Del "poblat indoeuropeu" al Complex Sant Jaume (CSJ)

"Fet i fet, la continuació de la recerca arqueològica iniciada a l’última tardor del mil·lenni ha de resultar tan fructífera que, de segur, generarà any rere any sensacionals notícies sobre aquest poblat fortificat de Sant Jaume - Mas d’en Serrà" (Alcanar, Edicions Cossetània, 2000, pàgina 107)

Vaig escriure això al cap de pocs mesos d'haver pres unes notes frenètiques de la multitudinària, memorable conferència del doctor Francesc Gracia a l'entresòl municipal del carrer de Miquel Figueres, a la qual em tornaré a referir més avall.

Era la primavera del 2000. Encara no feia tretze anys d'ençà que Ramon Esteban ens l'havia descobert, ni tres que l'excavaven. Però alguna cosa ens deia que aquell poblat esdevindria un niu de sorpreses.

I Déu n'hi do.

No me'n penedeixo, de la gosadia d'haver-hi augurat tantes novetats en un futur que avui ja és present. No se me n'hi va anar la mà. Sense anar més lluny, el doctor David Garcia Rubert, director de les excavacions, anuncia que les d'enguany han permès confirmar-hi la preparació d'una superfície de grans dimensions sobre la qual es va construir la residència fortificada del cabdill i la seva família.

Encara m'hi vaig quedar curt, doncs. Però no avancem esdeveniments.

EL CÒMIC DE LA HISTÒRIA D'ALCANAR

En esguard del 750è aniversari de la Carta Pobla, l'any 1988 havíem projectat un còmic sobre la història d'Alcanar. El dibuixant havia de ser un professor; de Rossell, si la memòria no em traeix. A l'hora de redactar-ne el guió, vaig començar per l'episodi que en aquell moment més em feia escalfar el cap: els misteriosos indoeuropeus que havien aixecat el  poblat de Sant Jaume - Mas d'en Serrà.

Pàgina de l'esborrany del guió d'aquell còmic sobre la història d'Alcanar que vaig estar redactant ara fa trenta anys

Tot i que al final la iniciativa es va frustrar, d'aquell esborrany inacabat encara en conservo un parell de pàgines caòtiques:

«Cap a l'any 1000 a. de C., pobles procedents de l'Europa central (els Urnenfelder) [...] travessen els Pirineus i s'escampen cap al Sud. [...] Seguint el seu costum, un grup indoeuropeu s'instal·la dalt d'una serra paral·lela al litoral canareu. Alcen un poblat fortificat en un lloc situat estratègicament, que resulta gairebé inaccessible». 

La veritat és que ens tenien ben fascinats, aquells enigmàtics indoeuropeus de qui l'any anterior, a primer cop d'ull, ens havien parlat els arqueòlegs. Dels ibers -i encara dels celtes i celtibers- en sabíem alguna cosa, però dels indoeuropeus... 

En aquella època fèiem cap sovint als volums de la  Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar... i vet aquí que també se n'hi parlava, dels indoeuropeus!  Entre aquests pobles figuraven els bèbrices, que la Gran Enciclopèdia Catalana relaciona amb els beríbraces del País Valencià. A les palpentes, m'hi vaig documentar una mica. Hi havia qui es preguntava si no havien estat "els primers celtes d'Hispània". 

Tot allò convidava a especular. Celtes? Aquí? Ja érem al cap del carrer!

BERÍBRACES?

Al llarg d'aquell any 1988, mentre preparàvem el I Congrés d'Història d'Alcanar, amb vista al còmic vaig prendre una pila de notes sobre els beríbraces. M'afiguro vaig  consultar l'article Beribraces, edetanos e ilercaones (pueblos pre-romanos en la actual provincia de Castellón), en què el professor de la Universitat de Salamanca F. J. Fernández Nieto cita l'Ora Marítima de Ruf Fest Aviè. Aquest hi diu que a la costa oriental de la península els ibers posseïen la mar i "berybraces illic, gens agrestis et ferox, pecorum frequentis inter errabant greges...".

Una altra pàgina de l'esborrany esmentat: "Ens fortificarem aquí, de manera que puguem vigilar la mar sense ser-hi vistos", li fèiem dir a un dels fundadors de la residència fortificada de Sant Jaume - Mas d'en Serrà

Només Aviè els esmenta. El poble ramader dels beríbraces o beribraces, sostenia Fernández Nieto, degué entrar a la península amb les primeres onades de la invasió cèltica (segles XI-VIII ane), és a dir, durant la primera edat del ferro. I durant la segona onada dels celtes (600 ane), s'haurien establert ja de manera definitiva a les contrades muntanyenques del Maestrat que afronten amb Aragó. Per a Bosch Gimpera els beríbraces constituirien una mena d'avançada dels pobles de la cultura sorotàptica o dels camps d'urnes.

La Gran Enciclopèdia Catalana hi resultava més precisa: segurament els beribraces eren celtes arribats amb la cultura dels camps d'urnes; van establir-se de bell antuvi a l'Ebre; més tard la pressió d'altres pobles indoeuropeus, els celtes, els va desplaçar cap al sud... Alguns autors volien trobar-los parentiu amb els bèbrices del nord del Pirineu, els bibroci de Bretanya i els bibraige irlandesos. Llàstima que l'arqueologia no n'hagués comprovat encara l'existència.

No? Àngela Maria! I si la prova definitiva de l'existència dels beríbraces romania soterrada a Sant Jaume - Mas d'en Serrà?

Celtes empentant uns altres celtes?  Vaig afanyar-me a buscar, per a fer-los servir als diàlegs del còmic, celtismes a raig: carro, banya, perol, barana... Albíxeres, quina troballa. Tot pareixia pronosticar que, gràcies a aquell nou jaciment arqueològic, Alcanar fins i tot podia acabar celebrant el seu propi festival de música celta, com el d'Ortigueira, o el Fleadh Cheoil.

Materials procedents de les primeres excavacions al jaciment de Sant Jaume - Mas d'en Serrà, que Sílvia Matamoros va fotografiar l'any 1999 a les dependències del Museu del Montsià (Amposta)

Mentrestant s'acostaven el 750è aniversari de la carta pobla d'Alcanar i  les festes quinquennals del 1989. No cal dir que tothom seguia pendent de la Moleta del Remei. Bona part d'aquells qui ara en discursegen a so de tabals, tan cofois que no saben on posar els peus, llavors no volien saber-se'n res, del capdamunt d'aquella serreta insignificant de Sant Jaume - Mas d'en Serrà. Hi creixia bardissa a bondó. Algun margalló escadusser. "Una serreta com qualsevol altra", feien condescendents, sense veure-hi més enllà del nas.

Ves per on, això em recorda una bafarada d'un dels personatges d'aquell còmic del 1988 que no va prosperar: 

"Ens fortificarem aquí, de manera que puguem vigilar la mar sense ser-hi vistos".

Atesa la extraordinària obra d'enginyeria que s'hi ha descobert enguany, tres dècades després aquell propòsit dins del dibuix d'un globus pot semblar fins i tot premonitori. La societat benpensant d'Alcanar rai: tenia aquell nou jaciment arqueològic per l'última de les extravagàncies de Ramon lo Fuster i de quatre excèntrics que li seguíem la veta en cebes d'aquell estil –com la de salvar la casa O'Connor en comptes d'assolar-la per a fer-hi una plaça més gran.

FENT-HI DE CICERONE

Feia temps que els arqueòlegs frisaven perquè la Generalitat els autoritzés a excavar a Sant Jaume - Mas d'en Serrà. Tanmateix, abans calia finalitzar les del poblat ibèric de la Moleta del Remei, un pas necessari per a emprendre'n tot seguit les fases de consolidació, adequació i senyalització. Un cop enllestit el primer projecte d'investigació que havia anat del 1985 al 1995, el Museu del Montsià i l'Ajuntament d'Alcanar encara hagueren de definir per a la Moleta un programa d'actuació, museïtzació i preservació que hi exigiria l'estudi arqueològic de diversos àmbits durant els anys 1996 i 1997.

Mentrestant, el seti del suposat poblat indoeuropeu de Sant Jaume - Mas d'en Serrà va anar  adquirint l'atractiu propi dels indrets inexplorats. Tornava a ostentar l'alcaldia Xavier Ulldemolins, sempre favorable als reptes arqueològics. Un cop passada la pàgina de la Moleta del Remei, tan trescada i grapejada, aquella serra aspra de dalt de les Cases concitava cada dia la curiositat de més gent.

La residència fortificada de Sant Jaume, pedra daurada que el sol de migdia fa destacar en el paisatge, després de la campanya d'excavacions de l'any 2010

I vet aquí que en més d'una avinentesa em va tocar fer-hi de guia. Sovint i de bona gana, però sempre per la drecera que Ramon Esteban ens va indicar en aquella primera ascensió del 29 d'agost de 1987. Era la ruta serra amunt que he descrit en una altra entrada del bloc: la que férem servir fins que els arqueòlegs del GRAP no n'habilitaren una de més fàcil, agradable i còmoda que hi permet accedir per la banda de ponent.

Volien visitar el cim que amagava, tot esperant la piqueta dels arqueòlegs, aquell enigmàtic poblat indoeuropeu. Amb prou feines s'hi endevinava cap construcció, però després de fer un tomb i estar-hi una estona tothom ja quedava ben servit. Un dels primers amb qui hi vaig pujar fou Joan Manuel Fernández Callarisa, que hi va captar una acurada sèrie d'instantànies en blanc i negre. I a la tardor del 1992 vaig portar-hi Alfons Montserrat. En més d'una tarda sabàtica vam explorar el corral en ruïnes que hi ha al capdavall i les serres del voltant.  Trescant per la malesa vam entropessar amb un cocó i una sitja, amb traces que pareixien confirmar la hipòtesi dels arqueòlegs sobre el primitiu accés al suposat poblat indoeuropeu per la banda de la Roca Roja. 

Hi vaig pujar també, en ocasions diferents, amb Toni Martí Monfort, qui amb el temps es formaria en la teràpia de les constel·lacions familiars i n'acabaria fent la seva professió. Amb l'enginyer Josep A. Matamoros: un dissabte de la primavera del 1995, havent dinat i després de fer el cigaló a la cafeteria Catalunya, hi vam anar en bicicleta i la suada estigué en l'origen d'un refredat antològic. L'any 1998 amb el flequer Marià Sancho i son fill Jordi, entusiasmats pels bonsais naturals que creixien a la roca en una serra pròxima... 

Etcètera.

LES PRIMERES CAMPANYES

No fou fins a l’any 1997 que el Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona (GRAP) pogué iniciar les excavacions. Els va dirigir Francesc Gracia. Eren David Garcia Rubert, Sònia Guerra, Damià Griñó i Ramón Álvarez.

Les dues primeres campanyes, els anys 1997 i 1998, van centrar-se en l’anomenat àmbit 1. En haver-hi trobat només un nivell d’ocupació, els arqueòlegs deduïren ben aviat que la durada de l’assentament havia estat relativament curta i que fou abandonat a causa d’una destrucció violenta.

Carme Ferré, directora de la revista Lo Rafal, i l'arqueòleg Francesc Gracia, aleshores codirector de les excavacions a la Moleta del Remei, la tarda del dissabte 2 de març de 1998, a les Jornades sobre la serra de Montsià organitzades per l'Associació cultural Lo Rafal (font: Lo Rafal)

Els dies 2 i 3 de maig de 1998, l'Associació Cultural Lo Rafal d'Alcanar va organitzar unes  Jornades sobre la serra de Montsià. A les pàgines 22 i 23 del número de maig-juny de la revista Lo Rafal, la periodista Carme Ferré en va el reportatge:

"En el cas del jaciment dels Sant Jaumes-Mas d'en Serrà, es tracta d'una excavació iniciada al 1997 pels mateixos Gràcia i Munilla. És un poblat ocupat puntualment, no durant un llarg període i on s'hi han trobat estructures constructives sorprenentment ben conservades, de pedra seca de fins a dos metres d'alçada.

Al jaciment s'hi han detectat habitatges de dos pisos amb el sostre de plaques de fang regulars i lligades amb canyes i cordes, a la manera de teules. Hi han trobat els senyals d'una torre defensiva de cara a Montsià i des d'allà es veu la plana costanera, la Moleta i la Ferradura. Segurament el poblat va ser destruït a foc o de manera violenta. A més del material fenici, com ara gerres i olletes, hi ha constància de material indígena, vasos decorats de coll obert. Aquestes restes permeten, no només datar i documentar el jaciment, sinó aportar dades sobre l'estructuració del territori".  

Heus aquí les primeres pistes sobre tot allò que després s'hi ha anat descobrint: habitatges de dos pisos, la primera torre, els senyals de l'incendi, el material fenici... On paraven ja aquells indoeuropeus romàntics i evocadors del primer moment?

La campanya d'excavació del 1999 començaria després de les festes de la Mare de Déu del Remei. La revista Lo Rafal se'n va fer ressò al número de setembre-octubre d'aquell any:

Les Jornades de l'any 1998

“Les prospeccions al nou poblat ibèric de Sant Jaume – Mas d’en Serrà descobert a Alcanar s’iniciaren el proppassat 18 d’octubre i està previst que durin un mes, durant el qual s’hi realitzen estudis de planimetria per confirmar si ocupa una superfície de 30 x 40 metres com apunten les primeres indagacions.

El jaciment [...] data del segle VII abans de Crist en el període de transició del Bronze Final a Ibèric antic en el Montsià, i es troba ben conservat pel seu difícil accés, que ha evitat el seu deteriorament”.

A mesura que s'anava fent conegut, Sant Jaume - Mas d'en Serrà guanyava l'encís de tot allò per encetar.

Per a donar fe de la feina dels arqueòlegs, un grup de canareus i canareves vam anar-hi d'excursió al novembre de 1999. Érem una bona colla: mon germà, Toni Bel; Joan Miquel Gombau, Bassi Martorell i son fill Lluc; Joan Josep Sancho; Toni Castro i son fill; Reis Fabregat; Marta Reverter; Andreu Queralt; Joana Roig; Tere Lange; Sílvia Matamoros (qui en va fer les instantànies que jo aprofitaria per a la monografia Alcanar)... Tot i tenir la intenció de venir-hi amb son cosí Toni Romera, la regidora Gemma Reverter va haver d'atendre un altre compromís. 

No hi vam voler fer curt. De manera que, en acabat, aprofitàrem l'avinentesa per a visitar la cova de Calitra. També les ruïnes medievals que hi ha tocant a la pedrera de Sant Jaume i més enllà. Fins i tot tinguérem temps de triar un lloc ombrívol per a dinar.

I FRANCESC GRACIA ENS VA ENLLUERNAR

A primers de desembre de 1999  tingué lloc una memorable conferència. A l'entresòl municipal del carrer de Miquel Figueres no hi cabia una agulla. 

Francesc Gracia ens va deixar enlluernats. En recordo el silenci tafaner, la summa atenció dels assistents. I que vaig prendre'n una pila de notes deleroses per a dedicar-hi in extremis quatre pàgines senceres de la monografia Alcanar que m'havia encarregat Edicions Cossetània. Heus aquí alguns retalls d'aquells apunts meus:

"El petit jaciment, en magnífic estat de conservació gràcies al seu difícil accés, s’ha datat al període de transició del Bronze final a l’ibèric antic. Correspon a un sol moment poblacional [...]. S’ubica en un punt interessantíssim quant al control estratègic del rerepaís: des del puig situat al seu davant (de 330,9 m d’altura), a la banda de la mar, es vigila perfectament el litoral i la desembocadura de l’Ebre; per la banda interior s’hi dominen els nuclis ibèrics de la Cogulla, el Puig de la Misericòrdia…

El poblat està dotat d’una potentíssima muralla de doble mur, amb un espectacular nivell de conservació que arriba als 3 m d’alçària. Té 2 m d’amplària i un traçat semblant al perímetre d’un cor que s’adapta a les corbes de nivell de la serra. Almenys una poderosa torre en protegia el portal que s’obria al septentrió: fou bastida amb blocs de pedra retocats per encaixar-los bé; i fins i tot n’hi ha que llueixen la cara vista treballada, en un sensible  trànsit cap al carreu [...].

Novembre de 1999: a les ruïnes medievals de la partida de Sant Jaume, el grup d’excursionistes que acaben de baixar de la residència fortificada hi fa un descans. En aquesta foto de Sílvia Matamoros, d’esquerra a dreta: Bassi Martorell, Lluc Gombau, Toni Bel, Joan Miquel Gombau, Reis Fabregat, Jordi Castro (assegut), Joan Josep Sancho (assegut), Marta Reverter, Toni Castro (assegut), Joana Roig, Agustí Bel, Tere Lange i Andreu Queralt

Les estances són adés rectangulars, adés de forma més irregular i més àmplies, amb elements arquitectònics ben evocadors: l’existència de dos pisos i d’escales per pujar al superior; l’ús de columnes centrals (al segle VII abans de Crist!)... i, sobretot, la utilització molt estesa de la pedra (no sols desbastada, sinó també amb  certa mamposteria), tret ben significatiu si es té en compte que a la zona es feia servir normalment el tovot [...].

Pel que fa a tecnologia material, el 15%-20% de la ceràmica trobada és feta a torn: es tracta d’un percentatge altíssim, en comparació amb d’altres jaciments coetanis. Quasi tota aquesta ceràmica a torn és material fenici, de fàcil datació, provinent del sud de la Península (de la costa de Màlaga i Granada). 

Les restes d’àmfores fenícies i etrusques (d’Umbria i de la Toscana) parlen d’una duplicitat d’agents comercials en un mercat de productes de luxe com ara vi, oli, salaons de peix i de carn...

Encara més peces espectaculars han estat trobades durant les primeres excavacions: un vas fenici de ceràmica pintada (les primeres produccions a torn documentades a l’àrea de l’Ebre); [...] trípodes per moldre-hi les espècies que aleshores es barrejaven amb el vi; vaixella de luxe com ara plats fenicis de vernís roig... Pel que fa a la ceràmica produïda a mà, en destaquen diversos objectes senzills d’ús quotidià [...].

El material metàl·lic recuperat ha resultat també força revelador: la major part dels objectes (com una singular fulla d’una destral) són de ferro. D’un ferro molt antic. Del primer ferro que solcaria el terròs d’Alcanar. L’hi van portar els fenicis al segle VIII i la seva aparició va jugar un paper revolucionari en relació amb la marxa de la civilització: va permetre la invenció de noves eines que resultarien decisives en la transformació econòmica i social del territori sota el domini del poblat de Sant Jaume-Mas d’en Serrà.

Gràcies al nou utillatge de ferro, van ocupar-se i explotar-se noves terres fins llavors no conreades, mentre millorava també la ramaderia [...]. De l’activitat industrial del poblat ens n’assabenten els elements de transformació. D’una banda, els molins barquiformes per als cereals. D’una altra, un món de peces de teler d’argila [...]: n'han aparegut fins ara 130 de juntes (la major concentració trobada en tot Catalunya) només a la sala de l'habitació núm. 1 [...]. 

Darreries d'agost del 2018: jornada de portes obertes a l'excavació, que enguany hi ha confirmat la prèvia existència d'una gran obra d'enginyeria

Diversos càlculs [...], amb l’ajut de l’Antropologia comparada, permeten suposar que per a la construcció del poblat calgué un nombre de jornades de feina que depassa de bon tros la  força de treball de la gent que hi habitaria.

L’aplicació d’aquests models teòrics ad usum apunta a l’existència d’un poder polític ben sòlid i centralitzat, capaç de mobilitzar de grat o per força la gent d’arreu del rerepaís per carretjar serra amunt un enorme volum de pedra i, després, aixecar-hi estructures arquitectònicament prou complexes. Cal pensar, al poblat i al camp, en una estructura social fortament jerarquitzada, amb un grup reduït al capdamunt que, exercint el seu poder i control sobre un territori molt ampli, es mudaria a finals del segle VII abans de JC al nou oppidum encastellat. En la  construcció del qual aquella classe dominant degué ocupar-hi manta mà d’obra resident fora de l’oppidum, segurament habitants dels  nuclis anteriors i més menuts que en depenien."

Els resultats de les primeres campanyes resultaven prometedors. Tot semblava apuntar al fet que no estaven davant d'un jaciment arqueològic qualsevol. 

El temps acabaria confirmant-ho.

AL CAPDAVALL, SORT DE LES DÈRIES DE RAMON

A l'època en què Ramon Esteban ens va portar al jaciment de Sant Jaume - Mas d'en Serrà, jo solia llegir Italo Calvino. L'escriptor que havia estat amic del meu poeta preferit, el piemontès Cesare Pavese. 

De Calvino primer en vaig llegir El baró rampant. Després, mirant d'assuavir una llarga jornada com a vocal en una mesa de les eleccions autonòmiques del 1984, em vaig cruspir La jornada d'un interventor electoral. Vaig intentar, sense èxit, acabar Si una nit d'hivern un viatger. Vaig xalar amb Palomar. I què me'n dieu, de  L'especulació immobiliària? Llavors jo ignorava que l'escriptor italià havia escrit de jove un conte, Importanza di ognuno, que conté aquest suggeriment:

"¿Entens -continuava- que la història del món serà diferent si jo faig un cop de pala o deixo de fer-lo?", vaig preguntar jo. "Ho veus? -va respondre-. En aquest moment, aquí podria haver-n'hi un que fes una palada, però no n'hi ha cap. I el bonic de debò és això: que un instant no torna mai més i, si has fet el cop de pala, d'acord; si no l'has fet, res, la palada que podies fer en aquell moment ja no la faràs mai, i la història del món tampoc no tindrà un cop igual".

Brillant, oi? Sort que a mitjan dels anys 70 del segle passat, un d'aquells dies en què Ramon no podia estar-se'n, va deixar abandonada la fusteria (així m'ho va confessar a mi!) per a grimpar de serra en serra. A veure què hi trobava. I se li va acudir de fer un cop de pala precisament allí. 

Al capdamunt d'aquell turó. Ho va fer a la babalà? O bé ja sospitava que justament allí encertaria al pinyol?

Ho dic perquè d'ençà d'aquell dia la història d'Alcanar –i, en certa manera, també la del país– ja no va ser  la mateixa. La raó? Ramon no ens hi havia descobert cap poblat. Ni res que fos ibèric.  

Ni tan sols indoeuropeu. 

Sense ser-ne conscients, aquell 29 d'agost de 1987 havíem entropessat amb el centre de poder d'allò que l'arqueologia acabaria batejant com el Complex Sant Jaume. En seguirem parlant.