Tradueix

El melic d'Alcanar (3): pagesos, o pastors d'ovelles?



Els lligallos són els camins més antics de la Península Ibèrica, les autopistes de la Prehistòria: obertes per les bèsties que ambulaven en busca d'aigua, pastures o preses, van ser aprofitades després pels grups de pastors del Neolític


La civilització ibèrica ja degué trobar-se'n de fets, de lligallos, i va llegar-ne els traçats als ramaders d'al-Àndalus.

A mitjan segle XII, la conquesta cristiana de la Catalunya Nova permet d'allargar els camins ramaders. Aquests reben diversos noms: carrerades, cabanes, assagadors... O lligallos, nom manllevat de l'organització gremial de pastors de la Corona d'Aragó.

Un lligallo era originàriament una comunitat ramadera de caràcter local, creada per a recollir, custodiar i lliurar als propietaris els caps de ramat esgarriats.  A Terol ja se n'autoritza un l'any 1259, quan la integració del territori es veu afavorida per una transhumància reviscolada gràcies al fet que els ordes militars –com el dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem a la nostra comarca– s'afanyen a liquidar l'economia de robatori imperant fins llavors a les terres de frontera.

RUTES DE LA TRANSHUMÀNCIA


El terme lligallo, amb el significat de "via pecuària", sovinteja a la toponímia de les Terres de l'Ebre. Al municipi de Camarles (Baix Ebre), el topònim els Lligallos serveix per anomenar  conjuntament els nuclis del Lligallo del Gànguil i el Lligallo del Roig.

Entre aquelles terres frontereres destacaven les planes de la comarca del Montsià, que eren tradicionalment àrees de pastura i, sobretot, d'hivernada per a grans concentracions de bestiar. Les nombroses vies pecuàries canareves en són una prova: lligallo del Codonyol, lligallo de la Roca Roja, lligallo del Mar, lligallo del Riu de la Sènia, lligallo de Sòl de Riu, lligallo de Metxa, lligallo del Coll de la Punta, lligallo de les Comes (també dit del Coll de les Forques), lo Lligallet...

 
De la plaça del Mirador estant podem admirar la majestuosa entrada del lligallo de Sòl de Riu al nucli urbà d'Alcanar. Només ens cal imaginar els ramats d'ovelles pujant de les pastures d'hivern (a la plana) cap a les pastures d'estiu o agostejadors (a les muntanyes de l'interior)  
De les cinc rutes que seguien els ramats entre la costa mediterrània i la serra de Gúdar, n'hi havia una que des de les pastures d'hivern als pobles del Montsià i del Baix Maestrat, passant per Traiguera, Xert i Morella, feia més de 100 km fins a Vilafranca del Cid. Era la Ruta del Llosar, que duu el nom de l'ermita de Vilafranca. Allí les ovelles es repartien per agostar a les muntanyes de Valdelinares, Fortanet i Cantavella, a més de 2.000 metres d'altura.


L'origen dels lligallos es perd en la nit dels temps. «Després de les vies fluvials», intueix Joan Amades, «amb tota probabilitat foren les primeres que es van establir».

La transhumància responia a les necessitats de la ramaderia. Amb aquesta, l'home va subjectar la seua vida a les conveniències del bestiar, que va esdevenir la seua principal font de recursos, quan no l'única.

UN CAMÍ, UN COLL PER SALVAR L'ESPADAT DE LA SERRA


Avui sabem que, contra allò que podria suposar-se, els camins medievals no anaven per les valls. Com només hi circulava gent a peu i burros amb sàrria, les plogudes i la falta de ferm feien el pas per les planes igual de penós que per les serres. Per això buscaven el recorregut més curt entre dos punts, sense parar compte en l'abrupte del terreny.

De la mateixa manera, els lligallos menyspreaven l'orografia i la topografia. El pendent i les dificultats rai. El cas era que tinguessen una bona amplària i fàcils accessos a fonts, corrals, abeuradors, paridores, descansadors, tancades, comptadors, corralisses, guals, saleres, mallades i d'altres elements accessoris... I tot això, sense cap temor dels forts pendents.

La cova del carrer del Camp s'ha salvat perquè el seu propietari li va donar diverses utilitats al llarg del temps: magatzem, celler, potser va fer-s'hi un molí xicotet i tot... Al cap de dins, fa deu anys encara hi conservava una antiga corriola, un morter de pedra i més estris i arreus
L'any 1239, els senyors feudals del Canar els donen als nous pobladors, «amb totes les seues entrades i sortides, amb tot allò que els pertany des de l'abisme fins al cel», «les serres i les planes, els boscos i la llenya», «els prats, les pastures i la cacera», i «les aigües dolces i salines». Què ens suggereixen, aquestes paraules: entrades, sortides, serres, prats, pastures, aigües...?

Que la seua precària economia havia de basar-se en l'aprofitament dels recursos cinegètics, forestals... i, sobretot, en la ramaderia.

Aquesta fotografia recent de Joan M. Gombau mostra la banda del carrer del Camp on es conserva una de les esplugues de la partida de les Coves d'en Terraçola, justament on naixia el desaparegut carrer de la Cova

Sembla que en aquella desassossegada frontera del Sénia els primers canareus serien, més que no pagesos, pastors d'ovelles. Se n'aprofitava tot: amb la llana, filada i puntejada a la llar, s'hi feien vestits millors que els de lli o cànem; de la llet en resultaven formatges i mantegues amb què satisfer prestacions senyorials...

Sí, els primers canareus serien pastors que van triar per a viure el lloc que més els convenia. Per les seues condicions naturals. Sense que de moment calgués alçar-hi cap casa: al sopluig d'unes coves a tocar d'un xaragall, al cara-sol d'un tossal escollit pel mèrit de ser l'enforcament de les principals (les úniques?) vies de comunicació que s'havien trobat al terme deçà els aiguamolls, estanys i marjals de la costa.

Perquè un poblet medieval es localitzés vora un camí, calia que allí existira algun element singular, natural o no, que hi concentrés el trànsit: un nucli anterior, un coll per travessar la serra... 

Aquest és el cas d'Alcanar.

Una altra perspectiva del carrer del Camp, que fa 200 anys s'anomenava també, i ben gràficament, carrer de Capdecases: no en va era un carrer tan i tan llarg... que arribava fins a l'extrem on s'acabaven les cases del poble

NUC DE LLIGALLOS


El relleu del nucli urbà ha estat d'allò més rebaixat de llavors ençà. L'estudi de les corbes de nivell ens permet, però, de reconstruir-ne l'orografia natural que s'hi trobaren Bernat  Terraçola i els repobladors del segle XIII.

L'actual carrer de Sant Nicolau ja era una torrentera que, en arribar a la placeta del Peó, confluïa amb una colossal barrancada, Bassa i Camí Ample avall, per on s'escolaven les aigües de l'ampli amfiteatre de serres a tall d'embut descomunal. 

A partir d'aquell aiguabarreig en un Toll (així s'anomenava antany l'actual carrer de Gutenberg) espaiós, estantís i segurament insalubre, tots dos barrancs es convertien en un de sol. Aquest, fondo i impracticable, baixava per allò que ara és el carrer de Felip Pedrell fins desviar-se a la dreta per l'actual Rasa.

El jaç humit del barranc, farcit de clots i cocons, l'ocupava una bosquina clara de baladres. Als costats, clapes de murta densa i obagosa, de fullatge menut i lluent. Descendia en pendent al peu d'un abrupte contrafort, que en els segles següents seria d'allò més desbastat per a fer-hi l'església parroquial i les seues escaletes. 

Més enllà, allí on amb el temps es construirien l'abeurador i després els rentadors del Poador (topònim urbà que acabaria donant nom al singular carreró encara existent), el barranc anava assuavint-se a poc a poc. Així passava sota l'actual casa del Marquès, en busca de l'escorranc dels futurs carrers de Càlig i de Sebastià Anglès.

Quin camí medieval hauria triat aquells fondals intransitables, torrencials quan no malsans?

Jaç rocós molt semblant al d'aquell barranc de fa 800 anys que avui s'ha convertit en el carrer de Felip Pedrell, un dels eixos comercials d'Alcanar (la foto és del barranc de la Martinenca)

Igual d'insalvable resultava l'espadat rocallós que dominava el capdamunt dels actuals carrers Nou, d'Hug de Folcalquer, del Forn i de Forcadell.

Com fer-s'ho per travessar aquella llarga timba inaccessible, aquell Rocall inexpugnable?

Només n'hi havia un, de pas natural: pel xaragall del coll de Bonmatí (aquí en diem aixaragalls, dels còrrecs amb arena i pedres menudes escampades per un terreny inclinat). Just a rampeu del qual, i no per atzar, un garbuix de lligallos morien en abandonar la plana litoral, fosos en un de sol que s'enfilava xaragall amunt, vora les coves, per tal de coronar les altures del  Rocall. 

Allí dalt t'hi donaria la benvinguda una esplanada de rocs, desmanegada blancor grisenca de fragments despresos de les roques. A les clarianes, brolles de romer, timó i cepell sobresortirien de les mates d'herba seca per a alegrar una mica tot aquell pedruscall.

L'actual carrer de Bonmatí, antic coll o lloc de pas per on els ramats pujaven al Rocall. Llavors, per l'anomenada costa de Damunt, feien cap a la Serreta. Allí encaraven el lligallo del Coll de les Forques, que els duria a les pastures de l'interior

D'una altra banda, el Rocall constituïa un magnífic mirador per contemplar tant la part baixa del vessant assolellat de la serra com la plana litoral d'on venien els lligallos, les quals compartien la mateixa vegetació natural: una massa de l'alçària d'una persona, atapeïda i ombrívola, de coscoll -punxent i quasi impenetrable- i matissa, amb margallons, bordissos, artítjols, esparragueres... 

Sort dels lligallos, que si no...! El que s'enfilava al Rocall pel xaragall del coll de Bonmatí anava acte seguit des de la Serreta (la que segles després acolliria les eres del poble, el Calvari antic amb la seua esglesiola, i ara la plaça del Mirador), a través del coll de les Forques, de coma en coma i sense trepitjar mai més el pla, fins a la serra de la Vila, al límit amb el terme d'Ulldecona; i encara, crestejant pel lligallo dels Barranquets fins a les Saleres, empalmar amb el lligallo de Valldepins cap a l'interior muntanyenc de la comarca.

LES COMES


Les comes eren antics prats situats en serres altes i unides entre si, de cims aplanats i sense penyes ni precipicis, riques en bons herbatges adients per a la pastura. A Alcanar han quedat fossilitzades justament en el topònim partida de les Comes. L'antiga serra de la Vila no va tenir tanta sort: em fa l'efecte que ara s'hi ha encimbellat una antena que acabarà rebatejant-la, si ja no ho ha fet.

Valuosa recreació d'Alcanar i el seu voltant en l'època de la carta de població (segle XIII). La va elaborar pacientment el topògraf Joan Miquel Gombau amb els mitjans precaris de fa deu anys, a partir d'una fotografia aèria de mitjan segle XX i de diversa informació sobre les corbes del relleu original. Malgrat la seua senzillesa, la reproduïm per l'interès que té. A banda de les Comes, la Serreta i el Rocall, podem observar en color més fosc els barrancs que hi hem denominat "de Sant Nicolau" (en al·lusió a l'actual carrer) i "del Camí Ample" (ídem), que confluïen al Toll de la placeta del Peó, a tall d'embut. Llavors es convertien en un sol barranc fondo, que davallava pel carrer de Felip Pedrell, es desviava per la Rasa i seguia pel Poador i pels avui carrers de Càlig i de Sebastià Anglès... En un color més clar hi veiem els lligallos de la plana, que van ajuntant-se a rampeu de la serra per tal de pujar al Rocall pel xaragall del coll de Bonmatí: per la banda dreta hi ve el lligallo (ara carretera) de Sòl de Riu, que incorpora per la seua dreta el lligallo del Pou (actualment, prolongació de l'avinguda de Catalunya) i, més amunt, també per la seua dreta, el lligallo dit del Cementiri (devien rebatejar-lo així a mitjan segle XIX en construir-s'hi el nou fossar perquè en realitat, si no anem errats, es tracta del tram de l'ancestral camí dels Bandolers que ve de la partida de les Calafes)
Per tot això aquell Alcanar precursor, efímer refugi rupestre que duraria de la primavera del 1239 fins al Nadal del 1252, no pogué nèixer enlloc sinó aquí. Per obra i gràcia del nuc de lligallos. Condicionat del tot per la principal font de recursos dels primers canareus i canareves: les seues ovelles i cabres.

Cap comentari:

Publica un comentari