El melic d'Alcanar (2): coves de pastors vora el lligallo

Maig del 1248. És temps d'esquilar. Des de les fonts que nodreixen el gran abeurador de Sòl de Riu, el pastor va acomboiant la rabera d'ovelles, lligallo amunt

El lligallo de Sòl de Riu conflueix a peu de serra amb tres camins ramaders més, que un dia es diran de Metxa, del Pou i del Cementiri. 

Tots tres s'hi fonen en un de sol que puja pels primers pendents del Rocall. Ho fa  decantant-se a l'esquerra i, de seguida, pel coll de Bonmatí fa cap a l'anomenada costa de Damunt (actual carrer del Raval de Sant Isidre). 

D'allí, a la Serreta.

El coll de Bonmatí era l'única depressió a la carena de la serra per on podia travessar-se-la d'un vessant a l'altre. L'orografia hi va crear, enmig dels penyals abruptes i roquissers  impracticables del Rocall, un xaragall pedregós que les bèsties van aprofitar com a pas natural. 

El xaragall de Bonmatí

Amb els segles, l'home va convertir aquell xaragall en un tram del camí ramader que, com tots els d'aquesta classe, evitava les fondalades i discorria per les comes i per collades com la de Bonmatí.

Sobre el pedruscall blanquinós del xaragall que al cap dels segles esdevindrà el carrer de Bonmatí, el rosari de canguel·les exhala una ferum càlida, amarga, herbosa. No caldrà arribar a la costa de Damunt. Perquè a mitjan vessant, en un replà a mà dreta del coll, de cara al sol llevant i al recer del vent de dalt, sobresurten de la penya les façanes –de pedra seca o unida amb fang argilós– d'una filera d'habitatges i corrals a redós de les coves que els protegeixen de la pluja i el fred.

El pastor hi tanca el ramat mentre se senya per guardar-lo del llop i de les bruixes. 

Com tots els dies al tardet, la fum que s'escola per algun forat mascara la cinglera.

Sort que ja és a casa.

Recreació mitjançant IA d'un petit ramat d'ovelles
travessant aquell poble de pastors, en aquest cas carrer Nou amunt 

Ho ha estudiat el professor M. Riu: la forma més antiga d'habitatge rural desenvolupada a Catalunya entre els segles XI i XIII, sobretot a les zones frontereres amb l'Islam, solia aprofitar una cova o espluga (spelunca, en llatí).

La concavitat hi feia de sostre natural; la roca horitzontal artificialment allisada, de sòl; la penya vertical, de paret del fons. Si en traspuava aigua, l'aprofitaven deixant-la degotejar en piles de pedra. 

Aquestes piles formaven part d'un mobiliari i uns estris d'allò més rudimentaris: un foc de terra central, un banc lateral interior d'obra o excavat a la roca, algun forat als murs a tall d'armari o rebost, sitges per guardar-hi la collita, olles i gerres de ceràmica grisenca, plats i culleres de fusta, algun ganivet de ferro...

En aquells anys, la gent de la frontera passava els set calzes d'amargura. 

A bona son no hi havia llit dur.

Un carrer que es dirà "del Camp"

Com el de la Jaça (situat al municipi de Cercs, alt Berguedà), aquells vilars de poques cases imitaven la tradició rupestre del mas primitiu de zones pre-pirinenques com el Pallars, on n'han quedat vestigis importants. Resultat sovint de la desintegració d'una vil·la o fundus ibero-romà, eren habitats per grups familiars de pastors. 

Quatre camps, quatre horts s'esgraonaven en un pendent immediat: al camp ras –per oposició al cobert facilitat per les coves–, a la terra campa, aprofitant replans no gaire diferents d'aquell on ara s'assenta, a rampeu de l'antic cingle, el nostre carrer del Camp.

 Detall d'un plànol de l'any 1930, relatiu als lligallos existents al terme municipal d'Alcanar (en aquella saó va ser cosa de l'Administració central de l'Estat,
però actualment les vies pecuàries són competència de la Generalitat
de Catalunya). El fragment reproduït aquí es refereix a l'arribada del
LLIGALLO DE SÒL DE RIU al nucli urbà canareu. A l'esquerra de la imatge
–és a dir, a la dreta pujant de Sòl de Riu– es pot observar la intersecció
amb el lligallo del Pou (que ara s'ha convertit en la prolongació de l'avinguda Catalunya) i, més amunt, el molí dels Castell davant per davant
d'una finca d'Andreu Nolla. Aquesta entrada del lligallo al nucli urbà
constitueix avui el carrer de la Mare de Déu de Montserrat.

Els "partidors"

Tot i que a Alcanar ja hi havia alguna cosa l'any 1222 –un document hi esmenta un predi «qui est in termino Ulldechone [...] dictum Canar»–, va ser el 28 de febrer de 1239 quan el mestre hospitaler d'Amposta va concedir-hi la carta de població en què designava els encarregats del repartiment.

Aquests van ser Bernat Terraçola (del Penedès?), Pere Vallsera (del Capcir, a la Catalunya Nord?), Ramon Safont (de l'Alt Empordà?), Martí Casals (del Pallars?), Ramon Llopis... 

Gent del Pirineu la majoria. Avesats, a l'hora d'establir-se, a les formes d'hàbitat pròpies del seu lloc d'origen.

No hi havia llinatge que no portés darrere el seu bagatge.

Aixaragall de Bonmatí amunt, vora les coves, 

la rabera coronaria el Rocall. Acte seguit aniria des de la Serreta, 

a través del coll de les Forques, de coma en coma 

i sense trepitjar mai més el pla, en direcció a l'anomenada 

serra de la Vila, al límit amb el terme d'Ulldecona

En nom dels senyors feudals de l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, els flamants partidors recorrerien el terme a fi de fer-ne lots de terres suficients per al manteniment d'una família de peó, ans d'adjudicar-los per donació en plena propietat o en cens.

Diuen que així va nèixer Alcanar.

Les temors de la frontera

Vora el camí que du al resguard del castell d'Ulldecona, el pastor d'ovelles s'encara al precari abrigall del Rocall, que fa pudor de fem. 

A llevant, els mals esperits dels marjals i el perill dels moros de la mar. A cerç i a ponent, els boscos de la serralada del Montsià, habitats per dimonis en forma de llop, l'enemic de Nostre Senyor que assetja els ramats perquè els pastors van assistir la Mare de Déu a Betlem. 

El llop muda les dents però no el pensament. Tothom mira de no esmentar-lo, perquè tan bon punt ho facin es presentarà. 

Per això a la canalla també se l'espanta amb un dels altres noms del diable: el Boti.

Algú s'afigurava que havien desaparegut totes les coves de pastors
que estan a l'origen del primer poblament d'Alcanar?
Doncs no. Heus-en aquí una, utilitzada durant molt de temps
com a magatzem: cofes i altres arreus, guarniments de Quinquennals,
un ciclomotor, una engerra, caixes de taronges al fons...
hi cabia de tot! Aquesta fotografia de Joan Miquel Gombau
ja més de vint anys.

A més a més, de les planes del sud venien unes altres temors. 

Les temors de la frontera.

Les que havien d'avortar aquell primer poblament d'Alcanar responien a un nom esgarrifós: Habuadele Yuan Fudayl, Alaçrac. Per als textos àrabs de l'època, «l'Il·lustríssim Visir, el Noble, l'Altíssim, l'Eminentíssim, l'Exalçadíssim» Muhàmmad Abu-Abd Al·lah ibn Hudhayl as-Saghir (1230-1276), més conegut com al-Àzraq ("el d'ulls blaus").

Aquest heroi de la resistència islàmica, nascut a la Vall d'Alcalà, a la comarca de la Marina Alta, quedaria en el folclore valencià com una mena d'home del sac: el seu nom serviria per a  atemorir i clamar els xiquets malcriats. 

També per a designar els animals feréstecs, aladracs. 

I en memòria seva s'inventarien les festes de Moros i Cristians.

Feia pocs anys que Jaume I havia conquerit el regne de València, poblat per una mar de musulmans. A mitjan 1247 el cabdill al-Àzraq va sublevar-se prop de Xàtiva. Davant d'aquesta amenaça, el rei va decretar l'expulsió de tots els moros de les terres administrades en nom de la corona. Espantats, els de la Plana de Castelló van fortificar-se a la serra d'Espadà.

Dos anys llargs duraria la lluita mudèjar, en part gràcies al suport que l'infant Pere de Portugal –perjudicat econòmicament per l'expulsió– els prodigava des dels seus castells de Morella, Almenara i Castelló. 

Els primers canareus tornaven a olorar la guerra de ben prop, quan encara tenien tendres les ferides de la devastadora ràtzia del sarraí Zayyan. Aquest va néixer a Onda (Plana Baixa), però era de la cèlebre família peniscolana dels ibn Mardanix ("els Martines"). Després de capturar València el 1229 i convertir-se'n en l'últim emir musulmà, havia arribat  fins a Tortosa i Amposta corrent les terres del Montsià i fent-hi tot el mal que va poder.

Tot plegat no resultava gens tranquil·litzador. 

Per això les coves d'en Terraçola, en comptes de donar lloc a un nucli permanent, es quedarien en refugi circumstancial d'unes famílies de pastors que no les tenien totes.

Esverats, no paraven de senyar-se.

Perquè vés a saber què (o qui) podia baixar de Morella. O de la serra d'Espadà.