Tradueix

La recuperació dels "Goygs del Remey": els goigs de gràcies



«Y si tant com jo voldria / mon flach dir no us fa servey, / mirau la voluntad mia, / Verge Santa del Remey»


Vam dedicar el post anterior, tot just començades les festes Quinquennals,  als Goygs de la llibreta dels Andreus. I vam transcriure-hi els goigs de pregàries que els canareus i canareves de fa més de dos-cents anys li cantaven a la Mare de Déu del Remei. Ara, quan les Quinquennals de 2014 ja són un record, en aquesta entrada farem el mateix amb els goigs de gràcies.

La Carretera Nova abans del pas de la processó, divendres 3 d'octubre (festes Quinquennals de 2014)
Tant als goigs de pregàries com als de gràcies hi destaquen d’un tros lluny una pila de canarevismes cridaners que no trobareu en cap versió impresa dels goigs, tot i partir del mateix text: sans, vencidora, Grabiel, desijans, mostranvos, aligria, an perill, triunfan, possehedora, suplicans, assunta, arcàngil, declaran, Belem, gererquia, president (precedent), mol (molt), seua, quint, devaillà, fenvos…

"LO MON AN PERILL"


També s’hi observen oblits, paraules o girs canviats: al tres dies per lo ters dia; lo mon an perill per lo mon de gran perill... O allò que podria qualificar-se de lapsus calami: per exemple, caía per crià, rihc per rich.

Per damunt de tot, hi sobta que la tornada canareva dels goigs de gràcies («Cantarem av alegria,/ puix nos haveu dad Remey») no sigui la d'algunes estampes («Triunfant Senyora mia,/ Verge Santa del Remey»).

Tot hi delata la transcripció, feta de memòria per un pagès canareu ja avesat a escriure en castellà, dels goigs que ara fa dos-cents anys seguia cantant la gent d’Alcanar a la seva marededéu, encara en el català arcaic de l’època en què havien obrat la nau del santuari... Quan no hi havia ficat cullerada el nacionalcatolicisme castellà subsegüent a la victòria de la sublevació franquista, ni aquell altre més paternalista procedent de la rodalia de Barcelona.

Balcó de les Cases (dissabte 4 d'octubre, Quinquennals 2014)

SANT MIQUEL, PATRÓ DELS CAVALLERS HOSPITALERS


Diu la llegenda que, durant la terrible pesta que va assotar València el 1348, la imatge de la Mare de Déu de la Pietat va manar que li canviessin el nom pel de Remei. En fer-ho, cessaren els estralls de la malaltia. «Considera quanto aprecia nuestra misericordiosa Madre el ser Remedio de nuestras dolencias», llegim en un novenari, «pues para sanarlas prefiere el título de Remedio al de Piedad».

Enmig de les crisis del segle XIV, mudar l’advocació de la Pietat per la del Remei hauria constituït, per a aquell Alcanar puixant en recursos i gent, tota una al·legoria del seu deler de segregar-se de la comanda d’Ulldecona. Cosa que aconseguiria al cap d’un segle, l’any 1449.

Vet aquí com els sants ens engronsen el bres. Sant Antoni conta, a qui l’escolti, els orígens ramaders d’un poble nascut com a cruïlla de lligallos a rampeu del coll de Bonmatí.

Sant Miquel era el patró dels cavallers de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Per això els senyors feudals d’Alcanar van dedicar-li el temple parroquial. I per això quan l’any 1739 els botiflers de la vila, en presència del comanador de l’orde militar, armen cavaller al Palàcio el jurista canareu Jeroni Anglès, hi triaran justament la diada de l’arcàngel.

Diada del Remei de 2014 a l'ermita, vista a mitjan pujada al malmès jaciment ibèric de la Moleta

I la Mare de Déu del Remei? Ella explica, amb permís dels frares trinitaris, l’afany d’Alcanar per ser ell mateix. D’aquí que el franquisme fes mans i mànigues per instrumentalitzar-la en profit seu: ho va fer a partir del relat de la destrucció de la imatge durant la guerra civil.

ELS GOIGS DE GRÀCIES


En un fulletó publicat l'any 1949, les autoritats locals de la dictadura explicaven l'origen de les festes Quinquennals: "El 29 de julio del año 1936, los enemigos de Dios y de su Iglesia profanaron y saquearon la ermita de nuestra Patrona, la Santísima Virgen del Remedio y arrancando entre insultos y blasfemias su venerada imagen del trono en que estaba colocada, la arrojaron al fuego reduciéndola a cenizas".

A cendres. No en va quedar res? I la van cremar allí mateix?

O bé va ser a la vora del riu Sénia, juntament amb unes altres imatges, com precisava la versió oficial que ens van explicar de menuts? 

I aquella brama que corre, segons la qual un membre de l'ajuntament republicà hauria amagat la marededéu per tal de salvar-la de la crema? I aquell altre rumor que la situava ben oculta a l'edifici Hospital, conegut també com el Convent?

En qualsevol cas, és un assumpte tan seriós i important que mereixeria una investigació molt, però que molt a fons. Aquí no el podem tractar amb quatre ratlles i prou.

La imatge de la Mare de Déu del Remei, portada en processó pels carrers d'Alcanar en aquestes últimes Quinquennals

Sí que val la pena esmentar, en canvi, un detall que el canonge Matamoros i Alfons Martínez-Aguado desconeixien: es veu que no hi ha marededéus triangulars anteriors al segle XV. Perquè a la forma acampanada va arribar-s’hi per un procés evolutiu, quan la primitiva talla del gòtic tardà fou revestida al XVI amb la indumentària que les dames de la cort llueixen en qualsevol quadre de Diego Velázquez: saia ben folgada, mirinyac i mantell.

Los de gracia son estos

Vostres goigs Verge Maria,
digna mare del gran Rey,
cantarem av alegria,
puix nos haveu dad Remey.
 
Lo primer es al Misteri
de la Santa Trinitat,
quant vos fonch del alt ymperi
lo arcangil Sant en
[viat],
declaran de vos pendria
pura carn lo Eternal Rey,
triunfant Señora mia. 

Lo segon fonc sens esmena,
quan Vos Señora sentíreu
quant sense dolor ni pena
lo Fill queus caía paríreu
dins Belem en la establia,
senvos Sant Joseph servey,
triunfant Señora mia.

Estampa dels goigs de la Mare de Déu del Remei, venerada a la vila d'Alcover (Alt Camp)

Fonc lo tres quan vassallage
vos feren del Oriént
los tres reys ab gran linage,
ab la estrella presiden,
al qual ells tenian per guia,
adoraren lo gran Rey:
cantarem av alegria,
puix nos haveu dad Remey. 


Fonc lo quart un goig mol alt
quant Jesus, Verge estimada,
cobra tod lo rihc esmal
de la seua carn sagrada,
resusitad al tres dies
vos aparegue de gran Rey:
cantarem av alegria,
puix nos haveu dad Remey.


Lo quint fou, Verge pura,
quan Jesus vostre fill car,
Rey de Reys sobre natura,
en los Cels vereu pujar
fins a l'alta Gererqia
hont la contempla el gran Rey:
cantarem av alegria,
puix nos haveu dad Remey.


Impresos en una altra estampa, els goigs de pregàries de la Mare de Déu del Remei que es cantaven antigament a Alcanar

Lo siés fonc mol egregi
entre altres molt pujant
quant del eternal Collegi
devaillá lo Esperit Sant,
fenvos dolça companyia
los Apostols del gran Rey:
cantarem av alegria,
puix nos haveu dad Remey.


Lo sete fou molt en Ynsigne
en los Cels quant fos assunta,
de las dignas la mes digne,
vostra carn ja mes consumta,
hon' regnau ab Señyoria
a la dreta del gran Rey:
cantarem av alegria,
puix nos haveu dad Remey.


Y si tant com jo voldria
mon flach dir no us fa serve[y],
mirau la voluntad mia,
Verge Santa del Remey.

Goigs de la Mare de Déu del Remei, impresos a Manresa l'any 1868

Heus aquí com una pista equívoca ens va portar fins als goigs del manuscrit dels Andreus. Providencialment. Perquè, ben mirat, són l’únic que ens queda d’aquelles marededéus canareves: l’original acampanada, que faria cap a les Cases, i la que va substituir-la fins a l'any 1936.

El temps i la sort diran si mai se’n pot recuperar cap, igual que ara n'hem retrobat els Goygs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada