L'enigma del camí del Virol, també dit "del Lligallo"

A banda i banda del camí del Virol –Camaril, Estanyet i Marjal endins–, antany s’alçaven una escampavia de sénies o prats amb mota (així és com s’anomenen aquí les sínies)

Els prats també tenien rafal, aljub, figuera, parral, noguer, magraner, panissar i horta que gairebé llepaven la mar.

El jove canareu Adrià Sancho ha escrit una monografia, Els prats, un paradís perdut al Montsià (Barcelona, 2004), que resulta imprescindible per a entendre aquests joiells antropològics, que ell hi defineix com «totes aquelles casetes rurals compreses entre Sòl de Riu, al sud, la Punta de Benifallim, al nord, la carretera nacional 340 a l’oest i el mar Mediterrani a l’est». Això mateix va sostenir el canonge i cronista local Josep Matamoros a les pàgines de la seva Historia de mi pueblo, Alcanar (Tortosa, 1928).

Per la seva banda, Trinitari Fabregat (Jardins ignorats, Barcelona, 1965) fins i tot va enumerar les partides rústiques que abastaven els prats: Sòl de Riu, les Mallades, l’Estanyet, el fondo de Jan, el Marjal i les Cases. 

Més enllà de les construccions que en els darrers vint-i-cinc anys hi han proliferat fins capgirar el perfil de les Cases, hi albirem la punta de l'Estanyet, els prats del Camaril i, a la llunyania, les timbes de Sòl de Riu

EL PRAT: "ALBERGUE Y MORADA EN TIEMPO DE ESTÍO"

 

Es tractava de casetes de camp ja definides com a «albergue y morada en tiempo de estío» en estirades escriptures canareves que daten de la Guerra del Francès. Les famílies pageses d’Alcanar hi solien passar cada any una llarga temporada: ans s’hi anaven a quedar tot just acabades les festes de maig i no en desertaven fins a les d’octubre.

Tant era així que, encara l’estiu del 1885, al costat de l’alcalde de barri i del pedani de les Cases, el mestre d’obres i terratinent Tadeu Beltran –qui havia aprofitat la desamortització per a fer-se amb 252 hectàrees de la serra de Montsià per 22.500 pessetes (uns 135,5 euros)– era nomenat «alcalde de barri de la partida del Marjal». Curiosament, algun dels seus descendents volgué tornar a tallar-hi el bacallà... sense gaire èxit, tot s’ha de dir.

L’estiu de 1902, Josep Matamoros fregava la carrinclonada tremendista en referir-se a “la grandiosa vega, plana como la palma de la mano, de seis leguas de extensión, y en cuyo centro, verdadero riñón de la comarca, aparece Alcanar con su diseminado caserío semejante á bandada de palomas huidas del antiguo palomar para ir a solazarse en la llanura entre los maizales de la huerta y entregarse a la plácida tarea de decirse sus amores al arrullo de las brisas del mar y a la sombra de las parras y los nogales”.

No cal dir que aquells coloms fugits del colomar, aquells aixoplucs en temps d’estiu canareus, aquelles casetes de camp tradicionals ben poc tenen a veure amb els xaletassos, il·legals la majoria, que hi van proliferant al llarg dels últims anys. Ni com a excusa. Ni tan sols com a pretext.

El codolar de la platja del Marjal, entre la punta de l'Estanyet i les Cases d'Alcanar, el dia 11 de setembre de 2013 (Via Catalana). A la seua novel·la Jardins ignorats, Trinitari Fabregat descriu així el Marjal: "Entre el codolar i els primers bancals dels prats existia una llenca de terra erma en la qual creixia el jonc i l'atzavara"

MATAMOROS, GIBERT, FABREGAT, CID I MULET, ULLDEMOLINS, FINA MAR: LES VEUS DELS ARTISTES

«I per tot arreu les motes cruixen, endogalades pel rest on els cadubs gronxen l’eterna rialla musical de l’aigua…», escrigué a la revista canareva Terra Nostra Manuel Gibert Miret, l’intel·lectual catalanista que inspiraria a Trinitari Fabregat el personatge protagonista de la seva novel·la Jardins ignorats (tot això ha estat estudiat a bastament per Andreu Queralt, en un treball que va presentar l’any 2010 al III Congrés d’Història d’Alcanar).

Era allí, al cor del regadiu, on més sovintejaven les disputes a l’hora de plantar-hi fites i contra-fites. Les relacions entre veïns es complicaven. El 1852, prop de les Cases, dues sénies regaven d’un pou comú; feien servir la mateixa caseta i el mateix safareig per abeurar els matxos, rentar la roba i conduir l’aigua als canalats; i cada pagès plegava el fem de l’andador (pista circular al voltant de la mota) els dies en què li pertocava regar. Si un dels dos volia buscar raons...

A tocar de les sénies, “la playa dilatadísima, sin marismas malsanas, dunas, acantilados, ni abruptos tajos de roca, y en la que por excepcional privilegio se hermanan y confunden, sin solución de continuidad, las bullentes espumas del mar con los vistosos tablares de los prados contiguos a la costa”, escrivia en un diari tradicionalista de Tortosa el canonge Matamoros, “eran elementos más que suficientes, sobrados, para haber hecho de aquel punto uno de los veneros más fecundos para el tráfico universal y de más sugestiva atracción para los touristas y aficionados a disfrutar, durante el verano, las delicias de la vida del campo”.

Compte. Fer-hi vida, però de pagès. I durant l’estiu i prou. El canonge dixit.

Servitud de pas (de debò que hi ha qui li diu "carrer" i el té per "urbanitzat" i tot?) que permet accedir des de la platja i el camí litoral a un seguit de finques del Marjal. Els anys 1960-64 encara l'envoltaven extenses superfícies ermes, totes entollades i vorejades de jonqueres i canyars (Joan-Josep Sancho les recordava fa ben poc a la xarxa). Entre Sòl de Riu i les Cases n'existeixen molts, de camins particulars com aquest per a travessar la llenca marjalenca i arribar als prats. En tractar-se de servituds de pas, els terrenys sobre els quals estan constituïdes són de titularitat privada

L’escriptor i polític tortosí Joan Cid i Mulet, a la seva novel·la A l’ombra del Montsià (Tortosa, 1935), ens regala aquesta descripció dels prats o sénies canareves:

«La pau de “les cènies”, feia més encisadora la mateixa pau de l’hora. De lluny, en sentia el remoreig de l’aigua en vessar dels catúfols. I els xapolleig harmoniós en caure damunt la bassada, li arribava a les seves oïdes com un cant enyoradís... I la cantúria anava fent-se més perceptible, i el cor s’anava recloent sempre més en aquella pau i en aquella quietud...! Surava per l’aire un no sé què de benaurances que haurien dit que tot ho tornaven bell i tot nou... La “Marjalada”, devenia ara amb tota la magnitud solemnial d’un cementiri, de tan calmosa que era».

Encara una altra autora, la canareva d’adopció Josefina Martínez-Aguado, Fina Mar, relata delicadament una vetlla en un prat a la novel·la El vencedor (Còrdova, 1930).

En una conversa ben recent l'Anna Maria Ulldemolins, filla del metge i poeta canareu Estanislau Ulldemolins, recordava amb nostàlgia les meravelloses estones que va passar amb son pare passejant pel Marjal. Ella no ha oblidat mai la impressió que li feia l'esquena imponent del codolar. Ni el regal d'aquelles hores irrepetibles al prat.

Trobo que va ser justament Estanislau qui va saber sintetitzar millor l'essència d'aquesta veritable institució canareva que és el prat. I no pas mitjançant saberuts estudis antropològics o arquitectònics, sinó amb els recursos intangibles de l'art. El doctor Ulldemolins només va necessitar quatre versos densos de set síl·labes per a fer-ne una bellíssima evocació, dels prats. Versos que en substància s'acosten a una ègloga virgiliana; per la seva forma, a un haiku de Matsuo Basho; i visualment, a les pinzellades impressionistes d'un Cézanne:

Una casa, un noguer,

un rossinyol que refila...

Una arbreda, un taronger

i un fil d’or que regalima.

A banda d'aquesta magnífica composició, Estanislau Ulldemolins tornaria al motiu dels prats en el seu poema Amic, com em plau...!

EL CAMÍ DEL VIROL (O "DEL LLIGALLO")

L’extrema antigor del camí costaner del Virol (de bír, en àrab “pou” + -ol, diminutiu romànic?) és acreditada pel fet que connecta amb el de les Martorelles el qual, a la seva vegada, travessava el riu Sénia pel pont dels Estretets. Curiosament, el camí del Virol té un altre nom: el Lligallo, com si en algun moment hagués estat una via pecuària.

Detall d'un mapa de l’Instituto Geológico y Minero de España (IGME) de l'any 1930. Si encerclem amb una línia verda els rengs de cases alineades, què hi veiem?

Fabregat recordava que pel camí del Virol solia passejar, entre els anys 1866 i 1867, el musicòleg tortosí Felip Pedrell. Li abellia escoltar els cants dolços i pausats dels pagesos que venien de les sénies. N’hi recordaven d’àrabs. Potser per això van inspirar-li –deia– l’òpera L’ultimo Abenzereggio; i encara aquella cèlebre cançó de bressol, la Nana de Alcanar:

«Sant’Ana beneyta,

vos qu’ho mereixeu,

teniu una filla

qu’es Mare de Deu»

El cas és que en cada bugada s’hi ha perdut un llençol. Perquè en arribar al tarongerar dels Cartutxans, el camí del Virol fa un colze de quasi 90º a la dreta cap als Quatre Camins.

Però sembla que no sempre va ser així.

Diuen que ans el Virol hi continuava tot recte, paral·lel al lligallo de la Mar, fins arribar al camí de les Mallades i després al riu Sénia.

En tal cas, podríem aventurar una cosa més.  Aqueix traçat primitiu del Virol, paral·lel a l'actual lligallo de la Mar però Camaril i Marjal  endins, marcaria la línia de la costa en algun moment de l'Edat Mitjana, just quan el Virol jugava el paper que segles després heretaria el lligallo de la Mar: és a saber, el de lligallo, el de via pecuària ran de mar.

Això explicaria per què al camí del Virol encara se l'anomena també, encara avui, el Lligallo.

Sobre imatge de l'ICC, situació i extensió aproximades de l’albufera que existia antigament a la punta de l'Estanyet (a la qual ens referíem en una entrada anterior), amb el traçat original –indicatiu, no cal dir-ho– del camí del Virol o "del Lligallo"

Fem un cop d’ull al full d’Alcanar del mapa geològic que l’Instituto Geológico y Minero de España (IGME) va publicar l’any 1930. Una cridanera línia d’edificacions i sénies arrenglerades hi proclama, més eloqüent que cap discurs, aquell possible traçat original del camí del Virol.

Ni Virol. Si s'encanta, fa poc més d'una dècada va estar a punt de quedar-se sense codolar i tot.

Els carrabiners del Camaril i l’últim estany canareu

No hi trobeu a faltar res, entre l’Estanyet i Sòl de Riu? Un parell de pistes: l’un fou dessecat, i el dictador Franco va traure del mig els altres

El lligallo del Pou moria al lligallo de la Mar. Ho feia vorejant la finca de Miquel Ejarque, allí on temps a venir s’instal·laria un càmping. Cent passes cap a ponent, fa vuitanta anys un camí de carro ranejava l’heretat dels Martínez Costas, els del Palàcio. Però a la punta de l’Estanyet hi tenia finques més gent: Àngel Bosch, Rosa Chillida, Vicent Rosselló, la vídua de Domènec Valls, Ramon Sancho...

El camí de carro també feia cap al lligallo de la Mar. A cinquanta passes, tocant a la finca de la vídua de Miquel Ferré, en un sortint en què el lligallo gira a la dreta, s’alçava l’any 1930 una antiga construcció militar.

Les platges del Camaril, on les timbes perden alçària fins a desaparèixer del tot. A la dreta de la imatge, la punta de l'Estanyet

LA CASETA DE CARRABINERS

Era la caseta de carrabiners del Camaril. Entre l’ancestral via pecuària i la mar. Igual que les altres casetes de carrabiners que hi havia al Codonyol i a les Cases (el seti d’aquesta última s’aprofitaria després per a construir-hi el centre d'assistència primària i, finalment, la biblioteca).

Els carrabiners vigilaven costes i fronteres. Estaven presents a les fronteres terrestres, a les províncies marítimes i a Madrid. Creat el 1829, el Cos de Carrabiners de Costes i Fronteres va mantenir-se lleial a la República en la guerra civil de 1936-39, i hi va esdevenir l'elit de l'exèrcit popular. Per això la dictadura franquista va suprimir-lo: mitjançant la Llei de 15 de març de 1940, el va convertir en una secció de la Guàrdia Civil.

Els dos búnquers que es conserven a la punta de l'Estanyet. Ans la Guerra Civil, en aquest indret s'alçava la caseta de carrabiners del Camaril

La caseta de carrabiners del Camaril va ser l’antecedent dels búnquers construïts entre 1936 i 1937. A l’Estanyet se’n conserven dos. Els cops de mar ens recorden que n’hi havia algun altre quan, de tant en tant, en fan emergir dels còdols les restes esmicolades.

Tot va començar el 28 d’octubre de 1936. El comissari a Tarragona de la Conselleria de Defensa va ordenar “l’organització defensiva de l’ex-província de Tarragona”. I, conseqüentment, aquell mateix dia va prohibir terminantment que ningú cacés amb armes.

LES FORTIFICACIONS DE LA COSTA

Pel compte que els tenia, els canareus segur que van posar fil a l’agulla. Però no devien anar traient el fetge per la boca, perquè al cap de tres mesos, de Barcelona estant, Defensa encara urgia l’Ajuntament d’Alcanar perquè accelerés “els treballs de fortificacions de la costa”.

Llavors sí que van fer hores. Ja no ho van deixar de la mà i a l’estiu de 1937, amb total normalitat, la documentació militar reflectia el dia a dia de les bateries de costa números 33 (a la desembocadura del barranc de la Martinenca), 34 (dalt de la serra de la Punta o de Tana) i 35 (a Alcanar).

Amb els anys les fortificacions del Camaril, entre Sòl de Riu i la punta de l'Estanyet, han fet cap a la mar

Diuen que l’any 1938, en caure Vinaròs i Alcanar en mans de Franco, els seus aliats de la Legió Còndor van aprofitar totes les fortificacions canareves. Ens consta que els búnquers de l’Estanyet van ser escenari de diverses maniobres d’aquelles forces alemanyes de tan infausta memòria.

Després de la Guerra Civil Espanyola, en una mena de ball de Sant Antoni sense presses, els nius de metralladores de la punta de l’Estanyet van començar a descriure lentes giragonses. Tots dos gravitant en la blancor del codolar, han girat i girat fins que, al capdavall, s’han situat quasi de cul a la mar que antany vigilaven.

La força dels colls ha fet voltar els búnquers de l'Estanyet fins que han fet cap on ara són

L’ESTANY DE L’ESTANYET

Allí mateix, ran dels carrabiners, els aiguamolls del Marjal culminaven en un gran estany que avui ja no existeix. Però la toponímia és cabuda: l’indret encara es diu l’Estanyet. I si plou de bo, les aigües memorioses tornen als seus setis d’antany.

L’últim dels estanys canareus resistia allí, al vell Canarilis (així l’anomenaven en un document de l’any 1771) farcit de canyars, punta de l’Estanyet ençà, i del lligallo del Mar s’estenia quasi fins al camí del Virol. Probablement van acabar-lo de dessecar a mitjan segle XIX, quan el deler desamortitzador va empentar la incipient burgesia rural a eixugar i drenar els aiguamolls costaners per a fer-ne terres productives.

Representació esquemàtica de l'estany del Camaril, que al capdavall ajudaria a batejar la punta de l'Estanyet. Podem fer-nos-hi una idea de la situació, extensió i forma d'aquella antiga albufera

L’estiu del 1862 encara acusaven un espavilat d’haver tret terra del lligallo per a engrandir-se la finca a costa dels últims vestigis d'aquella albufera del Camaril. A còpia de drenar-la, havia anat minvant progressivament. Fins que va esdevenir un estany xicotet. I degué ser llavors, ans de desaparèixer, quan va donar nom a aquella punta costanera: l'Estanyet.

Convençuts que en acabar de dessecar l'estanyol havien eliminat un focus d’insalubritat, els propietaris veïns se’l van repartir en peces o feixes menudes i allargades. Això permet rastrejar avui, a la cartografia de la seu electrònica del cadastre, el feix d’estretes parcel·les que degué ocupar l’albufera primitiva.

Aspecte actual del lloc que antany ocupava l'estany del Camaril

Val a dir que, de tot això, ben poca cosa en trobareu en els flamants panells informatius que l'Ajuntament manà plantar a la vora del carril bici. Sembla que no van veure’s la feina als dits: un grapat de generalitats que van bé a tot arreu, adobades amb quatre il·lustracions cridaneres, i au. Llàstima de diners públics.

Si els homes de suposició o els experts de torn només s’haguessin pres la molèstia, posem per cas i sense anar més lluny, de fullejar algun número de la revista canareva Lo Rafal... Però qui és amo governa, oi?

Pobre Camaril! Van deixar-lo sense estany ni carrabiners, ni memòria d’ells.

Els Codorniu i el seu tancat, la sirena, els morts i altres misteris de Sòl de Riu

Antany la partida rústica de Sòl de Riu estava ocupada tant per garroferars com per sénies o prats, amb pous i motes que hi beneficiaven els conreus de regadiu

 

Allà pel 1900,  d’un parell d’aquelles sénies n’era propietari el mestre i director de banda Francesc Codorniu (Roquetes, 8/10/1836-Alcanar, 2/6/1917). Després d’haver viscut a Xerta, Cabacés i Aldover, pel febrer de 1876 Codorniu va arribar a Alcanar amb la seva muller i els seus quatre fills, a fer-s’hi càrrec de l’escola pública elemental de xiquets.

Vençuts en la Tercera Guerra Carlina, els tradicionalistes no havien llençat la tovallola. Ni de bon tros. Codorniu era un d’ells. I, pel que sabem, no se’n devia amagar gens. Aviat va plantar cara al status quo municipal. L’agost del 1885, quan el còlera flagel·lava cruelment Alcanar, el roquetenc va veure venir l’alcalde terratinent i va acusar-lo de diversos abusos al llarg del règim de quarantena.

Encara a l’abril de 1905, el cacic que ostentava l’alcaldia es queixaria al governador civil de les proverbials, toixarrudes descortesies del mestre, que només buscava trepitjar-li l’ull de poll i moure rebombori. Sembla que els enfrontaments entre Codorniu i els consistoris canareus sovintejarien fins que va jubilar-se l’any 1910.

EL TANCAT DE CODORNIU

A l’últim quart del segle XIX s’havien fundat a la vila dues bandes de música enfrontades, senyeres de combat dels dos bàndols polítics que es disputaven acarnissadament el poder municipal. El mestre de pàrvuls Miquel Gisbert Escuder encapçalava la música de dalt, al servei del partit dinàstic. Codorniu, de punta amb el seu col·lega des de feia anys, dirigia la música de baix, la banda carlista, que comptava amb més de quaranta components.

Gisbert es fregaria les mans al març del 1886, convençut que ja havia enxampat aquell carlampio recalcitrant: li clavaria pels morros que admetia a l’escola xiquets per sota de l’edat reglamentària. 

 

Però llavors un eloqüentíssim Codorniu, després de reconèixer que l’amoïnava veure la canalla vagarejant i cometent malifetes pel carrer, va denunciar les maquinacions dels cacics locals a causa de les quals «amb el poc temps que van a escola els fills dels pagesos, que són la majoria, a banda dels mesos d’estiu i de tardor en què no hi assisteixen [havien d’ajudar sos pares en les inajornables feines del camp], resten indispensablement sense els coneixements de l’elemental instrucció».

El mestre i director de banda Francesc Codorniu tenia un parell de sénies a la partida de Sòl de Riu

Cap al 1890, el carlisme derrotat es decidí a organitzar una xarxa de cercles locals. Al cap d’una dècada ja n’hi havia uns quants a la comarca del Montsià. El d’Alcanar tenia 21 membres. 

 

Els cercles eren locals oberts on també volien alfabetitzar-hi els pagesos més pobres en escoles nocturnes, i aprofitar-les  per a reclutar nous afiliats. Endevineu quin mestre portaria la que es va projectar a Alcanar?

De molt bon grat, Codorniu va seguir la consigna al peu de la lletra. S’esmerçà a fer repàs als xiquets de les famílies humils d’Alcanar. 

 

Els inculcava nous coneixements i, alhora, les bondats de l’ideari tradicionalista. A tall d’incentiu, l’alumne que havia dit bé la lliçó era obsequiat amb una llepolia, és a saber: la fruita melosa d’una servera que creixia allí a la vora. Ho sé de primera mà perquè m’ho va contar mon iaio, Domènec Beltran Garriga, Minguet, que va assistir a aquelles classes que el venerable mestre carlista impartia al tancat familiar de la partida de Sòl de Riu.

Eren els anys d’efervescència carlista que culminarien en el formidable aplec de l’ermita de la Pietat d’Ulldecona el 17 de setembre de 1916, una diada que Minguet no oblidaria mai. Tot això va ser ans que la gola caragirada i pessetera d’aquell tinyeta desbanqués Josep Maria Bru Jardí, carlista autèntic, per a arrossegar la gent de les Terres de l'Ebre del sofert partit de Cabrera al bàndol de la dictadura.

Potser l’aula del vell mestre era al Tancat de Codorniu, l'espectacular finca rústica de son germà on l’any 1882 havia instal·lat la primera bomba de reg del terme d’Alcanar? Al mateix Tancat que avui, encara senyorejat per l’espectacular casalici dels Codorniu, ha esdevingut un conegut establiment turístic?

 

"Ayer tuvimos el gusto de saludar en su hermosa posesión de Sol de Riu, donde hállase instalado con su distinguida familia", llegim al Diario de Tortosa allà per la tardor de 1908, "nuestro particular y respetable amigo, el rico industrial y acaudalado propietario D. Antonio Codorniu Forné, hermano del Profesor de instrucción pública y decano de los Maestros de la provincia, don Francisco, a quienes nos complacemos en reiterar desde estas columnas el testimonio de nuestro sincero afecto y amistad inquebrantable".

 

A Antoni Codorniu li feien molt de goig les innovacions. Fins i tot n'havia patentat alguna. Així, en una notícia sobre el registre de patents hi apareix la que va presentar el 24 de gener de 1899 "Antonio Codorniu Forné, de Barcelona" per "una clase nueva de levadura prensada obtenida con cebada, maíz, centeno, darí o arroz, usando los procedimientos que se detallan en la Memoria".

 

Tot un inventor, l'amo del tancat de Codorniu.

ROQUES, PUNTES, PLATGES... URGEIX RECUPERAR-NE ELS NOMS

Sòl de Riu és un indret ben singular, que afegeix màgia, misteri i encant a la prístina bellesa del seu nom: seguint cursos d’aigua, «el sòl de…» designa –sostenia  Joan Coromines– “el fons, el capdavall d’un paratge”.

A la riba valenciana, una renglera de roques s’endinsa a la mar. L’última té forma de caputxa. Per això s’anomena el Caputxet. El jovent canareu solia anar-hi a nedar i, si molt convenia, també feien dàtils per tot aquell roquer. Modernament hi ha qui apunta que el Caputxet, per la seva situació, es pot considerar “el centre simbòlic dels Països Catalans”.

Les entranyables roques del Caputxet, a la banda valenciana de la desembocadura del Sénia

 

El temps i la incúria oficial gairebé han deixat perdre alguns altres saborosos topònims de la contrada, amb prou feines conservats pels mariners de les Cases. Com les Forques, unes roques que hi ha tocant a Sòl de Riu. O, a llevant d’aquestes, el Barrancot. O el cap de les Timbes, un tallat de tres o quatre metres d’alçària més cap a  llevant. O les platges del Camaril, que s’estenen fins a l’Estanyet...

Cal recuperar tots aquests noms de lloc costaners. L’administració –no cal dir que ho té més fàcil la local, per la proximitat– hauria de posar-se les piles i esmerçar-se a catalogar i posar a l’abast de tothom la riquesa toponímica no sols de les nostres serres, sinó també dels 14 quilòmetres llargs de litoral. O deixarem que es perdi del tot?

Platges. Roques. Espenyadors. Puntes. Fonts. Camins. Cales. Desembocadures de barrancs. Dàrsenes. Lligallos. Timbes. Fondejadors. Tots van ser batejats algun dia però en la majoria dels casos, malauradament, els seus noms estan a punt de caure en l’oblit definitiu.

El més cuit és a l’aigüera, en això també?

LA SIRENA DE SÒL DE RIU

Antigament, Alcanar no disposava d’aigua corrent. Les mestresses de casa solien anar a fer la bugada al riu Sénia. Aprofitaven aquells indrets en què l’aigua pareixia més neta o l’accés era més còmode. Diuen que la desembocadura n’era un. Així és com allí, a Sòl de Riu, moltes dones havien sentit cantar una sirena. Potser la mateixa sirena xamosa que, com Odisseu, juraven haver vist alguns mariners casencs de la mar estant?

Sortint de Sòl de Riu en direcció a les Cases t'hi trobes les roques de les Forques, el Barrancot i el cap de les Timbes, topònims costaners ben bonics que cal conservar

A les pàgines de l’Odissea, Homer detalla com s’ho va manegar el rei d’Ítaca per a eludir el perill del cant captivador de les sirenes, aquells éssers malèfics amb cos de moixó i cap de dona: es va lligar al pal del vaixell i va ordenar als seus companys que no li fessin cas quan demanés que el desfermessin.

Aquelles sirenes de la mitologia grega eren nàiades. Mig dones, mig aus. Alguns deien que el pare d’aquestes nimfes marines era el riu Aquelou, un déu fluvial; la identitat de sa mare, però, ja no era tan pacífica: Terpsícore? Cal·líope? La musa Melpòmene? El mateix nom Seirenes no té una etimologia segura: per les seves dots encisadores i màgiques se les ha vinculat amb seirà (“cadena, llaç”), o amb el verb seirazein (“lligar amb una corda”), però també amb el radical sànscrit sr (“fluid en moviment”). No cal dir que aquesta última hipòtesi, tractant-se de la desembocadura del Sénia on les mestresses acudien a rentar la roba al corrent del riu, té un atractiu innegable.

La sirena de Sòl de Riu, nedava com les ondines nòrdiques? O més aviat volava com les nostres sirenes mediterrànies? El cas és que la llegenda va quallar tant en l’imaginari col·lectiu, que fins i tot van dedicar-li una cançó popular. Llàstima que amb el temps s’hagi perdut.

CAPTIUS, FERITS I MORTS A SÒL DE RIU

Al llarg de la història la desembocadura del Sénia, frontera laxa entre el Principat i el Regne, ha estat escenari d’esdeveniments de tota mena.

Així el 4 de juny de 1437, un bergantí de moros va capturar un llagut tripulat per tres mariners peniscolans a l’altura de Sòl de Riu.

«Nadal el Mallorquí fonc trobat mort a Sol de Riu a 20 de desembre, intestat», llegim intrigats en una lacònica relació parroquial de 1661.

Del Caputxet estant, uns corbs marins ataüllen la mar dels Alfacs

La primavera de l’any 1889 va assemblar-se molt a l’hivern. Mentre el govern de Madrid debatia si els comandaments de l’exèrcit havien de dur quatre o cinc botons a la levita, Alcanar patia un abril ventós i gelat. Així i tot, a les processons de Setmana Santa i als sermons del Rector Vell va assistir-hi una gernació de canareus i canareves. Diumenge al matí es tornaren a sentir trets d’armes de foc a la processó de l’Encontre.

Però a l’exalcalde Castell l’hi van haver de contar, tot això. Cavalcava pel camí (avui carretera) de Sòl de Riu quan, per raons ignorades, va caure del cavall i es va ferir al cap. Sort va tenir que el metge canareu Ramon Reverter i la seva esposa, la Rita Beltran, passejaven per allí. En adonar-se del terrible accident, van cridar de seguida un carreter que passava. Aquest va carregar el ferit al seu carro i se’l va emportar corrents al poble.

Al cap de pocs anys, l’endemà del dia de Reis del 1897, la Francesca Soriano feia el seu passeig matiner per la vora del Sénia. Llavors vivia al molí fariner de Sòl de Riu, també dit del Lluco, i no podia imaginar-se que, quatre dècades més tard, son fill Ramon seria alcalde efímer d’Alcanar. A la riba de llevant, la Francesca va fer-hi un descobriment esgarrifós:

–Al clot que hi ha en un rabeig del riu –declararia astorada– hi he trobat uns ossos. Em fa l’efecte que són part d’un esquelet humà.

Les autoritats van suposar que es tractava de les despulles d’un home que no feia gaire havia caigut a l’aigua riu amunt, i el corrent l’havia arrossegat. Fins que metges forenses com el mateix Ramon Reverter ho van desmentir categòricament: en realitat, es tractava de la carcanada d’un animal.

Les mestresses que anaven a fer la bugada a Sòl de Riu asseguraven haver-hi escoltat el cant d'una sirena

 

TORRES I NAUFRAGIS

L’any 1902 el canonge Josep Matamoros comptava un centenar de barques de vela que duien el seu peix a la platja de les Cases… i al fondejador de Sòl de Riu.

 

Un infaust dilluns del 1959 una barca casenca va sortí a xorrar les peces de tresmall que tenia calades. Bufava de valent el xaloc. Davant per davant de Sòl de Riu, un cop de mar va omplir l’embarcació d’aigua i va llençar els mariners a la mar. Se’n van ofegar dos.

Sòl de Riu sap servar zelosament els seus secrets. A la fondària de la mar, roques del Caputxet enllà –s’envania un afeccionat al submarinisme de classe alta –, els discrets vaixells afonats, farcits d’àmfores, hi delaten antics naufragis. Del delta del Sénia, ja ho vam dir, només se’n copsen traces en la fotografia aèria. I les ones van engolir-se fa segles les ruïnes de la torre del Canar, a la mateixa desembocadura del riu.

Antics mapes francesos (el Plan des Alfaques de Tortose, posem per cas) hi situen un parell de torres: la del Sol del Riu, en una punta que anava mar endins a la banda valenciana; i, a la riba catalana, la torre de la Devesa de Catalunya, la ubicació de la qual queda oberta a tota mena d’especulacions… La nostra –si escau, en parlarem en una altra entrada–, una més del munt.

En això, no ens sàpiga mal de dir-ho, tants caps tants barrets.

Catalunya comença a Sòl de Riu

El seti més meridional de Catalunya es troba, pam dalt, pam baix, a 40º 31’ 26’’ de latitud nord. És a dir: contra el que molta gent s’afigura, a vint-i-tants kilòmetres al sud del riu Ebre

Lluny de ser terra ferma, el cap meridional del Principat consisteix en una mudadissa i làbil barra de codolar. Un corredís oportunista que neda entre dues aigües. Literalment.

Paral·lela a la costa entre ambdues riberes –la catalana i la valenciana, sortints rocosos que pateixen l’erosió pròpia de la dinàmica marina–, a la barra ni el rei li és bon mosso: pagada de si mateixa, atura el corrent del riu Sénia que, mansuet com un anyell, ve de drenar el pla de Vinaròs i no té prou força per a arribar a la mar.

Vista general de Sòl de Riu, a la desembocadura del riu de la Sénia, en una fotografia de fa pocs dies.

LA FONT, L’ABEURADOR I ELS LLIGALLOS

El banc llarg i estret de còdols es vanta de menjar en dos plats però, en realitat, és un pobre substitut de l’antic delta del Sénia (ja només perceptible en fotografies aèries i a la cartografia). La barra fa per separar la mar de la tolla estantissa del fons de la qual mana encara d’amagat una discreta font. A l’Edat Mitjana, l’aigua dolça que en brollava va estar a l’origen d’un notori abeurador natural de ramats d’ovelles i cabrum, alhora nus d’antigues vies pecuàries –el lligallo del riu Sénia i el lligallo del Mar– que ja havien obert els llops afamats.

El vell abeurador de Sòl de Riu, antany inquiet encreuament de lligallos, es nodria també de l'aigua que brollava d'una font.

La barra discorre de banda a banda. De tant en tant, però, no aconsegueix evitar l’aiguabarreig d’aquell últim bassal llacós d’aigua dolça del riu que serveix de límit entre Catalunya i el País Valencià amb els colls, allí prou benignes, de la Mediterrània.

Sòl de Riu és així.

Allí comencen o bé s’acaben Alcanar i Catalunya. Alhora. No hi ha cap manera més planera i esclaridora de situar geogràficament un indret dos cops mil·lenari.

“PER LA BANDA DEL SUD, ALCANAR ÉS LA PORTA DE CASA”

Ja ho diu la carta de població del febrer del 1239: la d’Alcanar és gent de frontera. D’aquí el seu persistent esperit colonitzador d’erms –sia de l’antic terme d’Amposta, sia de les terres del Maestrat. Solatge, barreja de cultures. Un poble que, encimbellat amb els tiris i Cartago, va davallar al pla mogut pel festeig amb Roma i, atansat a la mar gràcies a la pau andalusina, va adquirir un no sé què de nus i de  fronterer alhora. Com Sòl de Riu, a l’eix de les Terres del Sénia.

La vocació fronterera de Sòl de Riu també va quedar palesa en la Via Catalana, la formidable cadena humana de l'Onze de Setembre de 2013. La imatge és justament d'aquella tarda, tornant des de Sòl de Riu a l'aparcament de la platja del Marjal.

No gaire lluny d’allí un dels amics de la revista canareva Terra Nostra, l'escriptor romàntic Alfons Maseras i Galtés, volgué fer un brindis. Finia un memorable dinar. Corria el mes d’agost de 1928 i l'amic de Pablo Ruiz Picasso i traductor al català de Molière, Shakespeare i Leopardi va dir:

«Amics: Preguntà Goethe a un amic seu, en descobrir les belleses d’Itàlia: “Coneixes el país on floreix el llimoner?”. Quan jo torni a Barcelona, a tots els qui em facin l’elogi de Catalunya i m’asseguren que la coneixen pam a pam i que l’estimen, jo els preguntaré: “Coneixeu el país on floreix el taronger?”. Quan em responguin que no, jo els contaré les excel·lències d’Alcanar, la generositat dels canareus, els conreus de fesols i garrofers, els melonars i, sobretot, els tarongerars. El taronger dóna fesomia a aquesta terra, el taronger és l’arbre de la claror, de la riquesa i de l’alegria. És l’arbre símbol d’Alcanar, producte de la terra i del sol, del treball i del miracle. Car el taronger és per si sol un miracle. Jo els diré als meus amics de Barcelona: Si voleu conèixer un caire més de la nostra Catalunya, aneu a Alcanar. Per la banda del sud, Alcanar és la porta de casa. ¿I quina casa pot ornar-se millor que amb aquesta horta meravellosa i quins defensors més braus pot tenir que els generosos canareus? Amics, aixeco la meva copa a la vostra salut i a la prosperitat d’aquesta terra, que és un orgull més… dels catalans».

"Jo els diré als meus amics de Barcelona: Si voleu conèixer un caire més de la nostra Catalunya, aneu a Alcanar. Per la banda del sud, Alcanar és la porta de casa" (Alfons Maseras, estiu del 1928). A la fotografia, una altra panoràmica de Sòl de Riu: l'últim tram del riu Sénia vist de la barra de codolar estant.

ALCANAR-PLATJA, UN TOPÒNIM QUASI SECULAR

En els seus orígens medievals com a lloc habitat, Alcanar estava animat per una clara vocació costanera i marítima. En els Furs de València que Jaume I va promulgar l’any 1240 és citat així: «El Canar, que és a la vora de la mar...».

El litoral canareu en sentit estricte s’anomena avui Alcanar-Platja. Al nostre parer, un topònim no gaire afortunat. A banda de no resultar gens original, segons com carrincló i tot, resulta que arreu per on passa, invariablement n’anorrea d’altres de molt més antics i evocadors. En aquest sentit, se’l veu capaç d’esborrar de la memòria local genuïns, valuosos testimonis de la història del litoral canareu com ara el Codonyol, la Martinenca... Si et descuides, de retruc ben aviat pot fer oblidar per a sempre àdhuc l'antic camí de la Ribera. N'hem parlat amb més deteniment en una entrada recent d'aquest bloc.

Però el cas és que sembla que té èxit. I, malgrat el que alguns podrien pensar, ja no té quatre dies: es va encunyar fa gairebé un segle. A la revista Terra Nostra de l’1 de setembre de 1928 aparegué un reportatge titulat “Festa eucarística de la barriada de les Cases”, l’autor del qual –probablement l'enginyer i lletraferit Josep Bòria Ulldemolins, pioner del conreu dels alvocats a la península Ibèrica– atribueix la invenció del nom de lloc Alcanar-Platja a «un dilecte amic».

La identitat d’aquell dilecte amic de la gent de Terra Nostra ha romàs ignorada fins al dia d’avui. De debò que ningú en sap res? El cas és que en tenien tants que...

El "sector A" d'Alcanar-Platja comença en un paratge d'inconfusibles tonalitats mediterrànies: Mediterrània ençà, sota un cel lluminós de primavera, les oliveres aguaiten a l'últim tram del riu Sénia.

Diuen que van passar prop de cinquanta anys fins que un alcalde, per comprensibles raons de gestió municipal, va dividir administrativament Alcanar-Platja en diversos sectors. Com que l’ambient de la dictadura no resultava propici als debats i l’assumpte es prestava a suscitar-ne de ben estèrils, per a estalviar-se’ls decidí designar-los de la manera més asèptica que se li va acudir. És a saber, per mitjà de lletres (com aquells proverbials carrers de Camarles), seguint l’ordre alfabètic de ponent a llevant.

Així, des de Sòl de Riu a les platges del Camaril i la punta de l’Estanyet va estendre’s el flamant sector A, al llarg del qual les altes timbes amb prou feines deixen espai per a un codolar estret i de mal governar, fins que perden altura i desapareixen.