Les Martorelles i el pont dels Estretets

La major vinculació dels Estretets amb Alcanar –molt més intensa que no amb Vinaròs– podria explicar-se pel fet que el pont s’hagués concebut, justament, com una via de comunicació eminentment canareva  

 

Qualsevol observador pot comprovar-ho fàcilment: el camí de les Martorelles surt d’Alcanar per la banda de la partida de la Fàbrica i enfila fins al riu Sènia, que antigament travessava pel pont dels Estretets. La hipòtesi de l’origen romà del pont –avui quasi descartada–  segur que es va veure abonada en el seu moment pel traçat summament rectilini del camí, digne dels millors enginyers del Laci.

Partida i camí de les Martorelles

El camí de les Martorelles es diu així perquè duu a les finques de la Martorella. En aquesta partida rústica d’extensió considerable, al SE del nucli urbà del poble, hi han conviscut històricament els conreus d’horta i els garrofers.

PARTIDA, CAMÍ... I CEMENTIRI

Però, d’on ve el topònim de les Martorelles?

Fa uns anys vam apuntar la possibilitat que el nom provingués etimològicament del llatí vulgar martyretula, que vol dir “els petits cementiris”. És l’etimologia que el gran filòleg català Joan Coromines atribueix al nom d’un municipi del Vallès Oriental, Martorelles, a la seua monumental obra Onomàsticon Cataloniæ.

A cinc-cents metres del riu Sénia i del pont dels Estretets, a la vora del camí de les Martorelles, fa anys que s’hi van descobrir, justa la fusta... un parell de tombes en cista! Cadascuna d’elles estava formada per mitja dotzena de lloses disposades sota terra, en forma de rectangle, col·locades verticalment, amb unes altres que hi feien de coberta.

Els morts hi reposaven en posició supina, amb els braços estirats al llarg del cos i el crani mirant cap a l’orient. No portaven aixovar i estaven orientats de nord a sud.

Els arqueòlegs pensen que resulta força probable que existisquen més tombes en un radi de 100 metres al voltant.

LA GRAN FINCA DELS MARTORELL?

Tanmateix, també pot ser que les coses siguen més senzilles. Pensem en la Sunyera, la Revertera i d’altres finques que, designades amb el cognom de la família propietària en femení, han acabat batejant contrades senceres.

En un article sobre els nobles d’Ulldecona titulat Els de Giner i Martorell, l’investigador Joan Roig i Vidal esmenta una gran finca al terme d’Alcanar anomenada justament la Martorella (!)

L’any 1598 la finca havia estat propietat del Magnífic (aquest tractament fa pensar que posseïa algun tipus de privilegi) Joan Martorell i Serrat, un mercader resident a València. L’havia heretada de Domènec i mossèn Joan Martorell, son pare i oncle, respectivament.

El camí de les Martorelles devia continuar a l'altra banda del riu, pel pont dels Estretets

Els Martorell la hi havien comprat a un personatge d’allò més important: Jeroni Terça, arxidiaca de Culla, ardiaca i canonge de Tortosa. Cal tenir en compte que en aquell moment la família Terça formava part del nucli dur dels interessos de la monarquia espanyola a Catalunya.

Encetat el segle XVII, l’extensa heretat va fer cap a mans del nét de Joan, el cavaller Batiste Giner i Martorell, doctor en dret que l’any 1645 era jurat en cap d’Ulldecona. En

faltar aquest la va heretar son germà, el cavaller i militar Francesc Martorell, qui durant la Guerra dels Segadors faria la sort de romandre fidel a la causa de Felip IV de Castella.

Gràcies al professor Roig podem seguir la nissaga dels hereus dels béns dels Martorell: Francesc Giner i Gilabert, que va morir jove (1627-1659); son fill Francesc Giner i Marimon (1652-1718); Francesc Martorell i Ribera (mort l’any 1749)... A mans de qui  havia fet cap la gran propietat canareva dels Martorell? Coincideix amb l’actual partida de la Martorella? Seria interessant poder-ne seguir el fil.

La platja Romana i el destí de les Cases

Un parell de plànols antics, unes anotacions militars de després de la Guerra del Francès... Qui se’n recorda, de la platja on va decidir-se la prosperitat de les Cases?

L’estiu del 2006, un submarinista va entreveure restes arqueològiques tocant a la platja de les Cases.

En assabentar-se’n, el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) va enviar-hi el vaixell Thetis, que estava elaborant la carta arqueològica de la riquesa submergida sota les nostres aigües. 

Les prospeccions semblaren indicar que es tractava d’un vaixell que s’hi havia enfonsat en època clàssica (segles II a. C. – II d. C.). Diuen, però, que després s’ha pres en consideració alguna altra possibilitat encara més engrescadora.

A l’antiguitat els moviments de tropes i el transport de mercaderies s’havien de fer per mar. Les vies terrestres hi pintaven ben poc. Els vaixells navegaven de dia, i de nit fondejaven en abrics naturals: dàrsenes i desembocadures de rius o barrancs, platges arenoses d’escassa fondària en què es van construir els primers embarcadors, aviat inutilitzats en colgar-los la sorra de temporals i barrancades.

Avui només en testimonien l’existència les troballes submarines d’àmfores, ceps d’àncores, lingots de plom... En un document de referència ambiental datat al setembre de 2007, la Generalitat va assenyalar que, segons l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya, a l’entorn de la zona en què es pretenia ampliar el port casenc «existeixen 11 jaciments arqueològics subaquàtics, 4 dels quals es localitzen a les Cases d’Alcanar», cosa que feia imprescindible dur-hi a terme un seguit d’actuacions. 

ENTRE EL LLUQUET I EL MUNCIANET

Del riu Sènia a la Ràpita, la costa s’alça en un penya-segat mitjà de conglomerats de còdols de vària grandària arrabassats al Cretaci, cimentats amb materials argilencs. El rosec incansable dels colls hi ha creat un rosari de cales menudes, amb platgetes encaixades de codolar i, de tant en tant, de sorra. N’hi ha que estan lligades a la xarxa hidrològica, com la platja de les Fonts, on desembocaven els barrancs del Moltó i de Donya Manuela i el 1965 s’instal·laria una fàbrica de ciment.

Al fons, la punta de Muncianet, el coll de la Punta i el Puigmoltó

La punta del Lluquet separava la de les Fonts de la platja Romana. Aquesta s’estenia fins a la punta del Muncianet. Per què devien anomenar-la així?

Igual que de les ruïnes i monuments antics nosaltres en diem torre del Moro, cocó Morisc, gurbins del temps dels moros, etc., els andalusins van atribuir les construccions preislàmiques, l’origen de les quals ignoraven, a pretèrits reis llegendaris com ara Sant Batar (sant Pere) o, més vagament, als romans. Sabem, altrament, que en la navegació de cabotatge al llarg de la costa de la Frontera Superior, van aprofitar l’existència de ports d’aturada a l’alçada de les actuals Amposta, l’Hospitalet i Tarragona; i que el port de Tortosa disposava d’una sèrie de llocs d’ancoratge, del Coll de Balaguer a Orpesa, que va enumerar el geògraf al-Idrîsî. 

Figurava la platja Romana d’Alcanar entre aquestes antigues escales romanes?

EL PUNT D’INFLEXIÓ DEL “CASERÍO” DE LES CASES

Després de la Guerra del Francès, les revoltes independentistes d’Amèrica Llatina van estroncar les importacions d’Ultramar. Entre Sòl de Riu i la platja Romana, els vaixells anglesos feien contraban de roba i tabac. Com a intermediaris s’hi van omplir les butxaques alguns canareus com ara Bru Gimeno, que es faria amb la finca de la torre de Picó –també dita del Calbo o d’en Gimeno–, pròxima a la platja Romana.

Detall d’un mapa del 1777: la «torre de Sol del Río Cenia» (A); la «playa Romana» (B) a la vora de les Cases; i, al nord del Puigmoltó fortificat, la «torre del Codoñol» (C)

Aquell desori amoïnava les autoritats. Van establir sengles destacaments militars ja no sols a les Cases i a la torre assolada del Codonyol, sinó també a la fonda que s'ha conservat fins avui. Alhora es plantejaren augmentar la fortificació de la costa. 

L'any 1818 va caure-hi del cel una observació. Seria la sort de les Cases:

"Caso de construirse las torres de la costa convendría que en lugar de la de las Casas se construyere una sobre el coll de la Punta, lo primero porque además de cruzar como aquella sus fuegos con la de Sol de Riu, proporcionaría la ventaja de flanquear las playas Romana y de les Fonts, y lo segundo porque toda fortaleza en poblado resulta en perjuicio del caserío."

Aquest raonament cabdal va decidir el futur de les Cases: en endavant deixarien de ser quatre habitatges encongits a recer d’una torrassa militar i podrien esdevenir, a poc a poc però ja irreversiblement, un nucli mariner dedicat a la pesca i al cabotatge de garrofes i taronges.

La platja del Maricel vista des de l’espigó

Tot gràcies a aquells dies incerts de contraban a les platges Romana i de les Fonts. Una llàstima que perderen després els noms que n’evocaven una història de bullidors on fer aiguada i tràfec de naus en la nit dels temps. 

S´hi parla de les platges del Canó i de la Fonda. Fins que, als anys 60 del segle XX, Ramona Matamoros i Pere José van obrir-hi un hostal ran de mar, el Maricel, que batejaria la platja d'aquest nom.

I encara una enigmàtica coincidència (o potser no): quan l’any 1837 el govern va enviar un bergantí als Alfacs per a protegir la ruta marítima València–Barcelona dels atacs carlistes, va resultar que aquests havien adoptat com a bases navals justament sengles platges romanes: tenien un vaixell xicotet davant de les Cases... i dos muletes a la platja d’Alcossebre que, a rampeu de la serra d’Irta, també es diu de la Romana!

Un assumpte ben nostre: el pont dels Estretets

Darrerament les xarxes socials han estat un clam: cal salvar el pont dels Estretets

 

Tal i com s’assenyala a la Viquipèdia, en realitat són les restes d’un antic pont que salva el riu Sénia a l’alçària de la partida canareva de les Martorelles. Concretament, ho fa aprofitant uns estrets, un punt molt ben triat on el corrent del riu s’estreteix en passar entre dos formacions rocoses. Diuen que el pont devia tenir dos arcs (o potser més?), però a les coordenades 40° 31′ 41.11″ N, 0° 29′ 35.57″ E només en queda un i l’arrencada d’un altre.

En visitar-lo el mes passat, al canareu Joaquín Valls Balada va sobtar-lo el lamentable estat d’aquest monument inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Les romegueres se’l mengen. Se'l veu d'allò més atrotinat. Malgrat els seus tres metres i mig d’altura, l’herbassar amb prou feines deixa apreciar-ne la fesomia.

La crida de Joaquín Valls Balada 
per a salvar el pont (foto JVB)

 

Tal com ha assenyalat també Jose Ramon Salvador Sancho, vist com s’han eixamplat els intersticis que hi ha entre les lloses amb què el van construir, sembla que el pont està a les últimes. A més, de les finques de dalt del ribàs davalla una aigüera justament encarada a l’arcada que en resta dempeus... i quan hi ha un aiguat fort hi baixa manta aigua, tanta que hi ha deixat un reguerall ben eloqüent. 

Joan Batiste Beltran Reverter ha evocat els canvis que ha patit l’entorn del pont. N’ha destacat un: en una fotografia que allà pels anys 1921-1922 es van prendre el canonge Matamoros i un altre capellà davant del pont, s’hi observen encara les restes de l’estrep situat a la riba catalana del riu. “Desgraciadament aquestes parets han desaparegut”, se'n dol, “sobretot, per la transformació de les finques del voltant”. I aquella minúscula passarel·la de formigó que, tot un símbol, comunicava el Principat amb el País Valencià pel punt més estret dels Estretets? Quantes vegades hi vam passar de menuts, per aquell migrat succedani del pont malmès! Joan també fa memòria del magnífic toll que hi havia, fantàstic per a prendre-hi el bany.

L’aspecte trist i xacrós del pont es pot observar a les fotografies que acompanyen aquesta entrada. Les primeres són de Joaquín i les altres de Jose Ramon.

“El poble que perd les seues arrels perd la seua identitat... I jo no la vull perdre”, va escriure Coqui perquè tothom ho pogués llegir. Per això, animat per Joan-Josep Sancho, el 30 d’octubre va endegar una recollida de firmes per la xarxa. A hores d’ara, 124 persones hi hem estampat la nostra signatura virtual.

UNA CONSTRUCCIÓ D’ÈPOCA ROMANA?

A la Memòria arqueològica de la intervenció d’urgència al jaciment ibèric de la Moletadel Remei (Alcanar, Montsià), encarregada per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, Mª Teresa Gilisbars de Francisco assenyalava que “el pont dels Estretets és l’únic vestigi romà que queda a Alcanar”. Seguint el parer d’autors com el canonge Josep Matamoros i el tortosí Enric Bayerri, el pont formava part d’una antiga via romana que travessava les faldes del Montsià per la banda de la mar i que comunicava Amposta amb Peníscola:

“Aquestes restes que han resistit durant segles les periòdiques avingudes del riu són probablement d’origen romà o inclús podria tractar-se també d’una construcció preromana.

El pont primitiu es composava de dos arcs amb els seus respectius estreps i les seves proporcions responien a les següents mesures: llum d’arc 3,14 metres, andana 3,37, altura sobre el nivell actual 3,50 i amplada de la unió entre els dos arcs 2,50.

[...] Pel que fa a la via romana secundària i que correspon al que avui és el terme municipal d’Alcanar, la trajectòria que podria marcar-se al llarg de la falda del Montsià, seguint les ondulacions al llarg del camí dels Bandolers i a partir del Mas de Rabassa, el camí devia anar pel costat de les torres del Moro, del Calvo i del Marquès; per travessar posteriorment la partida del Mas d’en Serrà, el barranc de les Forques, el camí del Cementiri i a partir d’Alcanar per les Martorelles fins al pont dels Estretets, seguint l’antic lligallo del pont fins a l’antic pont sobre el riu Cervol de Vinaròs.”

El Mapa de recursos culturals de la Diputació de Tarragona també data el pont en època romana.

L’any 2000 ens fèiem ressò dels dubtes que ja s’hi estaven suscitant, tot i adherir-nos  encara a la vella tesi de Matamoros: 

“Sembla que a Alcanar s’adreçava, a més, la via secundària de Tortosa a València que travessava el riu Sénia per l’anomenat pont dels Estretets. Tot i que darrerament se n’ha discutit seriosament el caràcter de construcció militar romana, ningú no oblida que la majoria de ponts a la Península tenen aqueix origen, la qual cosa no obsta perquè hagin estat transformats en èpoques successives. En alguns, però, la utilització de l’arc de mig punt, el manteniment de l’horitzontalitat de la calçada i els carreus, encoixinats més o menys rústics, indiquen un origen clarament romà.”

Actualment, la vegetació es menja el pont (foto JVB)

Deu anys més tard Ramon Járrega, en la seua comunicació al III Congrés d’Història d’Alcanar titulada El món romà a Alcanar i al Montsià. Un exemple de poblament rural al’antic ager Dertosanus, ja considerava l’origen romà del pont dels Estretets com una suposició: 

“Possiblement hi havia un camí paral·lel a la via Augusta però seguint el litoral, que passava per la vil·la de la Carrova i Amposta i per Alcanar, on s’ha suposat que les restes de l’antic pont dels Estretets siguin d’origen romà (Bayerri, 1948, p. 565). Aquest camí seguia les faldes del Montsià i entrava al terme d’Alcanar, coincidint amb el camí dels Bandolers; a partir del Mas de Rabassa passaria pel costat de les torres del Moro, del Calvo i del Marqués; després travessararia la partida del Mas d’en Serrà i el barranc de les Forques, seguint pel camí del Cementeri fins el nucli urbà d’Alcanar, des d’on seguia per les Martorelles fins el pont dels Estretets, on creuava el Sénia i seguia cap a Vinaròs (Anònim, sense data).

[...] Precisament aquest camí passa just pel costat deljaciment romà del Cementeri, la qual cosa referma la probabilitat que correspongui a una via romana.”

A L’EXTREM ORIENTAL DE LA FRONTERA SUPERIOR D’AL-ÀNDALUS 

Avui són encara més els arqueòlegs i historiadors que no combreguen amb el suposat origen romà del pont dels Estretets. Un d’ells és Joan Negre Pérez, de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui ha estudiat amb gran profunditat l’extrem oriental de la Frontera Superior d’al-Àndalus en el marc del procés d’islamització.

Fa un parell d’anys vaig guiar el doctor Negre fins a diversos racons del terme d’Alcanar. Va ser un matí de dissabte amunt i avall amb cotxe, a la percaça de vestigis arqueològics andalusins des de la partida del Codonyol al pont dels Estretets, passant pel barranc de Sant Jaume. I de saludable exercici: no recordo haver fet mai tants d’abdominals seguits, a còpia d’acotxar-me per a replegar testets!

A la seua tesi doctoral, l'arabista subratlla la diferència de concepte i de característiques  entre els camins romans, els posteriors i els més moderns. I els ponts construïts per tècnics romans tampoc no són iguals que molts de pedra que s’han fet després.

A cavall dels segles XVI i XVII, l’arqueòleg i historiador francès Nicolas Bergier va deixar una acurada descripció de la composició dels ferms de les vies romanes. Durant segles, els autors s’han afartat de citar-lo per a identificar camins suposadament romans a través de les seues cobertes amb lloses de pedra, “tot i que aquests treballs ens informen en realitat sobre nombrosos camins medievals i moderns”, escriu Negre, “acompanyats de ponts als que se’ls ha adjudicat erròniament aquest origen antic atenent a una sèrie de tòpics entorn de la seva fàbrica”.

L'aigua passa per l'esquerra de l'arc conservat 
i l'arrencada d'un altre (foto JRSS)

Joan Negre va examinar el pont dels Estretets i em va dir que, al seu parer, aquest no era de construcció romana, sinó andalusina. Fins i tot va trobar en superfície, a la riba canareva del Sénia, algunes mostres de ceràmica que no l’hi desmentien.

Un pont romà sempre havia de tenir una amplària de més de 4 metres. El dels Estretets en té 2,50 metres exactes. La mateixa amplària que el pont andalusí sobre el riu Llobregat les restes del qual s’han localitzat al Cairat, tocant a la muntanya de Montserrat (curiosament diversos historiadors locals, com O. Valls i R. Subirana, també l’hi havien considerat romà).

Els romans no tenien el costum de construir ponts encaixats en congostos, cosa que sí que veiem en ponts andalusins com el de Ronda.

El nostre pont segueix una tècnica generalitzada a al-Àndalus per a construccions d’aquest tipus: està fet de pedres travades amb un morter de calç i sorra que té l’aparença del formigó (opus caementicium). La barreja es feia a peu d’obra, alternant palades de morter amb còdols.

En tot cas, sembla que es tractaria d’una construcció anterior al segle XI. Per què? En primer lloc, per les seues característiques, pròpies d’una obra andalusina. En segon lloc, per la falta de documentació escrita sobre el pont: ni les donacions comtals de la Ràpita de l’any 1097 que vam traduir fa un parell de dècades en parlen, ni la carta de població d’Alcanar (1239), ni la de Vinaròs (1241)...

I, finalment, perquè no hi ha traces d’opus vittatum (en llatí, “obra amb vetes”). Aquesta altra tècnica de construcció d’invenció romana –generalitzada a partir del començament del segle XI en grans ponts com els que travessen el riu Llobregat– consistia a fer quadrar blocs de tova travessats per una o més filades de maons. Es caracteritza per emprar pedra de qualitat, carreus ben treballats i perfectament ajustats i arcs alts i amb molta llum. Per això el pont dels Estretets no és tampoc una construcció romànica ni gòtica. 

"TOPONOMÁSTICA ALCANARENSE", LA RATLLA DEL TERME RAI 

A despit de la situació administrativa de l'arc que en resta, el pont dels Estretets manté lligams molt més forts amb Alcanar que no amb Vinaròs. 

De xiquets hi hem passat i repassat en aquelles llargues tardes de dissabte que dedicàvem a explorar el riu, vencent la pudor de les aigües residuals –encara faltaven molts anys perquè les depuressen.

 Detall de l'arc, tot un símbol 
per al poble d'Alcanar (foto JRSS)

Ens feia tant de goig que hi tornàvem a l’endemà, en sortir de missa de dotze. Tots passejant en grups de tres, quatre, sis persones, camí de Vinaròs avall.

Als Codonyers, a tocar d'aquell barranquet amb les basses de decantació, tan fosques i pudentes (us en recordeu?), giràvem a l’esquerra per a agafar el camí dels Caminets, tot recte a través de la zona dels Campets. Recordo que no solíem agafar el de la Martorella perquè feia l'efecte de desviar-nos del nostre objectiu: el riu.

Llavors vorejàvem el jaç del Sénia  en direcció a la mar per una amena sendera –avui entorpida per l’implant d’algun tarongerar– que discorria ben alta per la riba fins davant mateix del pont. 

Joan-Josep Sancho m'evocaca l'altre dia les riuades d'antany. Tots enfilant el camí de la Martorella, els pares solien dur els xiquets a admirar la força de la barrancada, que en aquella gorga dels Estretets resultava francament espectacular.

Alcanar no pot desentendre's de la sort del pont dels Estretets. Per aquestes i per moltes altres raons.

Mossèn Josep Matamoros, el canonge, va incloure el pont dels Estretets com un element destacat de la toponomástica alcanarense a què va dedicar el capítol XIX de la seua Historia de mi pueblo, Alcanar (pàg. 205-206). Dècades després se n'han ocupat, entre altres aspectes de temàtica canareva -com hem vist més amunt-, l'estudi que la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat va encarregar a Mª Teresa Gilisbars i la comunicació que Ramon Járrega va presentar al III Congrés d’Història d’Alcanar. Mentrestant la Diputació de Tarragona va incorporar el pont al seu Mapa de recursos culturals. I, si a la Viquipèdia consultem la Llista de monuments del Montsià "inclosos en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català", podem comprovar que el pont dels Estretets hi figura amb el codi IPA-6216. 

QUAN EL SÉNIA, EN COMPTES DE SEPARAR, VERTEBRAVA 

El pont dels Estretets és també un dels pocs testimonis –si no l’únic– sobrevivent d’un temps en què el riu Sénia no dividia res. Ben al contrari, agermanava. Vertebrava territoris. Fa uns anys descrivíem així la comarca en els temps d’al-Àndalus: 

“Si bé l’estructura social s’adapta als recursos naturals i a l’existència d’altres grups humans, cada poble agraeix unes condicions biològiques i ambientals determinades: el seu nínxol ecològic. Segles més tard els conreus de la pagesia canareva, estenent-se com una taca d’oli per les planes litorals (en part terme d’Amposta) i del Regne, farien reviscolar l’immemorial nínxol ecològic que va atreure aquells clans berbers criats en unes contrades semblants –les faixes entre l’Atlas i la Mediterrània.

Els Duràihim, els Malíla, els Marzúq, els Marvàn, els ^cAbd al-Barr, els H’’àlim… van recórrer el Xarq al-Àndalus buscant un recer vora mar com el de la serra del Montsià. Que els resultés ben familiar. Ben paregut a la seva terra pairal: al Tell costaner algerià, fèrtil i intensament conreat, amb clima mediterrani; o a la seva continuació natural al Marroc, la munífica gaia litoral entre l’abassegador massís del Rif i l’amanyagadora Mediterrània.

L’atzarós riu de la Sénia, en comptes de separar, hauria vertebrat –a través de recursos a l’abast comú dels riberencs: aigua, séquies i almenares per a aprofitar-ne, oliverars i garroferars, molins, rajolars, lligallos, pastures, corrals, paridores i forns de calç– un espai econòmic de planes obertes amb contrapunt en la formidable espinada orogènica que avui bateja la comarca: el «Montesuyam» (Montsià) i els seus estreps meridionals.”

Detall del mapa del corregiment de Tortosa del comte de Darnius (1716) 
en el qual, lamentablement, no apareix el pont dels Estretets 
(font: Institut Cartogràfic de Catalunya, Cartoteca Digital)

Més tard, amb la caiguda de Tortosa en mans del comte Ramon Berenguer IV i els seus aliats l’any 1148, arribaria la conquesta feudal. I tot seguit la divisió resultant del testament de Jaume I:

Frontera borda, amb fites mentidores

has volgut rompre lo que Déu juntà;

per mans de reis un jorn marcada fores;

l’amor d’un poble un jorn t’esborrarà.

Successives riuades del Sénia es rabejarien, encegades, en els arcs d’aquell pont dels Estretets abandonat al seu destí. Fins que només en va quedar un, testimoni solitari d’un passat esborrat per les ratlles administratives per a fer-nos-el oblidar.

Au, vinga, fem honor als cèlebres versos de mossèn Jaume Collell. Per damunt de les ratlles fines dels termes municipals i del traç gruixut que delimita comunidades autónomas -unes línies que tan bé els van a alguns-, s'ha de salvar el pont dels Estretets.

Que qui ha de fer-ho?  

Potser l’ajuntament/s del patrimoni històric del/s qual/s forme part el pont, com en el cas de la rehabilitació del Pont Vell de Castelló d'Empúries? O bé una diputació provincial, com en el cas de l’arc romà del pont del Diable de Martorell? O bé la comunitat autònoma competent, com en la restauració del pont vell d’Arcalís sobre la Noguera Pallaresa?  

¿O encara l’empresa responsable del Castor, Escal UGS, mitjançant aquell conveni amb la Fundació Rey Jaime I sorgida per iniciativa de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, en què l’any 2009 preveien la completa restauració del pont dels Estretets? (!)

Ironies a part, qui protagonitzarà ara l'actuació? En realitat, tant s'hi val. Perquè el plantejament que es fa la ciutadania canareva és senzill i contundent. Cap en mitja dotzena de paraules: cal salvar el pont dels Estretets. I tant ens fa qui es vulgue apuntar el mèrit. El cas és que l’arc que en resta no s’ensorre ni se l’emporte la primera  riuada que vingue... ep, ni el proper terratrèmol. 

 

«Lo dia de les Ànimes»

L’acabalada propietària na Violant Reverter va faltar el 12 d’abril de 1676. Tal com pertocava pel seu estatus al capdamunt d’aquella diàfana piràmide social de l’Alcanar del Barroc, va deixar fundades un bon grapat de misses i d’aniversaris dobles. Entre ells, un que s’havia de celebrar «lo dia de les Ànimes».

Tothom patia per les animetes. Els més rics es pagaven misses i aniversaris «sensillos» o bé «dobles». Aquests últims s’oficiaven a l’entrada de l’església parroquial de Sant Miquel.

A la centúria següent, els prestatges canareus acollirien la Novena devota de les santes ànimes del purgatori (Vic, 1775) de Josep Cardona. O bé, ignorants que ja bullia la Revolució Francesa, Als piadosos cristians: la més heroica pràctica de caritat a favor de les santes ànimes del purgatori (Vic, 1789).

Pedro Machuca (?-1550) havia pintat La Mare de Déu del Sufragi: dels seus pits raja llet sobre les animetes del Purgatori, degotall de salvació que n’alleuja les penes igual que els xiquets canareus en ballar tocant-se els nassos.... O en fer servir els gronxadors que penjaven dels cimals més catxos dels garrofers.

«TOCA’T EL NAS I BALLA... I PREGA PER LES ANIMETES!»

La nit de Tots Sants, a l’església de Sant Miquel, el novenari d’ànimes: rosari, un anguniós Requiem æternam dona eis, Domine!, meditació, sermó sobre l’Infern, absoltes... En acabar la canalla cantaria salms penitencials i, a tall de goigs, els planys de les ànimes del Purgatori.

–Toca’t el nas i balla... i prega per les animetes! –feia la cançó popular.

Heus allí el poble encarat a l’altar cridaner amb, si fa no fa, la mateixa munió d’animetes recargolant-se enmig de les flames –Dante Alighieri hi imaginà vuit cercles plens d’envejosos, rabiüts, mandrosos, agarrats i goluts– que ara contemplen la feligresia canareva des del primer altar lateral de l’església, entrant a mà dreta. Em pregunto si aquest no deu ser una mala còpia moderna de l’antic altar de les Ànimes del Purgatori d’estil renaixentista, elaborat al 1765 per encàrrec del doctor Antoni Prima.

Les cases devotes guarnirien els seus propis altars d’ànimes. I els pares de família es llevarien de matinada. A repartir faves –l’aliment preferit dels morts– pels racons, a fi de tenir contentes les ànimes... No fos que, deleroses de companyia, provoquessen una mort a la casa.

El carrer del Cementiri (avui de Felip Pedrell) circumval·lava Alcanar. Enllà esdevenia la carretera d’Ulldecona. Dones amb mantellina, endolades de dalt a baix, hi tornaven de resar i plorar al Fossar:

–Déu totpoderós, Pare de bondat i de misericòrdia! Tingueu pietat de les beneites ànimes del Purgatori ! Ajudeu als meus pares i avantpassats estimats!

M’imagino com les corglaçaria un xiuxiueig misteriós vingut de la tàpia deslluïda, molsosa i esvorancada del Verger de les Ànimes:

–Tu, que passes per la carretera,

mira qui tens al darrera!

I en estendre la roba als terrats farien per ignorar les eres del verger de les Ànimes.  Tot i haver-hi qui es desullava mirant d’entreveure, al calçobre o en qualsevol ombrívola solramada, una traça fugaç dels seus difunts.

Se sentia dir que les animetes dels pobres albats, els xiquets i xiquetes morts sense batejar, vagaven per l’hort de les Ànimes en fer-se fosc i acaçaven els vianants cridant:

–Padrí! Padrina...!

Per això tothom, atemorit, mirava de portar al damunt un crostó de pa. O un pensament de cera beneïda. O una peça de roba capgirada a l’inrevés.

No oblideu que demà és l’aniversari de na Violant Reverter. «Lo dia de les Ànimes».

Dissabte 23 de novembre: I Jornada d'arqueologia i patrimoni de la Guerra Civil al front de l'Ebre

Al Palau Oliver de Boteller, de Tortosa, el COMEBE i els Serveis Territorials del Departament de Cultura han organitzat per al dissabte 23 de novembre la I JORNADA D'ARQUEOLOGIA I PATRIMONI DE LA GUERRA CIVIL AL FRONT DE L'EBRE.

Una de les comunicacions tractarà de la preservació i recuperació de la memòria, en relació amb la línia defensiva de la costa de l'Ebre. La presenten Jordi Ramos, Vanessa Camarasa i el canareu Damià Griñó (Àtics, SL).

N'hem fet difusió entre els amics i amigues de l'Associació Cultural i Veïnal Lo Rafal i entre els del Centre d'Estudis Lo Codolar.

La inscripció és gratuïta. Per raons d'aforament, però, cal comunicar per correu electrònic que s'hi assistirà.

Au, vinga! Qui més s'hi anima?

Dau-nos prest Remey...

La significació religiosa de l'ermita [del Remei], com la del culte a la nostra Mare de Déu, va més enllà de qualsevol míser comptagotes temporal. Quelcom gairebé inintel·ligible per a la gent aliena a la nostra cultura mediterrània, les traduccions religioses –cristianes– de la qual són els credos catòlic i ortodox. 

 “La devoció popular a Maria –en formes com ara festes, oficis devocionals i el rosari– ha jugat un paper d’allò més important en la vida dels catòlics”, han de reconèixer els articulistes de Chicago. Acte seguit, un cop citades les referències bíbliques a Maria, un cop relacionats els seus títols dogmàtics i la seua complicada història teològica, aquells savis de les Amèriques –aquells senyors blancs, anglosaxons i protestants– no poden ignorar ço que és una veritat com un temple: “Tanmateix, la importància cultural de Maria”, diuen,  “transcendeix de lluny qualssevol fronteres dogmàtiques o institucionals”. 

Però com això no els acaba de fer gràcia, no es resisteixen a amollar, d'esquitllentes, un puntet d'ironia. D'una manera que ella  (Maria) no s'hauria pogut mai imaginar,  conclouen,  totes les generacions n’han ben bé demanat la benedicció. Com es delata aquí la mentalitat nòrdica, calvinista, lectora al peu de la lletra, curta de gambals, que només veu una Maria històrica i per tant limitadíssima, constreta a una biografia de personatge secundari! Com s'hi delata qui no hi toca! La veritat és que hi ha coses que nord enllà resulten, no cal dir-ho, massa difícils d'entendre. D'una manera que ella no s'hauria pogut mai imaginar ... Aquest tipus de consideracions amb segona intenció no tenim necessitat de fer-nos-les, nosaltres. Per què? La contestació pot resultar interessantíssima, i si hi pensem ens n’adonarem. 

Ens hem permès de fer aquesta petita digressió perquè en tot això de què estem parlant –en l'extraordinària importància cultural del culte a la Mare de Déu– deu raure un dels trets més singulars de la nostra identitat cultural mediterrània, esguardada i imitada pels altres pobles de l'alba de la història ençà. 

Quan somniem en els avenços humans, en l'orgull i la felicitat de ser home, el nostre esguard es fixa en la Mediterrània. 

La Mediterrània és un ham sempre parat i tothora ben eficaç. Denunciava Georges Duby que, des de fa segles, Europa (i Amèrica del Nord, i Japó, i...) extreu béns dels recursos culturals que la Mediterrània proposa, inexhauribles, als seus apetits. La devasta, en roba els monuments, les reserves de llibres, la saqueja, la deixa sense els guarniments dels cossos i dels esperits... 

A causa d'aquestes predacions hom ha menyspreat, i han hagut d'amagar-se a l'ombra, servades per la gent pagesa, les expressions indígenes –vigoroses, tanmateix, amanides sempre a ressorgir, a aclaparar victoriosament les formes importades–, les parles locals, les cançons, les festes, les tradicions religioses, el costum de presentar exvots, les vàries arts decoratives que els diferents pobles, des d'Anatòlia fins a Catalunya, des d’Istanbul fins a Marsella, atresoren com a dipositaris de la comuna i rica herència mediterrània. 

La nostra festa del Remei, palesament, en forma part.

ALCANAR, A LA ZONA DE VALÈNCIA

Sota l’epígraf El Remei i la nostra identitat cultural mediterrània, les línies precedents (només hi he fet alguns canvis com ara traduir algunes citacions, escurçar-ne paràgrafs, modificar la puntuació, etc.) van aparèixer al programa de les Festes Quinquennals de l’any 1994. Val a dir que, amb la resta de la col·laboració -de reprovable llargària, ho reconec-, no van ser del gust de la trona.

Al cap de vint anys, les abstraccions han estat arraconades per una materialitat fluixa i ofensiva, sovint titllada de líquida. I encara de gasosa, t'atreviries a dir: de metà a la mar. Aquella devastació de la Mediterrània de què es planyia el medievalista francès adopta formes cada cop més diverses. Van des de la sobrexplotació econòmica a través dels anomenats mercats, posem per cas, fins a les infraestructures litorals (ports esportius, passejos marítims, “regeneracions de platges”, etc.) que destrueixen els hàbitats dels dàtils de mar.

També malmeten  els hàbitats dels dàtils les instal·lacions pròpies d'un magatzem submarí de gas. 

Ara s'ha sabut que fins i tot es veu que s'hi poden produir fuites massives de gas metà.

Els terratrèmols rai (i això que ahir, 15 d'octubre, n'hi va haver tres, un dels quals de magnitud 2,2): l’empresa promotora, ESCAL UGS, ens fa avinent que molts altres magatzems de gas situats al sud de França, nord d’Holanda i Itàlia han sofert moviments sísmics al llarg de la seua vida útil, sense que finalment haja passat res que puga afectar la població.

A la coral que demana tranquil·litat s’hi afegeix un biòleg que no sembla haver-se documentat gaire. Pontifica al seu bloc sobre la temor injustificada que, al seu parer, el “sensacionalisme” ha escampat al voltant del projecte Castor: 

“Conviene decir que la zona en la que se asienta el proyecto, es una zona que ya tenía cierta actividad sísmica antes de la entrada del funcionamiento del proyecto [aquest destacat és seu] y que entre los años 2001 y 2003, fueron años de fuerte actividad sísmica en la zona, especialmente en 2003 con un temblor de 4.2 y otro de 4.6. Un terremoto de magnitud 4,2 en la escala de Richter sacudió Valencia dos minutos antes del mediodía de ayer y se dejó sentir en localidades como Gandia, y otras tan distantes como Xixona o Elda. Fue el primer aviso. A las 12.34, un segundo temblor de una magnitud de 4,6 grados se dejó sentir en la ciudad, buena parte del litoral y en las provincias de Castellón, Alicante y Albacete.” 

Dic no gaire documentat perquè no se’l veu gens fi en geografia: a quina “zona” fa referència? Ara resulta que el Montsià i el Maestrat cauen per la “zona” de València, Gandia, Alacant i Albacete? A mi em fa l’efecte que més aviat n’estem a un tros lluny! S’hi fica de quatre potes. Però ja és sabut que per a alguna gent tot el litoral -tant hi fa si és el delta de l’Ebre com el golf de València- s’encabeix dins d’aquell nom de lloc tan amanós i grapejat: la zona de Levante. I en acabat el paper ho aguanta tot.

El 14 d’octubre, el president d’ESCAL UGS ha donat gust a la boca a través de l’Agència EFE. Diu que el projecte Castor s’ha fet d’acord amb les normatives més exigents, les que se segueixen en països com Noruega [“...on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”?]. Sosté que la sismicitat de la zona [alça tu, la zona!] ha coincidit temporalment amb la injecció de gas matalàs “però amb matisos” [alça!]... I tot brandant els expedients administratius Recaredo del Potro remata: “Pocs (projectes) han seguit un esquema tan complex d’autoritzacions” [aquí el nostre enginyer de mines ha descobert la sopa amb all: no va ser justament per això que es va inventar la figura de l’autorització ambiental integrada, que precisament és resultat d'un procediment complex?].

A què treu cap, tot això?

No sembla que el ministre Soria contemple el tancament definitiu ni el desmantellament que demanen els ajuntaments. Ni tampoc que la planta torne a funcionar a curt termini.

Així que fa l’efecte que ha arribat l’hora de preparar el terreny. De daurar la píndola mentre, entre bromes i verbes, s’allarga com una quaresma la paralització provisional dictada el 26 de setembre.

I la sol·licitud al Tribunal Suprem de declaració delesivitat de la clàusula de la concessió administrativa que estableix la indemnització en cas de suspensió o finalització? En un context com el descrit no deixaria de tenir sentit com a recurs tàctic per a evitar que l’empresa li puge a cavall mentrestant.

Mentrestant? Tot i el seu zero en geografia, de la crònica d'aquell blocaire sobre el terratrèmol llevantí de 2003 ens n'esvera un detall. Per a ell és la prova que els terratrèmols són inofensius. Per a nosaltres, en canvi... 

“No hubo que lamentar víctimas personales”, constata, “sólo desprendimientos en la bóveda de la parroquia de San Luis Bertrán, en Valencia”. 

Aquest subratllat sí que és nostre. Reina santíssima!

SISMES I ARGILES EXPANSIVES

Perquè el cas és que, a més de témer els danys personals i materials que causaria un terratrèmol de magnitud considerable, a Alcanar patim per una altra cosa, el perjuí o la pèrdua de la qual no sembla susceptible d’indemnització.

Preocupa, i molt, l’ermita del Remei. L’altre dia, Nando Reverter mirava de tranquil·litzar els ànims en confirmar que havien fet un cop d’ull als testimonis col·locats a les esquerdes: per sort, aquells no s’havien mogut. Però, malferida pels moviments estructurals que pateix a causa de les argiles expansives... quants de terratrèmols més pot resistir l’ermita?

“Déu mo’n guard”, dirien senyant-se els nostres ancestres. I acte seguit alleujarien els dies revolts que han precedit enguany la diada del Remei resant-ne un goig de pregàries. Ho farien en aquell català auster i saborós dels canareus i canareves de fa tres-cents anys: 

Remediau per ser assunta

En los cels ab gran honor.

Remediau puix tan conjuncta

Sou ab Déu Nostre Senyor.

Remediau los nostres danys

Que tenim en cada hora.

Per los vostres goigs tan grans,

Daunos prest Remey, Senyora!

 Hi ha riscos als quals cal posar remei. No se'n podria rescabalar el mal.