Dau-nos prest Remey...

La significació religiosa de l'ermita [del Remei], com la del culte a la nostra Mare de Déu, va més enllà de qualsevol míser comptagotes temporal. Quelcom gairebé inintel·ligible per a la gent aliena a la nostra cultura mediterrània, les traduccions religioses –cristianes– de la qual són els credos catòlic i ortodox. 

 “La devoció popular a Maria –en formes com ara festes, oficis devocionals i el rosari– ha jugat un paper d’allò més important en la vida dels catòlics”, han de reconèixer els articulistes de Chicago. Acte seguit, un cop citades les referències bíbliques a Maria, un cop relacionats els seus títols dogmàtics i la seua complicada història teològica, aquells savis de les Amèriques –aquells senyors blancs, anglosaxons i protestants– no poden ignorar ço que és una veritat com un temple: “Tanmateix, la importància cultural de Maria”, diuen,  “transcendeix de lluny qualssevol fronteres dogmàtiques o institucionals”. 

Però com això no els acaba de fer gràcia, no es resisteixen a amollar, d'esquitllentes, un puntet d'ironia. D'una manera que ella  (Maria) no s'hauria pogut mai imaginar,  conclouen,  totes les generacions n’han ben bé demanat la benedicció. Com es delata aquí la mentalitat nòrdica, calvinista, lectora al peu de la lletra, curta de gambals, que només veu una Maria històrica i per tant limitadíssima, constreta a una biografia de personatge secundari! Com s'hi delata qui no hi toca! La veritat és que hi ha coses que nord enllà resulten, no cal dir-ho, massa difícils d'entendre. D'una manera que ella no s'hauria pogut mai imaginar ... Aquest tipus de consideracions amb segona intenció no tenim necessitat de fer-nos-les, nosaltres. Per què? La contestació pot resultar interessantíssima, i si hi pensem ens n’adonarem. 

Ens hem permès de fer aquesta petita digressió perquè en tot això de què estem parlant –en l'extraordinària importància cultural del culte a la Mare de Déu– deu raure un dels trets més singulars de la nostra identitat cultural mediterrània, esguardada i imitada pels altres pobles de l'alba de la història ençà. 

Quan somniem en els avenços humans, en l'orgull i la felicitat de ser home, el nostre esguard es fixa en la Mediterrània. 

La Mediterrània és un ham sempre parat i tothora ben eficaç. Denunciava Georges Duby que, des de fa segles, Europa (i Amèrica del Nord, i Japó, i...) extreu béns dels recursos culturals que la Mediterrània proposa, inexhauribles, als seus apetits. La devasta, en roba els monuments, les reserves de llibres, la saqueja, la deixa sense els guarniments dels cossos i dels esperits... 

A causa d'aquestes predacions hom ha menyspreat, i han hagut d'amagar-se a l'ombra, servades per la gent pagesa, les expressions indígenes –vigoroses, tanmateix, amanides sempre a ressorgir, a aclaparar victoriosament les formes importades–, les parles locals, les cançons, les festes, les tradicions religioses, el costum de presentar exvots, les vàries arts decoratives que els diferents pobles, des d'Anatòlia fins a Catalunya, des d’Istanbul fins a Marsella, atresoren com a dipositaris de la comuna i rica herència mediterrània. 

La nostra festa del Remei, palesament, en forma part.

ALCANAR, A LA ZONA DE VALÈNCIA

Sota l’epígraf El Remei i la nostra identitat cultural mediterrània, les línies precedents (només hi he fet alguns canvis com ara traduir algunes citacions, escurçar-ne paràgrafs, modificar la puntuació, etc.) van aparèixer al programa de les Festes Quinquennals de l’any 1994. Val a dir que, amb la resta de la col·laboració -de reprovable llargària, ho reconec-, no van ser del gust de la trona.

Al cap de vint anys, les abstraccions han estat arraconades per una materialitat fluixa i ofensiva, sovint titllada de líquida. I encara de gasosa, t'atreviries a dir: de metà a la mar. Aquella devastació de la Mediterrània de què es planyia el medievalista francès adopta formes cada cop més diverses. Van des de la sobrexplotació econòmica a través dels anomenats mercats, posem per cas, fins a les infraestructures litorals (ports esportius, passejos marítims, “regeneracions de platges”, etc.) que destrueixen els hàbitats dels dàtils de mar.

També malmeten  els hàbitats dels dàtils les instal·lacions pròpies d'un magatzem submarí de gas. 

Ara s'ha sabut que fins i tot es veu que s'hi poden produir fuites massives de gas metà.

Els terratrèmols rai (i això que ahir, 15 d'octubre, n'hi va haver tres, un dels quals de magnitud 2,2): l’empresa promotora, ESCAL UGS, ens fa avinent que molts altres magatzems de gas situats al sud de França, nord d’Holanda i Itàlia han sofert moviments sísmics al llarg de la seua vida útil, sense que finalment haja passat res que puga afectar la població.

A la coral que demana tranquil·litat s’hi afegeix un biòleg que no sembla haver-se documentat gaire. Pontifica al seu bloc sobre la temor injustificada que, al seu parer, el “sensacionalisme” ha escampat al voltant del projecte Castor: 

“Conviene decir que la zona en la que se asienta el proyecto, es una zona que ya tenía cierta actividad sísmica antes de la entrada del funcionamiento del proyecto [aquest destacat és seu] y que entre los años 2001 y 2003, fueron años de fuerte actividad sísmica en la zona, especialmente en 2003 con un temblor de 4.2 y otro de 4.6. Un terremoto de magnitud 4,2 en la escala de Richter sacudió Valencia dos minutos antes del mediodía de ayer y se dejó sentir en localidades como Gandia, y otras tan distantes como Xixona o Elda. Fue el primer aviso. A las 12.34, un segundo temblor de una magnitud de 4,6 grados se dejó sentir en la ciudad, buena parte del litoral y en las provincias de Castellón, Alicante y Albacete.” 

Dic no gaire documentat perquè no se’l veu gens fi en geografia: a quina “zona” fa referència? Ara resulta que el Montsià i el Maestrat cauen per la “zona” de València, Gandia, Alacant i Albacete? A mi em fa l’efecte que més aviat n’estem a un tros lluny! S’hi fica de quatre potes. Però ja és sabut que per a alguna gent tot el litoral -tant hi fa si és el delta de l’Ebre com el golf de València- s’encabeix dins d’aquell nom de lloc tan amanós i grapejat: la zona de Levante. I en acabat el paper ho aguanta tot.

El 14 d’octubre, el president d’ESCAL UGS ha donat gust a la boca a través de l’Agència EFE. Diu que el projecte Castor s’ha fet d’acord amb les normatives més exigents, les que se segueixen en països com Noruega [“...on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”?]. Sosté que la sismicitat de la zona [alça tu, la zona!] ha coincidit temporalment amb la injecció de gas matalàs “però amb matisos” [alça!]... I tot brandant els expedients administratius Recaredo del Potro remata: “Pocs (projectes) han seguit un esquema tan complex d’autoritzacions” [aquí el nostre enginyer de mines ha descobert la sopa amb all: no va ser justament per això que es va inventar la figura de l’autorització ambiental integrada, que precisament és resultat d'un procediment complex?].

A què treu cap, tot això?

No sembla que el ministre Soria contemple el tancament definitiu ni el desmantellament que demanen els ajuntaments. Ni tampoc que la planta torne a funcionar a curt termini.

Així que fa l’efecte que ha arribat l’hora de preparar el terreny. De daurar la píndola mentre, entre bromes i verbes, s’allarga com una quaresma la paralització provisional dictada el 26 de setembre.

I la sol·licitud al Tribunal Suprem de declaració delesivitat de la clàusula de la concessió administrativa que estableix la indemnització en cas de suspensió o finalització? En un context com el descrit no deixaria de tenir sentit com a recurs tàctic per a evitar que l’empresa li puge a cavall mentrestant.

Mentrestant? Tot i el seu zero en geografia, de la crònica d'aquell blocaire sobre el terratrèmol llevantí de 2003 ens n'esvera un detall. Per a ell és la prova que els terratrèmols són inofensius. Per a nosaltres, en canvi... 

“No hubo que lamentar víctimas personales”, constata, “sólo desprendimientos en la bóveda de la parroquia de San Luis Bertrán, en Valencia”. 

Aquest subratllat sí que és nostre. Reina santíssima!

SISMES I ARGILES EXPANSIVES

Perquè el cas és que, a més de témer els danys personals i materials que causaria un terratrèmol de magnitud considerable, a Alcanar patim per una altra cosa, el perjuí o la pèrdua de la qual no sembla susceptible d’indemnització.

Preocupa, i molt, l’ermita del Remei. L’altre dia, Nando Reverter mirava de tranquil·litzar els ànims en confirmar que havien fet un cop d’ull als testimonis col·locats a les esquerdes: per sort, aquells no s’havien mogut. Però, malferida pels moviments estructurals que pateix a causa de les argiles expansives... quants de terratrèmols més pot resistir l’ermita?

“Déu mo’n guard”, dirien senyant-se els nostres ancestres. I acte seguit alleujarien els dies revolts que han precedit enguany la diada del Remei resant-ne un goig de pregàries. Ho farien en aquell català auster i saborós dels canareus i canareves de fa tres-cents anys: 

Remediau per ser assunta

En los cels ab gran honor.

Remediau puix tan conjuncta

Sou ab Déu Nostre Senyor.

Remediau los nostres danys

Que tenim en cada hora.

Per los vostres goigs tan grans,

Daunos prest Remey, Senyora!

 Hi ha riscos als quals cal posar remei. No se'n podria rescabalar el mal.