De "26 dalt del mercat" a Lluís Llach

Tot just endegada la maquinària per a commemorar el 750è aniversari de la carta de població, vet aquí que hi va aparèixer un pintor

Daniel Argimon -el pintor de Barcelona que més tard regalaria el gran quadre que presideix l'escala interior de l'ajuntament d'Alcanar- tenia des de feia molts d'anys una casa a les Cases. Després se n'havia fet una altra a la Tancada, el seu estimat Mas Ganda. Es delia per fer coses a Alcanar. I va pensar que muntar-hi una exposició col·lectiva d'artistes de renom podria ser un bon regal d'aniversari.

Qui li hauria dit que no? Era tot un privilegi. Ens hi vam posar a l'acte.  

El local rai. No n'hi havia gaires entre els quals triar.

Comptat i debatut, l'Ajuntament només disposava d'una sala prou gran per a acollir l'exposició. Estava situada a la planta de dalt del nou mercat municipal, un edifici de construcció recent el qual, ves per on, lluïa una estètica que no en desdiria gens, d'una exposició d'art modern. 

Amb el pintor Daniel Argimon, la tarda en què es va inaugurar l'exposició 26 dalt del mercat, dissabte 16 de juliol de 1988 (foto del Butlletí informatiu Alcanar)

Vam anar de bòlit. Un matí el regidor (encara) de Cultura va haver-se de llevar a hores intempestives per a ficar-se de paquet dins d'un furgó de transport de seguretat. Vam sortir de l'ajuntament cap a l'autopista. N'hi va haver un fart, per a trobar temes de conversa amb el conductor. Sort que anàvem per feina.

En plena hora punta, vam fer cap al domicili barceloní d'Argimon. El vehicle es va aturar en doble fila i llavors, entre el pintor i el regidor, vam anar carregant una vintena llarga de quadres al furgó, amunt i avall, un rere l'altre... Mentrestant, la majoria de conductors feien sonar els seus clàxons en protesta per aquella parada momentània i el conductor del furgó mirava de convèncer-los, sense gaire fortuna, que no es tractava d'un pèssim i censurable aparcament. I així nosaltres dos, com aquell qui bada, vam acabar d'omplir el furgó de preuades obres d'art. 

I sense perdre punt (portàvem una mercaderia massa valuosa per a anar encantant-nos), cap a Alcanar, que hi faltava gent!

"26 DALT DEL MERCAT"

Aquell viatge d'anada i tornada. La descàrrega dels quadres per a dipositar-los, de moment,  en un quartet de l'antic ajuntament. La proposta d'assegurança ens va semblar a tots caríssima, però l'alcalde va insistir a contractar-la. O caixa o faixa, va dir: tot i l'alarma que s'hi havia instal·lat, el risc de robatori encara resultava massa gran. L'acurat muntatge de l'exposició, gairebé sota vigilància policial per raó de l'enorme valor de les obres. Unes varetes de ferro al mig de la sala, que la nostra apressada ignorància d'antuvi no relacionava amb una escultura i  estiguérem a punt (quina vergonya!) de fer enretirar...

L'anecdotari s'anava engrossint cada dia. I això que l'exposició encara no s'havia inaugurat.

Com la batejaríem? Vam recapitular. Hi concorrien diversos artistes, no pas un de sol. Tampoc no era un esdeveniment d'aquells que es repeteixen cada any. El lloc també s'hi havia habilitat amb certa provisionalitat, perquè en aquella època no n'hi havia cap altre de més adient.

Així és com se'ns va acudir aquell títol tan minimalista. Quants artistes hi exposarien, una obra per cap? Els vam comptar: vint-i-sis. On ho farien? Dalt del mercat.

Apa, ja ho teníem: 26 dalt del mercat! 
 

Anunci (a la contraportada del BI Alcanar de maig-juny de 1988) de l'extraordinària exposició col·lectiva que el pintor Daniel Argimon va idear per a l'estiu del 1988. Sabeu per què vam batejar-la així, 26 DALT DEL MERCAT? Davant la falta d'un local adient, es va habilitar com a espai d'exposicions la sala de la primera planta de l'edifici del mercat municipal

Així va ser com, del 16 de juliol al 15 d'agost de 1988, Alcanar va estar en boca de tothom. S'hi mostrava l'obra d'una bona colla de prestigiosos artistes contemporanis: Albert Ràfols Casamada, Francesc Artigau, Eugenia Ciuro, Maria Girona, Gerard Sala, el mexicà Vicente Rojo, Baruch Salinas, Udo Gross, Thomas Erdt, Pascual Fort, el tortosí Jaume Rocamora, Assumpta Solsona, Josep Niebla, Brian Nissen, Keith Patterson, Rits van Rooters, Theodor Eichheim -l'escultor bavarès que va fundar la Selleta-, Adela, el mateix Daniel Argimon...

L'exposició col·lectiva 26 dalt del mercat va constituir un esdeveniment cultural d'excepció. Al cor de l'estiu, la va venir a visitar gent de tot arreu.

26 dalt del mercat va captivar fins i tot els responsables culturals de la capital de la comarca. Des de l'any 1956 hi havien anat convocant el Concurs nacional de pintura Ciutat d'Amposta. En visitar 26 dalt del mercat ens van demanar que els poséssim en contacte amb Daniel Argimon... i al cap d'un any naixia la Biennal d'Art Ciutat d'Amposta (BIAM), que a partir de 1989 substituiria aquell concurs. Argimon va formar part del jurat d'aquella primera edició.

Inauguració de l'exposició col·lectiva 26 dalt del mercat, el 16 de juliol de 1988 (detall d'una foto del Butlletí informatiu Alcanar)

L'ESCENARI MÉS INSÒLIT

Quasi sense temps per a pair l'èxit de l'exposició, el 25 de setembre de 1988 les escaletes de l'església van ser testimonis d'un dels actes més colpidors de l'any de l'aniversari.

Convertides en graderies privilegiades d'un teatre improvisat, les escaletes es van omplir de gent, els més joves asseguts al terra, la resta en fileres de cadires que hi havia arrenglerat la brigada municipal a banda i banda. Quines coses no se li acudirien, a aquella Comissió del 750è Aniversari!

Al carrer de Felip Pedrell -que d'un segle ençà unifica els antics carrers de l'Escola i del Cementiri- s'hi va instal·lar un gran cadafal de fusta. Allí el pintor Daniel Argimon va fer formalment donació a l'alcalde, Joan Baptista Beltran, del quadre que constituiria el cartell anunciador del 750è aniversari.

També va interpretar-hi algunes peces la banda. Els músics tocaven del cadafal estant, de cara a les escaletes. Al seu davant, una gernació de canareus i canareves aplaudia i participava emocionada en aquells comitia inesperats, als quals conferia una grandiositat inusitada la presència del temple parroquial al capdamunt de tot. Només va faltar el llançament de focs artificials des del terrat de l'església (o va ser des del campanar?) que s'havia programat per a finalitzar l'acte. 

Llàstima que per causa dels coets s'esberlessin algunes teules i, en alguns punts, potser la cornisa i tot. Com va poder passar? Les esberles van estar a punt de provocar un disgust.

Vet aquí com aquell acte inèdit en un singular teatre urbà que potser caldria recuperar (això sí, res de coets!) va estar a punt d'acabar com el rosari de l'aurora. No cal dir que al rector de la parròquia li va fer tan poca gràcia que, tot d'una, l'àmbit deixà de ser recomanable per a actes com aquell.

Una gentada va omplir fins al capdamunt els esglaons de les escaletes de l'església parroquial de Sant Miquel, a tall de graderia d'un gran amfiteatre (foto del BI Alcanar)

Val a dir que no van  faltar-hi veus crítiques. La majoria es van fer escoltar durant el procés organitzatiu de l'aniversari, sembrant-hi interrogants i blasmes de tota mena. D'altres, al cap d'un temps. Entre aquestes últimes destaca l'entrevista al nou regidor de Cultura i Festes que al maig de 1990 publicaria la revista local Lo Rafal, després d'haver-ne fet una altra en la mateixa línia al número anterior al grup de teatre Gresol.

Sobre una reproducció del cartell de les festes de Sant Isidre de 1990, Lo Rafal titulava amb un destacat: "No faig una política elitista". "Els diners que tinc els intentaré repartir", deia el regidor de Cultura i Festes més avall. I hi afegia: "Com? Mira, jo he preferit fer aquest tipus de política que no dir vaig a fer una senyora exposició on em ficaré el 'tratge' i la corbata, i gastar-me mig milió de pessetes (com '25 dalt del Mercat', que no ho critico), però, jo, deia, he preferit repartir-los a les entitats".

Dalt del mercat eren 26, no pas 25. I les fotos demostren inapel·lablement que en aquella exposició, en plena xafogor estiuenca, de corbates no va haver-n'hi. Per no dir que els diners que l'administració exigeix als contribuents, a través dels tributs i el subsegüent constrenyiment, no són per a repartir-los ningú després (!)... Però el cas era buscar-se  comparses i fer-s'hi un rogle de tocadors de palmes, oi?

NOUS AIRES A L'AJUNTAMENT

L'olla municipal ja bullia de valent. Manta gent s'havia adonat del pa que s'hi donava i a l'ajuntament s'estava covant una crisi. Poc menys que un cataclisme que acabaria de liquidar el moribund govern municipal "d'unitat" -aquesta molt més aparent que real, d'una altra banda- que s'havia arrossegat, amb més pena que glòria, al llarg d'un parell d'anys.

En aquesta contraportada del butlletí informatiu Alcanar, sobre el cartell commemoratiu -obra del pintor Daniel Argimon- s'hi va imprimir la llegenda "750è Aniversari de la Carta Pobla"

La crisi s'havia iniciat al maig de 1988. En plenes festes de Bous, Francesc Cid (ERC) va anunciar la seva dimissió com a regidor d'Ecologia i Medi Ambient. A mitjan setembre renunciaren a les seves àrees de govern els tres regidors socialistes. CiU va fer el mateix després de les festes del Remei. Al cap de poc, el portaveu d'aquest últim grup municipal seria categòric en el seu diagnòstic: "La marxa del govern d'unitat depenia de la bona voluntat de l'alcalde, i aquesta bona voluntat no existia".

A conseqüència de tot plegat, el titular de la regidoria encarregada del 750è Aniversari passava, de fet i a efectes pràctics, més aviat a l'oposició, tot i que formalment restés encara dins del govern municipal -unes expressions, "oposició" i "govern", d'un to tan inflat i pretensiós que a escala municipal sovint fan riure i tot.

De retruc, a la Comissió organitzadora li va tocar el rebre. Va haver de prescindir de part del suport diguem-ne logístic que el Consistori li proporcionava. Va veure com alguns afluixaven la llengua i li buscaven les puces. De sobte, a la Comissió li pertocava la complicada tasca de dur a terme els actes de tot un 750è Aniversari -per sort ja previstos i contractats- alhora que era vista com un reducte si no hostil, sí que no gaire amistós per part dels qui ara tallarien el bacallà a l'Ajuntament. La relació amb aquests -principalment, l'alcalde i el nou regidor de Cultura i Festes- es va avinagrar. Però allí no n'hi havia cap, de figa blana: Alfons Martínez-Aguado, Joan Gil, Joan-Josep Sancho, Joan-Baptista Beltran Reverter, Vicent Matamoros... formaven un sòlid equip de gent avesada a superar dificultats de tota mena. Activistes culturals de primera, veritables tot terrenys que amb intel·ligència i mà esquerra, tots navegant a la capa, s'ho manegaren per a aguantar la bandera i la paraula. I així és com ens en vam sortir.

Heus aquí com ho va veure Aguado: "No ha estat tot un camí de roses. Malgrat la despolitització dels membres de la Comissió, malgrat els esforços que s'han hagut d'efectuar per despolititzar la tasca organitzativa, [...] tot el corrent polític, alguna vegada tumultuós i impetuós, ha esquitxat la Comissió, la qual no ha estat arrossegada, possiblement per la mateixa solidesa que han aconseguit els seus integrants, amb la seva actitud solament de preocupació cultural i social cap a un 750è Aniversari digne de contingut i de sabor històric".

I EN AIXÒ QUE VA ARRIBAR LO RAFAL

Encara hi havia hagut temps perquè l'incansable, insistent J. Antoni Colell i els seus companys del Club Escacs Alcanar es lliguessin la manta al coll per a dur a bona fi la titànica tasca d'organitzar, del 8 al 17 de setembre, la final del 53è Campionat absolut d'Espanya d'Escacs. De la meticulosa  preparació de l'esdeveniment esportiu, que comptaria amb la col·laboració d'un bon ventall d'estaments oficials, se'n parlaria molt. Al capdavall van ser deu dies d'expectació popular, de solemne silenci a la gran sala de dalt del mercat on es jugaven les partides (sí, a la mateixa que acabava d'acollir l'exposició 26 dalt del...), amb hostesses locals i un pulcre agençament perquè el públic pogués circular-hi sense molestar els escaquistes.

Va proclamar-s'hi campió el jugador Jesús María de la Villa García, de Palència, en imposar-se al barceloní Alejandro Bofill.

No se n'hi va treure poc, de profit, a la sala de dalt del mercat

En el marc de la celebració de l'Aniversari, del 8 al 17 de setembre de 1988, el Club Escacs Alcanar va organitzar la final del 53è Campionat d'Espanya d'Escacs (contraportada del BI Alcanar)

Inevitablement, a l'octubre naixia a Alcanar la revista Lo Rafal, que des del primer dia donaria molts de maldecaps a qui duia les regnes de l'Ajuntament. Mentre l'opacitat municipal deixava en la ignorància l'opinió pública, les pàgines del nou mitjà informatiu independent van fer-se ressò de diversos assumptes per causa dels quals s'havia congriat la ruptura del "govern d'unitat": la concessió, a la Punta, de dues llicències per a construir sengles urbanitzacions en zona rústica (és a dir, sòl no urbanitzable) a les empreses Saprigo i Alcanar Costa, SA; la difícilment justificable intromissió municipal en la investigació d'una presumpta extorsió urbanística relacionada amb la construcció d'uns àtics de les Cases; la polèmica aprovació inicial d'un Pla General d'Ordenació Urbana que preveia la urbanització de la zona del Marjal, contestada de manera contundent pels propietaris de terrenys... i encara el desori que s'apoderaria de la Casa Gran a les darreries de l'any, després que haguessin fet llufa del tot tant el pompós "govern municipal d'unitat" com els intents de l'alcalde de recompondre'l.

A la contraportada del número 1 de Lo Rafal, un enigmàtic poema acabava d'aquesta manera:

"Amb tots es pot estar estupendament,

sol i sense ningú aprendràs a ser estupend,

melodies i ritmes recorren l'univers,

a la teva esquena es couen faves".

Aquesta, tanmateix, ja és una altra història. Més ben dit, unes altres històries. Entre elles, la del final de la innocència.

A LA PERCAÇA D'UNA TAULA DE PLANXAR

Per a les festes del Remei teníem en perspectiva un concert de Maria del Mar Bonet. Com a membre de la Comissió del 750è Aniversari, l'amic Joan-Josep Sancho va resignar-se a fer de desinteressat, entusiasta, eficient productor cultural durant més d'un any. Poc s'imaginava  que, en els prolegòmens de l'actuació de la cantautora de les Illes, tindria ocasió de comprovar-ne en persona el fort temperament.

Res a veure amb el tarannà de Lluís Llach, a qui havíem triat per a posar la cirereta a aquell any irrepetible. Seria amb un gran concert al pavelló cobert. I seria ja la nit de Sant Joan de l'any següent. 

Al llarg de 1989 el cantautor de Verges, compromès i combatiu com sempre, participaria a Barcelona en les sis hores contra l’OTAN. També es tancaria dos dies, en companyia d'altres representants històrics de la Nova Cançó,  a les dependències del Departament de Cultura: l’Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC) va organitzar aquella protesta contra el tracte discriminatori que rebien als mitjans audiovisuals de la Generalitat per part del govern etern de Convergència i Unió.

24 de juliol de 1989: el memorable concert de Lluís Llach (contraportada del BI Alcanar)

Acabarem amb una altra nota per a l'anecdotari local. El cas és que aquella tarda del 24 de juny de 1989 Llach necessitava una taula de planxar. Volia  regalar-la-hi a la seua benvolguda tata de Porrera, de qui em sembla que era l'aniversari. Ens en va assabentar algú del seu personal de confiança, després d'haver muntat l'escenari i fer-hi les primeres comprovacions de so. 

Però era dissabte a la tarda. Les botigues del poble estaven totes tancades.

Llavors se'm va acudir de portar-los a la botiga d'electrodomèstics de ma padrina. Aprofitant que el cantautor i els músics seguien ocupats en els assajos, ens vam arribar al passatge Español. Vam trucar a la porta de la botiga. Ens la van obrir expressament i, en un moment, una persona de la confiança del cantautor va triar la taula de planxar que més li va agradar.

Així va ser. Mentre Alcanar s'amania per a un dels actes més multitudinaris del 750è aniversari, vam mirar que a la tata Paca no li faltés el seu regal d'això, d'aniversari.