Repassem les velles, gastades notes biogràfiques de l’escriptor canareu, ja publicades a les revistes Alcanar (setembre i octubre de 1978, i novembre de 1994) i Lo Rafal (novembre-desembre de 1994)
Vam consultar a la Viquipèdia, el famós repositori en línia, l’entrada que s’hi dedica a Trinitari Fabregat.
De primer antuvi, me'n va sorprendre la brevetat, tractant-se de l’escriptor que dóna nom a la nostra biblioteca pública. Acte seguit, que en tan poques línies s’hi hagin emboscat almenys un parell d’errors d’envergadura.
“Durant la Segona República marxa a Barcelona”, hi llegim, “on participa de diverses mobilitzacions ciutadanes”. I “marxa al front d’Aragó”.
 |
| Fotografia d'estudi de Trinitari Fabregat (font: Butlletí informatiu Alcanar), acolorida mitjançant IA |
La veritat és que Trinitari va fer cap a Barcelona un parell d’anys ans que es proclamés la República el 1931. Ho va fer, com veurem, amb el pretext d’assistir a l'Exposició Internacional de 1929.
I a partir de l’any 1933 va participar-hi no pas en simples “mobilitzacions ciutadanes”... Sinó en una important vaga general dels treballadors mercantils que va deixar la ciutat cap per avall.
Tot seguit, en esclatar la Guerra Civil tampoc no “marxa al front d’Aragó” (com van fer més o menys espontàniament i precària les entusiastes columnes anarcosindicalistes de la CNT-FAI a l’estiu de 1936); sinó que a Trinitari, en canvi, l’hi destinen en sortir de l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat, amb la graduació d’alferes o tinent, al març de 1937.
Les fonts oblidades
Les badades de la Viquipèdia encara resulten més difícils d’entendre si tenim en compte que, afortunadament, les notes biogràfiques en ús sobre l’escriptor canareu es troben a l’abast de tothom de molts anys ençà.
De tants anys ençà, que ja comencen a ser més velles que l’anar a peu.
Ara no em refereixo a tot allò que ja es troba fàcilment en un parell de llibres publicats durant els últims vint anys, és a saber: la comunicació de J. Baptista Beltran Queralt (“Trinitari Fabregat i la transició a Alcanar”) i la “Carta de Trinitari Fabregat, des de París, a Mercè Sancho Fibla”, ambdues en el volum que recull els treballs presentats a la Jornada d’Estudi Trinitari Fabregat i el seu temps (1912-1994, que tingué lloc l’any 2004; i sengles comunicacions presentades l’any 2010 al III Congrés d’Història d’Alcanar per Andreu Queralt (“Raül Moravia versus Gibert Miret”) i Anna Chillida (“Trinitari Fabregat, escriptor d’Alcanar”).
No. Ara faig referència a les notes tosques i apressades que un servidor va prendre com va poder, en una llibreta xicoteta de cobertes roges, al llarg de la xerrada de l’escriptor a la sala de plens de l’Ajuntament d’Alcanar, el 26 d’octubre de 1978.
Encara sort d’aquella conferència que, després d'una breu presentació de J. Baptista Beltran Queralt, Trinitari va dividir en tres parts.
En tant que única, va resultar providencial. Sense ella, s'hauria esvanit per a sempre la valuosa informació autobiogràfica que l'exiliat canareu ens va servir amb safata aquella nit.
 |
| Revista Alcanar, setembre de 1979 |
Sí, Déu n’hi do. Però em dóna de parer que, durant els últims anys, aquelles fonts originals relatives a la biografia de Trinitari Fabregat ja no deuen resultar gaire fàcils de localitzar.
Quina llàstima que el paper sigui, molt em temo, tan vulnerable, enjogassat i fonedís. A més, es veu que hi ha números d’aquelles publicacions locals –és a saber, la revista Lo Rafal i el butlletí informatiu Alcanar– que, malgrat trobar-se a l’abast de tothom a la Biblioteca Trinitari Fabregat, han acabat resultant especialment perdívols.
Ja vam adonar-nos-en fa temps, d’aquest fenomen que s'assembla a l'art de bruixeria, i vam deixar-ne constància aquí.
L'escolanet que anava per a capellà
Trinitari Fabregat Chimeno va néixer al carrer més llarg d’Alcanar el 24 de maig de 1912, en el si de la família dels Verds.
Dels seus anys a l'escola lamentava que sense voler s'hi establien unes fortes barreres socials, pròximes a una sort de xenofòbia, entre els xiquets del pla i els del Rocall. No cal dir que això comportava els consegüents maldecaps per al senyor mestre.
Les matèries eren impartides, amb esforç i paciència, per professors amb cognoms tan coneguts al poble com Gisbert i Sanmartí.
D’una altra banda, als set anys Trinitari va començar a fer d'escolà. S'hi trobava tan a gust que considerava l'església parroquial quasi com casa seva. Es movia amb deseiximent entre els confessionaris, els altars, els ciris, les canadelles, els calzes... S'escoltava els sermons del mossèn i l’ajudava a missa, als batejos i als enterraments.
El senyor rector va aconsellar a sos pares que Trinitari ingressés al Seminari de Tortosa. Son pare va contestar-li que el xiquet encara era massa menut. Davant la insistència del capellà, escaletes amunt, escaletes avall, van quedar així:
–No s'hi amoïni, mossèn. El xiquet hi entrarà l'any que ve si Déu vol.
 |
| La plaça Major d'Alcanar a principis del segle XX (fotografia acolorida amb IA) |
A la botiga d’Enric Beltran de Cèsar
Però aquell vailet despert i intel·ligent, per naps o per cols, no va travessar mai la porta del seminari.
Bon estudiant, encara va seguir a l'escola fins als dotze anys. Llavors va deixar els llibres i cartipassos per a entrar com a aprenent a la coneguda botiga de teixits d’Enric Beltran de Cèsar. Estava a la plaça major del poble, pujant a mà dreta.
 |
| Detall discretament acolorit (IA) de l'excepcional fotografia d'un Trinitari adolescent recuperada per A. Queralt |
Només un cop estesa la peça sobre el taulell, el botiguer agafa la mitja vara per amidar.
La novel·la es troba ambientada a la dècada de 1920. L’escriptor aprofita l’avinentesa per explicar al lector que, tot i ensenyar-se oficialment a l'escola el sistema mètric decimal, la unitat de longitud usual a Alcanar continuava sent la vara valenciana (equivalent a 0,83 metres); la de pes, el quintar (segons la zona, entre 41,5 i 42 kg); i la monetària, el quinzet (25 cèntims de pesseta).
Gràcies a una comunicació cabdal que va presentar Andreu Queralt al III Congrés d’Història d’Alcanar, titulada “Raül Moravia versus Gibert Miret”, avui sabem que aquell aprenent de la novel·la és el mateix Trinitari.
Un Trinitari adolescent que també participa –en aquesta avinentesa és Fidel, el xiquet que hi duu la marraixa de llautó– a l'excursió a la serra de Montsià organitzada per Raül en el capítol XXXIX de Jardins ignorats.
La tesi que el personatge de Raül es va inspirar en un de real, l'economista barceloní Manuel Gibert (1887-1941), guanya suport gràcies a una altra excepcional troballa que Queralt va fer pública en el seu dia: la fotografia d'una pujada a la Torreta del Montsià, l'estiu de 1924, en què apareix no solament Gibert, sinó també un Trinitari Fabregat de dotze anys assegut en primer terme, mirant-se divertit el fotògraf i amb la marraixa de llautó damunt dels genolls.
Terra Nostra, escola de català
Trinitari s’hi va estar quatre anys, a la botiga d’Enric de Cèsar.
Són els últims d’una dècada en què Alcanar deixa de ser patrimoni dels rendistes –entre els quals destaquen els Suñer, els O’Connor i els Ayguavives– i, amb el suport d’Antoni Valls de Palleta i altres, Vicent Fabregat Fibla lidera com a segon alcalde el consistori de joves professionals benestants que impulsa una renovació política a partir de les eleccions municipals de 1922.
En realitat, els objectius del moviment encapçalat per Fabregat són actualitzar i netejar una imatge desgastada per dècades de caciquisme i, alhora, frenar l’expansió del republicanisme i les idees subversives, de manera que el poder local romangui en mans de les mateixes famílies polítiques.
Com molts altres, personatges de gran rellevància local com el canonge Josep Matamoros Sancho, Antoni de Palleta i l’escriptora Josefina Martínez-Aguado, Fina Mar, són seduïts per les proclames del populisme anticaciquil del Directori de Miguel Primo de Rivera (1923-1929) i la seva Unión Patriótica (UP), imitació del partit-estat de Benito Mussolini.
Aquell populisme genera expectatives força favorables en la burgesia agrària catòlica. La canareva s’hi troba com el peix a l’aigua.
 |
| Miguel Primo de Rivera i la UP |
Així és com el primoriverisme canareu arriba al seu zenit amb l’alcaldia del mestre Ramon Sanmartí Ribera –Trinitari va ser-ne alumne–, de l’agost de 1924 al febrer de 1930.
A l’escola, Trinitari havia estudiat en castellà. Fins als setze anys no va començar a llegir en català. Va ser en publicar-se a Alcanar, al llarg dels anys 1928 i 1929, la revista quinzenal Terra Nostra, inspirada i dirigida per Josep Bòria Ulldemolins i sostinguda per una gran colla de joves entusiastes: Enric Beltran, Claudi Cid, Jaume Esteller, Vicent Fabregat, Josep Sancho, Alfred Ulldemolins… Hi col·laboraven els seus amics barcelonins Manuel Gibert, Alfons Maseres, Arnand Otero, Joan Riba, Miquel Majó, Lluís Majó i Joan Ases.
Val a dir que Terra Nostra evidencia la indefinició ideològica dels seus col·laboradors: aquests es mouen entre el catalanisme, el recent festeig amb la Unión Patriótica i un incipient republicanisme. Això sí: sense criticar mai la dictadura i mirant en tot moment de córrer la cortina sobre la creixent conflictivitat social que sacsejava Alcanar.
Jou que plau no pica, diu la dita.
Mentrestant l’esguard de Trinitari s’obria, a poc a poc, a uns horitzons nous i engrescadors. Volia fer camí. Al jove i inquiet lector, convertit ja en l'autodidacta impenitent que sempre confessà ser, només li calia una mínima excusa per llençar-se de cap a l'aventura.
I no ho faria tot sol.
L’Exposició Internacional
El 19 de maig de 1929 va inaugurar-se a Barcelona l’Exposició Internacional que s'hi havia anat gestant des del començament del segle. La muntanya de Montjuïc fou urbanitzada i dotada de palaus, pavellons i moltes altres construccions d’ús públic.
L'Exposició era molt més que un certamen comercial. Es tractava de convertir Barcelona en una gran capital europea: van reordenar-se'n grans places i carrers, va prolongar-se la Diagonal, van construir-s’hi el monumental edifici de Correus, l’estació de França...
El formidable ressò popular de l'Exposició Internacional va arribar fins a Alcanar: els joves benestants canareus que aleshores estudiaven a Barcelona –la majoria sense gens de pressa– van engrescar els seus amics del poble perquè anessin a veure aquelles meravelles arquitectòniques, enlluernadores mostres de l’avantguarda i la modernitat en tots els àmbits.
Encara em venen al cap les exclamacions d'admiració de mon iaio Domènec Beltran Garriga, Mingo el Ferrer, quan amb prou feines trobava paraules per rememorar, quaranta anys després, tot allò que havia contemplat amb uns ulls com unes taronges en aquella memorable Exposició del 29. L’hi van convidar Xavier Ulldemolins Beltran, futur farmacèutic i alcalde, i alguns altres amics que estudiaven a Barcelona.
Trinitari i el seu amic Antoni Colell van pensar que tot allò els anava al pèl.
Amb només disset anys, s'ho van manegar per ensarronar hàbilment les seves respectives famílies:
–Però a Trinitari sí que li han donat permís per viatjar a Barcelona –insistia Colell a la casa familiar del capdamunt del carrer Nou.
–Demà m’afaitaràs! Tu n'estàs segur?
–Tal mateix.
–I què hi va a fer, tan lluny?
–Va a l’Exposició Internacional. Diuen que no s’ha vist mai res d’igual!
Trinitari també es queixava a sos pares:
–Si a l’Antoni l'hi deixen anar, a mi per què no?
–Mira, fill meu. Fa anys que per les Planes passen trens i més trens carregats de murcians. Diuen que van a treballar al metro i en moltes altres obres que no paren de fer a Barcelona. Allí de gent n'hi sobra.
–Això rai. Hi tenim amics del poble que ens hi buscaran dispesa.
El cas és que, embolicant la troca, van sortir-se’n.
En pujar al tren, els dos amics no se'n podien fer raó: Barcelona els esperava amb els braços oberts.
 |
| Fonts i jardins de l'Exposició Internacional de 1929 |
Amb Àngel Gimeno
Va ser un altre jove canareu, Àngel Gimeno Gil, qui va rebre’ls a l'estació. Amb prou feines era un any més gran que ells. Tanmateix, gràcies al fet de pertànyer a una família acabalada, havia començat els seus estudis de belles arts a la Llotja de Barcelona.
Val a dir que, d’ençà les notes biogràfiques sobre Trinitari Fabregat publicades al novembre de 1978, vaig arrossegar l’errada d’identificar Gimeno com a tortosí, confonent aquest artista canareu amb el famós pintor i dibuixant Francesc Gimeno (1858-1927).
Si la memòria no em traeix, va ser el conegut odontòleg Ramon Reverter qui em va rectificar. Un migdia tardoral de 1994 me’l vaig trobar fent el vermut al Bar Moreno. Feia poc que jo, a través de sengles escrits a les revistes Alcanar i Lo Rafal arran del traspàs de Trinitari, havia reïncidit en aquella confusió entre el tortosí i el canareu.
–El vaig conèixer, bé que me’n recordo –va exclamar amb la seva ironia habitual el dentista jubilat– i ben canareu que era, l’Àngel Gimeno. Llàstima que faltés tan jove.
 |
| El carrer de Trafalgar de les Cases, pintat per Àngel Gimeno |
En efecte, en acabar els seus estudis Gimeno va treballar elaborant decorats cinematogràfics. A la seva primera exposició individual a la sala Barcino el 1936, la seguirien d’altres en diverses galeries barcelonines. Va participar en el primer Saló d’Independents (1936), en el Saló de Tardor (1938) i, després de la Guerra Civil, en l’Exposició Nacional de Barcelona de 1942.
L’artista canareu, que al parer de Trinitari havia sabut captar tan bé la llum de les terres meridionals, va morir l’any 1959.
Embruixats a Canaletes
Gimeno els va portar de seguida a beure de la font de Canaletes, el punt de trobada de barcelonins i forans on la Rambla s’aboca a la plaça de Catalunya.
–Qui beu de Canaletes, torna a la ciutat –els va dir.
S’ha perdut el compte dels cronistes que han recollit la llegenda: aquesta engresca tothom a qui agradi Barcelona o tingui motius per tornar-hi, com si fos una superstició, a beure aigua de la font.
L’endemà els tres amics van recórrer embadalits allò que, mig segle més tard, Trinitari encara havia de qualificar com “la més gran exposició del món”.
El cas és que aquells prodigiosos glops de Canaletes degueren encisar Trinitari Fabregat i Antoni Colell. No endebades hi ha qui sosté que l’aigua de la font embruixa a qui la beu: Canaletes t’encomana una gran passió per la ciutat, fins al punt d’impedir-te marxar de Barcelona.
Tot i que les seves respectives famílies van posar el crit al cel, els dos adolescents canareus van decidir quedar-s’hi.
L’un, Trinitari, fins a les hores amargues de la guerra i de l’exili. L’altre, Antoni, fins a la seva mort el dia del Remei (quines coincidències s'inventa el destí!) del 1991, justament tres anys abans que el seu amic.
Dos canareus damunt del taulell
Els primers mesos a la ciutat comtal van ser d’allò més durs. Tots dos amics van passar-hi una vida d’infern.
Hi treballaven d’aprenents de comerç. La seva ocupació principal consistia a fer encàrrecs. Era feina de negres.
Bé perquè no tenien dispesa, bé per voler-se-la estalviar, els dos canareus van haver d’encomanar sengles matalassos per a poder dormir damunt del taulell de la botiga.
El desenvolupament industrial de Catalunya va provocar una expansió espectacular del sector de serveis. Una part important d'empleats en aquest sector eren els dependents de comerç com Trinitari Fabregat i Antoni Colell. Els dos joves van integrar-se ràpidament en aquest grup social tan característic i representatiu en la Barcelona del primer terç del segle passat. Despectivament, eren anomenats saltataulells i pixatinters.
A mesura que agafaven experiència, aquests treballadors de coll i corbata s’anaven considerant diferents dels de brusa i espardenya, encara que les seves condicions de treball i el seu nivell de vida fossin iguals o pitjors que els dels obrers dels tallers i fàbriques.
A conseqüència del resultat de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, en què arreu d'Espanya guanyen les esquerres, dos dies després Lluís Companys hissa la bandera republicana a l'Ajuntament de Barcelona i hi proclama la República Catalana. Mentrestant, Francesc Macià es dirigeix al palau de la Generalitat, a l'altra banda de la plaça, per a proclamar-hi acte seguit "la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica".
Al cap de poques hores, un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora proclama la II República espanyola des del balcó del Ministeri de Governació. Aquell mateix dia, el rei Alfons XIII marxa de Madrid i s'embarca en un vaixell que el porta a Marsella.
Antoni Colell i Trinitari Fabregat viuen intensament aquells dies de goig i esperança.
Al Sindicat Mercantil de Barcelona
Trinitari s’integra ben aviat a la vida de la ciutat. Practica el futbol i, sobretot, juga als escacs. Ascendeix a primera categoria. El tauler l'entusiasma. Tanmateix, s’adona aviat que el que més li convé és estudiar. S’afilia al Sindicat Mercantil.
El Sindicat Mercantil de Barcelona era una associació d'obrers creada a finals de 1918, adherida a la CNT, que assolí immediatament prop de 20.000 afiliats. L'octubre de 1930 fou reconstituït, amb poc èxit, amb la iniciativa del sector comunista de la CNT, per Jordi Arquer i Daniel Domingo entre altres, i l'agost de 1932 va ser expulsat de la CNT.
A mitjan 1933, el Front Únic de Treballadors Mercantils va agrupar els sindicats i organitzacions del ram: la Federació d'Empleats i Tècnics del CADCI, la Unió Ultramarina, l'Associació de Dependents de Duanes, la Lliga de Corredors de Comerç i de la Indústria, la Unió Ferretera i l'Associació de Comptables de Catalunya.
El Front va convocar una vaga general d'un col·lectiu de treballadors que no s'hi trobava gaire preparat. Dolgut perquè les mobilitzacions no havien aconseguit tots els objectius desitjats, Trinitari va escriure un article que va ser publicat en grans titulars a la revista portaveu del sindicat. El canareu hi deplorava l’escassa eficàcia de l'operatiu de la vaga i destacava la pila d’entrebancs que els dependents mercantils de Barcelona haurien de superar si, en el futur, volen organitzar una altra protesta amb més garanties d’èxit.
Voleu aprofundir en aquesta etapa de la vida de l’escriptor canareu? Hem mirat de fer-ho aquí.
Gairebé quaranta anys més tard Trinitari recordava que, en ple Bienni Negre, un vespre va anar al cinema. Hi van projectar un documental sobre la revolució d’Astúries. Les mostres de la repressió van anar enardint el públic. La gent cridava. Un grup de policies vestits de paisà va començar a repartir llenya a tothom, sense mirar qui era qui. Després, molts foren portats a la presó Model. S'hi van haver d’estar entre una setmana i deu dies.
La guerra
A mitjan juliol de 1936 esclata la rebel·lió militar al Marroc.
Trinitari no triga a decidir-se a ingressar a l'Escola de Guerra. Ell ho té ben clar: sense un Exèrcit Popular tal com cal, la contesa està perduda.
Els anarquistes agrupats en la CNT-FAI (Confederació Nacional del Treball - Federació Anarquista Ibèrica) opinen que cal fer alhora la revolució.
 |
| Cartell "31 División" (1937), obra de Martí Bas, artista afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), en què es destaquen diverses funcions de tipus social que també havia de complir l'Exèrcit Popular |
Trinitari forma part de la segona promoció de comandaments sortida de l’Escola Popular de Guerra. Hi queda el vuitè entre vuit-cents.
Al Diari Oficial de la Generalitat de 15 de març de 1937 es publica l’Ordre de Defensa d’acord amb la qual, “havent cursat profitosament a l’Escola Popular de Guerra els estudis i pràctiques de capacitació per al comandament d’unitats elementals de les diferents Armes i Cossos”, són promoguts al càrrec d’alferes de Milícies en campanya diversos alumnes, entre els quals figura Trinitari Fabregat i Chimeno, pertanyent a l’arma d’Infanteria.
Trinitari fa tota la guerra al front d’Aragó com a tinent de l’Exèrcit Popular de la República. El 23 de juliol de 1938 cau greument ferit a la batalla de Valadredo, al Pirineu català.Posteriorment, mitjançant l’Ordre del 21 de novembre de 1938, és promogut per antiguitat al grau de capità d’infanteria, amb efectes retroactius des del 22 d’abril.
La guerra, però, ja està perduda.
 |
| Diari Oficial de la Generalitat del 15 de març de 1937, amb el nomenament de Trinitari com a alferes de Milícies |
L’exili
El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entren a Barcelona. Es produeix una retirada general, convertida aviat en desbandada. Població civil, funcionaris i tropes marxen barrejats, en un desordre caòtic. De finals de gener fins al 10 de febrer de 1939 passen la frontera de França 353.000 persones, 180.000 de les quals soldats. I encara cal afegir-ne 10.000 de ferits, entre els quals figura Trinitari.
Aquest gran èxode va ser el drama final de la guerra civil. Espanya hi va perdre bona part dels seus intel·lectuals i professionals; Catalunya, a més, el seu autogovern.
Enrere quedava aquella prometedora República d’abril, derrotada per la força de les armes. Els militars rebels van abrogar-ne l’avançada Constitució de 1931 que –redactada pel gran jurista Luis Jiménez de Asúa, l’advocada i escriptora Clara Campoamor i uns quants diputats més– s’havia vist amb cor d’establir en el seu article primer que “Espanya és una República democràtica de treballadors de tota mena, que s’organitza en règim de Llibertat i Justícia”.
Pel fil es pot aclarir la troca.
Tal volta això permet explicar la primera (és a saber, que “durant la Segona República marxa a Barcelona”) d’aquelles errades de la Viquipèdia? L’anacronisme de considerar l’etapa republicana més propícia per a emigrar a la gran ciutat en tant que, diguem-ne, més lliure i despreocupada?
 |
| Les tropes de Franco a la ciutat de Barcelona (1939) |
Que aquells dos joves canareus van treure partit d’aquella Arcàdia feliç amb “gelat de postres cada dia”, i així es van plantar a Barcelona? Ni de bon tros.
Fet i fet, la República no fou precisament cap bassa d’oli: les dues vagues en què Trinitari havia de participar tingueren lloc successivament el 1933 i el 1934; i totes dues van ser reprimides amb violència per les autoritats republicanes.
El cert és que, com ja hem vist més amunt, Trinitari no va marxar a la capital gràcies a les llibertats de la Constitució del 1931 sinó aprofitant, un parell d’anys abans, l’Exposició Internacional organitzada durant la dictadura del general Primo de Rivera.
 |
| Trinitari Fabregat a la Viquipèdia |
¿I què en direm, de l’altre anacronisme de la Viquipèdia que colonitza el passat amb les tan ben vistes (per inofensives, en tant que atiades o promogudes només per a mantenir o guanyar suports electorals) “mobilitzacions ciutadanes” del segle XXI?
El presentisme incita a reviure el present en el passat i el passat en el present. Replega cendra i escampa farina: tot ignorant olímpicament el principi d’especificitat històrica, interpreta els esdeveniments passats (per exemple, la vaga de dependents mercantils en què participa Trinitari) com a versions anteriors dels actuals (les habituals concentracions en defensa, posem per cas, "de la democràcia i les institucions”).
Així hi passa bou per bèstia grossa. Pecat amagat és mig perdonat.
Si bé confiem que en endavant, una vegada consignades al ciberespai aquestes velles, gastades notes biogràfiques de Trinitari Fabregat dels anys 1978 a 1994, ja no se’n perdin les fonts en el buit. Ai, el pas del temps i la ineluctable fragilitat del paper…!
Segur que els futurs estudiants i investigadors ho agrairan.
Tothom sap que, per tal d’evitar el plagi, donar crèdit als autors originals i permetre als lectors verificar la informació, cal citar com Déu mana. I diuen que la millor manera de fer-ho és indicant la font de la informació utilitzada: una cita directa, una paràfrasi, la presentació de dades o idees d’altri... Ni que sigui amb lletra xicoteta o remetent a la bibliografia.
Al pa, pa i al vi, vi; i l’aigua, clara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada