El melic d'Alcanar (i 4): el coll de Bonmatí

Enguany commemorem el XX aniversari de la mort de Trinitari Fabregat. També és, quin encert, el 50è aniversari del poema que aquell insigne exiliat va dedicar al carrer de Bonmatí el 14 de març de 1964:  «els nostres vells», va escriure-hi, «d'un aixaragall van fer-ne un carrer»

Un carrer «dret com un pi», símbol i príncep del Rocall. «Qui n'escollí l'emplaçament?», es pregunta Trinitari. I es respon: «Un poeta». 

En una frontera incerta, designis o capricis coincidents de la natura –l'obligada ascensió pel xaragall del coll de Bonmatí, el recer d'unes coves que ni ficades a posta– promourien la temptativa, l'aventura de viure-hi.

VINT-I-UN "POBLADORS"?

Completada la conquesta del regne tortosí i del de Balansiya l'any 1238, l’interès d'aquells  vencedors se centrarà en la colonització de la franja litoral del districte del castell de Kûna: el 28 de febrer de 1239 s’atorga la carta de poblament del Canar, en la qual s’estableix que el lloc està poblat segons “els costums d’Ulldecona”, és a dir, sotmès a la jurisdicció dels senyors feudals d’aquesta població, els hospitalers.

Calia escripturar corrents, però de la forma més detallada i precisa possible, el botí de guerra. En redistribuir aquella terra de frontera arrabassada als moros i tot el que conté de valor, en algunes altres cartes del Montsià s’hi fa constar una xifra: en els casos tant d’Alcanar com de la Sènia, s'hi parla de vint-i-un “pobladors”.

Pobladors? La carta es refereix al nombre de colons que s'hi instal·laran? Vint-i-una  persones?

La fondària de la cova del carrer del Camp fa del tot versemblant que fos utilitzada com a habitatge pels primers repobladors d'Alcanar. Amb el temps, acabaria fent de solaments d'altres habitatges que s'anaren encavalcant en aquell espadat rocallós.

 

Autors com Victòria Almuni, Maria Bonet i Albert Curto pensen que el valor de la xifra de 21 no es referia al nombre de pobladors sinó a la quantitat d’explotacions agràries atorgades. “Si interpretéssim aquestes xifres com a nombre de pobladors”, expliquen, “el Montsià tindria una densitat de població pròxima al despoblament”.

El cas és que l'any 1239 el Canar és donat als mateixos partidors o divisors a qui s’havia concedit la Sènia tres anys ans: Bernat Terraçola, Pere Vallsera i Ramon Safont. L’orde militar els encomana l’administració del terme del Canar que, no ho oblidem, llavors va del riu de la Sènia fins al barranc de les Cases; a canvi, els partidors  gaudiran de certes prerrogatives.

Terraçola, Vallsera i Safont es passegen el terme. En nom dels senyors feudals -els cavallers hospitalers- van fent-hi lots de terres suficients per al manteniment d'una família de peó (i fins i tot lots per a cavallers, en el seu cas).

Els 21 lots resultants s'haurien d'adjudicar més tard. Això solia fer-se per mitjà de donacions en plena propietat o en emfiteusi, és a dir, una mena d'arrendament perpetu que comportava el pagament d'un cens anual i la subjecció als drets de lluïsme i fadiga.

Per diversos motius inherents a aquella terra de frontera, els primers immigrants es veuran abocats a la fam. A la pobresa. A contraure deutes. Seran anys de gran incertesa.

D'acord amb la carta de poblament de 1239, el terme del Canar primitiu arribava només fins al barranc de Sant Jaume de Barberà, que avui s'anomena barranc de les Cases

 

1239-1251: ANYS DE PENES I PERILLS

En el moment de la conquesta de València, el futur País Valencià estava poblat per una mar de musulmans. Els cristians s’havien limitat a ocupar militarment els castells, confiant que més tard o més d’hora s’endegaria una repoblació en massa.

L’estiu de l’any 1244 Jaume I, en virtut d’una permuta, va fer a mans de son nebot,  l’infant Pere de Portugal (també dit Pere I d’Urgell), els castells de Morella, Castelló, Sogorb, Almenara i Morvedre (l’actual Sagunt). Pere havia participat en alguna conxorxa contra ell, fent honor a la seua fama d’esvalotat i aventurer.

A mitjan 1247 va esclatar la sublevació mudèjar d’al-Àzraq. Jaume I va veure-hi una greu amenaça per a la consolidació de la conquesta. Per això va respondre-hi amb una mesura ben rigorosa: va decretar l’expulsió de tots els musulmans de les terres administrades en nom de la corona.

Davant d’això, un gran nombre de mudèjars es van refugiar a les apartades zones rurals de l’interior. El gruix dels habitants de la Plana de Castelló va emigrar a la serra d’Espadà, on es van fortificar. Pere de Portugal va animar-los a resistir, perquè el decret d’expulsió dels pagesos musulmans que treballaven les seues possessions perjudicava els seus interessos. Jaume I, per la seua banda, va passar per damunt del senyoriu de l’infant i va començar a fer cessions de terres als colons catalans.

En el conflicte sobre la repartició de la corona, l’infant Pere va posicionar-se en favor d’Alfons, el primogènit de Jaume I, i per tant contra el príncep hereu, el futur Pere el Gran. El monarca, conscient que tot això el debilitava, va reaccionar confiscant els castells de Morella, Sogorb, Morvedre, Almenara i Castelló. Acte seguit, va proposar a la seua esposa, Violant d’Hongria, que resolgués la seua disputa amb l’infant rebel. Ben assessorada, al febrer de 1249 la reina va dictaminar que Pere de Portugal, a canvi de rebre 100.000 sous, havia d’acceptar una guarnició reial als seus castells mentre durés la guerra amb al-Àzraq, i respectar com a fets consumats els assentaments que hi havia promogut el rei.

Sembla que el carrer de la Cova començava aquí, al final del costerut carrer avui dit del Bruch. Fa uns anys, la historiadora canareva Helena Fibla conserva una escriptura del primer terç del segle XX que contenia referències al número 1 de la «calle de la Cueva»

 

EL BRESSOL DE LA VILA

El litigi duraria fins al 1251 quan, acabada la guerra contra els moros de la serra d'Espadà, el rei va recuperar els castells i l'infant rebel va allunyar-se definitivament de la Plana de Castelló.

Així és com va arribar la pau a la frontera del Sénia.

Segurament per això al cap d'uns mesos, l’11 de maig del 1252, cinc dels divisors del 1239 van donar un vilar «al costat del Canar» perquè s'hi establiren Berenguer Daroca, els germans Berenguer i Guillem Martí i d’altres. Van triar-hi un lloc «al nucli principal de les nostres heretats», van precisar, que gaudia del vistiplau del comanador de l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

I a aquesta segona carta encara se n'hi afegirà una tercera, concedida pels cavallers santjoanistes el mateix dia. 

Em fa l'efecte que va ser a mitjan dècada dels 80 del segle passat quan vam perpetrar sengles traduccions d'aquestes cartes, per tal de publicar-les en successius números del butlletí municipal Alcanar. Sens dubte que la més impactant és l'última.

Redactat amb un to estricte i rigorós, aquest últim document sembla una sanció imposada per l’orde de l’Hospital per l’incompliment de les cartes de població anteriors. Els cavallers santjoanistes hi imposen un parell de condicions d'allò més severes: a)  Obliguen els pobladors a construir la seua casa al Canar (tenir-hi casa coberta) ans del Nadal; i b) Per la festa de Nadal s'hi hauran de quedar. En cas contrari, hauran de pagar una multa de 50 sous.

El carrer de l'Alba neix aquí de l'esgraó que, a mitjan costera de la partida de les Coves d'en Terraçola, suposava el carrer de Capdecases, també dit del Camp

Ja no s'hi valia, a viure a les coves! En endavant només haurien de servir per guardar-hi els ramats.

De manera que els repobladors anirien a buscar el sol a la cara meridional de la serra. Al futur carrer del Forn, guaitant a la plana assolellada. «El creixement d'Alcanar ha estat condicionat des de bon principi pel relleu», deia la Diagnosi de l'Agenda 21 local que es va redactar ara fa una dècada. Perquè «créixer cap a l'est ha estat difícil pels desnivells de la muntanya». 

Pel que fa a la terra del terme, el treball dels partidors comportaria el predomini de la propietat mitjana i menuda, que quedaria en mans dels repobladors per cessió o venda dels beneficiaris directes. Aquests es reservaven el domini directe de les seues terres i transferien als colons la terra en emfiteusi. I, com que era possible pactar contractes subemfitèutics, aviat van augmentar els convenis d'explotació amb l'arribada de més gent.

El carrer del Camp fa pujada, per a davallar després en direcció al carrer Nou

PAGESOS CONTRA PASTORS

Autors com Ramon Miravall han destacat com s’incrementarà amb el temps l’acció dels vencedors –especialment l’Església- contra l’islamisme: ignorant els pactes de capitulació del 1148, mitjançant l’esclavisme, la captivitat i l’espoli dels béns dels vençuts sels farà víctimes  d'una repressió sistemàtica.

Dins d'aquest nou marc polític i social, els repobladors catalans van anar introduint a les terres colonitzaades una festa cristiana d'origen medieval a la qual el poble havia incorporat un cerimonial profà: la de sant Antoni. Aquest aviat va ser escollit patró dels animals domèstics i, de retruc, dels pagesos i pastors, perquè creien que els protegiria contra l’ergotisme, conegut popularment com a foc de sant Antoni. Causada pel consum de sègol infectat i molt estesa durant l’Edat Mitjana, aquesta xacra afectava igual les persones que els animals. Tal com assenyala Joan-Hilari Muñoz Sebastià (“La devoció a sant Antoni Abat a la ciutat de Tortosa en època dels Àustries”, Actes de les jornades d’estudi sobre la festa de sant Antoni als Països Catalans, 2006),  als Ports de Morella la malaltia es va rabejar tant en els ramats i en la gent que a mitjan segle XIV s’hi va construir expressament l’hospital de Sant Antoni.

Ordenances municipals i reglaments com el Llibre delPastoret (segle XVI) prohibiran de tancar, estretir o ocupar lligallos. Fins a set canes a banda i banda, els ramats podran pasturar l'herba de les finques. Barata això, els pagesos tindran dret a munyir ovelles i a unes esmostes del fem eixerri que deixen al seu pas.

Un grapat de partides rústiques i d'altres topònims testimoniaran la vida ramadera d'Alcanar: les Mallades, el Lligallo, el Prat, la serra de la Corralissa, el Boveral, les Saleres, la Devesa, la Tancada, les Comes, el Corral de Venacà... El terme estava dividit en  quartos, que el Consell municipal llogava cada any per a farratge i pastures.

Actualment en aquesta matèria constitueix una obra de referència obligada el treball de recerca titulat Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l'Ebre, de Lluc Gombau Martorell, que la Societat Catalana de Geografia va guardonar amb el premi Joan Palau i Vera (edició 2011).

Corralissa dellà el barranc de la Martinenca, a la banda de la mar del pinar del Cono. Probablement pertanyia a l'antic terme de Codonyol. Una corralissa és un corral gran i fora de poblat, només tancat de paret, sense teulada.

Seguirà havent-hi dinasties canareves de pastors entre els anys 1550 i 1600, com ara:

• Joan, Gabriel i Marc Queralt,
• Joan i Josep Roca,
• Antoni Sans,
• Antoni Forcadell,
• Gabriel Guàrdia,
• Joan Morà (un francès d'Ulldecona casat a Alcanar)...

La majoria es diuen Joan o Antoni, com els patrons que sos pares veneraven: sant Joan Batiste, que segons la tradició feia de pastor, i sant Antoni, a qui pregaven per foragitar llops, bruixes, llamps i aquell vent roig que desgraciava el bestiar.

En primer terme, un cocó amb la seua porta i la coberta enderrocada.A la dreta de la foto, barranc perpendicular al camí dels Bandolers enllà, s'hi albira una gran corralissa encarada al sud

Al XVII, un segle força revolt, feien de pastors aquí:

• Pau, Josep, Marc, Pere, Miquel, Francesc i Damià Queralt;
• Jaume, Ramon i Damià Reverter;
• Antoni Forcadell,
• Simó Melero, 
• el peniscolà Pere Pinsà,
• el francès Pere Andreu
• el nostre ancestre Francesc Bel, pervingut del Mas dels Barberans.

Aviat la cort local de justícia no donarà l'abast als plets de pagesos contra pastors, reclamant-los el mal –les tales– que els ramats de cabres, porcs, ovelles i bous fan als conreus. Així, consta que el 9 de gener de 1765 «Jph. Garriga ha portat la Cort a Puggros y han preat de mal als empels y bordisos setse rels y maldat, a cabriu y gastos». 

Al cap d'una setmana «fonch portada la Cort al Prat, a la cenia de Jph Jovani y Juseph Fibla», per rescabalar-los amb «setze rels, mal de figues, magranes y garrofes», sense oblidar el «mal del noguer». El dia 19 «se ha portat la Cort a la heretat de Pascual Sancho y han preat de mal 15 sous â garrofes, deu â cabriu, y sinch sous â llanar y gastos». I acte seguit Carles Forcadell demandarà Benet Queralt «sobre una tala li feren los tosinos en la casa de la Ribera en atencio de confesar que los tosinos eren seus y de Jph. Bonet, que pague la tala dins deu dies»...

 Detall de la mateixa corralissa, situada en una vessant dellà la fàbrica de ciment. S'hi pot observar que la dependència de l'esquerra, a la part més alta del vessant de la serra, estava coberta. De corralisses n'hi ha arreu del Montsià, i també destaca la que voreja el lligallo de la Roca Roja a la capçalera del racó del Ninyo

EL DECLIVI DE LA RAMADERIA CANAREVA

Els terratinents i les autoritats locals no pararan d'empudegar els pastors. L'agricultura els arraconarà a la segona meitat del XVIII, amb Carles III (IV de Catalunya), la Il·lustració i la política econòmica d'un Campomanes delerós d'alimentar una població que creix fora mida.

Però l'ofici no es perd. Un parell de dècades ans de la Revolució Francesa treuen a pasturar els seus ramats:

• Antoni Sans, 
• Benet i Josep Queralt,
• Josep Guàrdia,
• Josep Forcadell,
• Joan Balada,
• Josep Bonet,
• Josep i Batiste Matamoros...

A mitjan segle XIX faran el mateix una bona colla de pastors canareus, entre els quals: 

• Andreu Rúbio (els Rúbio eren en aquell moment una família molt ben situada a la vila), 
• el perellonenc Joan Aubalat (avui amb una munió de descendents a les Cases),
• Batiste Pla (avantpassat dels Cupidos)... i molts d'altres.

Cent anys després, a tall d'epíleg d'aquesta èpica d'un poble que va ser de pastors però ja no se'n recorda, encara hem vist les ovelles del tio Nano («Si vols créixer gord i sano, menja formatge del tio Nano!») Ronda amunt, en busca del corral de les Comes. O el ramat de Xelina travessant la Ronda.

Un racó que, ans de construir-s'hi cap edificació, resultaria ben familiar als pastors canareus d'antany: l'encreuament dels lligallos de Sòl de Riu i del Cementiri

Mentrestant, el declivi irreversible de la ramaderia donarà peu a la dolorosa usurpació dels lligallos del Carreró, del Coll de les Forques, de la Roca Roja, del Coll de la Punta, de la Mar... Encara al març de l'any 1961, el sindicat vertical de ramaderia de la Delegación Nacional de Sindicatos de Falange Española Tradicionalista y de las JONS s'adreçava a la direcció general corresponent del govern de Franco interessant-se per una denúncia relativa a les vies pecuàries del terme. Feia un any que l'havien presentada deu pastors rapitencs, "en su propio interés y en el general de todos los ganaderos españoles", per a queixar-se del mal estat dels lligallos -en aquell moment canareus- de la Granja i de l'Esglèsia Nova. 

"Importa pues", hi demanaven els pastors, "que sea practicado un nuevo e inmediato deslinde de la vía pecuaria La Granja y de la Iglesia Nueva; un nuevo amojonamiento de lo que sea deslindado; la restitución de ambos a los ganaderos; y la exigencia de sanciones a los intrusos y usurpadores que sean responsables, tanto en el orden civil, como en el penal (que de todo hay)".

MISTERIS QUE ANS NO SUSCITAVEN GAIRE INTERÈS, I ARA SÍ

D'una altra banda, diu Amades que els pastors d'arreu del món són tinguts per «músics per excel·lència que senten la música vinculada en ells mateixos per una raó atàvica d'ofici». Es valen del ritme per governar millor els ramats. La cultura musical dels pastors, diu l'etnògraf, «respon a un fet pràctic francament utilitari, i té la valor d'una eina». Tindrà això res a veure amb l'atàvica afecció canareva a la música?
 

El carrer de Sant Miquel, al cor de l'antiga partida de les Coves d'en Terraçola. És d'allò més costerut. Una tranquil·la ascensió, amb l'ajut de les baranes si cal, ens permetrà fer-nos una idea de l'espadat que hi existia ans que el poble cresquera cap allí i, a poc a poc, l'anessen terraplenant per a poder obrir-hi carrers

Aquelles coves d'en Terraçola de què parlàvem són un monument a la precarietat. A l'astrugància. A la provisionalitat dels difícils temps primers, en què els canareus replegaven pedres de llamp per emparar el bestiar de centelles i tempestes; i, per guardar-lo de les bruixes, collien ruda i plantes remeieres. «Algun dia els arqueòlegs potser hi exhumaran murs de pedra grossa», vam aventurar en va una dècada enrere a les pàgines de Lo Rafal, «olletes de pasta grisa, tapadores planes i peces amb vidrats primerencs, de tonalitats verdoses... i encara, al racó, una atrotinada moneda del segle XIII». 

El carrer de la Cova encara figurava en un “Plan i carrers d’Alcanar (revisat per l’Ajuntament)” elaborat l’any 1908 a escala 1:5000. Francesc Carreras Candi va incloure'l al volum III de la seua Geografia General de Catalunya (obra publicada entre 1908 i 1918) que es pot consultar a la pàgina de l’Institut Cartogràfic.

Aquest plànol ja va ser reproduït en un número  del butlletí informatiu municipal Alcanar dels primers anys 80 del segle passat. M'enganya la memòria, o va ser a la secció “Regirant la calaixera” que duia Jacint Bort? Poc després l’estudiós rapitenc Lluís Millan il·lustraria amb el mateix croquis un capítol relatiu al nostre poble del seu recull El desembarcament del general Ortega a la Ràpita “La Creu del Coll” (1860-1985).

Fa uns anys vam participar, a través de J. M. Gombau, en la tria d'un grapat de saborosos mots entre els molts que singularitzen la parla canareva: rasclet, cofa, gipó, cossi, trompitxa, garró, gambalatxo, lligallo... Ho vam fer perquè ens els guardessen uns quants esgraons del carrer de Sant Miquel

Fa uns pocs anys vam tenir ocasió de comentar el plànol del llibre de Carreras Candi amb la  Ruth Ramal. L’hi havia proporcionat Joan Bte. Beltran Reverter per al seu treball de recerca sobre el nomenclàtor dels carrers d’Alcanar. S'hi distingia prou bé el traçat que encara tenia el carrer de la Cova a les primeries del segle en què ha desaparegut, informació que es podia ampliar consultant el plànol amb què vam il·lustrar l'article "Les coves d'en Terraçola: el melic oblidat d'Alcanar" publicat a la revista Lo Rafal de novembre-desembre de 2003.

El 2011 la Ruth rebria pel seu treball el premi de Recerca Jove de Catalunya.

 

















En relació amb allò val a dir que aquestes últimes quatre entrades del bloc no són sinó la reproducció, amb alguns canvis, de sengles col·laboracions que van sortir a Lo Rafal entre els mesos de desembre de 2003 i juny de 2004. Curiosament, la primera d'elles es va il·lustrar amb l'antic plànol destapant el misteriós carrer de la Cova... sense que llavors la descoberta (redescoberta, més ben dit) tingués a penes cap repercussió. Va passar del tot desapercebuda. Com si no se n'hagués assabentat ningú.

Quin contrast amb el ressò que les mateixes coses tenen ara a la xarxa! En l'última setmana, les tres primeres entrades dedicades al melic d'Alcanar -les coves d'en Terraçola, el carrer de la Cova, el passat ramader d'Alcanar, etc.- han disparat les visualitzacions de la pàgina fins a superar les 150. Potser caldrà prendre'n nota amb vista a altres iniciatives de difusió del patrimoni històric local.

Capítol a part mereixeria un altre interessant treball de recerca. El va presentar més recentment, al gener de 2012, l'Arantxa Bel Vallés. Es titula La carta de poblament d'Alcanar - Set-cents setanta-dos anys d'història. A banda de l'estudi històric i del document, amb abundant informació pacientment recopilada, el treball conté uns valuosos annexos amb reproduccions de les còpies de la carta de poblament d'Alcanar i, així mateix, un seguit de fotografies inèdites amb detalls de la cova del carrer del Camp. Segur que tornarem a parlar-ne en alguna altra entrada d'aquest bloc.

Imatge del nucli antic d'Alcanar des del campanar de l'església. La fotografia, d'Arantxa Bel Vallès, il·lustra el seu treball de recerca sobre la carta de poblament

Durant les inexorables Quinquennals, en passejar-nos el Rocall, per què no dediquem un pensament a aquells primers canareus i canareves de la frontera entre dos móns? Als pastors que gosaren d'habitar les coves d'en Terraçola en els anys incerts d'al-Àzraq, el dels Ulls Blaus. I si ho fem amb els versos de Trinitari?

«Són fills del sentiment

que ens encadena

al solc original,

no és gens forçat

ve natural

és el fil de la fidelitat

qui l'ha teixit»

Inspirades en la intuïció poètica de l'autor de Jardins ignorats, a través de les últimes entrades d'aquest bloc hem mirat de reprendre el cordó umbilical que ens lliga al seti mare.

 A les coves d'en Terraçola. Des del melic oblidat d'Alcanar.

El melic d'Alcanar (3): pagesos o pastors?

Els lligallos són els camins més antics de la Península Ibèrica, les autopistes de la Prehistòria: obertes per les bèsties que ambulaven en busca d'aigua, pastures o preses, van ser aprofitades després pels grups de pastors del Neolític

La civilització ibèrica ja degué trobar-se'n de fets, de lligallos, i va llegar-ne els traçats als ramaders d'al-Àndalus.

A mitjan segle XII, la conquesta cristiana de la Catalunya Nova permet d'allargar els camins ramaders. Aquests reben diversos noms: carrerades, cabanes, assagadors... O lligallos, nom manllevat de l'organització gremial de pastors de la Corona d'Aragó.

Un lligallo era originàriament una comunitat ramadera de caràcter local, creada per a recollir, custodiar i lliurar als propietaris els caps de ramat esgarriats.  A Terol ja se n'autoritza un l'any 1259, quan la integració del territori es veu afavorida per una transhumància reviscolada gràcies al fet que els ordes militars –com el dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem a la nostra comarca– s'afanyen a liquidar l'economia de robatori imperant fins llavors a les terres de frontera.

Rutes de la transhumància

El terme lligallo, amb el significat de "via pecuària", sovinteja a la toponímia de les Terres de l'Ebre. Al municipi de Camarles (Baix Ebre), el topònim els Lligallos serveix per anomenar  conjuntament els nuclis del Lligallo del Gànguil i el Lligallo del Roig.

Entre aquelles terres frontereres destacaven les planes de la comarca del Montsià, que eren tradicionalment àrees de pastura i, sobretot, d'hivernada per a grans concentracions de bestiar. Les nombroses vies pecuàries canareves en són una prova: lligallo del Codonyol, lligallo de la Roca Roja, lligallo del Mar, lligallo del Riu de la Sènia, lligallo de Sòl de Riu, lligallo de Metxa, lligallo del Coll de la Punta, lligallo de les Comes (també dit del Coll de les Forques), lo Lligallet...

 

De la plaça del Mirador estant podem admirar la majestuosa entrada del lligallo de Sòl de Riu al nucli urbà d'Alcanar. Només ens cal imaginar els ramats d'ovelles pujant de les pastures d'hivern (a la plana) cap a les pastures d'estiu o agostejadors (a les muntanyes de l'interior) 

De les cinc rutes que seguien els ramats entre la costa mediterrània i la serra de Gúdar, n'hi havia una que des de les pastures d'hivern als pobles del Montsià i del Baix Maestrat, passant per Traiguera, Xert i Morella, feia més de 100 km fins a Vilafranca del Cid. Era la Ruta del Llosar, que duu el nom de l'ermita de Vilafranca. Allí les ovelles es repartien per agostar a les muntanyes de Valdelinares, Fortanet i Cantavella, a més de 2.000 metres d'altura.

L'origen dels lligallos es perd en la nit dels temps. «Després de les vies fluvials», intueix Joan Amades, «amb tota probabilitat foren les primeres que es van establir».

La transhumància responia a les necessitats de la ramaderia. Amb aquesta, l'home va subjectar la seua vida a les conveniències del bestiar, que va esdevenir la seua principal font de recursos, quan no l'única.

Un camí, un coll per salvar l'espadat de la serra

Avui sabem que, contra allò que podria suposar-se, els camins medievals no anaven per les valls. Com només hi circulava gent a peu i burros amb sàrria, les plogudes i la falta de ferm feien el pas per les planes igual de penós que per les serres. Per això buscaven el recorregut més curt entre dos punts, sense parar compte en l'abrupte del terreny.

De la mateixa manera, els lligallos menyspreaven l'orografia i la topografia. El pendent i les dificultats rai. El cas era que tinguessen una bona amplària i fàcils accessos a fonts, corrals, abeuradors, paridores, descansadors, tancades, comptadors, corralisses, guals, saleres, mallades i d'altres elements accessoris... I tot això, sense cap temor dels forts pendents.

La cova del carrer del Camp s'ha salvat perquè el seu propietari li va donar diverses utilitats al llarg del temps: magatzem, celler, potser va fer-s'hi un molí xicotet i tot... Al cap de dins, fa deu anys encara hi conservava una antiga corriola, un morter de pedra i més estris i arreus

 

L'any 1239, els senyors feudals del Canar els donen als nous pobladors, «amb totes les seues entrades i sortides, amb tot allò que els pertany des de l'abisme fins al cel», «les serres i les planes, els boscos i la llenya», «els prats, les pastures i la cacera», i «les aigües dolces i salines». Què ens suggereixen, aquestes paraules: entrades, sortides, serres, prats, pastures, aigües...?

Que la seua precària economia havia de basar-se en l'aprofitament dels recursos cinegètics, forestals... i, sobretot, en la ramaderia.

Aquesta fotografia recent de Joan M. Gombau mostra la banda del carrer del Camp on es conserva una de les esplugues de la partida de les Coves d'en Terraçola, justament on naixia el desaparegut carrer de la Cova

Sembla que en aquella desassossegada frontera del Sénia els primers canareus serien, més que no pagesos, pastors d'ovelles. Se n'aprofitava tot: amb la llana, filada i puntejada a la llar, s'hi feien vestits millors que els de lli o cànem; de la llet en resultaven formatges i mantegues amb què satisfer prestacions senyorials...

Sí, els primers canareus serien pastors que van triar per a viure el lloc que més els convenia. Per les seues condicions naturals. Sense que de moment calgués alçar-hi cap casa: al sopluig d'unes coves a tocar d'un xaragall, al cara-sol d'un tossal escollit pel mèrit de ser l'enforcament de les principals (les úniques?) vies de comunicació que s'havien trobat al terme deçà els aiguamolls, estanys i marjals de la costa.

Perquè un poblet medieval es localitzés vora un camí, calia que allí existira algun element singular, natural o no, que hi concentrés el trànsit: un nucli anterior, un coll per travessar la serra... 

Aquest és el cas d'Alcanar.

Una altra perspectiva del carrer del Camp, que fa 200 anys s'anomenava també, i ben gràficament, carrer de Capdecases: no en va era un carrer tan i tan llarg... que arribava fins a l'extrem on s'acabaven les cases del poble

Nus de vies pecuàries

El relleu del nucli urbà ha estat d'allò més rebaixat de llavors ençà. L'estudi de les corbes de nivell ens permet, però, de reconstruir-ne l'orografia natural que s'hi trobaren Bernat  Terraçola i els repobladors del segle XIII.

L'actual carrer de Sant Nicolau ja era una torrentera que, en arribar a la placeta del Peó, confluïa amb una colossal barrancada, Bassa i Camí Ample avall, per on s'escolaven les aigües de l'ampli amfiteatre de serres a tall d'embut descomunal. 

A partir d'aquell aiguabarreig en un Toll (així s'anomenava antany l'actual carrer de Gutenberg) espaiós, estantís i segurament insalubre, tots dos barrancs es convertien en un de sol. Aquest, fondo i impracticable, baixava per allò que ara és el carrer de Felip Pedrell fins desviar-se a la dreta per l'actual Rasa.

El jaç humit del barranc, farcit de clots i cocons, l'ocupava una bosquina clara de baladres. Als costats, clapes de murta densa i obagosa, de fullatge menut i lluent. Descendia en pendent al peu d'un abrupte contrafort, que en els segles següents seria d'allò més desbastat per a fer-hi l'església parroquial i les seues escaletes. 

Més enllà, allí on amb el temps es construirien l'abeurador i després els rentadors del Poador (topònim urbà que acabaria donant nom al singular carreró encara existent), el barranc anava assuavint-se a poc a poc. Així passava sota l'actual casa del Marquès, en busca de l'escorranc dels futurs carrers de Càlig i de Sebastià Anglès.

Quin camí medieval hauria triat aquells fondals intransitables, torrencials quan no malsans?

Jaç rocós molt semblant al d'aquell barranc de fa 800 anys que avui s'ha convertit en el carrer de Felip Pedrell, un dels eixos comercials d'Alcanar (la foto és del barranc de la Martinenca)

Igual d'insalvable resultava l'espadat rocallós que dominava el capdamunt dels actuals carrers Nou, d'Hug de Folcalquer, del Forn i de Forcadell.

Com fer-s'ho per travessar aquella llarga timba inaccessible, aquell Rocall inexpugnable?

Només n'hi havia un, de pas natural: pel xaragall del coll de Bonmatí (aquí en diem aixaragalls, dels còrrecs amb arena i pedres menudes escampades per un terreny inclinat). Just a rampeu del qual, i no per atzar, un garbuix de lligallos morien en abandonar la plana litoral, fosos en un de sol que s'enfilava xaragall amunt, vora les coves, per tal de coronar les altures del  Rocall. 

Allí dalt t'hi donaria la benvinguda una esplanada de rocs, desmanegada blancor grisenca de fragments despresos de les roques. A les clarianes, brolles de romer, timó i cepell sobresortirien de les mates d'herba seca per a alegrar una mica tot aquell pedruscall.

L'actual carrer de Bonmatí, antic coll o lloc de pas per on els ramats pujaven al Rocall. Llavors, per l'anomenada costa de Damunt, feien cap a la Serreta. Allí encaraven el lligallo del Coll de les Forques, que els duria a les pastures de l'interior

D'una altra banda, el Rocall constituïa un magnífic mirador per contemplar tant la part baixa del vessant assolellat de la serra com la plana litoral d'on venien els lligallos, les quals compartien la mateixa vegetació natural: una massa de l'alçària d'una persona, atapeïda i ombrívola, de coscoll -punxent i quasi impenetrable- i matissa, amb margallons, bordissos, artítjols, esparragueres... 

Sort dels lligallos, que si no...! El que s'enfilava al Rocall pel xaragall del coll de Bonmatí anava acte seguit des de la Serreta (la que segles després acolliria les eres del poble, el Calvari antic amb la seua esglesiola, i ara la plaça del Mirador), a través del coll de les Forques, de coma en coma i sense trepitjar mai més el pla, fins a la serra de la Vila, al límit amb el terme d'Ulldecona; i encara, crestejant pel lligallo dels Barranquets fins a les Saleres, empalmar amb el lligallo de Valldepins cap a l'interior muntanyenc de la comarca.

Les Comes

Les comes eren antics prats situats en serres altes i unides entre si, de cims aplanats i sense penyes ni precipicis, riques en bons herbatges adients per a la pastura. A Alcanar han quedat fossilitzades justament en el topònim partida de les Comes. L'antiga serra de la Vila no va tenir tanta sort: em fa l'efecte que ara s'hi ha encimbellat una antena que acabarà rebatejant-la, si ja no ho ha fet.

Valuosa recreació d'Alcanar i el seu voltant en l'època de la carta de població (segle XIII). La va elaborar pacientment el topògraf Joan Miquel Gombau amb els mitjans precaris de fa deu anys, a partir d'una fotografia aèria de mitjan segle XX i de diversa informació sobre les corbes del relleu original. Malgrat la seua senzillesa, la reproduïm per l'interès que té. A banda de les Comes, la Serreta i el Rocall, podem observar en color més fosc els barrancs que hi hem denominat "de Sant Nicolau" (en al·lusió a l'actual carrer) i "del Camí Ample" (ídem), que confluïen al Toll de la placeta del Peó, a tall d'embut. Llavors es convertien en un sol barranc fondo, que davallava pel carrer de Felip Pedrell, es desviava per la Rasa i seguia pel Poador i pels avui carrers de Càlig i de Sebastià Anglès... En un color més clar hi veiem els lligallos de la plana, que van ajuntant-se a rampeu de la serra per tal de pujar al Rocall pel xaragall del coll de Bonmatí: per la banda dreta hi ve el lligallo (ara carretera) de Sòl de Riu, que incorpora per la seua dreta el lligallo del Pou (actualment, prolongació de l'avinguda de Catalunya) i, més amunt, també per la seua dreta, el lligallo dit del Cementiri (devien rebatejar-lo així a mitjan segle XIX en construir-s'hi el nou fossar perquè en realitat, si no anem errats, es tracta del tram de l'ancestral camí dels Bandolers que ve de la partida de les Calafes)

Per tot això aquell Alcanar precursor, efímer refugi rupestre que duraria de la primavera del 1239 fins al Nadal del 1252, no pogué nèixer enlloc sinó aquí. Per obra i gràcia del nuc de lligallos. Condicionat del tot per la principal font de recursos dels primers canareus i canareves: les seues ovelles i cabres.

El melic d'Alcanar (2): coves de pastors vora el lligallo

Maig del 1248. És temps d'esquilar. Des de les fonts que nodreixen el gran abeurador de Sòl de Riu, el pastor va acomboiant la rabera d'ovelles, lligallo amunt

El lligallo de Sòl de Riu conflueix a peu de serra amb tres camins ramaders més, que un dia es diran de Metxa, del Pou i del Cementiri. Tots tres s'hi fonen en un de sol que puja pels primers pendents del Rocall decantant-se a l'esquerra i de seguida, pel coll de Bonmatí, fa cap a la costa de Damunt i d'allí a la Serreta.

El coll de Bonmatí era l'única depressió a la carena de la serra per on podia travessar-se-la d'un vessant a l'altre. L'orografia hi va crear, enmig dels penyals abruptes i roquissers  impracticables del Rocall, un aixaragall que les bèsties salvatges aprofitaren com a pas natural. Amb els segles, l'home va convertir-lo en un tram del camí ramader que, com tots els d'aquesta classe, evitava les fondalades i discorria per les comes i per collades com la de Bonmatí.

Sobre el pedruscall blanquinós de l'aixaragall, el rosari de canguel·les exhala una ferum càlida, amarga, herbosa. No caldrà arribar a la costa de Damunt (avui, carrer del Raval de Sant Isidre). Perquè a mitjan vessant, en un replà a mà dreta del coll, de cara al sol llevant i al recer del vent de dalt, sobresurten de la penya les façanes –de pedra seca o unida amb fang argilós– d'una filera d'habitatges i corrals a redós de les coves que els protegeixen de la pluja i el fred.

El pastor hi tanca el ramat, senyant-se per guardar-lo del llop i de les bruixes. Com tots els dies al tardet, la fum que s'escola per algun forat mascara la cinglera. Sort que ja és a casa.

 Detall d'un plànol de l'any 1930, relatiu als lligallos existents al terme municipal d'Alcanar (en aquella saó va ser cosa de l'Administració central de l'Estat, però actualment les vies pecuàries són competència de la Generalitat de Catalunya). El fragment reproduït aquí es refereix a l'arribada del LLIGALLO DE SÒL DE RIU al nucli urbà canareu. A l'esquerra de la imatge -és a dir, a la dreta pujant de Sòl de Riu- es pot observar la intersecció amb el lligallo del Pou (que ara s'ha convertit en la prolongació de l'avinguda Catalunya) i, més amunt, el molí dels Castell davant per davant d'una finca d'Andreu Nolla. Aquesta entrada del lligallo al nucli urbà constitueix avui el carrer de la Mare de Déu de Montserrat.

Ho ha estudiat el professor M. Riu: la forma més antiga d'habitatge rural desenvolupada a Catalunya entre els segles XI i XIII, sobretot a les zones frontereres amb l'Islam, solia aprofitar una cova o espluga (spelunca, en llatí).

La concavitat hi feia de sostre natural; la roca horitzontal artificialment allisada, de sòl; la penya vertical, de paret del fons. Si en traspuava aigua, l'aprofitaven deixant-la degotejar en piles de pedra, les quals formaven part d'un mobiliari i uns estris d'allò més rudimentaris: un foc de terra central, un banc lateral interior d'obra o excavat a la roca, algun forat als murs a tall d'armari o rebost, sitges per guardar-hi la collita, olles i gerres de ceràmica grisenca, plats i culleres de fusta, algun ganivet de ferro...

Com el de la Jaça (situat al municipi de Cercs, alt Berguedà), aquests vilars de poques cases imitaven la tradició rupestre del mas primitiu de zones pre-pirinenques com el Pallars, on n'han quedat vestigis importants. Resultat de la desintegració d'una vil·la o fundus ibero-romà, eren habitats per grups familiars de pastors. Quatre camps, quatre horts s'esgraonaven en un pendent immediat: al camp ras –per oposició al cobert facilitat per les coves–, a la terra campa, a partir de replans... no gaire diferents d'aquell on ara s'assenta, a rampeu de l'antic cingle, el nostre carrer del Camp.

Aixaragall amunt, vora les coves, la rabera coronaria el Rocall. Acte seguit aniria des de la Serreta, a través del coll de les Forques, de coma en coma i sense trepitjar mai més el pla, en direcció a l'anomenada serra de la Vila, al límit amb el terme d'Ulldecona.

ELS PARTIDORS

Tot i que a Alcanar ja hi havia repobladors l'any 1222 –un document hi esmenta un predi «qui est in termino Ulldechone [...] dictum Canar»–, va ser el 28 de febrer de 1239 quan el mestre hospitaler d'Amposta va concedir-hi la carta de població en què designava els encarregats del repartiment: Bernat Terraçola (del Penedès?), Pere Vallsera (del Capcir, a la Catalunya Nord?), Ramon Safont (de l'Alt Empordà?), Martí Casals (del Pallars?), Ramon Llopis... Gent del Pirineu la majoria. Avesats, a l'hora d'establir-se, a les formes d'hàbitat pròpies del seu lloc d'origen.

En nom dels senyors feudals de l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, els flamants partidors recorrerien el terme a fi de fer-ne lots de terres suficients per al manteniment d'una família de peó, ans d'adjudicar-los per donació en plena propietat o en cens.

Diuen que així va nèixer Alcanar.

LES TEMORS DE LA FRONTERA

Vora el camí que du al resguard del castell d'Ulldecona, el pastor d'ovelles s'encara al precari abrigall del Rocall, que fa pudor de fem. A llevant, els mals esperits dels marjals i el perill dels moros de la mar. A cerç i a ponent, els boscos de la serralada del Montsià, habitats per dimonis en forma de llop, l'enemic de Nostre Senyor que ataca els ramats perquè els pastors van assistir la Mare de Déu a Betlem. Tothom mira de no esmentar-lo, perquè tan bon punt ho facen se'ls presentarà. Per això a la canalla també se l'espanta amb un dels altres noms del diable: el Boti.

Algú s'afigurava que havien desaparegut totes les coves de pastors que estan a l'origen del primer poblament d'Alcanar? Doncs no. Heus-en aquí una, utilitzada durant molt de temps com a magatzem: cofes i altres arreus, guarniments de Quinquennals, un ciclomotor, una engerra, caixes de taronges al fons... hi cabia de tot! Aquesta fotografia, tota una  exclusiva que Joan Miquel Gombau pogué obtenir per gentilesa de Ramon Adell, aleshores propietari de l'espluga, té ja uns deu anys.

I de les planes del sud venien les temors de la frontera.

Les que havien d'avortar aquell primer poblament d'Alcanar responien a un nom esgarrifós: Habuadele Yuan Fudayl, Alaçrac. Per als textos àrabs de l'època, «l'Il·lustríssim Visir, el Noble, l'Altíssim, l'Eminentíssim, l'Exalçadíssim» Muhàmmad Abu-Abd Al·lah ibn Hudhayl as-Saghir (1230-1276), més conegut com al-Àzraq ("el d'ulls blaus").

Aquest heroi de la resistència islàmica, nascut a la Vall d'Alcalà, comarca de la Marina Alta, quedaria en el folclore valencià com una mena d'home del sac: el seu nom serviria tant per a  atemorir i clamar els xiquets malcriats com per a designar els animals feréstecs, aladracs. I en memòria seua s'inventarien les festes de Moros i Cristians.

Feia pocs anys que Jaume I havia conquerit el regne de València, poblat per una mar de musulmans. A mitjan 1247 el cabdill al-Àzraq va sublevar-se prop de Xàtiva. Davant d'aquesta amenaça, el rei va decretar l'expulsió de tots els moros de les terres administrades en nom de la corona. Espantats, els de la Plana de Castelló van fortificar-se a la serra d'Espadà.

Dos anys llargs duraria la lluita mudèjar, amb el suport que l'infant Pere de Portugal –perjudicat econòmicament per l'expulsió– els prodigava des dels seus castells de Morella, Almenara i Castelló. 

Els primers canareus tornaven a olorar la guerra de ben prop, quan encara tenien tendres les ferides de la devastadora ràtzia del sarraí Zayyan. Aquest va néixer a Onda (Plana Baixa), però era de la cèlebre família peniscolana dels ibn Mardanix ("els Martines"). Després de capturar València el 1229 i convertir-se'n en l'últim emir musulmà, havia arribat  fins a Tortosa i Amposta corrent les terres del Montsià i fent-hi tot el mal que va poder.

Tot plegat no resultava gens tranquil·litzador. Per això les coves d'en Terraçola, en comptes de donar lloc a un nucli permanent, es quedarien en refugi circumstancial d'uns pastors esverats.

Vés a saber què podia baixar de Morella. O de la serra d'Espadà.