El melic d'Alcanar (1): les coves d'en Terraçola

Per què aquí se celebra tant la diada de sant Antoni Abat? Què té en comú Alcanar amb altres pobles com ara Catí, que també la situa entre les més assenyalades del seu calendari festiu d'hivern? Mirarem d'esbrinar-ho en aquesta i successives entrades

Ja fa més d'una dècada van caure a les nostres mans les fotocòpies de tres documents que es conserven a l'Arxiu Històric de Tarragona.

Són de quan dominaven Alcanar uns quants rendistes enjogassats pels cants de sirena del capitalisme incipient, a colzades amb un escarransit clergat parroquial de cinc capellans gasius que ja no fiaven als seus deutors més humils. Amb més de 2.500 habitants la nostra, darrere de Tortosa i Ulldecona, era la tercera població de les Terres de l'Ebre.

El 21 de març de 1820, dimecres, dos ulldeconencs adinerats van encetar la primavera baixant a Alcanar. Eren el moliner Josep Castell Matamoros (ancestre dels Fuli canareus) i el notari Batiste Poy, capità de la Milícia Nacional i titular de diversos càrrecs a Ulldecona.

Tenien hora a la notaria de Bru Figueres.

La data escollida per constituir la societat mercantil que els ballava pel cap no era cap casualitat. El 7 de març el rei Ferran VII s'havia vist forçat a jurar la Constitució de 1812. I la nit del dia 8 els esdeveniments es precipiten: la junta militar que s’acaba de constituir a Tarragona envia a Tortosa una força armada a l’objecte de fer-hi jurar “la sagrada Carta Constitucional”. En tres dies té lloc la proclamació pública de la Constitució a la ciutat de l'Ebre. I el 12 de març el governador tortosí comunica als ajuntaments dels pobles del partit judicial, Alcanar entre ells, les primeres disposicions oficials del nou règim.
 

Carrer de la primera casa de la vila

El govern posa en llibertat els presoners polítics de l’absolutisme i permet el retorn dels exiliats. Mentrestant, a poc a poc, s’aniran desplegant i posant en pràctica les previsions constitucionals, entre les quals destaquen diverses mesures liberalitzadores del mercat i la producció. El règim constitucional vol accelerar la implantació d'un nou sistema econòmic, el capitalista, que promet un futur força engrescador als oligarques canareus amb el cap més despert.

Ben conscient de tot això,  a ço del famós escrivà Bru Figueres Subirats (de qui és descendent directa la coneguda periodista Noemí Polls) aquell 21 de març hi faria cap també l'hisendat Miquel Chavalera (dels Cabalea). Aquest acabava  d'adquirir un tros de terra, va manifestar, «en la partida que dicen de les coves den Terrasola del término de la notada villa de Alcanar».


Els tres flamants emprenedors, dos ulldeconencs i un canareu, hi van signar l'escriptura mitjançant la qual s'associaven per a construir un molí fariner al seti que Cabalea s'acabava de comprar.

La iniciativa pintava bé. Tant, que al juliol del mateix any van afegir-se al negoci projectat mossèn Domènec Reverter i el doctor en dret Nicolau Costas Soler (del Palàcio). Això sí: sota la condició que «el día último del año actual deberá estar en su sitio corriente quando menos una muela».

El doctor Costas era un advocat que havia arribat de Calella com a encarregat de les obres reials de la Ràpita. Es va establir a Alcanar després de casar-se l'any 1786 amb l'aristòcrata canareva Joaquima Caballero. Per la banda paterna, aquesta era nétad'una dama italiana i  d'un important militar filipista andalús que havia fixat la seua residència aquí, justament a l'edifici conegut popularment com lo Palàcio. Per part de sa mare, Maria-Antònia Anglès, la Joaquima duia sang de dues famílies de l'oligarquia canareva, ja que els seus avis eren el cavaller Jeroni Anglès i la pubilla Josepa Prima.

L'any 1799 Nicolau va ostentar l'alcaldia d'Alcanar. Més tard, durant l'ocupació francesa, quan ja tenia 62 anys, les autoritats bonapartistes el designarien jutge suplent del cantó d'Ulldecona.

A ESPENTES PER FER DINERS AMB ELS PRIMERS MOLINS PRIVATS

Tornem a l'assumpte que ens ocupa. L'any 1821 els terratinents Ignasi Aiguavives (avantpassat del Marquès) i Rafel Reverter de Rialla (ídem dels O'Connor) decideixen imitar Castell, Poy, Costas i companyia. Volen aixecar un altre molí i, si la cosa rutlla, encara uns quants més.

Tant Ignasi Aiguavives com el seu amic Nicolau Costas -el fill d'aquest farà de mandatari d'aquell durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840)- representen nissagues nouvingudes, en la mesura que han fet cap a Alcanar al llarg de la centúria inaugurada amb la Guerra de Successió. Tots dos són hòmens de lleis, ambiciosos i molt ben situats. Amb el pensament amarat en els ideals de la Il·lustració, estrenaran a la vila les noves actituds de l'incipient liberalisme econòmic: es tracta de privatitzar allò que fins llavors havia estat indiscutiblement públic.

La legislació més recent afavoria els seus interessos en decantar-se per la «libertad de industrias». En endavant els juristes liberals es congratularien pel fet que «hoy todos los españoles y extranjeros avecindados ó residentes pueden establecer posadas y mesones, hornos, fábricas, industrias y artefactos, sin necesidad de indemnizar cantidad alguna, con arreglo á las leyes».

Casa pairal dels Aiguavives canareus

Els nous aires privatitzadors no li van passar desapercebuts a Ignasi Aiguavives. Més que més tenint en compte que ell era advocat dels Reales Consejos de Castilla. Segur que el càrrec li proporcionaria moltes facilitats a l'hora d'aconseguir les autoritzacions necessàries per a acabar amb els seculars monopolis municipals d'algunes activitats.

Davant d'aquest panorama de frenètica privatització d'un tipus d'establiment que fins llavors havia estat exclusivament públic, a algú li podria xocar que l'Ajuntament d'Alcanar no se'n queixés gens. Perquè tant el nou molí dels Castell, Poy, Chavalera, Reverter & Costas com l'altre que projectaven els Aiguavives & Reverter suposarien una dura competència per als  molins comunals dels Horts i de les Canals, que constituïen dues de les més importants fonts d'ingressos de la vila. 

La resposta, per desgràcia, era senzilla. ¿Com havien de fer-ho si ambdós, Reverter (1820) i Aiguavives (1821), es turnarien en el càrrec d'alcalde en aquell efímer règim liberal nascut de l'aixecament del general Riego? Com havien de fer-ho, si l'altre alcalde constitucional del Trienni  (1822) seria justament Tomàs Costas Caballero, fill de Nicolau Costas? 

Com havien de fer-ho, si serien precisament tots ells els qui hi tindrien la paella pel mànec?

Res de nou sota la capa del sol. Entre els treballs de recerca de temàtica local dels alumnes de l'IES Sòl-de-Riu, ja se'n troba a faltar algun dedicat a inventariar i estudiar les formes més habituals d'aixecar la camisa als canareus i canareves al llarg de la història moderna del poble. Fet i fet, es tracta en tots els casos de corrupteles per tal que uns pocs es beneficien a costa de la resta de veïns. Com si per a alguns comportaments no passés el temps, en ciutats xicotetes com la nostra qui perpetre  aquest tipus d'embolades o abusos  sol prevaler-se, ahir i avui, de l'exercici del poder municipal. Així, un bon dia l'espavilat de torn descobreix que hi ha maneres d'afavorir els interessos econòmics d'uns pocs sense que ningú més s'adone que el guany serà a costa de la resta del poble (en aquell temps, la possibilitat imminent d'obrir els primers molins privats en segles; en temps més recents, modificacions i requalificacions urbanístiques que no obeïsquen a un interès públic sinó exclusivament privat, posem per cas)... Un requisit només: que el poble, i si convé la resta d'autoritats locals i tot, es mantinguen a la lluna. Que s'afiguren que el guany dels afavorits per la corruptela obeeix a una casualitat, o bé a un encert fortuït, o bé és el resultat d'un simple assumpte de tràmit, o a alguna altra cosa per l'estil. És a dir, cal que la víctima de l'abús -en aquest cas, la immensa majoria de la ciutadania canareva- sigui cornuda i damunt vagi pagant el beure... sense arribar mai ni tan sols a sospitar-ho!

Tanmateix, no es pot matar tot el que és gras. Enlluernats per tan profitós i «benemérito Sistema Constitucional», tots aquells potentats locals ignoraven que s'acostava la revenja dels pobres.

Així, el 29 de gener de 1822, quan l'autoritat militar tortosina encara no s'ha refet dels estralls de la febre groga, cinquanta contrarevolucionaris (!) armats entren a Alcanar cridant visques al rei. Hi imposen el terror:

-Qui tingui diners, que vetlli!

Acaben disparant més de 400 trets contra portes i balcons.

-I qui no en tingui, que dormi! -riuen.

«A nuestros abuelos les hemos oído contar, en las largas veladas de invierno [...], las escenas espeluznantes de aquella noche», n'escriurà el canonge Josep Matamoros. Saquejaran diverses cases riques, entre elles la dels Aiguavives. Hi alçaran Ignasi del llit perquè, descalç i mig despullat, els duga a so mossèn Domènec i Rafael Reverter, qui sabrà fugir pel terrat ans de veure l'Exèrcit de la Fe enretirar-se cap al Montsià carregat de joies, objectes d'or i plata, roba i diners.
 

A ma iaia materna, sa iaia també li va contar moltes vegades, a la vora del foc, els fets luctuosos d'aquella nit de l'hivern de 1822

Molt pitjor seria la sort que correria el notari Poy a Ulldecona: espoliat, segrestat i obligat a pagar rescat el 1822, els qui la hi tenien jurada no s'acontentarien a subhastar les seues finques a l'octubre del 1823, ja sota l'ocupació reialista: el dia 18, encapçalats per Peris, l'exalcalde caragirat, catorze convilatans seus l'assassinaran d'una manera tan salvatge que n'hi hauria un fart per a identificar-ne el cadàver.

EL "CARRER DE LA COVA"

La partida «de les coves den Terrasola»...! Com situar-la avui? No cal dir que allí on hi haja hagut un grapat de molins fariners no gaire lluny l'un de l'altre... i, alhora, coves. 

Seguim aquest parell de pistes? 

A la primera hi fem cap pel dret. Quaranta anys després de la passió inversora que havia encegat aquells màrtirs de la iniciativa privada, a Alcanar li havia crescut  vertiginosament un carrer nou i interminable.

Es deia carrer de Capdecases. També l'anomenaven -i així passaria a la posteritat- carrer del Mar. 

Entre els 96 immobles, l'any 1861 el carrer de Capdecases ja n'acollia cinc, de molins. Eren de Batiste Ulldemolins (al número 13), del Marquès (al núm. 41), d'Andreu Rúbio i Jordi Beltran (al núm. 18), de Francesc Reverter (al núm. 32) i de Miquel Nolla (al núm. 54). Tot comptat, la meitat dels molins fariners de la vila. La seua primera zona industrial, per ser «parage donde con facilidad puede hacerse un molino harinero». 

I les coves?

En busca seua regirarem patracols. Desplegarem mapes i plànols. Fins que en descobrim un del poble datat a les primeries del segle XX, on encara figura la «calle de la Cueva»... 

Ep. La «calle de la Cueva»? I a quatre passes del carrer del Mar! 

Resulta que, si fa no fa, el carrer de la Cova continuava, turó amunt, el de l'Alba. Dalt del carrer del Camp i perpendicular a aquest, discorria paral·lel i entremig de Bonmatí i de Sant Miquel. Hi existia més d'una balma com aquella que Ramon Adell, Dijous, va fer servir de celler durant dècades, pati endins de la seua casa del carrer del Camp.

Plànol d'una part del nucli antic d'Alcanar a principis del segle XX. Entre els carrers de Sant Miquel i del Coll de Bonmatí hi constava el CARRER DE LA COVA, avui desaparegut. Era paral·lel als dos vials esmentats i feia cap al carrer del Camp. Més avall, el CARRER DE CAPDECASES, també dit "carrer del Mar".

El carrer de la Cova no trigaria a fondre's misteriosament, escanyat, engolit per les edificacions. Víctima d'un rar naufragi del domini públic encara denunciat, al cap d'un segle, per un insòlit esgambi de vergers interiors que hi han romàs exempts, amplis i d'allò més cridaners pel fet de créixer-hi ufanoses palmeres.

L'alquímia càrstica de la serra del Rocall –que els antics salvaven pel coll de Bonmatí– va obrir a la cinglera primigènia unes balmes notòries que afrontaven al replà natural avui ocupat pel carrer del Camp i les cases que hi afronten. ¿No n'era una la «cova chica per baix la serra» on el 7 de juliol de 1666, segons el notari Salvador Sancho, va fer cap un devastador remolí de vent que des del camí del Pou havia «pasat lo monte calvari» (el Mirador d'ara)?

Bé. El cas és que tota aquella contrada va pertànyer un dia a un tal Terrasola.

BERNAT DE TERRAÇOLA, "PARTIDOR" DE 1239

El topònim de les coves «den Terrasola» -igual que les altres partides canareves del Mas d'en Reverter o del Mas d'en Serrà- és sens dubte molt antic. La partícula o article personal en ve del vocatiu de la paraula llatina domine (‘senyor, amo’), en llatí vulgar. Cada vegada pitjor pronunciat, va quedar reduir a don, i més avant a la forma ultradesgastada ‘n. La partícula funcionava en català antic com a títol de respecte o de cortesia, i s’aplicava tant al rei, als eclesiàstics, als nobles, als ciutadans com als baixos estaments. Ja es troba en els documents escrits més arcaics com, per exemple, el Llibre de les Costums de Tortosa (1272).

I si es tracta, dic jo, de Bernat de Terraçola, el primer dels famosos beneficiaris o partidors de la carta de població del Canar, signada el 28 de febrer de 1239?

En la divisió del terme canareu primitiu –des del riu de la Sénia a la serra de la Punta– en vint-i-un grans trossos, que potser a Bernat li va tocar en sort aquella partida de les Coves?

La costa de Damunt (avui plaça del Mirador) d'Alcanar. Al dessota s'estenia, pel vessant de la serra, l'antiga partida de LES COVES D'EN TERRAÇOLA

No consta que a Alcanar n'haja viscut cap més, de família Terraçola digna d'haver-ne batejat una partida sencera: el cognom del fundador ja haurà desaparegut d'aquí en fer-se el fogatge de l'any 1497, quan els habitants del poble respondran als cognoms Badias, Balaguer, Ferrer, Fible, Forchadell, Gil, Guàrdia, Johan, Leyda, Marca, Queralt, Reverter, Sanxo, Saüc, Spina, Stelera, Torres, Verxeta, Vespa, Vial i Vilamaya. 

Ben mirat... Que no haurem entropessat per fatifat amb el primer Canar, aquell que només va durar de l'any 1239 al 1252? El Canar que acabà frustrant-se en no ser capaç d'aixecar cap casa coberta en més de dotze anys... perquè, parat i poruc, es limità a buscar sopluig a les coves que ja hi havia? 

Va existir-hi cap raó de pes, cap al·licient prou poderós perquè els primers repobladors s'instal·lessen justament allí el 1239?

Què més s'hi van trobar els Terraçola, Vallsera, Safont, Casals, Llopis i les altres setze mandroses, esverades famílies que els acompanyaven? Vet aquí el misteri, que mirarem de resoldre en els propers dies.