Tradueix

I Alcanar? I els Alfacs? Els oblits oficials i la torre dels Anglès


La coneguda revista Sàpiens ha dedicat el número de juny als “escenaris clau de la guerra de Successió”, però... ai! potser se n’ha deixat algun

De la mà d’alguns personatges històrics (Bac de Roda en el cas de Vic, el general Basset en el de València, etc.), Sàpiens fa “un recorregut pel territori on es va desenvolupar un conflicte de les dimensions de la guerra de Successió”, el qual considera “imprescindible per entendre per què aquell passat marca tant el nostre present, i ho és per l’abundància de llocs emblemàtics carregats de gran simbolisme que ens parlen de què ens jugàvem en una guerra que va tenir un abast europeu”. Així ho explica Miquel Calçada, periodista i comissari de la commemoració del Tricentenari.

El recorregut a través de monuments, persones i escenaris d’arreu del país “que ens recorden per què vam lluitar fa tres-cents anys” passa per la plana de Vic, per ciutats com Dènia i Xàtiva, per la Tortosa assetjada, per la plaça forta de Castellciutat, per la Barcelona en runes de 1714 i per la vila ducal de Cardona. “Són les mostres, les cicatrius ben visibles”, escriu Calzada, “d’un passat que ha romàs ocult i quan no ha estat tergiversat, però que ara s’obre als nostres ulls”.

Ni una paraula sobre els Alfacs. Ni sobre Alcanar. Ni sobre la torre dels Anglès.

La torre dels Anglès, situada entre els actuals límits dels termes municipals d'Alcanar i la Ràpita

ELS ANGLÈS PENISCOLANS


El canonge Josep Matamoros apuntava que els avantpassats dels Anglès canareus potser havien vingut a Alcanar al segle XVI, per a fer de mestres d’obres en la construcció de l’església parroquial de Sant Miquel.

El cert és que mossèn Joan Baptista Anglès ja regia la parròquia canareva l'any 1608. Però en aquella primera meitat del XVII al nostre poble n'hi ha més, d'Anglès. Són nouvinguts, nascuts a Benicarló, a Càlig... O a Peníscola, com el doctor en medicina Miquel Josep Simeó Anglès Esteller, casat el 17 de febrer de 1622 amb l’acabalada vídua canareva Catalina Reverter Fresquet. Aquesta era filla de la peniscolana Elisabet Fresquet Rebolledo, coneguda pels pagesos com na Fresqueta, i de l'oligarca canareu Miquel Reverter d'en Mateu.

Elisabet Fresquet, na Fresqueta, i Miquel Reverter d'en Mateu van residir a Alcanar fins que, pels volts del 1648, la guerra dels Segadors va portar-hi la pesta i dos anys de saquejos francesos. Llavors ells i mig poble corregueren a refugiar-se a l'antiga ciutat papal. Miquel ja no en tornaria mai.

L'11 de març de 1653 la Catalina i Simeó vivien a Vinaròs, on ell estava conduït com a metge. Aquell dia, amb els noms de Miquel Sebastià Batiste Ignasi Anglès Reverter, van batejar-hi un xiquet que es casaria amb una pubilla santmatevana i, havent-ne enviduat, es faria capellà.

Son germà, Ignasi Anglès Reverter, es va dedicar a la medicina com son pare. I al comerç: era l’amo de la botiga de queviures de les Cases, on a les darreries del segle XVII es venia aiguardent, sabó, tabac, sucre, arròs, fils, agulles, cotó, espart, sardines, abadejo... Casat amb Teodora Pastor, prolífica dama del Regne, el metge canareu també posseïa extenses finques als termes d’Alcanar i Amposta.

Però, ai las!, els diners no podien comprar-ho tot.

Vista actual de les Cases, on el metge Ignasi Anglès tenia la seva botiga

EL METGE IGNASI ANGLÈS, CAPITOST DELS BUFATS CANAREUS


Ho va demostrar l’Anna Esteller en el seu treball de recerca (inèdit, pel que sabem) La societat canareva del segle XVII: en aquell temps, la mortalitat infantil es concentrava cada any en els últims dies de l'estiu. Cap xiquet no estava immunitzat contra les malalties contagioses. Hi destaca, esfereïdora, la terrible epidèmia que, només durant el fatídic mes de setembre de 1684, va endur-se trenta criatures canareves pertanyents a totes les classes socials.

El dia 24, la Teodora i Ignasi van perdre dos fills, un xiquet i una xiqueta. El 26 se’ls va morir la menuda Jacinta Felipa. Tres xiquets en tres dies... i son pare, tot i ser metge, desesperat i sense poder fer-hi res!

La resta de fills del matrimoni hi van tenir més sort. Sembla que eren Josep, Manuel i Jeroni –ignorem si en tenia cap més– els que van créixer passant, probablement, bona part dels estius en una antiga fortificació que s’alçava just al límit dels termes de la Ràpita i d’Alcanar. A la torre de la família. La mateixa que la ignorància de generacions posteriors rebatejaria com “primera torre del Moro”.

Façada de la torre dels Anglès encarada a la mar, amb una espitllera sota la lladronera (la fotografia és de l'any 1999)

S’ha escrit que la torre ja existia l’any 1580 i que llavors es deia d’en Reverter. De manera que pertanyeria a una de les principals (si no la principal) nissagues oligàrquiques d’Alcanar. Molt probablement, Ignasi Anglès degué heretar-la de sa mare, Catalina Reverter.

En esclatar la Guerra de Successió, el metge canareu seria un dels principals bufats de la vila que van decantar-la a favor de Felip V de Borbó.

1704: FRANCESC GARCIA D’ÀVILA A ALCANAR


Ans que el conflicte arribés a implicar Catalunya, però, ja havia afectat les terres del Sénia. A conseqüència de les veus que s’escoltaven a València contra el mal govern, es va denunciar a la plaça forta de Peníscola una conjura a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, la qual va ser reprimida desterrant-ne els sospitosos l’any 1702.

Però aquestes mesures no van aturar l’activitat proselitista d’assenyalats agents austriacistes com el comte de Cifuentes i Garcia d’Àvila, ni la difusió de cartes i manifestos del mateix bàndol.

El militar valencià Francesc Dàvila (=Garcia d’Àvila) afirmava descendir directament del famós capità Dídac Dàvila, que va fer presoner Francesc I de França l’any 1537. Juntament amb Torres Eiximeno, Tàrrega i el general Basset, Francesc va ser un dels que més van fer perquè el Regne de València fos on primer es va prestar obediència a Carles III. Pel setembre de 1703, mentre aquest marxa en el seu periple cap a Portugal, Garcia d’Àvila figura a la comitiva reial. Però aquesta és una informació falsa. En realitat se li ha ordenat que passi secretament a Espanya per a córrer tot el Regne de València difonent les promeses del Pretendent i subvertint la terra contra el Borbó. Al novembre desembarca a Calp i, a despit de la persecució del virrei de València, passa a Múrcia i després a Granada per a amagar-se a les Alpujarras. En acabat fa cap a Madrid, on contacta amb alts personatges propers a l’arxiduc.

El rei Felip V de Borbó

Al març de 1704 trobem Garcia d’Àvila a la comarca d’Osona. Després d’avisar Josep Mas de Roda de la imminent arribada del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, emprèn el retorn al Regne de València. Té previst fer-ho per Morella.

Però a la badia dels Alfacs i a Alcanar va estar a punt de ser capturat. És una llàstima que n’ignorem més detalls. L’hi estaven esperant? Quin paper hi van jugar les torres com la dels Anglès, que vigilaven el terme i la mar? I les autoritats canareves, que mai no perdien l’ocasió de fer mèrits davant de Felip V?

Potser no ho sabrem mai. El cas és que Francesc Garcia d’Àvila pogué fugir d’Alcanar. Però els borbònics no defallien en el seu deler d’encalçar-lo. Per això va haver de refugiar-se en un convent del desert de carmelites calçades (al desert de les Palmes, que pertany a la vila de Benicàssim?) que, en no trobar-l’hi, va ser enderrocat pels seus enfurismats perseguidors. Pobres monges! El fugitiu s’ho va manegar per a trobar un nou refugi a la ratlla entre Aragó i València.

2014: RECORREGUTS I RUTES COIXES


Els Alfacs i Alcanar tornarien a ser protagonistes de la Guerra de Successió en els  anys de més intensitat del conflicte bèl·lic, proporcionant-hi escenaris de combats, d’emboscades i de setges ben singulars com els que els botiflers canareus van patir a la torre del Codonyol… i també a la torre dels Anglès, totes dues als Alfacs.

Per això trobem que aquell recorregut que proposa Sàpiens s’ha quedat coix. Entre aquelles “empremtes de l’ahir que s’han conservat sobre el terreny”, en paraules del comissari Calzada, i que “ens conviden a repensar-nos com a poble”, no hi han vist Alcanar. Ni les torres dels Alfacs.

Tampoc no sembla haver-hi parat compte Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya. En una entrevista a les últimes pàgines d’aquell número de Sàpiens, precisa a la revista l’objectiu de la Ruta 1714, que ell encapçala. “Volíem identificar els deu grans espais de la guerra a Catalunya perquè la gent sabés que és allò que es considera més representatiu o autèntic, o que parla d’un fet més important, i que admetés una visita guiada o un itinerari per l’entorn. En paral·lel hi ha altres espais, que són viles cremades i punts emblemàtics”.

Platja anomenada "dels Tontos", a la badia dels Alfacs, tocant a la torre del Codonyol. Aquestes puntes i cales van ser escenari de la persecució de Francesc Garcia d'Àvila (1704) i de diversos combats de la guerra de Successió (1705-1709) 

Alcoberro assenyala quins són els escenaris on creu que es pot reviure millor la història del 1714: “la guerra de Successió va començar a Vic i va acabar a Cardona, i sempre es va produir a Barcelona”. És una veritable llàstima que aquest exercici de simplificació, que pot anar bé des d’un punt de vista pedagògic, contribueixi a una visió ingènua, esbiaixada i fins i tot parcial i rutinària del país, en deixar de banda els humils però atípics i singularíssims –i, per tant, únics i sense parió– escenaris en què els miquelets i les tropes aliades no aconseguiren vèncer la resistència d’un grapat de filipistes catalans.

Sí, heu llegit bé: catalans. Canareus. Catalans partidaris del Borbó. Anomalia? Raresa? Anormalitat? El que més us vingui de gust. Però... ¿Voleu dir que els motius que els van impulsar a prendre partit no resulten tan originals com interessants a l’hora de permetre’ns “conèixer aquest passat, interpretar-lo i meditar sobre el nostre futur”, tal i com preconitza el comissari del Tricentenari a les pàgines de Sàpiens? Essent així, no es mereixen figurar els Alfacs o Alcanar en el recorregut i/o la ruta esmentades?

Tal volta la llunyania del Cap i Casal pot explicar, que no justificar, certs oblits oficials. Per això sobta tant que institucions molt més properes no hi hagin badat boca. Ells sabran per què.

Cap comentari:

Publica un comentari