Voluntaris canareus contra Tortosa (1707)

Corre ja el mes de setembre de 2014 i les oportunitats de treure cap rèdit turístic del singular posicionament d’Alcanar en la guerra de Successió, a despit del programa oficial del Tricentenari, s’esmunyen com l’aigua entre els dits

 

Al costat d’altres bufats com el terratinent Guillem Sancho i son fill el notari santjoanista Evarist Sancho Reverter, el reconegut advocat Carles Prima i son fill Benet, el metge Ignasi Anglès figura entre els prohoms que l’any 1705 van arrenglerar Alcanar al bàndol de Felip V de Borbó.

Al llarg dels fets d'armes de la Guerra de successió, els joves combatents canareus devien encomanar-se a la Mare de D'eu del Remei convençuts que, malgrat el calvari que els hi tocava patir, la seva estimada Patrona els acabaria conduint a la victòria

En encetar el mes d’octubre de 1705, les tropes britàniques estaven considerant la possibilitat de, a partir de Vinaròs –ja en mans seves–, penetrar més profundament al Regne de València. Davant d'aquesta amenaçadora  perspectiva, els filipistes van organitzar des de la ciutat del Túria un exèrcit reforçat amb forces irregulars i comandat pel coronel marquès de Pozoblanco (títol concedit per primer cop per Carles II, el 2 de maig de 1668, a Francisco Manuel de Velasco y Estrada).

La salvaguarda de la frontera de les planes de Benicarló.

I, tan bon punt els estigués a l’abast, la recuperació de Vinaròs. 

Aquests eren els dos principals objectius d’aquella important concentració de tropes borbòniques. Van acampar a Benicarló, que es convertiria la seva principal base d’operacions.

Durant la Guerra de Successió, els canareus jugarien un paper important a banda i banda del riu de la Sènia

Els vinarossencs ja li veien les orelles al llop. 

Van romandre alerta i van demanar ajut a l'arxiduc. No van sentir-se alleujats fins que el Consell de la vila no va rebre’n una carta. Anava datada el 16 d'octubre. Carles els hi confirmava el seu «real afecto y benevolencia». 

Carles III de Catalunya reconeixia que els vinarossencs tenien l'enemic a la vora, que es trobaven en estat de necessitat i els calia socors de seguida. Per això ell havia ordenat als seus coronels Joan i Josep Nebot que els proporcionessin reforços i armament, a l'espera que poguessin rebre, al cap de pocs dies i per mar, la resta de subministraments requerits.

Però amb les promeses no n'hi havia prou. 

Hostilitzada sense treva des de Benicarló, la vila veïna i rival els prop de quatre mil vinarossencs i vinarossenques començaven a patir fam. 

Tot va empitjorar amb un seguit de plagues a les collites. La situació era insuportable. Joan Batiste Febrer de la Torre va decidir d’anar a Tortosa per demanar-hi ajut urgent. I així, previ el pagament del seu preu, el 22 de novembre de 1705 les autoritats tortosines van lliurar a aquell Vinaròs famolenc un comboi de blat i queviures, tan considerable que va tocar-n'hi una rova per casa i, de moment, encara van sobrar-ne.

1705: espies del marquès de Pozoblanco

Des d'aquell moment el marquès de Pozoblanco, cap de les forces borbòniques concentrades a Benicarló, gaudirà de la col·laboració secreta de les autoritats d'Alcanar. D'esquitllentes, aquestes li garanteixen que la gent del poble el mantindrà informat de totes les emboscades que parin els miquelets «y gente arreglada de los enemigos» a la mar dels Alfacs i al llarg de la franja fronterera del Maestrat amb el Montsià. Tot per tal de mantenir la punta de llança que representa Benicarló i que tant interessava als exèrcits borbònics.

Així li ho relatarien els mateixos canareus a Felip V:

«Y en el mismo año, hallandose el marques de Pozo Blanco en la villa de Benicarlon, Reyno de Valencia, en guarda de las fronteras de el, para su resguardo hubo disposicion y inteligencias secretas la suplicante [Alcanar] por sus naturales [els canareus i canareves], para que los soldados de V. M.  [Felip V] inviados en tropas a reconocer las fronteras se librasen de las emboscadas tan repetidas que tenia dispuestas los migaletes y gente areglada de los enemigos, dando noticia de todas ellas a Don Bonifacio Manrique de Lara y al Coronel Marques de Pozo Blando, para el resguardo de sus tropas».

Bonifacio Manrique de Lara, el tinent general de les Armes borbòniques al Regne de València, era un personatge cruel que més tard, aprofitant que Portugal també havia esdevingut escenari de la guerra, cometria  atrocitats de no dir a la zona de Monsanto da Beira. Tantes n’hi faria que, com a represàlia, hi apareixerien partides –la major part de les quals formades per desertors borbònics convertits en partidaris de l’almirall de Castella, l'austriacista Juan Tomás Enríquez de Cabrera y Ponce de León, i de rodamons dels països aliats– que infestarien la frontera entre el Duero i el Tajo per a fer-hi un cop de mà rere l'altre i assolar sense pietat els poblets castellans que gosaven plantar-los cara.

Alcanar s'embarca en una aventura ben arriscada. Es compromet amb Manrique de Lara. Però d’antuvi ho fa en secret, per si de cas. Potser per això el compromís comença a fer-se efectiu assumint, en un primer moment, tasques d'informació que es fan d’amagat. Tot i això, el marquès de Pozoblanco es presentaria almenys una vegada a Alcanar, on va tractar també amb mandataris del Consell d'Ulldecona.

Diversos canareus passen a fer d’espies a favor de Felip V. 

 

Aquells serveis d'informació havien de resultar força profitosos per als filipistes. I no sols per la posició estratègica d'Alcanar com a talaia devers dues fronteres, la del riu Sénia i la de la mar, sense oblidar la badia dels Alfacs i l'hemidelta meridional de l'Ebre. 

 

També pel fet que els canareus conreaven moltes finques fora del seu terme municipal. La feina del camp justificava que es moguessin i traginessin cada dia pels seus establiments en terres ulldeconenques, vinarossenques i ampostines. Parem compte que el terme d’Alcanar llavors s’acabava a la serra de la Punta, dalt de les Cases, de manera tot allò que ara coneixem com Alcanar-Platja pertanyia a Amposta.

Des d'un turó de la partida del Codonyol estant, vista de la Ràpita, la mar dels Alfacs i l'hemidelta sud de l'Ebre, àmbits a l'abast dels espies canareus per a les tasques d'informació que desenvolupaven en secret per a Bonifacio Manrique de Lara i el marquès de Pozoblanco

1707, any de corredisses

Tota la comarca va romandre amb l’ai al cor a causa de la contesa. Els esdeveniments es van precipitar l’any 1707, en iniciar-se el declivi militar dels aliats. El 23 de gener (GRAU, F., i ROIG, J.: Ulldecona setcentista, vol. II, pàg. 271) són morts i soterrats a Ulldecona dos soldats. L’un, granadí. L’altre, saragossà. Això sembla indicar-hi la presència de tropes borbòniques.

Contra el costum, s’hi lluita al cor de l'hivern? Perquè al febrer els imperials estan assetjant el santuari de la Pietat. Hi participen també desenes de soldats que han reclutat a Ulldecona. Un representant d’aquesta, Crisant Picó, ha anat a Tortosa per demanar al veguer que miri de rebaixar la quantitat de quaranta homes que els havia requerit.

Tot són corredisses. No convé comprometre’s més del compte.

Un mal senyal: el 28 de febrer, l'arxiduc abandona València i marxa cap a Barcelona. L’hi amoïnaven diverses coses: el rebombori dels pagesos valencians, encesos després de les darreres mesures reaccionàries adoptades pel govern austriacista; la greu desorganització que mostrava l’exèrcit aliat, amb constants desacords i pugnes entre els seus generals (fins al punt que al març cridarien lord Peterborough a Anglaterra perquè hi retés comptes de la seva conducta)... i, no cal dir-ho, el temor a l’ofensiva de primavera que endegava el duc de Berwick. Aquest havia aconseguit consolidar les seves posicions i prendre la iniciativa a la ratlla fronterera que des de Múrcia, passant per Sogorb, arribava fins a les terres del Maestrat.

La casa pairal de la família Anglès a Alcanar, a l'encreuament de l'antic camí (avui carrer) de Càlig i del carrer Sebastià Anglès, dedicat al germà capellà del doctor Ignasi Anglès

 

Berwick, el millor amic d'Alcanar

Aquell qui, diguem-ne, amb el temps gairebé s’afillaria Alcanar (i avui sol ser esmentat en tant que avantpassat de la duquessa d’Alba), el mariscal duc de Berwick, era un anglès afrancesat. Responia al nom de James Fitz-James Stuart. Fill natural del rei Jaume II i Arabella Churchill, ja des del bressol li estaven destinats els honors i distincions més alts de què un anglès podia gaudir. Però el curs de la seva vida va veure’s trasbalsat del tot per la revolució de 1688, que va enderrocar i expulsar son pare del país.

Berwick va educar-se a França de Lluís XIV, protector dels Estuards, que el va legitimar i ennoblir. 

James va esdevenir un exiliat. Un mercenari. Un apàtrida per a qui, en endavant, el campament militar ocuparia el lloc del seu país. No tindria cap més patriotisme que la seva pròpia reputació professional. Així va aconseguir de superar, sublimar i ennoblir la malastrugança que li havia endossat el destí.

A les guerres de l’Antic Règim no era la nacionalitat dels generals la que determinava la seva opció per un dels bàndols. Vet aquí el cas del duc de Berwick, un anglès catòlic que servia a l’exèrcit francès. O el d’Henri de Massue, marquès de Ruvigny i després comte de Galway, un francès protestant que des del 1690 servia a l’exèrcit britànic.

Berwick va posar-se ben aviat al servei del nét del Rei Sol, Felip V. Aquest va fer-lo grande de España i va atorgar-li el Toisó d'Or.

Quan el mal ve d'Almansa...

Tornem a aquella primavera de l’any 1707. Tot esperant que l’exèrcit de Galway pogués col·laborar amb Eugeni de Savoia en l’atac aliat a Toló, que a la fi pareixia factible, lord Malborough havia enviat reforços a la Península.

Però un desacord entre l’arxiduc i Galway els va portar a dividir les seves forces. La marxa del rei Carles cap a Catalunya, amb un contingent de forces holandeses i catalanes, deixà Galway i el marquès das Minas a València amb només 15.000 homes. Un terç just dels quals eren britànics, mentre que la meitat eren portuguesos (comandats per das Minas) i la resta holandesos i hugonots. Amb aquesta barreja de forces, bigarrada i multicolor, Galway estava convençut que podia derrotar Berwick ans que el duc d'Orleans no el reforcés.

El portuguès das Minas sostenia que calia tornar a ocupar Madrid i consolidar el lligam amb les tropes aliades que hi havia a Extremadura. Els britànics, però, imposaren el seu esperit ofensiu. Després de sengles atacs frustrats a Yecla i Montealegre, viles del regne de Múrcia, van prendre Villena i la van saquejar el 18 d’abril. I en haver-se endinsat a la Manxa i detectar-hi l’exèrcit de les dues corones, Galway s’entestà a presentar-li batalla a les planes d’Almansa.

La matinada del 25 d'abril, l'exèrcit aliat va iniciar la marxa. A les onze del matí ja estaven a les envistes de l’enemic.

Els de Berwick gaudien de diversos avantatges sobre els aliats que acabaven d'arribar-hi: la posició, ja que hi estaven formats en dues línies amb la cavalleria a les ales i protegits pel terreny muntanyós; descansats i frescos; amb superioritat numèrica, de 25.000 sobre 15.000. A més, els seus exploradors de Berwick l’havien mantingut assabentat puntualment dels moviments imperials. Tanta informació li imposà un nerviosisme sà durant les hores prèvies al combat, fins al punt que de primer va alterar i més tard va restablir el seu desplegament en línia de batalla.

Galway va fer un reconeixement de les línies enemigues entre dos quarts d’onze i les onze del matí. Amb la inconsciència de què no patia Berwick, hi veié allò que hi volia veure. S’hi va enganyar ell tot sol, creient que els borbònics contemplaven la possibilitat de batre’s en retirada. Per això, en general, els historiadors espanyols, holandesos i –no cal dir-ho– portuguesos li atribueixen la responsabilitat de la desfeta, en haver ordenat l'atac aliat contra un enemic superior en nombre i amanit per a rebre’l. 

Representació de la batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 1707

Tots dos exèrcits estaven formats en dues línies, intercalades les dels aliats de cavalleria i infanteria. Comandava la dreta de la primera línia el comte de Villa Verde; l'esquerra, Galway; el centre, el marquès das Minas. Com que el front aliat era menor que el borbònic, hom reforçà l'esquerra de la primera línia amb cinc esquadrons del Minyo i amb dos batallons anglesos, que estaven a l’esquerra de la segona línia.

Cap a les dues de la tarda, l’artilleria va encetar les hostilitats. El ventall de nacionalitats presents al bàndol imperial hi dificultava la transmissió d'ordres, de manera que els seus moviments es van anar alentint tan bon punt van entrar en combat.

La batalla pot resumir-se així: acció de l'esquerra aliada i reacció prompta de la dreta espanyola; penetració de les tropes espanyoles quasi fins a Almansa però sense aconseguir trencar el dispositiu aliat; càrrega de la cavalleria de la dreta espanyola fins a la segona línia de la cavalleria aliada, amb elevades baixes per a tots dos bàndols; concentració de forces al costat de la cavalleria espanyola al centre, per a un atac que causa ferides a Galway i das Minas... i, en caure la tarda, retirada aliada amb la cua entre cames.

El cap militar de les forces canareves, personatge clau en la batalla d'Almansa

En les primeres accions militars d’aquella tarda freda i ennuvolada d’abril, el destí va voler que hi jugués un paper decisiu un vell conegut dels canareus.

Serà justament quan les descàrregues precises, cadencioses, mortíferes de l’ala esquerra de la infanteria britànica rebutgen la cavalleria espanyola. Perseguida aquesta per noves unitats de cavalleria anglesa, podrà ser aturada i rebutjada fins a la seva segona filera. Com? 

 

Només gràcies a la decisiva intervenció dels esquadrons del marquès de Pozoblanco.

Era un quart de quatre. Aquell coronel que un any i mig ans, al seu quarter general de Benicarló, rebia en secret una pila d’informes d’espies canareus com el notari Evarist Sancho Reverter, Baristo, acabava d'ingressar en la Història. 

 

Acabava de convertir-se en una peça clau per a l'entronització de la dinastia borbònica a Espanya. Al llarg de tot l'any 1713 en trobarem contínues notícies a les viles de Marchena i del Mesón Alto de los Caballeros, on s'allotjarà el Regimiento del Marqués de Pozoblanco, llavors ja amb el grau de brigadier.

Els maulets fugen corrents de Vinaròs

Els autors anglesos sempre culparien Carles de la desfeta, per haver-li pres al seu general els 14 batallons i 29 esquadrons que es va endur a Catalunya. El cas és que, al cap de poc, Galway i das Minas van embarcar a Barcelona en direcció a Lisboa. Al capdavant del contingent portuguès va restar el comte da Atalaia, i James Stanhope al de les tropes aliades.

L'arxiduc Carles d'Àustria (Carles III d'Espanya encara que no hi governés mai), veritable bèstia negra de les forces canareves

València es quedarà gairebé indefensa davant dels borbònics. Al maig, tropes franceses i espanyoles marxen sobre la ciutat del Túria. El general Basset és finalment alliberat de la presó de Lleida perquè miri d'organitzar la resistència enfront del duc de Berwick, però ningú no pot evitar que aquest entri a València el dia 8 de maig. La ciutat es declara alliberada, i s'anuncia la rendició de Saragossa.

Al maig, la vila d'Ulldecona subministra carn als soldats imperials i als maulets que preparen la resistència. El dia 12 Berwick ja ha ocupat la ciutat de Castelló. A banda d’imposar forts tributs per indemnitzacions de guerra, enderroca les muralles de la ciutat.

Tan bon punt se n'assabenten, els maulets vinarossencs han de fugir corrents del poble. Ansiosos, els botiflers ocupen els seients dels jurats sense ni tan sols deixar-los refredar, fins al punt que ja té lloc una sessió del nou Consell el dia 15, en què deleguen en Josep Vidal l’assistència a l’acte d’acatament a Felip V que havia de tenir lloc a València: s’apressen a retre-li un homenatge tan claudicant i vergonyant com sigui menester, conscients que així la vila s’estalviarà les calamitats d’una ocupació militar.

Alcanar, cofoi amb els seus certificats de fidelitat i permisos d'armes

Els dies 16 i 17 de maig el duc de Berwick troba temps per a ocupar-se d’Alcanar. Signa sengles certificacions acreditatives dels serveis que la vila ha prestat fins al moment a la causa borbònica.

El primer certificat autoritza la gent d’Alcanar a fer servir armes, tant blanques com de foc. Està datat al campament borbònic que assetja Sant Mateu, cosa que fa pensar en la presència de canareus combatent-hi, al costat dels francesos, contra els maulets.

Els esdeveniments es precipiten. El dia 19 Berwick es presenta a Vinaròs amb un seguici que fa goig. Hi va tot el seu estat major. Rebut amb grans mostres d'alegria, l’hostatgen a la residència del doctor Joan Prima, notari del comanador de Montesa. Sembla que Prima, segurament emparentat amb l’assenyalada família de botiflers canareus que duia el mateix cognom, vivia a la casa del carrer Major que ara ocupa la botiga de modes Ginerba.

El duc hi reuneix el Consell municipal i els imparteix un bon feix d’ordres. «En la seva manera de complir les obligacions pròpies d’un soldat de fortuna», va escriure’n algú, «hi havia una virtut austera, freda, semblant a la d’un Brutus. La seva fidelitat personal fou assaltada per les temptacions més fortes, però romangué invicta. Adés va lluitar contra el seu oncle; adés va combatre contra la causa de son germà; i malgrat això mai no va ser sospitós de traïció. Ni tan sols de ser massa tou».

Desplegament de tropes filipistes (també dites de les Dues Corones, espanyoles i franceses) en un gravat dels anys de la Guerra de Successió

Ans de continuar la seva marxa cap al Principat –és a dir, cap a Alcanar i Ulldecona, camí de Tortosa–, Berwick nomena governador militar de Peníscola Sancho de Echevarría. Aquest hàbil militar basc, amb l'ajut de nombrosos voluntaris filipistes canareus i comptant amb ben pocs militars professionals, havia defensat la vila emmurallada d'un setge dels exèrcits anglesos i holandesos que s'havia prolongat al llarg de dos anys.

El 23 de maig, James Fitz-James Stuart arriba finalment a les envistes de Tortosa. Aquell mateix dia hi  expedeix un tercer certificat relatiu als serveis prestats pels canareus. Molt probablement n’hi ha, de canareus, entre les tropes que comanda: «Y para comprovacion de su innata fidelidad, haze presentacion de quatro certificaciones: las tres dadas por el Duque de Berbic en 16, 17 y 23 de mayo del año pasado de 1707 [...]»

Al cap d’un parell de dies, els canonges de la seu tortosina, d’allò més alarmats, informen a la Generalitat de l'«evident recel de invadir lo enemich esta ciutat, per estar acordonant-se en sos arravals a la altra part del Riu, pera batre-la ab moltas altres operacions de hostilitats, que nos venen en vivíssim conflicte».

El raval de la Creu i el camí de València

A la riba dreta del riu, al raval de la Creu –que donaria origen a l’actual barri de Ferreries–, entre els anys 1642 i 1643 s'hi havia construït la fortificació del Cap de Pont, destinada a defensar i protegir el pont de barques. També hi servia de bastió avançat que completava el sistema defensiu de la ciutat. Consistia en un doble baluard: per la banda exterior comptava amb un fossat ample i un camí cobert que s'obrien pels extrems a tall de sengles semibaluards més menuts, amb un glacis per fora.

El Cap de Pont no sols defensava dels setges terrestres l’accés a la ciutat des de migjorn –un dels principals, envoltat d'una zona habitada com era el raval de la Creu–, sinó que també permetia controlar els moviments pel riu i garantir la integritat del pont de barques.

Els enginyers havien esmerçat temps i recursos a  dignificar aquella entrada a Tortosa. Diuen que al Cap de Pont s'hi accedia travessant una porta semblant a un arc de triomf.

Hi penso cada vegada que travesso l’Ebre per aquell punt. Sobretot si ho faig a peu.

Per aquella porta, ornada amb columnes de marbre i figures que encara la feien més bonica, havien d’entrar sempre els canareus i canareves en arribar a Tortosa pel camí de València (ara carretera T-331, d'Ulldecona a Tortosa). I així que l’havien travessada s’hi trobaven l’esplendorós pont de barques.

En aquest gravat francès de l'època podem veure: en primer terme, el camí de València que fa cap al raval de la Creu -amb la fortificació del Cap de Pont-, més enllà el pont de barques i, ja a l'altra banda de l'Ebre, la ciutat de Tortosa i els seus baluards 

Element cabdal en la percepció de l'espai urbà pels tortosins i pels visitants canareus d’aquell temps, el pont era de fusta i es recolzava en prop d'una dotzena de grans barques que s'anaven renovant gradualment una per una. Disposava de baranes i de bancs per gaudir de vistes del riu i prendre-hi la fresca a l’estiu, gràcies a la brisa marina. Aquell singular lloc d'esbarjo constituïa l'escenari idoni per a celebracions i festes de tota mena, com ara les visites reials.

El pont –“el millor carrer de la ciutat”, segons Francesc Martorell i de Luna– feia cap a l'angle del palau del bisbe, al bell mig del front ponentí del recinte murat de Tortosa. Aquest front, recolzat sobre l'Ebre, mostrava un aspecte tan sòlid com imponent. Començava a l'angle del portal del Temple –ja incorporat als baluard de Sant Pere des de mitjans del Sis-cents– i seguia la línia fluvial fins a la torre del Riu. Quina millor defensa que el mateix Ebre i els magnífics edificis de pedra medievals?

L'explotació del monopoli del pont s’arrendava. El Consell tortosí percebia unes rendes fixes barata concedir el dret de cobrament del pas de persones, bèsties i mercaderies. Era l’impost del pontatge (del llatí pontaticum).

Aquest dispendi, que havies de fer per força cada vegada que et veies obligat a travessar el pont de barques per a accedir a Tortosa, no era cosa de riure. Les autoritats filipistes canareves ho tindrien ben present al cap d’uns anys, a l’hora de demanar privilegis fiscals a Felip V barata els serveis prestats durant la guerra.

L’anomenaven de la Creu pel peiró de terme que hi havia allí mateix. Aquelles cent cinquanta cases constituïen llavors l’únic raval de Tortosa. Hi havia crescut a partir del cap de pont on començava l'importantíssim camí de València, a la seva cruïlla amb el que anava cap a Amposta i cap a Gandesa. Havia nascut com un espai de serveis on s'alçaven diversos hostals... i també algun sinistre cadafal, amb aquells pobres penjats públicament exposats a la forca, símbol de control social, sever advertiment per als forasters que arribaven a la ciutat, o que atracaven o varaven el seu vaixell a la vora del riu.

Detall d'una postal de principis del segle XX, amb una vista parcial del front de Tortosa que es recolza sobre el riu ans de ser assolat pels bombardejos franquistes de l'última guerra civil

El 6 de juny de 1707, després d'un llarg setge, Xàtiva cau en mans dels borbònics. Qui més avant serà un dels millors valedors d'Alcanar, el lloctinent general Claude François Bidal, marquès d’Asfeld, ordena socarrar-la, assolar-la i mudar-ne el nom: ara es dirà San Felipe. Allí i a Vila-real la població pateix esgarrifoses degolladisses. La repressió és indiscriminada.

Mentrestant, el duc d’Orleans s'ha fet amb l'Aragó, on els seus 22.000 soldats s’han imposat als 5.000 imperials. Els 3.000 soldats de la guarnició de Saragossa capitulen el 26 de maig.

Sancho de Echevarría, el governador militar de Peníscola, constitueix el nou consistori vinarossenc el 14 de juny. L’encapçala el justícia Joan Batiste Febrer de la Torre. Aquell mateix dia, les forces de Berwick i les del duc d’Orleans han confluït a Candasnos. Però hauran d'aturar l'ofensiva, en veure’s obligats a enviar tropes a socórrer el port de Toló, atacat per la flota aliada.

La incertesa que provoca la presència en el territori de tropes incontrolades, que hi actuen amb una violència indiscriminada, en fa fugir la gent. Els masos i conreus es queden abandonats. 

 

Amb excepcions, però: Ignasi Anglès Reverter, el terratinent canareu, no hi passa ànsia: segueix tenint cura de la finca de més de seixanta jornals de garrofers que posseeix a la partida del Codonyol, tocant a l’antic camí dels Bandolers. Hi té una masia, un mas que es diu o es dirà de Rabassa, una sénia prop de la mar... i, el que és més important, una torre de la seva propietat que forma part de les fortificacions aixecades molts anys enrere per tal de protegir  les costes dels Alfacs de les accions de depredació dels pirates algerians i turcs. No cal dir que és justament aquesta torre la que li dóna confiança.

La torre que Ignasi Anglès Reverter posseïa a la partida del Codonyol, tocant al camí dels Bandolers. Es troba just al límit dels actuals termes municipals d'Alcanar i de la Ràpita, dins d'aquest últim (la fotografia és de l'estiu de 2013)

Subministraments canareus al setge de Tortosa

A l’estiu de 1707 la guerra s’enverina. El tinent general borbònic Joseph François De la Croix de Castries es decideix a atacar Tortosa. Alhora comença a aplicar a les Terres de l’Ebre el model de terrorisme militar que ha assajat a Lleida: extorsions i represàlies indiscriminades per a obtenir contribucions de guerra i intimidar els habitants; segrest d’ostatges per cobrar-ne un rescat; espies i agents provocadors que amenacen els pagesos i els sotmeten a tota classe d’abusos i vexacions...

Alcanar rai. Pertany al bàndol dels atacants. I col·labora activament en el setge. Contra la Tortosa austriacista la nostra vila hi aporta, a llom de matxos i mules propis, més de trenta càrregues de palla, deu faneques d’ordi, ferradures i valuosos subministraments per a la cavalleria francesa que és hostilitzada per les partides de miquelets i sometents dels capitans Pedrol, Fes, Andreu, Pellicer, Vidal, Barquer i Falcó.

Però el 14 de novembre capitula la ciutat de Lleida. A causa d’això, paradoxalment, a Alcanar l’oració es girarà per passiva en pocs dies.

Alcanar, dieu? Val més que ningú no es faci il·lusions de sentir-ne a parlar, en tot això del Tricentenari.