Rèquiem per la cala de les Monges

Ans de ser substituïts per noms de càmpings i urbanitzacions, romanien vius entre la Ràpita i les Cases un grapat de topònims xocants i encisadors, com ara la font del Mascarat o la cala de les Monges

 

Va ser per encàrrec de l'Ajuntament de la Ràpita. Ja fa dues dècades, l'historiador Josep Pitarch va redactar una memòria en la qual transcrivia un seguit de documents. N'hi ha un datat el 8 d'agost de 1844. El signa Antoni Bòria, flamant conservador de la Real Heredad y Población de San Carlos de la Ràpita (sempre m'he preguntat si no és el mateix Antoni Bòria que havia comandat els defensors cristins de l'església parroquial d'Alcanar quan fou assetjada per les tropes carlines del Tigre del Maestrat, a mitjan octubre de 1835). Entre moltes altres coses, el conservador reial hi deia això:

"La prueba eficiente y palpitante de ello es el libro padrón de vecindario de esta población [la Ràpita], formado en el año 1798, por el que se desprende y nota que el torrero de la torre del Codoñol, un pescador que vivía en una cueva junto a la torre, y dos únicas masías que en aquel entonces estaban habitadas en el término de Codoñol, eran otros de los que componían el número de vecinos y total de almas de esta población".

Banda de llevant de la cala de les Monges

Val a dir que l'antic terme del Codonyol comprenia les partides de la Punta, les Comares i la Martinenca. Totes tres havien pertangut a Amposta. L’any 1600, al Llibre de Pere Gil, el Codonyol ja s'hi esmenta com un dels llocs habitats de la banda marítima de la comarca tortosina. I tornarem a trobar-nos-el delimitat pel nord en un mapa setcentista de Manuel A. de Santisteban.

LES ÚNIQUES MASIES DEL CODONYOL

Però tornem al document d'Antoni Bòria, el conservador reial. A les darreries del segle XVIII, en aquell Codonyol ja decadent només hi viurien el guaita de la torre, el pescador rupestre... i els habitants d’un parell de masos.

Dos masos? Són aquells antics casalicis que hi havia prop de les antigues fonts de Sant Pere, a banda i banda del barranc del Codonyol? El de ponent disposava d’un cos adjacent més nou –potser una capella– amb la inscripció «AÑO + 1788» gravada a la llinda de la porta; però de les fotografies que l'associació cultural Lo Rafal hi vam fer allà per l'any 1996, ningú no en va fer cas...

L'altre mas consignat al padró del 1798 potser fos aquell que presidia, a ponent del camí del Mas del Llop i a llevant del barranc del Codonyol, una antiga explotació agrària que gairebé tocava al camí de la Ribera (l'antiga carretera N-340). La gran finca era just en recte de la cala de les Monges. S'estenia, si fa no fa, entre l'actual carrer del Mas del Cec i una mica a llevant de l'avinguda de Montsià. Terra endins arribava fins al centre comunitari de la urbanització Serramar, de manera que se n’hi incloïen les pistes i el restaurant del Club de Tennis.

De les religioses rapitenques i de la cala de les Monges, que ja figura amb aquest nom en documents de principis del segle XIX, en vaig parlar al número de l’hivern de 2009 a la revista informativa Lo Rafal: "Ans de les fonts de Sant Pere, la cala de les Monges (ara platja del càmping Alfacs) recorda les del convent santjoanista de la Ràpita, abandonat per temor als pirates sarraïns i al tracte amb homes que passaven pel camí d'Amposta a Alcanar".

D'aquí a induir que la cala s'anomenava així per causa de la propietat de les Monges, només hi havia un pas.

La cala de les Monges fa 60 anys, quan encara no hi existia el càmping Alfacs

LES MONGES DE LA RÀPITA

 

L’escriptor argentí Jorge Luis Borges sempre estigué convençut que la història de la literatura consisteix a reformular un grapat de metàfores que ja va fer servir Homer. Escriure és reescriure. Reciclar amb gràcia. 

Ara que sobre plagis tothom hi diu la seva, paga la pena d'estalviar citacions i remetre's directament a la font. 

De referències històriques sobre les monges hospitaleres de la Ràpita podem trobar-ne un cabàs a la monografia Lo monestir de Santa Maria de la Ràpita de l'ínclit i militar orde de Sant Joan de Jerusalem, reeditada l'any 2006. 

L'obra és de Manuel Beguer i Pinyol. A les seves pàgines ens farà sabedors que, al segle XIII, els monjos benedictins de Sant Cugat del Vallès posseïren la fortalesa islàmica i les terres de la Ràpita, fins que l'any 1260 les van vendre a l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem perquè hi fundés un monestir per a donzelles nobles. Tindrem notícia que l'any 1304, a petició d'elles, el rei Jaume II el Just va prohibir les peregrinacions que encara solien fer els sarraïns a la torre de la Ràpita. Ens hi assabentarem que, al cap de cent anys, la comunitat de monges santjoanistes havia crescut, el monestir s'havia engrandit... però, quina llàstima!, després de la guerra civil catalana els cavallers de l'Hospital ja no podrien protegir les seves monges de la Ràpita dels freqüents atacs dels corsaris.

Del fet que elles cada dia tenien menys manies se'n va fer ressò un manuscrit conservat al convent, més tard consultat per Beguer: "Per raó del lloc desacomodat les monges començaren a usar massa de la llibertat, i de conversar ab los hòmens, i d'aquí desacatar-se amb elles tant los cristians com los moros que passaven del Àfrica".

Així va ser com aquelles monges, ja amb més por que vergonya, van ser traslladades a Tortosa entre els anys 1586 i 1587. Des d'allí, més asserenades, van continuar administrant les seves terres.

Pitarch referia que l'any 1755 havien pledejat amb elles per finques al Codonyol, al Montsià i a la Guardiola, amb no gaire fortuna, Antoni Anglès i altres terratinents d'Alcanar. I al cap d'un segle, en acabar la Primera Guerra Carlina, les monges afrontaven per la banda de ponent amb sengles propietats de canareus: l'heretat de Joaquim Reverter, Pino, i l'extens garroferar de Joaquim Suñer (descendent dels Anglès) que amb el temps havia d'esdevenir l'anomenat Barri Español, totes dues ja incorporades al terme d'Alcanar.

Però l'explotació agrària de què parlàvem més amunt, davant del càmping Alfacs, no es troba un bon tros a ponent del Barri Español? Sembla que hem de descartar, doncs, que pertangués a les religioses santjoanistes; i, de retruc, que per aqueixa raó s'hagués batejat així la cala de les Monges.

Malament rai: amb aquella hipòtesi que vaig aventurar a la revista Lo Rafal,  havia pixat un altre cop fora de test.

Cavallers i monges de l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem

EL PER QUÈ D’UN HAIKU

Trescant pel malmès lligallo de la Mar, de les fonts de Sant Pere del Codonyol fins a la desembocadura del barranc de la Martinenca, quantes vegades hem passat ran de la cala de les Monges? 

En això que me'n vaig adonar d'un tret sorprenent.

En aquella cala i només allí, els colls trenquen en un reng de roques i pedres ben grosses d'un insòlit color blanc. Llises i d'una blancor llampant. Resulta difícil imaginar, només s'hi endevina, l'impacte que devia causar aquesta raresa antigament, abans que el codolar i les escorrialles de formigó les anessin colgant a poc a poc.

La blancor virginal −neutra, passiva, senyal que tot hi està per fer− de l'hàbit monacal?

I si el topònim tingués una etimologia diferent?, vaig pensar. No sé si més probable, però sí més popular i casolana. Més poètica, diguem-ne. Llavors, com que Tomàs Camacho m'acabava de convidar a participar en la mostra Haiku-Bonsai 2017, n'hi vaig enviar aquest:

Panís; o insòlites

pedres albes: se'n fan

mínimes monges

Igual que en català oriental dels fesols i aquí de les crispetes, respectivament, se’n diu mongetes per la seva blancor característica... Per què la presència de pedres i roques atípicament blanques en una platja no podia induir a batejar-la cala de les Monges?

PEDRES BLANQUES

Qui visiti Guatemala (jo no ho he fet mai) i agafi la carretera departamental Jalapa 1, a uns 5 km al nord hi trobarà una aldea anomenada El Salamo. Un parell de kilòmetres a l’est, el caseriu Juan Cano des del qual, per una sendera en direcció nord, de seguida farà cap a l’aldea Piedras Blancas. Aquesta pertany al municipi de Monjas, que es diu així en record d'una antiga Hacienda de las Monjas. Segons un cens de l'any 1880, “Piedras Blancas, caserío del departamento de Jalapa, depende de la jurisdicción de San Pedro Pinula; 15 individuos residen en el fundo; se elaboran quesos y mantequilla”. 

Panoràmica de la part costanera de l'antic terme del Codonyol

 

Piedras Blancas. 

Monjas. 

Va ser per la mateixa regla de tres que a Barcelona van fundar-hi un monestir de monges a Pedralbes? Conta la llegenda que Elisenda de Montcada, reina consort d’Aragó, preveia passar els últims anys de la seva vida en un monestir de monges. Per això buscava un lloc per a fundar-ne un. Llavors van parlar-li d’una contrada d’allò més tranquil·la, no gaire lluny de Barcelona, notable pel color fascinant del rocam que l’envoltava.

Es deia Petras Albas: “pedres blanques”.

A Elisenda li va encisar la bellesa del lloc. El color clar de les seves pedres, amb les quals va disposar que es construís l’any 1326 un monestir de monges clarisses: l’abadia de Santa Maria de Pedralbes.

Ignoro si a la reina li va passar pel cap el fet que alguns savis s’haguessin referit a la pedra filosofal com el calculus albus; la “pedra blanca” identificada amb el calculus candidus del versicle 17 del capítol 2 del llibre de l’Apocalipsi, símbol de la glòria celestial. 

L’adjectiu alb (“blanc”) gairebé s’ha perdut: actualment només el trobem, ben amagat, en noms de lloc com Rialp, Pedralbes o Queralbs (en un document de l’any 839, Cheros albos, “pedres blanques”). Més ençà i amb la poesia estrictament imprescindible, a l’Empordà també han batejat un dels escenaris més emblemàtics de la Costa Brava, la cala de Roques Planes, com cala de Roques Blanques. 

Per la claror de la seva roca, que destaca entre la resta de cales del voltant.
 

Detall d'una postal amb una vista aèria del càmping Alfaques poc després d'obrir, tot collant la cala de les Monges

Les monges i la pulcríssima blancor dels seus hàbits. Heus aquí l'endevinalla popular:

“Un convent de monges blanques,

dos frares que les tanquen,

dos miralls que les miren

i dos degotalls que ragen”.

És a dir: les dents, els llavis, els ulls i el nas. Tot plegat, la cara. Com en aquesta altra versió, tradicional també:

“Un convent de monges blanques,

dintre hi ha un frare vermell

que els hi repica les anques”.

A Llenguatge i cultura: per a una ecologia lingüística, Ricard Morant i Miquel Peñarroya en citen una versió més llarga:

“Un convent de monges blanques,

l’abadessa va de roig;

més amunt hi ha dues finestres,

més amunt hi ha dos balcons,

més amunt hi ha un terrat

on es passegen els senyorets de la ciutat”.

A la seva narració Tendres van ser els dies, Francesc Pané hi escriu: “Així que l’aigua del tupí arrencava el bull, l’home hi llençava els fesols blancs, perles encorbades, d’una blancor immaculada, amb un punt negre en el melic (‘un convent de monges blanques, que pugen i baixen i es toquen les panses’)”.

Al sud del Principat de Catalunya, el blat de moro l'anomenem panís. I de les crispetes que se’n fan, a la cassola amb un raig d'oli d'oliva, en diem mongetes.

Any 2011: enfront d'una cala de les Monges apocada i empetitida, la mar dels Alfacs numerada

 

No negaré que en aquesta aproximació toponímica m'hi faria goig el concurs de la prolífica escriptora rapitenca Carme Cruelles. Que per què? Sapigueu que l'any 1994, al II Congrés de les Ràpites de l’Estat Espanyol, ella va treure a la llum una etimologia àrab per al topònim Montsià... quan, ai las!, jo havia arribat a una conclusió idèntica (a partir també de la mateixa obra de Pere Balañà) però no l'havia feta pública. I la torna: me’n rescabalaria en proposar l’origen ibèric del nom de lloc Burgà a la revista canareva Lo Rafal... a la insabuda que la Carme compartia la mateixa opinió, però sense haver-ho dit encara!

Atesos aquests antecedents s'entén que, per tal de no anar fora de corda en això de la cala de les Monges, reconegui que em convindria molt comptar-hi amb el consens de l'autora de Com fileres de formigues.

EL PEDRALBES DELS ALFACS

 

Potser aquestes pedres ran de mar, d'una blancor resplendent, ens contarien la història d'un Pedralbes nostrat? Del Pedralbes dels Alfacs? D'un Pedralbes secular –el monestir ja no calia, el teníem a la Ràpita– de gran masia, d’era de batre, de sínia i hort?

Un Pedralbes que és com dir Cheros albos, Petras albas, Queralbs. Perdut, malvenut i assolat fa cinquanta anys en ales de la urbanització. En honor i glòria del Pla Parcial Serramar.

I la cala? 

La cala de les Monges tampoc no ha tingut gaire sort. Acoquinada, collada, enxiquida pel càmping, l'any 2011 va veure fins i tot com, Àngela Maria!, davant del nas hi numeraven la mar. 

Al capdavall, atès que fa dècades que l'Estat accedí a desafectar-hi un tram del lligallo de la Mar, la nostra cala amb prou feines s'ha lliurat del martiri urbanístic gràcies a la servitud de salvament. Establerta a l'article 27 de la tan blasmada Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes, consisteix en una franja de sis metres com a mínim, terra endins a partir del límit interior de la ribera del mar. 

També allí, aquell pas tan estret tocant a la cala de les Monges haurà de romandre sempre expedit per al pas públic dels vianants i per als vehicles de vigilància i salvament. Aquests sis metres d'amplària (sí, n'hi ha d'haver sis!) són susceptibles d'ésser utilitzats, en casos de naufragi, per a salvar les despulles i la càrrega dels vaixells naufragats i dipositar-les-hi, així com de varar vaixells de pesca.

Aquesta beneïda servitud de salvament, tanmateix, no podrà salvar tota sola la cala de les Monges (sia santjoanistes, sia pedres blanques). No ho podrà fer sense el recolzament de la història. I, ja ho he dit, de la poesia.

Encara hi emergeixen roques d'inusitada blancor: la cala de les Monges

Al capítol XXIV de l’Odissea, el déu Hermes aplega les ànimes dels pretendents de Penèlope, la dona d'Odisseu, i les guia armat de paciència:

“Van vorejar els corrents d’Oceà, i la Roca Blanquina,

van travessar els portals del Sol i el poble dels Somnis

i des d’allí tot d’una arribaren al Prat de l’Asfòdel,

que és on habiten les ombres, imatges d’aquells que es cansaren”

Magistral traducció de Carles Riba! 

Ep. La Roca Blanquina?  

A la vora de la mar? Abans de travessar uns portals i després un poble per a arribar a uns prats, creats a costa d'una pagesia justament exhausta?

Estic convençut que el nostre malaguanyat amic Agustí Grau Fibla, lector àvid i creatiu de l’Odissea, en aquest costejar homèric no hauria dubtat gens a veure-hi les nostres blancors de la Martinenca. A la ratlla litoral del Codonyol. A la dissortada cala de les Monges.

La Roca Blanquina. Ans dels portals del Sol i el poble dels Somnis.

Canareus als camps nazis (2): una entrevista de risc

El passat 20 d'agost, en visitar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau tocant a la ciutat polonesa d'Oświęcim, inevitablement vaig recordar aquella mítica entrevista a Josep  Fabregat i a Baptista Nos, víctimes canareves del nazisme

 
Vam parlar-ne en una entrada anterior, una de les més consultades d'aquest bloc. Corria el mes de juliol de 1979 quan Agustí Grau, Joan Baptista Beltran i jo vam entrevistar dos canareus supervivents de Buchenwald i Mauthausen, respectivament, per al butlletí informatiu municipal.

L'escriptor i periodista Olivier Guez ha descrit força bé l'ambient d'aquell estiu del 1979. Ho ha fet a La disparition de Josep Mengele, la primera edició del qual en castellà apareixia aquest mes de maig de la mà de Tusquets Editores:

"La ola Holocausto acaba de estallar en Occidente. A finales de los años setenta, la serie protagonizada por Meryl Streep y James Woods ha sensibilizado a millones de hogares respecto a la aniquilación de los judíos de Europa. El impacto es inmenso, la emoción considerable, el término pasa a formar parte del lenguaje corriente, los supervivientes de los campos hablan por fin".

També a Alcanar.

Baptista Nos Fibla i Josep Fabregat Chimeno, dos canareus supervivents dels camps d'extermini, a la portada del butlletí informatiu Alcanar de juliol del 1979, el número de la revista local que tanta polseguera i malestar va aixecar en alguns sectors del poble

L'ESTIU EN QUÈ TOT PAREIXIA POSSIBLE

S'acostava la data en què havia de sortir el número de juliol del butlletí informatiu. Una tarda, Xavier Ulldemolins es va presentar al minúscul despatx que compartien tots els regidors, tocant al vestíbul de la Casa de la Vila. L'alcalde brandava d'allò més seriós la seva còpia de l'entrevista.

−Em sap mal per la feina feta, però això no es podrà publicar −va dir amb aquell posat seu tan característic, acotxant una mica el cap i mirant-nos de fit a fit per dalt de les ulleres.  
−Què dius  −va preguntar Batiste Beltran−. Per què?
−Perquè hi tindrem problemes. I dels grossos. S'han assabentat de l'entrevista...
−I no els ha fet gens de gràcia.
−Per descomptat que no. Diuen que a qui primer denunciaran és a la direcció de la revista. I després... 

Començaren a polemitzar sobre quines atribucions tenia el director del butlletí municipal i quines el regidor que se n'encarregava. A qui competia decidir si un escrit hi sortia o no? Llavors no podia sospitar que els enfrontaments entre ells dos marcarien la crònica local dels trenta anys següents. En qualsevol cas, aquella va ser la primera vegada que els vaig veure discutir. Se'n van anar a un altre despatx. Pel corredís Beltran amenaçava −amb més retòrica que no pas convenciment, tot s'ha de dir− de dimitir com a regidor delegat de Cultura.

Aviat se'n van saber més detalls. Algú pretenia impedir, costés el que costés, que l'entrevista sortís a la llum. Es tractava de la mateixa persona, deien, que havia tramès aquell telegrama sobre la placa de la façana de l'ajuntament commemorativa de la "liberación de esta ciudad por las fuerzas nacionales". Àdhuc anunciava que hi presentaria accions judicials. Una querella criminal, vaig sentir a dir, contra Xavier Ulldemolins com a director. Contra els autors de l'entrevista. Contra tothom.

Havíem crispat els nervis als franquistes i a la resta de la dreta local. Però, per què?

LA CATALUNYA D'ANS DEL PUJOLISME

Avui pot semblar increïble, però va haver-hi un temps −si fa no fa, de l'estiu de 1977 fins a la primavera de 1980− en què tot pareixia possible en aquella Catalunya de sobte adolescent que escoltava Raimon, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach. Desmantellat durant la primera postguerra, el catalanisme havia ressorgit com un potent moviment progressista que es miraria en el marxisme a partir dels anys 60, delerós per sintonitzar amb la societat del seu temps "que així redescobria el seu passat, el seu llegat, la seva identitat" (Jordi Amat dixit). El Partit Socialista Unificat de Catalunya (el PSUC, veritable partit nacional), el sindicat Comissions Obreres, les cançons de Raimon (Com un puny, posem per cas)... Vet aquí alguns dels referents de la línia llavors hegemònica en el camp cultural i ideològic del catalanisme.

Avui no la coneixeríem, aquella Catalunya eixorivida del 1979 que intimidava de debò el pensament conservador i immobilista. El 1968 fins i tot el Front Nacional de Catalunya havia sofert una escissió. Significativament, per l'esquerra, per tal d'aconseguir alhora la independència i el socialisme: el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), amb el qual un bon grapat de joves simpatitzaríem quasi una dècada més tard. Allò se n'anava de mare.

S'estengué el pànic. Calia fer alguna cosa perquè Catalunya retornés a la banda correcta de la Història. Però, hi havia camp per córrer? Finalment resultaria que sí: com a reacció contra la decantació marxista del catalanisme progressista llavors hegemònic, va néixer el pujolisme. 

El 20 d'agost de 2018 vaig visitar el camp d'extermini d'Auschwitz, tocant a la ciutat d'Oświęcim, a la Petita Polònia: heus-en aquí l'entrada amb la famosa, sarcàstica llegenda ARBEIT MACHT FREI ("El treball allibera")

Borja de Riquer ("La Catalunya autonòmica, 1975-2003", 1ª part, dins de la Història de Catalunya, vol. IX, Edicions 62) ha descrit brillantment el panorama d'aquell estiu del 1979 als municipis catalans: 

"La constitució dels nous consistoris democràtics significà una renovació radical de la gestió municipal a Catalunya. I no tan sols perquè havien aconseguit posar fi a la corrupció i la inactivitat de molts, sinó també perquè millorarien notablement la seva gestió i la seva actuació en relació amb els ciutadans. La majoria dels nous ajuntaments democràtics van procedir ràpidament a encetar ambiciosos projectes per tal de poder apaivagar els grans dèficits de serveis existents i van endegar una catalanització efectiva de la vida municipal. Aquesta actuació la dirigien equips municipals realment nous, en general integrats per gent jove que, si bé no tenien gaire experiència en la gestió pública, mostraren una notable dedicació".

Efectivament: el nou Ajuntament d'Amposta, encapçalat per un alcalde del PSUC, encarava la festa de la Mare de Déu d'Agost (bous i ràdio, molta ràdio municipal); el d'Alcanar, governat per la Unitat Canareva Independent i el PSUC, els maldecaps d'haver d'organitzar corrents les Festes Quinquennals... I per tot arreu l'anhel d'un Estatut d'Autonomia, mentre de Nicaragua arribava l'eco de la triomfant Revolució Sandinista. 

L'hegemonia de l'esquerra encara feia presagiar que a Catalunya hi podia passar de tot. 

Per això, contra rellotge, Jordi Pujol anava per feina. Agustí Colomines ho recolliria d'Albert Manent: aquell estiu de 1979 Pujol no dubtà d'anar amb bicicleta des de Premià de Dalt fins a Sant Vicenç de Montalt, on estiuejava Max Cahner, per a oferir-li la conselleria de Cultura en el cas que guanyés les eleccions... i això que Cahner, amb altres intel·lectuals com Jordi Carbonell i Josep Maria Espinàs, en aquell moment donava suport a la candidatura Per l'Entesa, impulsada pel PSUC i el PTE!

CORATGE MUNICIPAL

El cas és que finalment l'alcalde Ulldemolins i el regidor Beltran hi van abocar tot el cabàs. Van ser valents i l'entrevista als dos deportats va sortir al número de juliol del butlletí informatiu municipal. Va provocar un gran terrabastall al carrer. 

Era la primera vegada des de l'any 1938 que a Alcanar s'esmentaven públicament certes coses i, sense embuts, es parlava malament del nazisme i del feixisme: 

"La magnitud del feroz sacrificio fue tal que un pueblo como el nuestro, tan ajeno a la Alemania nazi-fascista, pequeño y casi insignificante, sufrió también en la carne y el espíritu de media docena de sus ciudadanos, el Holocausto. Tres de ellos murieron allí; viven, pues, los otros tres, uno de los cuales reside en Francia".

L'entrevista la signàvem Grau, Beltran i jo, però aquestes línies són meves. Me'n recordo molt bé. D'un eixelebrat de divuit anys. I les que segueixen, conclusions de Josep Fabregat, Pepet de la Verda, sobre el camp d'extermini de Buchenwald:

"Aquello, en conjunto, constituía el asesinato sistemáticamente organizado: el SS que intenta hundir su bastón en los ojos de un deportado caído de espaldas en el suelo... los crematorios con planchas a muy altas temperaturas... el aprovechamiento y comercialización de las ropas, los efectos personales, las dentaduras, los cabellos, la graa y hasta las cenizas (para abonos) de los cadáveres... La industria del genocidio, en suma".

La terrífica entrada dels trens carregats de deportats al gran camp de concentració de Birkenau, tocant al d'Auschwitz (la foto és d'agost de 2018)

Sempre he pensat que al final Xavier i Batiste no pogueren resistir-se al seu passat de xiquets enjogassats. Tenien una bona esquena. Enquadrats en una mateixa colla, havien afollat nius i corregut la cirera junts, i junts s'havien deixat acaçar pels guardes rurals enmig dels tarongerars dels Campets i la Caragola. De manera que aquella vegada se la van jugar. 

Ja ho havien fet al punt cinquè de la sessió del Ple de l'Ajuntament del 10 de maig, amb un agosarat teva-meva en relació amb la proposta de remoció de monuments, símbols i plaques al·lusives a la Guerra Civil:

"A continuación el Sr. Alcalde expone a los reunidos la propuesta del Grupo PSUC, apoyada por el de la Unitat Canareva Independent, de proceder a quitar la placa existente en la fachada del Ayuntamiento recordatorio de la fecha de la 'liberación de esta ciudad por las fuerzas nacionales'. Con la venia de la Presidencia tomó la palabra el Concejal del Grupo PSUC, D. Bautista Beltran Queralt informando de las motivaciones de tipo político y social que motivan esta propuesta y de la necesidad de tenerlas en cuenta, más como acto de justicia que como espíritu de revancha.

Sometida a votación, esta propuesta de forma nominal, dio el siguiente resultado: favorable, diez votos;  abstenciones, tres votos. Quedó, por tanto, aprobada la propuesta.

Seguidamente fue formulada una segunda propuesta por los mismos dos grupos indicados, PSUC y Unitat Canareva Independent, sobre la necesidad de nombrar una Comisión que estudie la forma, tiempo y modo de proceder a la remoción o cambio del monolito de los Caídos existente delante de la Iglesia Parroquial, por las mismas razones o motivaciones político-sociales, aprobándose, por unanimidad, nombrar dicha Comisión compuesta por los Sres. Concejales D. José Mª Esteller Subirats, D. Andrés Fibla Vizcarro y D. Miguel Colell Sancho que, además, estudiarán y propondrán igualmente sobre la remoción y cambio de nombres de determinadas vías públicas acordes con el momento político-social actual".

L'entrevista va sortir a la pàgina 23 del número de juliol del butlletí informatiu Alcanar, sota un títol conciliador:

EL HOLOCAUSTO
Perdonar sí, olvidar no

Debades. Com sembrar en l'arena. Les conseqüències no es van fer esperar.

 

Filat electrificat del camp d'Auschwitz (agost de 2018)

Encesos en flama. Com si els haguéssim trepitjat un ull de poll. Ho va fer córrer algun home de pes: allò de l'internament de canareus en camps com els de la sèrie televisiva era tot fals. Una mentida podrida que havia ordit Pepet de la Verda, aquell vell comunista recalcitrant.
 
−Que, per a més inri, és mig francès! −escampava la caverna local. 

Sabien que, com a membre actiu que havia estat de la Resistència, a Pepet se li havia concedit la nacionalitat francesa.

Amb el tio Farjo tampoc no hi van tenir la mà blana. Se n'hauria d'avergonyir, deien, d'haver-se prestat a una entrevista com aquella. Ell, que tan agraït hauria d'estar: no l'havien deixat anar i n'havia sortit sa i estalvi, de tot allò?

En pocs dies es desfermaren fortíssimes pressions sobre l'alcalde, Xavier Ulldemolins. Al capdavall, el director de la revista era ell. A la farmàcia se'n sentia dir de tots els colors.

Només podia portar mal giny, tot allò.

188 CAMPS DE CONCENTRACIÓ

A tall d'apèndix de l'entrevista, havíem publicat no solament una breu bibliografia sobre els camps d'extermini, sinó també una relació dels canareus que van ser víctimes del nazisme. Amb tres supervivents: Baptista Nos Fibla, Farjo, deportat (juny 1940 - maig 1941) al camp de Mauthausen; igualment Josep Juan Forcadell, Tomaquet (1940 - 1945); i Josep Fabregat Chimeno, Pepet de la Verda, al de Buchenwald (gener 1943 - abril 1945). I d'altres que hi van perdre la vida: Josep Nos, Farjo (mort el 16 d'octubre de 1941 a Mauthausen); Josep Gras, de la Garrons (Neuengamme); i Joan Baptista Queralt, Codonyol (afusellat per les SS el 27 de juny de 1944).

La publicació d'aquells noms i cognoms, fins llavors diguem-ne proscrits, i amb els seus  malnoms familiars perquè se'ls identifiqués millor, va aixecar polseguera a Alcanar. En fer  públic allò que havia romàs silenciat durant quasi quaranta anys, havíem esvalotat el galliner.

I ens van buscar les puces. Me'n recordo d'un matí, en travessar la plaça Major que encara es deia del Generalísimo... Males cares. Ganyotes de ràbia. Àdhuc esguards amenaçadors. I si algú perdia els estreps?

Era el preu de la memòria. 

Interior d'un bloc del tipus "estable de cavalls" del camp de Birkenau: en cada llitera hi dormien una dotzena de deportats, quatre per llit, de manera que amb prou feines s'hi podien moure; a més, els de dalt de tot es xopaven quan plovia o nevava (pels badalls del sostre), mentre que la resta temien la diarrea que solia degotar de les lliteres superiors 

Tanmateix, al capdavall no hi hagué cap querella ni demanda. Sempre he suposat que van pensar que, en haver sortit la revista municipal, el mal ja estava fet.

Quin mal, però? Per què...? La veritat, jo no acabava d'entendre-la, aquella reacció. Al cap i a la fi, Farjo i Pepet de la Verda ens hi havien contat les seves respectives experiències als camps. Mauthausen. Gusen. Buchenwald. D'allò feia quasi quaranta anys, no? Havia passat a Àustria. A Alemanya. I havia estat cosa de Hitler, Himmler i la resta de la càfila. Què els en podia molestar, als franquistes nostrats, del relat de les penalitats que els dos canareus havien patit a l'altra punta d'Europa?

Fins que, al cap de pocs dies, en vaig treure el cap del fil. Me'n van parlar. 

Dels camps de concentració d'aquí. Dels cent vuitanta-vuit camps que havien existit arreu d'Espanya després de la guerra civil: Santoña, Castuera, Miranda de Ebro, Peguerillas, San Juan del Puerto, el Palmar de Troya... A Catalunya també n’hi hagué, de camps de concentració i de batallons de càstig: a Lleida (Seu Vella, Seminari Vell i Seminari Nou), Reus, Tarragona (convent de les Carmelites i convent de les Oblates), Cervera, Manresa, Mollerussa,Barcelona (dos a Horta, el Palau de les Missions de Montjuïc, i el d’El Cànem), Figueres, Puigcerdà, Seu D’Urgell, Granollers, Bossòst, Igualada, Mataró, i Vilamitjana (Pallars Jussà).

Un canareu que hi havia estat internat −personatge força conegut a la vila, avui ja traspassat− em va llevar la bena dels ulls:

−Quan els venia de gust, no ens donaven menjar. Ans que morir-nos de gana, mastegàvem herba del camp −em va contar aquell guàrdia municipal−. I n'hi ha de ben verinoses, d'herbes! Hi vaig veure morir molts companys traient bromera per la boca.

No és pas Auschwitz, ni Mauthausen, ni Buchenwald... sinó el camp de concentració franquista d'Albatera, a la comarca del Baix Segura. Els presos (uns 7.000 segons les fonts oficials, en realitat hom sospita que molts més) hi van patir més humiliacions que en cap altre; per a menjar, només els donaven sardines i un crostó de pa

El franquisme i la gent benpensant locals, sempre a l'aguait i amb veu al carrer, van considerar que l'entrevista constituïa tota una provocació. 

Resulta que estaven convençuts que, sota l'aparença dels camps d'extermini nazis, en realitat ens estàvem referint de sotamà... als camps de concentració de Franco! 

I jo, vivint als llimbs.

UN ACTE SUBVERSIU

Som al 2018. Ara no solament se'n pot parlar públicament sense cap problema, dels camps d'extermini nazis, sinó que el tema concita fàcilment la comprensió i la solidaritat de tothom. Però fa quaranta anys no era així. En aquell estiu de 1979, el nostre homenatge escrit va constituir un veritable acte de subversió. Així ho van entendre els vencedors de la guerra civil. I d'aquí la seva instintiva reacció, immediata i virulenta. De vesper.

Si no van decidir-se a fer-nos una cara nova, va ser segurament perquè en aquell estiu enlluernador del 1979 tenien la sensació, diguem-ne, de jugar fora de casa. Es veien incapaços de preveure les conseqüències de l'imminent autogovern. I atès el que acabava de passar a Nicaragua... Tot comptat, no les tenien totes. Llavors no ho sabien, però respirarien tranquils a la primavera de l'any següent. 

Les primeres eleccions al Parlament recuperat van tenir lloc el dia 20 de març de 1980. En tots els comicis anteriors, dues eleccions generals i les municipals, la victòria de les forces d'esquerra havia estat clara. Per tal de no deixar en mans de les esquerres la construcció de la nova administració autonòmica catalana, la patronal Foment del Treball hi va posar tota la carn a la graella: va concedir una important subvenció de 30 milions de pessetes a Esquerra Republicana de Catalunya perquè pogués sanejar els seus deutes. L'agressiva campanya que la patronal va orquestrar per a impedir un Govern de PSC i PSUC l'ha relatada Gerard Pruna al diari Ara. Fou l'anomenada operació Foment:

«L’escenari i la projecció de com seria el Parlament si es repetien els resultats van dur la patronal a posar sobre la taula totes les seves cartes per impedir un govern dels socialistes −aleshores, encara majoritàriament marxistes− i els comunistes a la Generalitat. Va ser el que es va batejar com a operació Foment i que ara detalla en les seves memòries −Els ponts trencats (Pòrtic)− un dels seus protagonistes directes, l’exdirigent del PP Manuel Milián Mestre.
 
Ell ho recorda així: "Sense l’acció de Foment, difícilment Jordi Pujol, home de la petita burgesia, hauria assolit la primera magistratura de Catalunya i s’hi hauria mantingut durant tants lustres". També Raimon Obiols −que el 1983 seria nomenat primer secretari del PSC− creu que, sense la "virulenta" campanya de Foment del Treball, els resultats haurien sigut molt diferents».

La cursa electoral es va polaritzar sobre l'eix esquerra/dreta, amb una patronal  d'allò més implicada que endegà una aferrissada campanya de propaganda i contrapropaganda, com si haguessin tornat els temps del Front Popular. D'aquesta manera, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) obtingué inesperadament més vots que els socialistes. I tot seguit, gràcies als vots dels diputats de la sucursal catalana de la UCD i de l'ERC d'Heribert Barrera, Jordi Pujol fou elegit president de la Generalitat. 

L'esquerra va quedar fora de combat. No solament el PSC i el PSUC, sinó també la principal força independentista, Nacionalistes d'Esquerra −amb Jordi Carbonell i Josep-Lluís Carod-Rovira com a caps de llista per Barcelona i Tarragona, respectivament−, que no va arribar als 45.000 vots.

ARRIMATS AL "PAL DE PALLER"

En endavant, el status quo local ja no tindria el seu valedor a Madrid sinó a Barcelona. Només li caldria arrecerar-se rere la senyera i au, problema resolt. Així va ser com tímidament, a poc a poc, el votant conservador d'Alcanar va anar abandonant la Unión de Centro Democrático (UCD) per Convergència i els seus aliats, tots gent de casa. Tocava arrimar-se al pal de paller!

Juliol de 1979: primera pàgina manuscrita original (llevat del títol de traç gruixut en majúscules, afegit posteriorment) amb les preguntes numerades que Agustí Grau i jo vam preparar per a l'entrevista

I heus aquí per què allò que avui −al cap de gairebé quaranta anys, quan malgrat la Llei de la memòria històrica hi ha qui s'arronsa a l'hora de complir simplement l'obligació legal d'enretirar monuments del mig d'un riu o de davant d'una església− s'ha convertit en esdeveniment social en què no hi falta la gent d'ordre i benpensant del poble, una trobada plaent i amable a la qual queda bé d'anar-hi... Memòria abaratida. Inofensiva. Allò mateix, l'any 1979, havia estat una acció reprovable. 

−Déu meu Senyor, atrevir-se a parlar dels camps...!

Dels camps. D'uns camps que n'evocaven uns altres. També els ignominiosos camps francesos d'Argelers, Sant Cebrià,  Barcarès... 

Quin acte més imprudent. Més temerari. Més afrontós.

Als ulls d'aqueixa mateixa gent que ara se'n fa creus, de les bestieses dels nazis, el que Grau, Beltran i jo vam fer llavors era de mal gust. Rebutjable i mereixedor de censura. Fins i tot de condemna. De la querella criminal que va estar a punt de presentar aquell quídam. Per provocadors. Per subversius. Per haver gosat de remenar la merda del nazisme... i, de retruc, la del franquisme i els seus camps de concentració a casa nostra.

Quin desori. Només recuperarien la tranquil·litat al cap de nou mesos, amb la presidència −gràcies a UCD i a ERC− d'aquell metge barceloní que també havia fet de banquer: Jordi Pujol i Soley. 

I així fins avui.