Tradueix

La platja de Paletes, o del Bou

La van rebatejar així perquè dalt van instal·lar-hi una d’aquelles grans tanques publicitàries que promocionaven el brandi del Grup Osborne, però els navegants sempre l'han anomenat platgeta de Paletes


Antigament la serra de la Punta de Montsianet -també dita de Benifallim- fitava pel nord un terme municipal ben migrat. Fins que Amposta, en acabar la primera carlinada, va adjudicar a Alcanar les tres grans partides que avui anomenem Alcanar-Platja: la Fonda, les Comares i la Martinenca.

La serra de la Punta (dita Punta de Benifallim, de Montsianet...) vista des del lligallo de la Mar, ran de les timbes, on encara queden restes d'antics canyars

Alcanar-Platja: un topònim, encunyat a la dècada de 1920, que no sembla gaire original ni afortunat. Què hi farem!

Per aquella línia de costa, a llevant de les Cases, encara ressonen els noms dels pagesos que hi tenien finques ans de l’última guerra civil: Josep i Batiste Nolla, Miquel Matamoros, Miquel Subirats, Josep Vila, Batiste Forcadell, Miquel Chimeno, Ignasi Fabregat, Miquel Queralt, Joaquim i Rosa Chavalera... Deien que, a l’estiu, a les sénies hi havia d'allò més enrenou.

També deien que allí, mar endins, davant per davant de la serra de la Punta, existeix un cargol sinistre.

El lligallo de la Mar i, al fons, el càmping Cases
 

EL CARGOL DE LA PUNTA


El cargol és una mànega o xuclador, una rebeca massa d’aigua que es mou en espiral de dalt cap a baix per engolir-se tot allò que enxampa. És a dir, un remolí.

–Per això s’hi ha ofegat tanta gent que prenia el bany.

–N’hi ha que s’hi havien capbussat a fer marisc i tot.

–Massa poc! 

Sentenciava la gent gran. I contaven que no feia gaires anys que s’hi havien negat dues dones d’Ulldecona. Dessolada per la tragèdia, la família s’havia malvenut la propietat. No volien tornar-hi ni saber-se’n mai més res, d’aquella contrada encarada al fatídic cargol.

Arribem, pel lligallo de la Mar (?), al gran roquer del Bou

EL GRAN ROQUER DEL BOU


Del barranc de les Cases es fa cap al càmping i acte seguit a la platja del Canó. Allí les barques solien ocupar el codolar i bona part del lligallo de la Mar.

Llavors seguies el viarany angost que travessava un canyar vora les timbes. En sortir-ne al girant, se t’obria de sobte l’esgambi del gran roquer del Bou. De color préssec i albercoc sobre coure, l’hauries pintat bé amb els llapis Alpino. La mateixa marca d'aquells altres amb què els xiquets i xiquetes de les dècades dels 60 i 70 del segle passat, ans de submergir-nos en plans d'estudis farcits de sigles (EGB, BUP, COU), havíem après cal·ligrafia en aquells quaderns Rubio de tapes verdes i aspres, i matemàtiques en aquells altres de tapes grogues.

Al Bou, el laberint de roques caigudes a la mar és un escenari de llegenda: en contaven històries de tintoreres que s'hi havien aventurat quasi fins a l'eixut, d'un polp gegantí que havia estat a punt d'estrangular un pagès canareus que l'havia enforquillat amb la fitora...

En aquells matins dels diumenges estivals de fa quaranta anys, el Bou representava un  singular maridatge d’Alcanar amb la Mediterrània.

I amb la història. La platja de Paletes estava situada just entre la Punta de Benifallim i la platja Romana. Punta enllà hi veies la llenca de platja escanyada de còdols grans, amb l’espadat vetat de blat sobre ambre a l’esquena (ara penso en aquelles pintures de cera Manley, que després et deixaven els dits ben tacats).

El codolar exigu hi havia quedat arraconat contra la timba, a mercè de colls enrabiats.

La platja de Paletes, després dita del Bou
Llavors encara faltaven anys perquè coneguéssim la immensitat del codolar del Marjal. De manera que només en celebràvem dos, de codolars: en diumenge i dies festius, el del Bou; en dies laborables, el més amanós del jardí del doctor Estanislau Ulldemolins a la ronda del Remei, destinat durant el bon temps a amena  saleta d’espera de les visites (podies aprendre-te’ls de memòria, aquells còdols tan blancs i nets a còpia de regar-los la senyora Lola!).

Al codolar del Bou li feia de frontera la insinuació prohibida de les grans fortificacions subterrànies de la guerra civil. Cap a llevant es perllongaven més enllà de l’actual musclera, devers les puntes de les Fontanelles.

Banda de llevant de la platja del Bou, sempre minvant. Al centre mateix de la fotografia s'hi pot observar una part de la gran fortificació subterrània que s'hi va construir durant la guerra civil (1936-1939), l'existència de la qual sembla que neguen alguns (?!)
La fàbrica de ciment? En aquell temps no era més que un decorat penjat al cul de l’escenari. Un teló de fons tan nou que pareixia esbossat amb els trenta-sis retoladors del xèrif Carioca Jo.

Entre la platja de Paletes i la punta del Lluquet, ocupada pel moll de la fàbrica, feia anys que hi havien construït el flamant hotel Biarritz. Ho havien fet en terrenys erms del marquès de las Atalayuelas, tocant al desnivell que aprofitarien per a instal·lar la pista de tennis de l'establiment, a llevant de l'erm de Ramon Matamoros en què aviat s'aixecaria l'hostal Maricel.

En aquella contrada l'erosió s'havia rabejat amb les timbes. Segons les cròniques, al llarg del primer terç del segle XX n'havien desaparegut fins a trenta metres, de costa. Hi havien aixecat un mur de contenció per a contenir l'avanç de la mar.

L'any 1930, però, poc abans que dalt de la platja de Paletes s'hi construís un formidable complex fortificat en previsió d'un intent de desembarcament franquista durant la guerra civil, entre aquell mur i la carretera ja només quedava un pas que amb prou feines feia tres metres d'amplària. Més tard aquestes circumstàncies obligarien a traslladar la carretera general un tros més endins.

La fàbrica de ciment, construïda a partir de l'any 1965 més enllà de l'hotel Biarritz, va esdevenir el teló de fons a la banda de llevant de la platja del Bou

EL PINAR DE PALETES


En aquells diumenges d’estiu dels anys 60-70 del segle passat gairebé tothom anava al Bou per la carretera general. Les vespes, els Seat 600 i les furgonetes 2 CV s’aparcaven arreu, al llarg del camí en què s'havia convertit el lligallo de la Mar i tot al voltant del pinar frondós dels Paletes (la nissaga quasi mítica que havien caçat i pescat de tot: “terra, mar i aire”, en deien).

El pinar de Paletes era un espai singular de la nostra costa. Hi ha qui recorda que, fa uns trenta anys, un professor de l'escola de les Cases encara hi duia a berenar els seus alumnes en Dijous Llarder. 

L'emblemàtic pinar de Paletes, que tants de records ens porta a tots, avui es veu ben desangelat

Dels vehicles desembarcava una apoteosi de famílies. Grans i menuts s’afanyaven sota el pes d’hamaques, para-sols, carmanyoles, pilotes inflables de Nivea, flotadors amb cara d’ànec, tovalloles estridents, poals, paletes i rasclets de plàstic i transistors on sonaven els èxits de Los Diablos, Camilo Sesto, Fórmula V o Nino Bravo.

Potser aprofitant el traçat abandonat de l’antiga carretera general, s’havia generat l’esplanada on, pels volts de l'any 1960, van plantar-hi la silueta negra del gran bou del brandi de xerès Veterano, a rampeu de la qual s’arrengleraven els vehicles en aquells diumenges de platja. 

Val a dir que ara l'esplanada, amb prou feines utilitzada per a aparcar-hi camions de transport internacional, ha esdevingut una superfície infecunda i malenconiosa, polsegosa i plena de clots que has de sortejar per a acostar-te a la musclera.

Amb el pinar de Paletes al fons, heus aquí la gran esplanada on s'aixecava el rètol amb un gran bou negre que feia publicitat d'una coneguda marca de brandi, que en aquells diumenges estivals dels anys 60 i 70 del segle passat estava a gom a gom de vehicles
Al bancal de baix, el codolar. Si volies passar via ja agafaves aquell primer baixador altíssim, pendís d’argila traïdora on relliscar timba avall i fer més drecera encara: pobre de qui hi caigués carregat amb la bossa nevera plena de gasoses, pepsis i mirindes de taronja! Amb sort, però, el bac seria immortalitzat per la Werlisa Color de l'oncle o per aquell típic regal de Comunió, la Kodak Instamatic.

Mentre el pare collava amb força el para-sol, la mare desplegava cadiretes i potser  una tauleta i tot.

El camí costaner ran del pinar de Paletes, avui tan solitari, també s'omplia de cotxes

LA DIGESTIÓ, O EL DOGMA DEL PARELL D'HORES


Havent esmorzat la canalla ja es volia banyar. La veritat és que l’escassa fondària de la mar t’hi convidava de seguida.

En això que se sentia aquella lletania:

–Ep! Espereu-vos un parell d’hores, que encara no heu fet la digestió.

I els xiquets menys assossegats havien d’acontentar-se a anar xipollejant i acaçant cranquets pels tolls, amb compte de no entropessar. Descalç per aquell roquer del Bou, una mena de Juegos Reunidos Geyper de la mar, també era fàcil relliscar, caure d’esquena i trencar-t’hi la crisma.

Val a dir que en cas de punxades, talls o esgarranys, rai. No caldria ficar-hi mercromina ni aigua oxigenada: com que portava iode, deien les mares, l’aigua de la mar tota sola ja curava la ferida.

Les xancles de goma eren quasi totes del mateix model. Només en variava el color.

Hi estàvem acostumats, però. Perquè en aquells anys no teníem gaire varietat de res. Sense anar més lluny, engegaves la televisió i només podies triar entre dos canals: la primera i la UHF. I la programació? Per Nadal hi posaven Robin Hood, Ivanhoe i Mujercitas. A Pasqua tocaven Ben-Hur i Espartaco. La tarda dels dissabtes, ans d’un terrible malson que es deia La casa de los Martínez, pertanyia en propietat a Jerry Lewis, Tarzan i John Wayne.

Estiu del 1973: mentre son pare es capbussa en busca de dàtils i algun polp, dos germans canareus fan petxinilles a la platja de Paletes

Però qui havia marcat aquella generació potser eren Los Chiripitifláuticos, amb les aventures de Valentina, el Capitán Tan, el Tío Aquiles i Locomotoro i, burxa que burxa, els germans Malasombra, más malos que la quina. També pagaria la pena salvar-hi sèries com Bonanza, el mític ranxo dels Cartwright, o El virginiano, amb aquell bon jan de Trampas.

Als xiquets i xiquetes dels anys 60 del segle passat els feia riure la poca traça de Maxwell Smart, el Superagente 86, i a ells la bella agent 99 els tenia el cor robat. Com anys més tard, diumenge havent dinat, La casa de la pradera, on residia la família Ingalls: conec un circumspecte enginyer que en aquells dies d'adolescència va aprofitar les seves primeres nocions d’anglès per a escriure-li una carta a Melissa Sue Anderson.

I Perdidos en el espacio? I Pipi Langstrumpf, aquella xica pellroja i pigada que vivia -tota sola a casa seva, sense que la maldés ningú- la infantesa que a tots ens hauria agradat. I Orzowei, amb aquella banda sonora tan enganxosa? I què me’n dieu de Kung Fu, amb el Pequeño Saltamontes, alumne avançat del mestre Po, el monjo cec del monestir de Shaolin?

Encara sort que la canalla tenia prohibit de quedar-se a veure programes de terror com Usted es el asesino, un altre invent de l’inefable Chicho Ibáñez Serrador (sí, el mateix que va crear Un, dos, tres, el concurs televisiu per excel·lència en què gairebé arribaven a les mans Kiko Ledgard i don Cicuta). Però el cert és que la perspectiva que sèries com la popularíssima Crónicas de un pueblo dibuixaven d’aquell franquisme crepuscular ja era prou aterridora. I a les deu de la nit, després de córrer tot el dia pel carrer, als xiquets ja ens vencia la son, la veritat.

TOT UN FANTÀSTIC "PARC D'ATRACCIONS" GRATUÏT


Estabornits ens deixaven, així mateix, aquell parell d’hores obligades al sol, just abans de migdia. Calia respectar el dogma sagrat de la digestió.

Llavors l'immens roquer del Bou, amb una mica d'imaginació, es convertia per a la mainada en un fenomenal parc d'atraccions on campar al nostre albir. En un món perdut (riu-te'n de la novel·la de sir Arthur Conan Doyle!) on aventurar-te entre perilloses convexitats llisquents, bassiols que als nostres ulls esdevenien estanys, prodigioses salines xicotetes que resplendien al sol del matí, i encara enigmàtiques cavitats i tolls habitats per crancs corredors i crustacis menuts, pegellides obstinades, insectes aquàtics i altres éssers a quin més fabulós.

El gran roquer del Bou esdevenia tot un fenomenal parc d'atraccions

De sobte, víctimes propiciatòries dels  rajos ultraviolats, només amb la protecció d’una visera de cartolina -sí, d’aquelles que escampaven per tot arreu quan passava la Volta Ciclista a Tarragona-, escoltaríem l’acostumada sentència materna:

–Tens l’esquena més roja que una tomata!

–Ui, avui sí que m’ha agarrat el sol.

Llavors escuraríem del potet blau de Nivea tota aquella crema tan fresca, l’olor dolcenca de la qual forma part de la nostra memòria al costat de les gomes d’esborrar de nata, el moniato fregit de l’esmorzar, els xiclets Bazooka de fresa, el plàstic de folrar els llibres, la xocolata Serret del berenar, el pegament Imedio, el Vicks VapoRub, les pipes Churruca, l’olor de garrofa que deixaven els carros en tornar al poble a entrada de fosc...

Ah, i aquells gloriosos entrepans de musclos en escabetx de la Bombilla a la mitja part del cine.

ORTIGUES, MUSCLOS, CORNETES, CULLERETES, DÀTILS, POLPS I PETXINILLES


A la platja de Paletes ningú no desaprofitava el temps. Amb aigua al genoll, les dones brandaven culleres soperes i feien ortigues (Anemonia sulcata) quasi a l’eixut. A la banda de les Cases hi havia més fondària: qui més qui menys en traïa quatre musclos i un grapat de cornetes. Els més valents, una almosta de culleretes (també dites caixetes) o un plat de dàtils de mar. Als polps enforquillats amb la fitora calia girar-los la bossa o bé arrencar-los l’ull d’un mos.

Afegit a l'escassa fondària de la mar -que la feia ideal per a les famílies amb xiquets i xiquetes-, aquest complement del marisc constituïa un avantatge molt rellevant de la platja del Bou respecte a la resta. El Maricel, les Cases i el Marjal eren avorrits: l'única cosa que hi podies fer, a banda de prendre el bany, era estirar-te al sol. I això no compensava la sortida de tota la família.

Allí la mar era molt poc fonda. I la platja del Bou resultava, diguem-ne, polivalent: igual podies estirar-t'hi al sol que fer ortigues, culleretes, polps... Val a dir que la construcció que veiem a l'esquerra de la fotografia en aquell temps no hi era

Jo devia tenir vuit o nou anys quan allí al Bou, per no sé quin atzar que la va dur quasi a l’eixut, hi vaig fer la meva primera cullereta. Normalment, però, els xiquets havíem d’acontentar-nos desprenent petxinilles (pegellides) de la superfície de les roques ran de mar, a cops de còdol però amb molt de compte per a no esberlar-ne cap.

Quanta enveja ens feia la cofa del tio Camals, a vessar d’un argent viu de moixarres!

Aquell veterà mariner casenc ens semblava un nigromant de categoria. Les moixarres (també dites orades) les pescava sense canya. En tenia prou amb un fil invisible i el dàtil xafat que hi feia servir d'esquer. I picaven sense parar.

Salines naturals en miniatura a les codolles del roquer del Bou

Ara ho volen fer desaparèixer sota el formigó.

Tot. També l’esplanada de bonys de mal trepig, codolles salobrenques de color bronze, caqui, canyella o verd oliva, tolls que en assecar-se esdevenen lluentes salines en miniatura. Als xiquets ens tenien meravellats:

-Mireu! -exclamàvem-. Aquí l'aigua es torna sal.

Heus aquí la màgia de la sal. Creixia del no-res en evaporar-se aquells tolls xicotets. No m'estranya gens que el poeta Homer atribuís a la sal un un origen diví: Homerus salem divinum appellat. Louis-Claude de Saint Martin, el filòsof desconegut, la definiria com "un foc deslliurat de les aigües".

El solatge cristal·lí evocava les etapes primigènies del món no solament per la seva aparició immaculada, sinó també per la seva sentor feréstega i primitiva. No m'estranya que fascinés els humans primitius, que en van fer el seu primer condiment. La sal, l'única roca mengívola, va esdevenir portadora de bona sort. I Izanagi, creador del món en la mitologia japonesa, va regirar amb la seva llança l'oceà primordial per a extreure'n la sal amb què confegir la primera illa de la terra, Onogoro.

Detall d'una altra concavitat del roquer del Bou, veritable simfonia de colors: bronze, caqui, canyella, verd oliva... "Mireu, aquí l'aigua es torna sal!", deia un xiquet.

També tenen previst de colgar de ciment aquell bassal fondo en què l’estiu del 1965 algun iaio amb calçons arromangats, samarreta i gambuix hi va ficar el nét, vulgues no vulgues, perquè s’espavilés i aprengués a nedar tot sol, com s’havia fet a Alcanar des de l’any de la picor. 

Envoltat de publicitat de pa Bimbo, sucs Fruco, Bálsamo Bebé, llet Rania, xocolata Elgorriaga, galetes Chiquilín, cerveses Moritz (!) i camions Ebro, el 28 d’agost de 1965, dia de sant Agustí, l’escriptor ampostí/rapitenc Sebastià Juan Arbó escrivia a La Vanguardia Española (al pa, pa, i al vi, vi) un article sobre l’auge del turisme:

“Este año en la Costa Dorada, la invasión ha sido excepcional, pero excepcional, y en mayor proporción, ha sido la creación de hoteles, de nuevas villas, y sobre todo, de nuevos campings, esos campings que casi se tocan, que amenazan convertir la costa en un camping único donde se cobija una nueva generación internacional, despreocupada y alegre […]. Al lado de esto, se ha procedido a la subida de precios, de manera que nuestro rincón va pareciéndose, cada día más, a los lugares más celebrados y muy pronto les sobrepasará. No obstante nos consolamos a todas horas, ya que podemos asistir a un animado y divertido carnaval y poder ver a las más bellas mujeres en los bikinis más exiguos, en la mínima expresión de esta prenda, ante el progreso de la cual hay que esperar siempre al año siguiente”.   

A Alcanar-Platja, no gaire lluny de la platja de Paletes, hotels com el Biarritz, l’hostal Maricel, el Mérida, el Sota Montsià, el Gran Hotel Carlos III (exemple d’arquitectura funcionalista)... I de villas –és a dir, xalets? Se n’escampaven com taca d’oli. I els càmpings? Arbó també devia estar pensant justament en Alcanar: en cas de proposar-s’ho, el terme hauria pogut entrar-hi al Guinness World Records!

En bassals com aquest hi aprenies a nedar tot sol, sense cap curs ni monitor

Aquell any ningú no va tenir temps d'avorrir-se. Van assassinar Malcolm X al cor de Harlem. Un consell de guerra va condemnar El Lute a mort. Vietnam en guerra havia esdevingut un vesper. Els Beatles feien els seus primers concerts a Madrid i Barcelona. Raimon vivia el seu èxit al Palau de la Música. El ministre Fraga inaugurava  l’UHF. Twiggy triomfava arreu amb la seva minifaldilla. Jean Paul Sartre renunciava al premi Nobel de Literatura. Morien Churchill, el doctor Barraquer, Nat King Cole i Le Corbusier.

Però la cirereta de l’any l’havia ficada a mitjan abril la mateixa Vanguardia Española,  en anunciar que un investigador de l’Institut Battelle, de Columbia (Ohio) havia descobert que el moniato era el vegetal que millor creixia en una atmosfera extraterrestre condicionada. En conseqüència, pareixia el producte més adient per a alimentar la gent que s’instal·lés a la Lluna.

Les espectaculars timbes del Bou, vistes des de la banda de la Ràpita


NO ÉS UNA QÜESTIÓ MEDIAMBIENTAL, SINÓ DE NO LLENÇAR A LA BROSSA ALLÒ QUE TANTA GENT S'ESTIMA


Compte, però, d’agafar la figa pel capoll. No és una qüestió mediambiental. Que ningú prengui la a per la b. Aclarim-nos: es tracta de posar en valor el que és nostre. De no malbaratar-ho.

En la disjuntiva entre destruir o bé respectar aquell assenyalat actiu paisatgístic de la nostra costa -que alhora constitueix un element simbòlic de la memòria personal i col·lectiva de molts de canareus, canareves, casenques i casencs, no pas de cap Ministeri de Madrid-, l’elecció és segura. No hi ha color.

Toca trobar el desllorigador perquè aquest projecte tan desafortunat tombi per bé. Toca abandonar la suficiència. La comoditat. La indiferència. Toca posar fil a l’agulla, com diuen que va fer en una situació semblant algun altre municipi de les Terres de l’Ebre, perquè el futur passeig marítim de les Cases, banda nord, no suposi la desaparició del gran, esplèndid roquer de la platja de Paletes.

Encara hi ha telèfons, fixos i mòbils, i qualsevol hora és bona per a trucar a Madrid. Encara hi som a temps.


Fa un parell de mesos en paràvem amb l'Anna Maria Ulldemolins, que també se l'estima. Si no s'hi posa remei, potser al roquer del Bou només li queden quatre afaitades

En parlarem amb més detall un altre dia. El cas és que el “passeig marítim” que s'hi vol fer no és pas qualsevol passeig, sinó precisament un, només pel fet que aquest ja se l'han trobat projectat i aprovat pel Ministeri. Projectat i aprovat, és clar, perquè algú el va demanar i pensar ja fa una pila d'anys... en funció de què? En funció de dues o tres urbanitzacions que el Ministeri -també- ja s'hi va trobar en sòl no urbanitzable?

Un model de “passeig” diguem-ne de rebotiga? No respondrà a una demanda i a una concepció provincianes, ideades i fetes expressament per a una situació de vint-i-cinc anys enrere? I per tant ja obsoletes, en la mesura que s'hi pretén ocupar un bon tros de mar i fer desaparèixer el roquer?

Comoditat? Contumàcia? Indolència? Vinga, fem memòria. Era al Pulgarcito o al Tío Vivo? En quin tebeo sortien Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio?

Cap comentari:

Publica un comentari