Els Bel d'Alcanar i les Cases (1): els orígens

Dilluns 9 d’octubre ens va deixar mon pare, Agustí Bel Reverter, Rufo el Ferrer (1932-2017). Algunes instantànies de la seva vida, exemple d'empenta i treball, ens ajudaran a il·lustrar aquestes línies en homenatge a la singular nissaga canareva i casenca dels Bel

Vaig assabentar-me de l’antiguitat del nostre cognom a la Universitat de Barcelona. En una classe pràctica d’Història del Dret, el nostre benvolgut professor J. M. Font i Rius ens convidà a analitzar el jurament de fidelitat que els homes de la vila de Meranges van fer el 8 de febrer de 964 a Ramon I, comte de Cerdanya. I vet aquí que, entre diversos individus amb noms clarament gots (Guifré, Seniofré, etc.), hi signava un tal Bel.

Un jove Agustí llussiant un rellampec a l'enclusa

Un nom iberobasc?

Vaig entendre per què més endavant. En consultar la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar.

Fins a prop de l’Any Mil els nuclis principals de la naixent Catalunya comtal eren als Pirineus. Empesos d’antuvi per les lluites socials i polítiques del Baix Imperi, després per les invasions germàniques i més tard per la conquesta musulmana, s’hi van refugiar emigrats de les zones meridionals més romanitzades. Allí s’afegiren a la població d’origen prehistòric que hi vivia, amb estructures socials primitives, reminiscències d’antigues llengües iberobasques i alguns trets culturals hispano-gots.

Pelant patates amb un somriure en un quarter africà (Melilla, anys 50)

 
Aquell pòsit demogràfic arcaic, potenciat per l’aïllament secular d’unes contrades  abruptes, explica per què en comarques com el Pallars, l’Alt Urgell i la Cerdanya perviuen encara estranys topònims pre-indoeuropeus com Alp, Er, Ix, Urtx… Hi testimonien el substrat lingüístic iberobasc que, des dels boirosos temps del Neolític, s’havia parlat a la façana mediterrània de la Península abans que Roma hi imposés el llatí.

«I no és estrany, en documents catalans dels segles IX i X», llegim, «trobar noms bascos de persona, com Balasc, Bels, Galindo, Elo, Asnar i Ennecó. Imaginem que en la lenta evolució de la mentalitat i de les estructures socials d'aquestes comunitats pirinenques va haver de tenir un paper decisiu, difícil de valorar, en la cristianització de les valls iniciada en època baix-imperial i visigoda i no finalitzada fins a l’època carolíngia».

De nou, l’antropònim iberobasc Bel. I entre els primitius pobladors de la Cerdanya.

Triant dàtils amb Pau de la Monyicota i Joan de Paella, un gran amic d'Agustí

Els Bel en temps d'Almansor

 

Som a la primavera de l’any 976. Les terres del nord del País Valencià i sud de Catalunya formen part d’al-Àndalus. Aquest, regit pel califa omeia de Còrdova, és en aquell moment el país més poderós d’Europa occidental. 

La notícia més rellevant de l’any es produirà justament a la capital, Còrdova. L’últim dia de setembre hi mor el califa al-Hàkam II al-Mustànsir bi-L·là, fill d’Abd ar-Rahman III. Al llarg del seu regnat el califat ha assolit la màxima esplendor com a bressol de cultura i de progrés. A banda del califa i de l’esclava basca amb qui ha tingut fills, la tercera persona que talla el bacallà a la cort és Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí. Amb el sobrenom d’Almansor (“el vencedor”), aquest cabdill militar i polític esdevindrà camarlenc del fill d’al-Hàkam.

L’1 d’octubre de 976 se celebrarà a Còrdova la cerimònia de la proclamació del príncep hereu, un xiquet de deu anys que es diu Hixam II al-Muàyyad bi-L·lah, com a tercer califa d’al-Àndalus.

En aquell moment els descendents dels primers Bel viuen en comtats com el d’Osona, constituït pels volts de l’any 798 sobre la base del bisbat d’Ausona, amb capital a Vic. Per causa d’una revolta sagnant, la comarca va romandre deserta fins que l’any 878 el comte  Guifré I el Pilós de Barcelona es féu atorgar el mandat del rei francès Lluís el Tartamut per a repoblar Osona. Com? Doncs ocupant els colons les terres ermes sense propietari per a cultivar-les i esdevenir-ne propietaris. 

Bel és també un poble 

L’any 885, el comte Guifré havia fundat a la vall de Ripoll el monestir de Sant Joan (futur Sant Joan de les Abadesses). Per a infondre-li més prestigi, va deixar-hi sa filla Emma com a abadessa i va donar al monestir aquella vall del comtat d’Osona, aleshores erma i deserta. Emma va repoblar-la amb més de 500 colons de l’Urgell i la Cerdanya (!), que van construir-hi cases, corts i molins, van convertir els erms en conreus i van plantar-hi hortes i vinyes.

Entre aquells colons es comptaven els Bel contemporanis del segon i tercer califes d’al-Àndalus: Bel, casat amb una tal Flamídia, i Bela, l’esposa de Fienç. Treballaven la vinya que havien heretat de sos pares. Fins que el 17 d’abril de 976 hagueren de vendre-la a un tal mossèn Pere. 

Tradueixo del llatí: “Jo, Emedira, i les meves filles –Honòria, Aldovara i Levegot–, i Fienç i la meva dona Bela, i Bel i la meva dona Flamídia, i Provanda, venedors, a tu mossèn Pere, comprador, mitjançant aquesta escriptura de venda et venem la nostra propietat que ens ve per herència i per aprisió, i és aquell alou [que tenim] a la Vinya de Vallfogona, a la vall de Ripoll del comtat d’Osona”.

La penya, la serra i la vila de Bel

L’il·lustre filòleg català Joan Coromines dedica un epígraf del seu Onomasticon Cataloniae al lloc i al cognom Bel.

Bel és un poblet de la comarca del Maestrat, a l’extrem nord del País Valencià. Està situat al nord-oest de Rossell, entre aquesta vila i la del Boixar. Al peu de la majestuosa serra de Bel que culmina a la penya de Bel.
 

La impressionant penya de Bel

 

Coromines i el seu equip de treball constaten que els anys 1157, 1194 i 1209, entre els límits de l’extens terme d’Alcanyís apareix el lloc anomenat Bel. I en un document de l’any 1278 sobre els dominis de Morella es diu que aquesta «includit pug Fredes [...] ad illos angustos de Benifaçà et includit intus Bel, et vadit ad castrum de Cervol [...]» (és a dir: el puig de Fredes, els estreps de Benifassà, el castell del riu Cervol i el lloc de Bel). També figuren en documents del segle XIII la serra i la penya de Bel. 

Pres als musulmans per les tropes de Jaume I, mitjançant la carta de població de juliol de 1238 Balasc d’Aragó va donar el lloc de Bel a Joan de Brusca i la seva gent. 

Durant molt de temps Bel fou una vila independent. Però el seu progressiu despoblament la va convertir, al capdavall, en un agregat del municipi de Rossell. Ara fa un segle en deien: «Lugar sito en la diócesis de Tortosa y partido de Morella, a 30 Kilómetros de dicha ciudad y 93 de la capital. Su término mide 17,09 Kilómetros cuadrados, y limita con Vallibona por el sur; Ballestar y la Puebla al norte, y Rosell al este. Tiene en su término el barranco y la Peña de Bel (vértice de triangulación de respetable altura). Buenas aguas de dos fuentes públicas. Pequeñas huertas. Clima frío. Productos, cereales. El término está lleno de escabrosidades y despeñaderos. Los caminos son de herradura y malos».

 

Vista de Bel de la carretera de Rossell estant

A mitjan segle XX els últims belencs van anar emigrant per raons de feina fins que el 1996 el poble va ser abandonat. Per sort algunes persones, estrangers i descendents dels seus antics habitants, han anat comprant i rehabilitant-ne cases i, en caps de setmana i durant l'estiu, Bel recobra temporalment la seva vida d’antany.

"Fosc, ombrívol, negrós..."?

Quant a l’etimologia de Bel, Joan Coromines assegura que es tracta d’un nom preromà, de l’antiga família lingüística iberobasca. A l’ibèric i l’aquità s’hi troben sufixos o paraules com -belex, -bels i Beles, que coincideixen a indicar totes el color negre. Això també és euskera, afegeix Coromines: en alguns dialectes locals bascos perviuen adjectius com bel (“fosc, ombrívol”), una variant de beltz, que significa justament “negre”… I per analogia se’n diu bele de l’animal d’aqueix color per antonomàsia: el corb.

Per al filòleg, des del punt de vista de la topografia, el nom va començar designant-hi la pena de Bel (“penya de Bel”), a ponent de la qual la documentació medieval situa adés el morral Negre, adés la coma Negra, sengles cims de forma diferent. «Resulta, doncs, clar que hi ha un colorit negrós en tots aquells paratges», conclou Coromines, «que sembla donar compte suficient d’aquesta etimologia».

I acaba dient que Bel «és també cognom, propi de la zona propera al poble». Constata que a la mateixa vila de Bel abundaven els veïns amb aquest cognom. I que ben prop, al terme del Boixar, existeix el barranc dit de Joan Bel.

Agustí Bel, extrem esquerre del CD Alcanar (el primer jugador dempeus per la dreta)

 

Però quan i com va arribar el cognom a Alcanar?

Francesc Bel, d'ofici pastor

La primera Bel que coneixem a Alcanar fou una dona. La ballestarenca Úrsula Bel Sorolla, que d’aquella vila de la Tinença de Benifassà va baixar a casar-se amb el canareu Jaume Juan Esteller. Ho van fer el 21 de setembre de 1610: “Jaume Juan de Blay, y Barb^a. Esteller de una y Ursola Bel de Juan, y Catalina Sorolla del Ballestar Cap. Mat. lo Retor Angles en 21 sbre. 1610”, hom podia llegir en un atrotinat llibre de capítols matrimonials. 

Tanmateix, la immensa majoria dels Bel que avui vivim a Alcanar som descendents d’una altra persona. 

D’un pastor. 

Que es deia Francesc Bel.

Segurament per tal de pal·liar el desgavell documental infligit a Alcanar per la Guerra de Successió, el  rector mossèn Josep Cavaller (1704-1728) esmerçà una pila d'hores a transcriure pacientment i acurada els Matrimoniales desde el año 1600 a 1645, empezando por este año y concluyendo por aquél. Doncs bé. Entre els de 1630 hi trobem un assentament de summa importància per als Bel canareus. Amb l’anotació al marge esquerre“66. Frances Bel - Juana Reverter”, diu així:

“A 31 Agost 1630 contrac^en. Matrⁱ. p. v^ba. de pr^ti. en fas de S^a Mare igl^a. en pres^a. de mi Juan Bat^e Angles retor de Alcanar, y reberen les benediccions nupcials Frances Bel ++, y Juana Reverter filla de Juan Reverter, y Ursola Reverter cony^s. testimonis Mⁿ. Antoni Fibla, y Mn. Llorens Sancho Notaris”.  Al marge dret, aquesta altra nota: “++ pastor”.

Assentament del matrimoni del nostre ancestre Francesc Bel (Alcanar, 1630)

En català dels nostres dies: “El 31 d’agost de 1630 contractaren matrimoni per paraules de present davant de la Santa Mare Església, en presència meva, de Joan Baptista Anglès, rector d’Alcanar, i reberen les benediccions nupcials Francesc Bel, pastor, i Joana Reverter, filla dels cònjuges Joan Reverter i Úrsula Reverter. Testimonis: mossèn Antoni Fibla i mossèn Llorenç Sancho, notaris”. 

S’hi esmenten els pares de la núvia, el matrimoni canareu format per Joan Reverter i Úrsula Reverter. Però no pas els del nuvi. Per què? Doncs senzillament perquè el capellà, mossèn Joan Baptista Anglès, no devia tenir-ne constància fidedigna. 

I és que Francesc Bel, patriarca dels Bel canareus i després també casencs, era foraster. 

Per què va venir a Alcanar? Expressament a casar-se amb la Joana Reverter? No sembla que fos així. Altrament, és probable que ja hi visqués; o, si més no, que tingués relació amb la vila pel seu ofici de pastor. Però no era canareu de naixement.

Llavors, d'on va venir el nostre ancestre Francesc? De Bel, avui terme de Rossell? Directament de la comarca d'Osona? O potser de la Cerdanya?

La resposta, ben aviat.

Novembre del 1998 (i 2): de la cova Bonica a la Torreta

Inaugurant la ruta literària Trinitari Fabregat, eren les dotze tocades del migdia quan els quaranta excursionistes vam arribar a la cova Bonica

La cova Bonica. Diuen que aquestes cavitats càrstiques a la roca mare del Montsià, modelades en edats humides i fredes (potser per això guarden els records de l’era glacial, véritable deuxième naissance de l’humanité?) alberguen hòrrides bestioles. Insectes, aràcnids i esgarrifosos miriàpodes adaptats a la vida subterrània. També rates penades?

Irromp el record atàvic: de les darreries del segle XIII ençà,  l'Occident sencer –Cantigas d’Alfonso X, Apocalipsi de Canterbury– ha vist els dimonis amb ales nocturnes. Uns éssers que habiten a les roques abruptes i volen per les coves boniques. De vegades són dracs (a l’art romànic, serps sense ales o moixons amb cua de fardatxo) i, amb les seves ales de rata penada, empaiten la gent i difonen per tot arreu la foscor de les cavernes.

"Heus aquí el drac": així comença la nota amb què acompanya aquest gravat Atanasi Kircher (1602-1680)

Cal aprofitar l’avinentesa i visitar la mítica cova Bonica. Estuprada pel foc la umbràtica figuera que l’assenyalava, t’hi has d’enfilar a pols, batent les pernes –més que mai amb l’inquietant buit de l’espenyador a l’esquena, upa!–, i han de fer-t’hi ingressar a empentes, per me si va ne l’etterno dolore, entaforant-te a les dantesques tenebres, amb prou feines una gatonera, per me si va tra la perduta gente... Malviatge! 

L’espluga és tan estreta que ni el mite de Plató hi cabria. Un nínxol.

Estirat i a rossegons, a la cova Bonica els primers metres són els més claustrofòbics. Però tenen virtut. La virtut d’avançar-nos l’angoixant retorn al claustre matern en el dia en què, finida l’expansió del Big Bang primigeni, el temps –Stephen Hawking scripsit– vagi cul enrere: el regressus ad uterum de Mircea Eliade. Quan la cosa tomba per bé i per fi pots alçar-te enmig la foscor closa, a l’endeví, et trobes amb un obstacle singular.

DINS DE LA COVA BONICA

Els renecs de rigor. A aquell bony calcari aclaparador i relliscós, hom diria que una popa exorbitant, unflada de llet, que proclama fecemi la divina podestate, la somma sapïenza e’l primo amore, te’n fas un fart d’abraçar-lo per buscar-li un mugró petri on assegurar el peu. Ai las!, no en té cap. Hom diria que és més llisquívola i amorosida encara per una mà d’escalades, amb tacte diràs que de bombosí, e tanto buono ardire al cor mi corse. Al capdavall t’has d’abraonar a la massa arrodonida per enfilar-t’hi com una sargantana matussera en una abraçada delerosa, mentre un xiquet n’il·lumina a penes el capdamunt amb una minsa llanterna i t’indica el camí dissimulat per la colossal excrescència carbonatada, dinanzi a me non fuor cose create.

Tot seguit t’encofurnes en una altra gola, adés de genollons, adés de bocaterrosa, sempre ajupit, i compte amb els tossolots contra el maldentat sostre petri (i alhora amb les carícies dels carnots malreeixits que sobresurten del terra bonyegut i cotonós).

«Llum! Llum!», fa un que jo sé, com Goethe al llit de la mort, de quatre grapes i sense llàntia pel corredís final de la cova Bonica, fosc com una gola de llop. 

Mentrestant mires de romandre lluny d’aquelles parets diràs que folrades amb gasa, tal volta quatre passes et pareguin més llargues que un dejuni de terrosa (fangosa d’ignotes escorrialles?), de vegades pulverulenta quera de corcs desconeguts. I vés per on te la figures fecunda de cascàrries de rata penada, entranyes calcàries de la serra endins, I’ son Beatrice che ti faccio andare, olor de resclosit, anys i panys de terra humida… i ni raça ni pols de fauna cavernícola.

Al cap de dins, reunió a peu dret en una tètrica sala. Aparedats com el Fortunato de Poe, esmentem en la penombra les modestes llegendes de la cova: once upon a time una ovella perduda i el seu pastor qui, anant-ne a la percaça, hi entrà a la i ja no en sortí mai. 

«I què més?». No gaire: amb prou feines les evocadores taques de les teies i ciris amb que s’hi feien llum la gent d’ans. I quatre barroers recordatoris, amb pinzell i esprai, dels visitants més potiners. Ah! I qui va privar-la d’estalactites i d’estalagmites –singular bellesa d’úvula, gargamelló o campaneta del vedat– la va  condemnar a una espera de mil·lennis perquè la tornin a ornar.

Via fora. Tot suant a mars per la humitat, cal fer tanda encara davant d’un pas estret entre pilars, lasciate ogne speranza, voi ch’intrate, solitaris queixals en una bocassa esdentegada. Uix! En sortir a l’exterior quasi estalonant-nos, l’espetec de claror de la boca de la cova ens fa dolces lluernes. Dolçasses i tot.

EL TRESOR DE LA TORRETA

Vam crestejar pels volts de dos quarts de dues. Ja hi érem! Ens va rebre el lapiaz: al rocam calcari que aflora al capdamunt de la serra, l’erosió hi ha cisellat solcs profunds separats per arestes tallants. Allí el temps s’alentia, no endebades Einstein té proclamat que els rellotges agafen retard a la vora d’un cos feixuc. Feia l’efecte de l’ossada sencera d’un animal fabulós despullada de la carn. 

Nosaltres bleixàvem i no vam adonar-nos de com en fugien corrents, així que ens clissaren, els rèptils termòfils de la serra: tot d’un plegat fardatxos, sargantaners, serpetes cegues i dragons rosats deixaren d’assolellar-s’hi a pler.

Dalt a l'esquerra, el cilindre d'obra que, a la Torreta, assenyala el punt més alt de la serra de Montsià

«Ep! I això?». Del rascler calcari emergeix una singularitat geomorfològica més o menys circular i en forma d’embut. Una dolina?

Les dolines, també resultat del modelat càrstic, es formen pel col·lapse del sostre rocós subjacent per efectes de la dissolució de la roca. Al Montsià, la de Mata-redona és la més emblemàtica. Diràs que hi sobreïx la cresta de l’espinada del monstre marí. Perquè, ves per on, el Montsià és marí: els geòlegs asseguren que seus materials carbonatats són calcàries i margues les quals, dipositades en conques marines durant el trànsit del juràssic-cretaci i el cretaci inferior, emergiren després per tal que hi poguéssim pujar a dinar.

De manera que vet-nos allí, encimbellats a la Torreta. Esguard enlaire. Tots els cels hi són a tocar. Aquest és el tresor de la Torreta de Montsià. Hi feia l’efecte que el món s’hagués blegat. Sí, com si la terra i el mar fossin manegívols com una vara d’ametller i, per fatifat, els haguéssim corbat acostant-ne les puntes. 

Donava bo d’adelitar-se en el paisatge: Tortosa, les Ventalles, Ulldecona, la Foia d’Ulldecona, la plana de la Galera i els Ports de Tortosa. I després, per obra i gràcia de la gana, en el vari companatge dels entrepans i altres provisions de boca. Vam dinar-hi. Al sol: la Torreta és fresquívola.

Tothom va reviscolar. Ja estàvem a 765 metres. Havíem fet la ruta. Va pujar-hi en persona Trinitari Fabregat? O tal volta haurem de preguntar-nos si ara, des d’on estigui, no ens fa l’ullet i riu la broma, perquè va descriure l’excursió des de la plana, assegut sota un ametller de la finca de sos pares, lentus in umbra com el pastor virgilià?  

La resposta, tal i com encertadament ens ha recordat Tomàs Camacho, ens arribaria l'any 2004, en recuperar-se (extraordinària, formidable troballa!) la preciosa fotografia que va desvetllar el misteri: essent encara un xiquet, Trinitari havia fet l'excursió.

L’itinerari muntanyenc que segueixen Raül, Elena i els seus acompanyants (a les pàgines de Jardins Ignorats, però, n’hi ha un altre: es tracta d’un itinerari menys espectacular, però molt més coral: és la ruta íntima de Lena i Raül –Lena i Raül tots sols– fins als cocons i als antics gurbins andalusins de la partida vinarossenca de les Melilles, on un geni sarraí els embruixa perquè es decideixin a dir-se que s’estimen). 

Criatura marina que vaig trobar serra de Montsià amunt: aquesta Isastrea, un gènere de coralls extingit, hi vivia al Cretaci inferior

Havent dinat, en rotgles convocats i entretinguts per la llepolia dels pastissos, l’aroma familiar del cafè i l’exitosa idea d’un culet de whisky del bo que servia Tomàs, compartírem la història del bou estimbat per un cingle del Montsià que els pagesos especejaren. En el combat contra l’ensopiment, hom va xerrar dels barrancs del Fandango i del Moltó, del camí dels Bandolers... I encara de les diverses versions de la llegenda de la Cabra d’Or, solatge mític escampat arreu de la Mediterrània.

Algú romania pensívol, i algun altre encara hi va fer una becaina de panxa enlaire.

Aquella llarguíssima carena torturada, quallada de rocam punxegut i a voltes de difícil trànsit, no va ser en un temps una boscúria espessa?

I dalt de tot s’hi alçava un grèvol majestuós. Un dia en parlarem.

LA FONT DEL TEIX

Allí on ara no en trobem sinó la carcanada, la incòmoda rocalla rosegada i descarnada, traïdorament nafrada per l’aigua de les plogudes, per la gelor i per les ventades, aquell estret corredís encimat que vam haver de recórrer capcots i capcotes per por de no escuixolar-nos-hi... fa set segles acollia prou espessor de terra per sostenir tot un bosc fecund que senyorejava, omnipresent, la serra! ¿Potser ocupa avui el cridaner cilindre d’obra aixecat a tall de cresta on va enfilar-se la gent, prop de la lletja ferralla de les antenes, el lloc precís d’aquell grèvol dels dies fastos?

Llavors hom va treure el nas per la font del Teix. 

Patètica font del Teix! Pagava la pena de visitar-la per tan intricat accés? Sota els peus, ja no gens lleugers, se’ns obria el vertigen del pujolar i d’un món de bancalades. L’aclaparador impacte de l’aiguavessant interior, no menys arrufat i sacsonut que una flassada en acabat de gitar-s’hi amb son inquieta. Però la font ja fa una pila d’anys que enyora el teix airívol que va donar-li nom. I ara que el foc s’ha endut les amenes, esponeroses solramades de l’obaga, fa llàstima: l’aigua enterbolida pels flocs de cendra no s’avé amb cap dinar d’aquells que els nostres avis recordaven tota una vida. 

ELS DIMONIS DEL MONTSIÀ

Retorn a l’altívola Torreta. I avall, que fa baixada! Amb les cares mascarades i les mans que pareixen grapats d’arròs negre, carboners i carboneres (qui va explicar que, fa unes quantes dècades, les parelles pageses encara es passaven la lluna de mel fent carbó al Montsià?), els expedicionaris garlaires esmenten contalles de gambosins i saginers, criden, riuen, es queixen i àdhuc cantussegen Soy minero en esguard del sutge i dels garramanxos negres a la roba. Algú encara té temps de replegar els fòssils que la crema havia posat al descobert; un altre s’omple la butxaca de vella terrissa. Més cansats que una xufa, baixant pengim-penjam i mirant de no foraviar-se.

Els acaça cap dimoni? Un altre dia també en parlarem a bastament, dels dimonis de la serra de Montsià. Perquè n’hi havia.

De debò que n’hi havia.

Les vetes, brenys i faixes dels vionats vessants rocosos de la serra, al foscant, esmorteeixen els seus colors en burells i negrals que a poc a poc els assemblen a les plomoses ales entreviades de rates penades descomunals. Els artistes donen testimoni de casos així. 

Alguns pujols de Pieter Brueghel són monstres adormits. Al Sant Cristòfol de Winterthur (de Pieter Huys) i al de Dijon (de l’escola de Hieronymus Bosch), els tossals s’animen amb ulls i maixelles obertes de drac que intimiden el sant. Al Paradís terrestre, del mateix Bosch, els penyals tenen rostre. I, a l’Infern de Thierry Bouts que serven al Louvre, un dimoni empeny serra avall els rèprobes mentre les cares pètries se’ls miren sense gens de compassió.

Què en queda, de l'antic bosc que s'estenia per tota la carena de la serra de Montsià?

Ulls amatents a secundar el crit de protesta que Goethe va alçar contra la intolerable tirania dels matemàtics i dels òptics: «Per quins set sous els colors han de ser un fenomen purament físic? Això són fraus dels físics!». Perquè els colors són humans, batecs naturals de la vida, amb efectes sensibles com les seves tonalitats càlides i fredes.

Per això en emprendre l’últim tram de la baixada per un exigu viarany que feia mil i una giragonses, ens va fer l’efecte de capbussar-nos en una mar de verdor gairebé hostil.

A cada passa en aquell món de revirades, cada peu té el seu lloc precís: les precises petjades d’Ah’mad? Era en aquella erradívola barreja de laberint i trencaclosques on els esperaven els dimonis? O ens seguien els passos?

Potser sí que els dimonis del Montsià vigilaven la nostra reressaga. Qui sap si apostats en toscos amagatalls dins dels marges centenaris. Això sí: no pas rúfols sinó enjogassats com els follets: salvant els marges, algú –els dimonis?– havia bastit tobogans de juganera terra rossa per deixar-s’hi anar i provocar igual la sobtada i innòcua culada, que la sorollosa, còmoda davallada a la gatzoneta, que l’inflament de peus, el dolor de garrons, l’afluixament de genolls i l’encarcarament progressiu de cames.

I encara la rialla sense motiu aparent –alleujadora, com si el moro Ah’mad ens fés l’ullet–, res a veure amb el Mal Pas de Rialla, passatge perillós que vam deixar a la nostra dreta de pujada. ¿Potser el Mal Pas de Rialla duu causa del terratinent canareu Rafael Reverter de Rialla, que una nit de la tercera dècada del segle XIX va poder fugir pel terrat de casa seva mentre uns bandolers (o era una partida de rebels apostòlics?) li regiraven la casa a la recerca de l’amagatall on desava els diners?

Vet aquí com, enmig del besllum del crepuscle primerenc, quaranta dimonis malforjats i mascarats d’estalzí, al compàs rancallós dels espectres, vam eixir al racó del Llop des de les profundes i cada vegada més tenebroses escabrositats del Montsià.

Novembre del 1998 (1): del camí del Mas del Llop a la cova Bonica

Diumenge 15 de novembre de 1998 quaranta persones, d'edats que anaven dels vuit als cinquanta anys, vam pujar a la Torreta del Montsià seguint la “ruta literària Trinitari Fabregat”

A Alcanar, la tardor venia carregada d’esdeveniments. Entre el 20 i el 22 d’octubre, un incendi va cremar bona part de la serra de Montsià. La part interior va resultar afectada des de les basses de Panxablanca fins a la font del Teix. A la vessant marítima, de les Faixes Tancades a la cova Bonica. Sembla que el causant del desastre va ser un gavell mal apagat.

D’una altra banda, la vespra de Tots Sants el poble es va abocar a la carretera per a manifestar-se a Alcanar-Platja en defensa de la integritat del terme municipal. Ho va fer davant la iniciativa de segregació i agregació d’un terç de la seva superfície al municipi de la Ràpita. Al tard, en haver tornat a Alcanar la caravana de vehicles, en una cafeteria Catalunya plena de gom a gom hi sonava la música d’aquell any: Nada que perder, d’Amistades Peligrosas, Céline Dion amb My Heart Will Go On, Cher amb Believe, Rosana amb Contigo, Aerosmith amb I Don’t Want To Miss A Thing... L’ambient, entre canyes i cava, era triomfal.

Heus aquí la primera part de la crònica personal que en vaig escriure, d’aquella pujada a la serra de Montsià cremada. 

No feia ni un mes de l’infortuni. Aquest relat de l’ascensió es va publicar al número de novembre-desembre de 1998 de la revista Alcanar. Mantindré aquí l’estil original, triat expressament a fi de donar-li un to singular... que algun lector força llegit, no tant per les citacions com per l'abundància de concessions en ales del ritme, titllaria després de florentí. Déu n’hi do.

La punta de la Banya vista des de la serra de Montsià

LA MAR DEL CORSARI SCHARRINCHO

Vam arranjar el sarró al camí del Mas del Llop. A rampeu de la muntanya, no gaire lluny d’un mas que ja habitaren els ibers. Tot seguit, amunt a cavall de cames. Quina albaïna! Al quart d’hora de marxa a bon pas, ja podíem veure la serra d’Irta, sortosament encara neta de ciment. Les puntes de la ferradura del Columbret Gran sobreeixint d’escorpins i colobres a la ratlla de l’horitzó. I al lluny del lluny el cap de Salou, emblanquinat de façanes horroroses que Déu no vulgui mai per al Montsià. I el Galatxo i la punta de la Banya en primer pla. I l’estret istme del Trabucador, ham on pica la dilatada plana deltaica.

Heus aquí un dels trets de la canarevitat del Delta: una sentència de la Reial Audiència de 19 de febrer del 1629 va ratificar el dret dels canareus, que havia estat discutit pels síndics tortosins, de pesca –en els estanys de l’Algadir, el Canal Vell, el Pantar i la platja d’en Carrasca, en el riu Ebre i en la gaia costanera del mar dels Alfacs–, pastura, aprofitament de boscos, caça i recollida de palmes i sal de ventura en els termes de Tortosa.

I enllà l’evanescent illa de Buda, l’Illa Extrema que es recrea tota sola un i altre cop al llarg dels segles. Tota la immensitat d’una Mediterrània com una bassa d’argent viu es resol, a vista d’ocell, en la mar dels Alfacs: la mar familiar de les ràtzies del barbaresc i del turc, del rebel Sentantí i d’aquell pirata italià, Scarrincho, corsari enemich de la nostra nació la galera del qual va prodigar-hi malifetes l’any 1459 a la percaça d’indefensos llaguts des dels Alfacs al Sol de Riu.

El Montsià fixa des de sempre la formidable línia del cel que identifica el nostre litoral. Tant és així que –com algú recordà haver vist al film La ciutat cremada– els atrotinats veterans de la Guerra de Cuba ja celebraven l’arribada a casa, a Catalunya, en albirar darrera la boira, del vaixell estant, la característica silueta de la nostra serra.

EL RACÓ DEL FUMAT I LA BASSA DE L'ARGILER

Ja estàvem avisats: «A qui s’enfili pel vessant marítim prop de les Faixes Tancades, li plantaran cara els pendents més acinglats i feréstecs de la serra». I així va ser. Érem uns quaranta. Quasi tants com els mítics Argonautes (Apol·lodor i Apol·loni de Rodes en referirien l’expedició a la recerca del famós velló d’or, precisant que entre ells hi havia, vés per on, un músic, herois, endevins i alguna divinitat i tot). I tants com els oponents d’Alí Babà en el Kitab alf layla wa-layla, vull dir El Llibre de les Mil i Una Nits). A nosaltres, però, el tresor de la cova rai. I de pillar-hi, amb prou feines si en robaríem el perfum del romaní i les carícies de les argelagues més intransigents. Que no trescàvem pel racó del Fumat? Per una de les immemorials propietats del Comú dels veïns d’Alcanar fins a l’any 1872?

Part de la portada del número de la revista Alcanar en què es va publicar la crònica

I així la nostra corrua canareva, braç a braç, només feia els cims amb els cuers. Hom esperava sempre l’expedicionari més endarrerit. L’esforç i les peripècies són anònims com tots els grans reeiximents, ja ho va demostrar Bertolt Brecht en memorables versos.

Així va haver-hi temps de parlar de les Ferreries, l’oblidada partida canareva que dóna fe d’antigues i esforçades indústries. D’endevinar antics marjals i fredes quicksands dins de la mar, l’eterna agonia dels quals és ignorada per l’atrafegat formigueig de la carretera estatal i pel coleòpter més lleig i espaventós: la fàbrica de ciment. I temps encara d’amarar-nos de fragàncies de la serra matinera, mentre a banda i banda del viarany angost t’acaronen les mil agulles familiars de les argelagues (amb la seguretat que quan, de tornada a casa, et dutxaràs, la coïssor te’n farà present les fiblades!).

Cada panteixant aturada mereixia el passatge de la novel·la de Trinitari que feia al cas: la diàfana i reposada lectura del rapsode, Tomàs Camacho, i els consells de Joan Bta. Beltran que ens feia de  guia, succeïts per l’escoltívola barreja de l’accent dolç de les Illes i del franc parlar estrident dels canareus i canareves expansius que va posar en vers Trinitari.

Guaita l’atrotinada bassa de l’Argiler. Si un argiler és un lloc de terra argilosa apta per a la fabricació de rajoles, terrissa, etcétera... sembla que ja fa molts anys que aquest ha anat dissolent les seues humils i tendres parets. Ha esdevingut una déu d’argila relliscosa que regalima pel vessant i ens trairà a la baixada. Malfieu-vos-en, de la terra rossa!

En arribar a la cruïlla amb la sendera que ens hauria dut a la cova de l’Hedra, ui, un dirigible ingressa al cel des de darrera d’un penyal sobreplomat.

Un dirigible! Mentre amb els prismàtics hi llegim “Goodyear”, Vladímir Propp ens diu a cau d’orella: «Que us falta res, per a ser un conte?».
 

NI LA FONDÀRIA DE L’INFERN

Resulta que fem un revolt i, de bursada, el flaire fresc del matí se’l cruspeix –l’aliteració crema i esvera– l’orca sentor d’una esgarriada de cremalls. Vexilla regis prodeunt inferni: arriben les banderes del rei de l’infern. Arriben al racó del Fumat.

Al camp del silenci. Amb la gerda levitat dels espais oberts.

Cap a la Torreta, sortejant l'esgarriada de cremalls: m'hi reconec, en primer terme, el braç dret; més avall Maria Jesús Reverter, potser Pietat Subirats i, segur, Joan Astàsio i el seu bàcul proverbial (foto: butlletí informatiu Alcanar)

Ens hi enfrontem a un paisatge insòlit. A una majúscula artiga, per lo cammino alto e silvestro on les tiges albecoses del matossar cremat, nues i corbes com llargs dits ungulats delerosos d’arrapar l’airecel, diràs que revinclades pel foc, alfangiformes, garrallargues, mig carbonitzades, t'empaiten amb maliciosa avidesa: en passar-hi, cenyeixen les còrpores i en busquen amb gosadia els peus i les cames. Has d’obrir-t’hi call. Afuades punxes d’eriçó? Potes d’atzabeja de cent miriàpodes cap per avall? Qui-sap-lo! Al racó del Fumat s’hi ha fet realitat la vegetació fantàstica dels antics manuscrits àrabs: sobresurten, al llarg dels marges, excrescències de fines agulles imitant les vorades de les catifes d’Orient, a Occident puntes i randes. Des de la tomba sense aixovar on segueix mirant cap a l’orient, l’amo més distingit que ha sofert mai el racó del Fumat devia celebrar tan caligràfica comparança.

Va ser ell, un terratinent musulmà que es deia Ah’mad, qui va donar nom al racó? L’investigador rapitenc Paco Carles va apuntar amb convicció l’origen àrab del nom de lloc Fumat, encara que ell el referia a un altre antropònim, Muh’àmmad (com la Pobla de Mafumet, posem per cas): Fumat no va més enllà de la catalanització d’Ah’mad.

I encara em pregunto si no es tracta d’un vell conegut.

UN ANGLÈS I TRES SARRAÏNS RAPITENCS

El dia de Cap d’Any del 1151, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va donar a un anglès anomenat Geoffrey i a sa mare totes les propietats que havien posseït al regne islàmic de Tortosa el sarraí Aben Comprad i sos fills Muh’àmmad i Ah’mad. Entre elles, una gran finca plantada d’oliveres i d’altres arbres al Cascall (dins del domini jurisdiccional de l’antiga fortalesa islàmica de la Ràpita del Cascall). La qual, com escau a tots els racons de la serra de Montsià, afrontava amb l’erm a llevant, a mestral i a ponent. Justa la fusta! Em dóna de parer que són els antics oliverars del racó del Fumat els que se li espoliaren a Ah’mad per dret de conquesta: la mateixa heretat de roques i pastura de què, set segles d’ironies del destí després, es veuria privat el Comú dels canareus en ser desamortitzada i malvenuda en pública subhasta.

I ara s’ha fet a la brasa. Per sort, de la cendrada ja n’emergeix escadusserament la vida. Nicolau de Cusa ja parlà del pèl de la Terra: al racó del Fumat són els tímids renous de les primeres carrasques després del desastre.

L'escenari d'aquella excursió de la tardor de 1998: la font del Fumat; l'Ereta; més amunt a la dreta, l'eixaragall de la Cova Bonica; i dalt de tot, la Torreta

Voregem la pobra i eixuta font del Recreo, amb la seva rústica pica de maons inútil, cendrosa, una trista mostra dels efectes d’un incendi que les administracions miren d’apoquir. Poc recreo, poc esbarjo s’hi troba ara. I esmorzem amb gana a la font del Fumat. El foc va rabejar-s’hi. Segueix brollant-ne, però, l’imperturbable rajolí que n’hi descrigué Trinitari i potser degué tastar el mateix Ah’mad. Un glop: aigua fresca, de la millor, un dels prodigis artesians del Montsià lloats per Florián de Ocampo ja fa quatre segles.

Als seus bassiols enterbolits per la terregada, senyals que la nit ans encara s’hi havien rebolcat i fotjat amb no gaire fortuna els senglars més fidels als ritus nocturns de la serra. Consumits pel foc tant els que ahir imaginàrem solregats i per ço preciosos estels de margallons, com les clenxes d’exòtiques atzavares, només en recorden la presència les insinuacions de soques avui socarradíssimes, corsecades, trist rast cacofònic de monyons sutjosos que sorgeixen ça i lla del terròs escàs en la grisor calcària. Grisor a la vora de la sendera que cercola la serra com les llenques de ferro una bóta de vi, amunt cap a l’esgambi de l’Ereta. Semblen carúncules de la terra que posa el crit al cel pel recent malastre. Quan rellucarà el matossar en aquell sòcol furgat pel morro del senglar?

EL REPLÀ DELS DOTZE APÒSTOLS

"Solregats"? Solregar (“regar amb excés”), solramada i escuixolar són mots bellíssims de la terra. Tots tres ben canareus. I clars i catalans. Tots tres, sortosament, encara vius. Quant als dos últims, Francesc Mestre i Noé va escriure’n (Del llenguatge i de la unitat, Impremta d’Algueró i Baiges, Tortosa, 1915, p. 25-28): “Jo sempre he sentit impulsivament aquest Ideal, fins al punt d’haver estudiat amorosament, en tots els llocs aont hi he estat, apart de la fonética, totes aquelles paraules que tenen un sentit propi i recte, sense cap mena de circunloquis: (…) a Alcanar lo de solramada que’m priva ja d’escriure, baix d’un arbre i escuixolar en compte de trencar la cuixa.”

Un ciclista solitari i impossible, que hi reprenia la davallada inversemblant a tomba oberta, ens va retornar de sobte a les coses de la plana. Fou l’hora de preguntar-s’ho: «Ens haurà tocat la loteria primitiva?». Només una trucada de mòbil ens separava de la certesa. Valia més, però, mantenir la il·lusió. I, si molt convé, fer-hi volar coloms com en els contes fantàstics de V. Propp i en les històries inadmissibles d’Ildefons Reverter.

A l'eixaragall de la Cova Bonica, grimpant perquè el riu de pedra no ens arrossegui (foto: butlletí informatiu Alcanar)

Adés tocant cingles, adés vorejant estimballs, horror infiniti, la filera s’endinsa per llunyedars que no deixen res a l’albir del caminant. Hom va per on cal: em pregunto si el prohom canareu Andreu Rubio de Andrés no va ordenar silenci perpetu sobre les antigues senderes per a traçar-ne de noves –no fos que els tafaners hi badessin, veiessin i xerressin– sense que la ploma circumspecta del notari Llorenç Figueres en pogués donar fe, ai las, en aquell paper d’ofici tan sofert que sostenia encara el nom del tirà: Ferdinandus VII, Hispaniarum et Indiarum Rex. A nosaltres rai. Seguim serrejant.

De l’Ereta estant, meravellós mirador molt prop del cel –a la novel·la, replà dels Dotze Apòstols–, redescobrim astorats alguns disbarats que s’amaguen a les profunditats dels racons del Codonyol: xalets, piscines, camins asfaltats com un pegat en un banc. Ofenen el paisatge. Nuclis de població en embrió que un dia no gaire llunyà, esdevinguts maldecaps afegits per a Alcanar, exigiran als lletraferits de la contrada una ràpida relectura de L’especulazione edilizia del nostre admirat Italo Calvino.
 

EL GRAN DRAC ESTIRAT AL SOL

Davant per davant del cingle Blanc –de debò que és blanc com una satalia–, l’ombriu ans ufanós i ara carbonissa amb randes de rocalla s’encara amb un solell d’escarpaments i cingleres pelats (llevat, tot s’ha de dir, de minses celles d’herbei en els prisats inexpugnables de la serra rasclada per l’orogènesi alpina). Devíem estar entre els dos-cents i cinc-cents metres d’altura. Tothom sap que allí, per sota de les cornises rocoses, s’emblanquinen els cons d’esbaldregalls o tarteres que nosaltres anomenem eixaragalls.

Als capitells de la catedral de Girona hi ha cisellada una dona –l’antiga Terra Mare nutrícia, la serra genitora d’una comarca– als altíssims pits de la qual s’aferren serps com a eixaragalls. Igualment els del Montsià fan l’efecte de dracs colossals que, enrinxats als espadats, s’estiren al sol a l’aiguavessant de la serra. Quan t’enfiles per la seua espinada, el monstre es mou. És bellugadís. Isard.

Al drac dels Bestiaris gòtics no li falta la cresta dentada: aquestes són les bèsties que es debatran sota la llança de sant Miquel o de sant Jordi, i que representen el drac de santa Margarida i aquell ésser fabulós que acoltellaren fa cinc segles prop de Bonn. Si la cresta guarneix l’espinada, els braços i les cames dels dimonis, les tiges de la vegetació manuscrita s’animen com a dracs, i el mateix fan les volutes dels bàculs dels bisbes, i les armadures dels cavallers s’engranallen d’excrescències dentades, i els arreus dels cavalls es blinden amb escates de monstres infernals. Fins i tot l’elm de Jaume I el Conqueridor esdevé un drac amb ales de rata penada.

A l’eixaragall de la cova Bonica, camí de mala petja –més que més amb rampa a les cuixes–, ens hi vam veure en un bull: un inacabable pendent que fa feredat; rocs solts, amenaçadors en somoure’ls; el risc de petits esllavissaments a cada gambada; compte de no davallar-hi a rodolons… Mirant que el riu de pedra alba no t’arrossegui, gatejant de gaidó per la cucanya ciclòpia i díscola i tan paradoxal –«pujo o baixo?»– com els números irracionals, que no poden escriure’s com a seqüència finita de xifres i s’assemblen (esquívola relació entre el costat i la diagonal de qualsevol quadrat) a la pura impossibilitat de la màgia.

Ai, l’eixaragall de la cova Bonica! A la seva blancor èpica, tres són curtes i quatre són llargues i després, feliçment superat l’obstacle, anirem a pams, amansits per la serra.