lloc apartat on soterrar ofrenes valuoses (or, joiells) als déus, per tal d’aplacar-los i restaurar l’ordre perdut.  

Dipòsits votius d’urgència? En un lloc com més recòndit millor? En realitat, l’amagatall de no pocs tresors llegendaris (també el del Cabrit d’Or?) es va triar per la seva alineació amb l’ombra generada durant un eclipsi, que assenyalava un lloc exacte: durant els minuts d’eclipsi total, hi havia un sol punt del paisatge –una cavitat, una esquerda, una roca singular, la base d’un arbre– on la penombra semblava més intensa o bé l’últim raig de llum hi desapareixia del tot.

Paisatge gairebé màgic dalt mateix de les Cases...
potser amb els seus propis forats de llum?

Per a la mentalitat ritual dels antics, aquell indret d’ombra màxima es convertia en el lloc en què el sol havia mort. I, per tant, on les forces ctòniques eren més a l’abast. Enterrar-hi un tresor com el Cabrit d’Or no hauria significat ocultar-lo, sinó confiar-lo a la terra amb la seguretat que, quan el sol tornés, el dipòsit restaria segellat per a sempre en aquella mena de forat de llum.

Per si de cas, dimecres hi serem tot ulls.

Mentrestant, i si hi posem de nou en joc la poesia? Amb un pessic de realisme màgic?

Deien els vells que el Cabrit d’Or no està amagat per a ser trobat, sinó per a ser descobert. 

I si més que no buscar, el que hi va al pèl és interpretar?

Aquest és justament el fil que reprendrem ben aviat (si voleu).